FILOSOFIES D'UN IGNORANT

SI A LES RETALLADES

El cert és que ara entenc als catalans amb lo de la seua independència i tot això. Veient com està el país, no és un orgull ser espanyol, perquè per molt d'esportista d'elit que destaque fora de les nostres fronteres, no compensa ser-ho. Potser, el pitjor de tot, és que estant el país com està, encara ens permetem la llicència de prendre'ns-ho amb humor i fer acudits de la nostra pròpia situació, que il·lusament compartim pel mòbil o les xarxes socials. “Què hem de fer?” “Millor prendre'ns-ho amb humor!”, diu la gent, que sempre acaba votant al mateix, que dies abans de les eleccions arregla un parc o una vorera i promet millores que mai complirà.

A més, en este país som tan especials que també som capaços de posar a una persona sense carnet com a regidor de tràfic; designar ministre d'agricultura a algú que no ha vist una planta ni en cossiol; contractar persones que van cometre fraus en les arques públiques perquè assessoren a grans empreses privades; votar com a dirigents a persones que no saben dirigir-se ni elles mateixes i que fàcilment es deixen portar per altres; creure el que ens diga qualsevol polític si això ens transmet alguna esperança… I damunt, els ciutadans coneixen estos fets i passen amb indiferència, inclús arribant a tornar a donar el seu vot alegrement al mateix de torn. Així, confirmem més el dita que este és un país de xoriços, pallassos i lladres.

Perquè hi haja unitat en un país, en una ciutat, en un exèrcit o en un matrimoni o família, és necessària la satisfacció i atenció dels seus integrants, que hi haja interessos comuns i que es vetle per aconseguir-los; és necessari respecte, dedicació, escolta, confiança i entrega. A més, també sol ser necessari tindre a algú de referència, a qui meresca la pena imitar i seguir. No és este el cas del nostre país. Serà més fàcil casar-se amb un estranger per a canviar de nacionalitat o canviar el nostre palmito de mires per a triar polítics més honrats, amb verdadera vocació de servir a un país?

IDEES DESTRONADES

Al llarg dels segles, hi ha hagut persones que han tingut grans idees que han revolucionat completament la humanitat. Han fet la vida més còmoda, més segura, més estable, més pràctica, més sana… Amb el temps, algunes persones han sabut convertir eixes idees en grans empreses que han aconseguit bons beneficis. De vegades altres persones també s'han aprofitat d'eixes idees per a crear-los. D'esta manera, idees pròpies i alienes es convertixen en un mitjà de vida per a moltes persones i a vegades, inclús en un negoci summament lucratiu.

Les societats evolucionen, avancen, canvien igual que les tendències, els desitjos i les preferències de la gent. Així, sorgixen igualment noves idees que satisfan eixes necessitats socials i personals del moment. El curiós, és que el progrés també provoca que sovint es materialitzen idees que acaben creant una necessitat fins al moment inexistent, de la mateixa manera, es convertixen en un altre lucratiu i arrasador negoci que no tarda en atropellar a altres empreses.

Què passa amb els que ja vivien d'una idea o negoci abans que una competència més nova els llevara el mercat de clients? L'evolució és això, saber adaptar-se al mig i a les circumstàncies. Als que queden arrere, pareix que només els queden quatre vies: assumir la derrota i retirar-se; fer un gran esforç per innovar i adaptar-se al moment; moure's cap a un altre camp desconegut i inexplotat; o atacar a qui els arrabassa el seu tros de pastís.

L'especialització en una determinada i única matèria, també pareix que tanca nostres mires cap a altres sectors. A més, pel que s'ha vist les grans idees no són molt nombroses i d'haver tingut ja una, no cal esprémer per a traure una altra. Així, pareix que l'opció més factible és l'atac, el menyspreu, la difamació cap a la competència, perquè ningú està disposat a deixar perdre el que tant d'esforç li ha suposat crear, el que ha sigut el seu mitjà de vida, el que era el seu negoci, el que li produïa beneficis, un altre aspecte de què igual val la pena parlar.

EXADDICCIÓ

Últimamente qualsevol pot observar diferents persones esperant en un portal, en la parada de l'autobús o en qualsevol altre lloc, que aprofiten eixe xicotet moment per a xatejar amb qualsevol altra persona a través del mòbil. Diuen que “està connectat a la xarxa”. Però també va més enllà, inclús podem trobar gent que ho fa mentres camina, dins del tren, de l'autobús o fins i tot en l'ascensor del centre comercial.

Açò no queda ací. Igualment m'he topat amb gent que és capaç de fer-ho mentres puja per unes escales mecàniques o mentres creua el carrer, a penes sense mirar si passen vehicles o no, amb els riscos que açò podria arribar a comportar. No deixem de costat la gent que ho fa mentres conduïx, encara que porte mans lliures. Però potser, el pitjor de tot, és quan estem entre amics i algun d'ells es queda absent, perquè està més pendent del xat del mòbil o de les notificacions de les xarxes socials que de la trobada presencial entre amics. Els altres podem veure com riu ell sol amb el seu mòbil mentres ens preguntem el perquè d'eixe estrany somriure solitari. A vegades es dignen a compartir un vídeo estúpid que els acaben d'enviar, si és eixe el motiu, encara que no sempre es dóna el cas que siga aquesta la circumstància i la resta romanem completament aliens a ell. Per si no fóra poc, alguns poden arribar a mostrar-se nerviosos si no tenen cobertura o es queden sense bateria, buscant desesperadament un carregador prestat.

No és per res, però fins fa poc, estes mateixes actituds, inclús amb un poc menys, eren considerades pròpiament com una addicció a les noves tecnologies. És curiós com canvien les coses. Ara és una cosa normal, que està de moda i a més, eres un dinosaure si no estàs al dia amb esta tendència, a la que pareix que ens arrossega i ens obliga el progrés tecnològic. És realment necessari?

Jo no sóc d'eixes persones. Tampoc tinc un mòbil d'última generació, però el meu terminal és prou modern per a permetre'm consultar el temps i el correu o prendre notes per als meus escrits. Açò de vegades ha provocat que la meua dona em donara un toc d'atenció, potser per fer-ho en un d'eixos moments en què apareix la fugaç inspiració i en els que dóna la casualitat que es requerix de la meua atenció plena amb els menesters de la vida diària i les meues obligacions com a pare. A vegades estes xicotetes distraccions meues, que em porten només uns minuts, són suficients per a guanyar-me eixe reprotxe de la meua dona, una persona que agafa el mòbil si se'n recorda i que al mes gasta menys en ell que el que val un café. La veritat, és que si necessita cridar o enviar un correu, ho fa des del meu telèfon i en eixe moment és quan puc aprofitar per a tirar-li en cara els seus reprotxes, perquè pareix que ella també té eixa mateixa necessitat, encara que siga en menys ocasions que jo. Que estes xicotetes discussions arriben a produir-se, fa pensar. A on podrem arribar els sers humans? Ens quedarem entre els núvols?

Tal vegada si els dos estiguérem enganxats cada u pel seu compte a eixes noves formes de comunicació, no es produirien estos lleus conflictes. Açò seria bo o roí?

[tags MOVIL]
#END

VISIONS DEL FUTUR

Resulta curiós pensar que alguns escriptors o el cine han imaginat viatges a la lluna, al fons del mar, el control remot, els telèfons mòbils, la videoconferència, els robots, les naus espacials... molt abans que siguen una realitat. Podríem considerar-ho profecies? És una possibilitat, però sens dubte abans ho atribuïm tot a l'increïble poder de la imaginació, que prèviament a materialitzar molts d'estos elements, ha sigut capaç de veure. Després, tenint ja la direcció en què apuntava esta creativitat del ser humà, només faltava trobar la forma de convertir-los en realitat. Una vegada creat tot açò, deixa de ser ciència-ficció, però la creativitat no per a, va més enllà, imagina objectes o situacions noves de què amb el temps, pareix que arribem a tindre davant dels nostres nassos.

Curiosament, el cine o els escriptors també han imaginat mil i una catàstrofes apocalíptiques amb guerres, escassetat de recursos naturals... Així, al llarg dels últims anys he vist ja més d'una pel·lícula que també apunten cap a unes societats en què només existiran dos classes socials: la gent summament rica, que viu amb un luxe i qualitat de vida exorbitant; i la gent summament pobra, sense més destí que treballar esclavitzats per una misèria per a mantindre l'elevat nivell de vida d'uns pocs rics. La tecnologia, la salut, l'educació, el poder, la comoditat, servixen únicament a esta xicoteta porció de classe rica. La resta de persones viuen sense a penes recursos, sense aliments, sense mitjans per a cuidar de la salut i treballant durament per a intentar mantindre el poc que arriben a tindre.

Ens mostra ja el cine eixes visions perquè ens anem fent a la idea? Seran una nova realitat? Ho permetrem vivint-ho de forma passiva, com una cosa que ja tenim assumit perquè el cine ja ens ha anat acostumant?

SENSE CANVIS

A sovint sent gent queixar-se de la seua vida: que si ja és molt major; que si no hi ha treball; que si la crisi; que si estan sols; que si s'avorrixen; que si no coneixen a ningú; que si no saben fer una altra cosa; que si no tenen parella; que si no servixen per a una altra tasca; que si és que són tímids; que si tot és una merda… I així seguixen un dia rere altre sense que res canvie en les seues vides, fins a tal punt, que ja estan acostumats a viure d'esta manera. Assumixen la seua desgràcia com una cosa que els ha donat la vida així, sense que es puga canviar; sense que ells puguen fer una altra cosa que resignar-se i queixar-se. I encara que pareixen no estar a gust, és l'única cosa que coneixen i si un poc ha de canviar, sempre els ha de vindre “de fora”, com un colp de sort, igual que creuen que els ha vingut la vida.

Pocs volem veure i assumir que la vida que tenim, és conseqüència del nostre caràcter i decisions. Com tot en la vida, també el nostre caràcter s'ha anat formant, en este cas, amb l'educació i el tracte rebut dels nostres pares, la cultura, les creences, l'escola, els amics, les vivències, etc. I sempre hem pres decisions en funció de la nostra comoditat, satisfacció, pors, gustos i desitjos, que alhora, han estat igualment influïts pel nostre caràcter, aptituds i entorn. Sempre ens hem mogut dins del que coneixem. En gran manera, ens fa por el canvi, perquè ens és desconegut, pel “què diran”, per si “fiquem la pota”, per si “fem el ridícul”, per si ens “fem mal”… Curiosament, mai pensem en positiu: i si triomfem? I si ens ix bé? I si trobem un altre treball? I si aconseguim parella? I si ens ho passem bé?

Moure's cap a allò que s'ha desconegut, canviar, requerix moure's, valor i esforç. Però en realitat, diuen que les persones tendim més cap a l'estabilitat que al canvi. Com apunta un refrany popular: “Val més roín conegut que bo per conéixer”. I ací perdem l'oportunitat de millorar la nostra existència. Ara, si fem sempre el mateix, no esperem que res canvie en les nostres vides.

INTOLERÀNCIA

Diuen els romàntics que perseguixen les utopies, que la diversitat és enriquidora, però en realitat, la diversitat és font dels majors conflictes. Tenim diversitat racial, diversitat cultural, diversitat política, diversitat d'opinió, diversitat de marques... Però en realitat, tots tenim un fons (o no tan fons, sinó un poc més en la superfície) d'intolerants.

Per exemple, per a començar, sovint no respectem les opinions i el desig dels fills, sobre els quals volem que facen açò o allò altre. Nosaltres som els adults! Nosaltres manem! Es fa el que jo dic! Anem-nos a casa! I el xiquet vol jugar en el parc.

Què podem fer perquè el xiquet faça el que jo vull? 1.- Castigar-lo, abusant del nostre poder i superioritat. 2.- Donar-li un assot, tornant a abusar del nostre poder i superioritat. 3.- Ficar-li por, dient que vindrà el llop o que si es queda a soles se l'emportarà un estrany... Cap ferramenta més hem utilitzat des que els sers humans vam deixar de ser primats, perquè la raó no sempre convenç i raonar comporta més temps, esforç i arguments tangibles de què sovint no disposem, a més que els altres no sempre van a entendre el que volem dir.

Així, sense més, volem que els altres seguisquen la meua única i verdadera religió; volem que voten al meu partit, perquè el de l'oposició és el pitjor; volem que tots compren en el meu supermercat, perquè l'amo de l'altre és un tirà; volem que el nostre fill estudie, perquè nosaltres no acceptem la vida que vam tindre sense haver estudiat; volem que utilitzen la meua companyia de telèfons perquè l'altra abusa molt del seu poder i tarifes; volem que la nostra parella tinga el mateix desig que nosaltres, perquè si no, el matrimoni no funciona; volem que l'altre parle el meu idioma i seguisca els meus costums que per a això està en el meu país; volem que tots accepten el que jo dic, perquè només jo tinc raó; volem que els altres facen el que jo vull, simplement perquè és la meua necessitat i desig, o perquè jo estic ja major i cansat.

I així, sempre lo de l'altre és el pitjor. Vam vindre al món sense res, i ens creiem amos absoluts de tot. No acceptem que l'altre pot tindre interessos, gustos, necessitats i prioritats diferents. Però per si no fóra poc, no deixem a cada u amb la seua vida i idees: hem de ficar els nassos i dir-li que no fa bé!

I ara, comencen les discussions, els conflictes, les rabinades, els greuges... i es pot arribar a desencadenar la ira, la violència verbal, l'agressió física i la guerra declarada. Si és entre dos persones, encara que arriben a eixir en televisió, com a màxim un acaba en la presó i un altre en el cementeri. Però sovint, s'arrosseguen masses de persones i països sencers. Es deslliga la guerra. Tot simplement perquè som intolerants.

SORTIR DE L’ARMARI

He de dir que solc anar a platges naturistes, que de la mateixa manera la gent les anomena lliures, on precisament podem trobar moltes persones, mai millor dit "lliures", que com curiosament també es diu, han "eixit de l'armari". Admet que encara em resulta un tant d'estrany o rar veure dos hòmens o dos dones besant-se com a parella, però pense que açò només és una cosa cultural, que els meus fills o els meus néts ho veuran com quelcom completament natural, si altres no s'encaboten abans a tornar-los a tancar una altra vegada dins de l'armari d'on tant de temps els ha costat eixir. Principalment han sigut les creences religioses dels que creuen que tenim una ànima immortal tancada en este cos caducifoli, les que han fet que moltes persones quedaren recloses en l'armari, segons pareix per anar contra les lleis de la naturalesa. Pot resultar curiós que només els que s'han atrevit a eixir de la presó d'un cos sexual, han pogut amar, sense metàfores i idealitzacions, a una persona del seu mateix sexe.

Si hi ha alguna cosa de roín en l'homosexualitat, és la intolerància cap a ells, la incomprensió i la repressió a què han sigut sotmesos. I si realment hi ha un Déu en qui creure, segons unes lleis divines escrites que diuen que hem de perdonar i no hem de jutjar a ningú, sens dubte este Déu ens ha posat a prova per a veure quins són els lligams i limitacions del nostre cos i la nostra ment i al seu torn, pren nota en veure com deixem de perdonar i jutgem als altres des d'una postura que part d'una completa ignorància sobre eixes persones que senten l'amor, l'afecte, la passió i l'afecte com una cosa totalment diferent.

Pense en com pot ser una de trista vida en solitari i com pot de gratificant ser la vida en parella ben portada, que oferix afecte, comprensió, calor, suport... Així que tots mereixem algú que ens acompanye en el camí de la vida. I què importa el sexe de la persona per a este propòsit? I si entre una cosa i una altra, també podem, perquè no disfrutar del plaer que ens proporciona eixa sexualitat humana tan diferent de l'animal, purament procreadora?

Tal vegada molts es consideren molt progressistes, però en este sentit, seguim en l'edat de pedra, perquè el respecte humà, siga quina siga la seua ideologia, creença o inclinació sexual, continua fent mossa en les nostres relacions amb els altres. Com es diu: “Viu i deixa viure”.