TOT SOTA CONTROL

Potser mai ens hem parat a pensar en el control que existeix en les nostres vides, i menys quan aquest control no parteix de nosaltres, sinó que ve des de fora. Sovint també ens creiem amos de la nostra llibertat, però en realitat, aquesta és només aparent. Hi ha subtils fils que ens governen a tots, i si no ho creus, reflexiona bé sobre alguna d'aquestes idees:
La gent només es queixa en petits grups d'amics o en escrivint blocs. Els insurgents no surten de casa perquè només protesten a través de les xarxes socials. Així, per mitjà d'elles, també es coneixen les ideologies de cadascú, amb qui les comparteix i qui són els seus contactes, i alhora, quines són les seues respectives dades de contacte. A més, la gent ja no es comunica cara a cara, sinó a través de mitjans informatitzats que poden ser registrats, vistos, seguits i controlats per altres. Igualment també està de moda utilitzar "el núvol" per emmagatzemar arxius i informació personal.
Les convocatòries a qualsevol tipus de vaga, reuneixen sempre a poques persones. I si cal donar suport qualsevol causa, es fa des de la comoditat de la llar, darrere d'un ordinador, reunint pocs milions de signatures, si arriba. Què és això entre el total de ciutadans d'un país com el nostre o del món sencer? Les persones només s'uneixen entre milers d'ideologies i associacions diferents que donen imatge de diversitat i llibertat, però que en realitat fa que no constitueixin una poderosa unió massiva i amenaçadora davant dels que ostenten el poder. I tot moviment reivindicatiu ciutadà que arriba carrer, defalleix en quatre dies.
Les persones creuen les notícies que els mitjans de masses els presenten i veuen, i també segueixen la moda que altres els marquen, i fins a tal punt és aquest poder de control i influència, que la gent fins i tot és capaç d'arriscar la seva salut sotmetent-se a una operació estètica per abastir els cànons de bellesa que s'han establert.
I en aquests temps, li atribuïm el mal de tot a una crisi mundial aliena i la situació dels països s'atribueix a la incompetència i corrupció dels polítics. Així, mentre ells són els caps de turc, qui realment governen el món, l'economia i els mercats, fan i desfan al seu aire. Realment, només un grup reduït d'homes controla el preu dels mercats i les lleis de l'oferta i la demanda. I per si fos poc, les legislacions beneficien als que tenen els diners i el poder, que en moltes ocasions, fins i tot es mouen fora del seu abast.
També es fomenta l'ús de targetes de fidelització, de dèbit, de crèdit, facilitant informació sobre què compra la gent i on ho compra.
I una mica d'esclavitud també s'albira quan totes les famílies han de treballar per pagar la hipoteca i portar un nivell de vida consumista. I en aquests temps de crisi i escàs treball, es fomenta que com moltes persones estan desesperades per treballar, s'acullen a qualsevol ocupació precària.
Finalment cal ressaltar que la gent està tan saturada d'informació per totes les vies, que ja és impermeable al que qualsevol els digui. I el millor de tot és que moltes persones ni tan sols llegiran açò, i si per error alguna ho fa, seguirà igual, sense difondre ni canviar res en la seva vida.
¿No et produeix calfreds pensar realment en tot açò?
LEER MÁS...

UN BITXO RAR


Des de menut he sigut uns persona tímida i introvertida, amb la qual cosa, no em relacionava massa amb els altres. Llavors, la gent no dubtava en qualificar-me com un “bitxo rar”, fins i tot, dins la meua pròpia família. Ara han passat els anys. Diuen que tots madurem; que tots canviem, i jo ho he fet de manera notable, malgrat que en el subconscient encara queden arrelades petites fraccions del meu caràcter inicial, que sovint brollen dificultant encara una mica la meua relació plena amb els altres. Però mire al voltant i me n’adone que la gent sempre troba també en els altres a eixos “bitxos rars”, que no actuen com ells pensen que hauria d’actuar tothom o que no fan el que a ells els agradaria que feren.
És curiós que sempre siguen els altres els “bitxos rars”. De vegades fins i tot ens podem trobar gent summament hipòcrita amb el tracte diferent amb uns a la cara o a les esquenes; gent que és envejosa i punyetera; gent que sempre està queixant-se... i així i tot, els altres, els que no tenen aquests mesquins trets de personalitat i són més sinceres, més francs, humils, o tranquils... són els rars.
Si ser una persona honrada, sincera, que no fa la pilota o li balla l’aigua a ningú, tranquil·la, que oblida o deixa passar les ofenses que li causen els altres, o senzillament que viu la seua vida amb total llibertat i independència, és ser rar... em sap greu, però jo estic encantat de ser així: un xic ben rar, que dins les seues rareses, és segurament més feliç que tots eixos altres que un dia rere altre, el miren de mala gana, o que parlen malament a les seues esquenes, o que busquen constantment els seus defectes, o que remarquen les seues errades, o que voldrien esborrar-lo de la seua vista, o que li farien tot el mal que pogueren...
Desgraciadament, sembla que aquests “bitxos rars” són realment escassos o exòtics, però potser si n’hi haguera més, el món seria una mica millor, més tranquil, pacífic i agradable. I si per no ser titllat de “bitxo rar”, prefereixes sotmetre’t al que altres diran o volen que facis, digues o penses... sembla que, com els altres “bitxos normals”, estaràs condemnat a la falsedat, a la inseguretat, a la intolerància, a la comparació, al menyspreu i per tant, aniràs de camí directe cap a la infelicitat. És la teua elecció.
-->
--   Daniel Balaguer  http://www.danielbalaguer.es  https://sites.google.com/site/danielbalaguer
LEER MÁS...

EL SENTIT DE LA FE

Sovint els sers humans han debatut sobre l'existència o no de forces divines. Es diu també que creure en una cosa no visible ni demostrable científicament, és només qüestió de fe. La fe, simplement es té o no es té. Però Què és la fe? Diuen que mou muntanyes. Com ho podríem explicar?

Potser podem utilitzar el senzill exemple dels espinacs. Es diu que cap a 1930 les autoritats sanitàries d'un conegut país es van veure desbordades per l'augment del nombre casos d'anèmia produïts per la falta de ferro. Prompte es van iniciar campanyes entre la població per a popularitzar el consum d'aliments rics en este mineral. Segons un estudi publicat l'any 1870 i per un error en la transcripció de l'intèrpret, es van transcriure malament les dades originals, corrent els decimals de la xifra i per tant, multiplicant per deu el contingut en ferro dels espinacs.

Este error va donar lloc a què es disparara la producció i el consum d'espinacs, fins i tot portant-ho a la televisió a través d'un personatge animat que al prendre espinacs, cobrava una força i vigor espectaculars. Encara que després es va descobrir l'error, l'aura del personatge va continuar eclipsant la realitat i el mite encara persisteix en els nostres dies.

Açò explica el poder de la fe. Els sers humans pareix que necessitem creure en alguna cosa per a mobilitzar-nos, per a produir i consumir espinacs, per veure-ho en la televisió, indistintament que l'origen d'eixa creença estiga fonamentat en errors o imperfeccions. Creure en una cosa ens ajuda a ser millors, a traure forces, a moure el poder de la humanitat. I mentrestant, els que no creuen, els que estan convençuts que estem ací per una sèrie de mutacions aleatòries, producte de l'evolució, potser es limiten a viure, naixent, creixent, treballant, amuntonant riqueses, reproduint-se i envellint sense més, com a robots, tal vegada també sense preocupar-se pels altres.

--   Daniel Balaguer  http://www.danielbalaguer.es  https://sites.google.com/site/danielbalaguer
LEER MÁS...

UNA QUEIXA

Sovint sent la gent queixar-se: si està calb, si té massa pèl, si té feina, si no té feina, si té els cabells rulls o si els té massa llisos; si està casat o si no té parella; si està a soles, o si un pesat vol que l’acompanye a algun lloc; si té fills xics o si són xiques; es queixa també del temps, dels polítics, dels veïns, de la programació televisiva, dels anuncis, de la manera de “pitar” l’àrbitre o de l’entrenador del seu equip de futbol favorit... Així, siga com siga, sembla que tots ens queixem de tot. A què es pot deure tanta insatisfacció? Es diu també que hem d’aprendre a ser optimistes, però la majoria pareix que veu més fàcilment el costat fosc de les coses. Perquè veiem sempre la part més roïna de les coses i a som mes proclius al pessimisme i la queixa?

Potser tot es dega que ens han educat més així i tenim aquesta actitud apresa, i per tant, una fosca manera de veure la vida programada en el nostre subconscient. Però d’altra banda, el curiós és que quan ens queixem dels altres, sempre ho fem a les seues esquenes: tampoc hem après o ens han ensenyat a dir les coses a la cara, sense ofendre, buscant les solucions per a dur a terme la millor convivència. També sovint ens agrada queixar-nos, però quan algú es queixa de nosaltres, això no ens agrada tant. Sembla que ens ofèn.

Llavors, açò ens permet veure la complexa dimensió de les relacions humanes, que com a éssers dotats d’intel·ligència, en compte de buscar solucions, una vegada rere altra ens capfiquem creant problemes i més problemes de diversa índole, que sovint ens carreguem a la motxilla negra, potser buscant fer servir posteriorment la nostra intel·ligència per tractar de solucionar-los. No és per res, però sembla un malbaratament d’energia. A cas no tenim res millor que fer?

Potser el primer pas per corregir aquesta manera de veure les coses i d’actuar, és adonant-nos-en d’aquestes actituds arrelades en la nostra manera de ser i veure que també ens envolten en el grup de persones entre les que ens movem. Una vegada detectades, el següent pas consistirà en fer l’esforç necessari per alliberar-se d’elles i corregir-ho, aprenent a ser més positius. Per descomptat que no ha de ser gens fàcil trobar el costat positiu d’una tragèdia. No hi ha optimisme que valga, però segur que amb el temps, la pràctica i les darreres vivències, si no ens deixem arrossegar ni alimentem el negativisme, veurem com sorgixen noves oportunitats que aportaran llum i color a les nostres vides.

--   Daniel Balaguer  http://www.danielbalaguer.es  https://sites.google.com/site/danielbalaguer
LEER MÁS...

LA JUSTÍCIA DIVINA

Sovint, quan fem algun favor a altra persona, la gent major diu allò de: “que Déu t'ho pague”. En canvi, si alguna vegada algú fa una cosa malament, també diuen que la vida ja li passarà factura.

No sé si serà cert o no que estem governats per forces divines o lleis del Kama. El cas és que fa poc temps, fent la compra de la setmana, hi va haver un producte que no em van cobrar. En revisar-ho, veient que la suma en caixa era inferior i no quadrava amb la que jo tenia calculada, em vaig adonar i bé podria haver-me quedat amb allò sense dir-ho, però vaig optar per notificar-ho al venedor. Després de revisar-ho tot, vaig haver de pagar el producte de més que m’enduia.

Curiosament, aquella mateixa setmana, en altre lloc em van tornar malament el canvi sense que jo m’adonara. En tornar a la setmana següent per la factura, la dependenta, també una persona honrada com potser poques trobem hui en dia, em va informar de l’errada en el canvi i em va tornar la diferencia.

Així, potser cal pensar que una acció correcta retorna a un mateix amb altra acció semblant i correcta. Però què passa si fem alguna cosa malament? Pense amb tots eixos casos de corrupció, malversació de fons, tràfic d’influències... I en vista que tenim una justícia que no funciona igual per a tothom, i que per tant no és justa, potser només ens queda el consol de pensar en eixa justícia divina, però la llàstima és que no sempre es manifesta, no és palpable, no la percebem. Segur que si la rebérem de manera visible, el món seria altre.

Potser hem volgut projectar una vida eterna amb premis i castics que atenen als interessos terrenals de persones que han buscat reconduir, dominar o condicionar a altres, però per desgràcia, avui en dia poca gent creu amb tot açò. Sembla que com tot, açò és un producte més de la imaginació de l’ésser humà, que ha creat cultures diferents amb projeccions diferents sobre altre món després de la vida. I a més, si etiquetem una cosa com a sagrada, es convertix automàticament en inqüestionable i intocable. Així, tenim massa punts de vista divergents sobre eixa eternitat i la seua justícia.

El cert és que els desenganys que vivim en aquest món, cada vegada ens provoquen creure menys, i si quasi com coneixem la totalitat del funcionament d’aquest món, què anem a saber de la divinitat? Tal vegada només reomplim els buits de lo desconegut amb allò que coneixem. Però què passaria si aquestes traçades imaginades tingueren lleus pinzellades de veritat, si realment hi haguera justícia divina? Hi ha molta gent esperant veure-ho, esperant poder creure.

--   Daniel Balaguer  http://www.danielbalaguer.es  https://sites.google.com/site/danielbalaguer
LEER MÁS...

L’OR DELS POBRES

Vivim en un món governat pels diners, no per les persones que els van inventar, que avui són les seues titelles. Així, aquesta creació ha comprat a les persones, apoderant-se d'elles, enverinant-les amb l'avarícia: una persona amb diners, sempre en tindrà pocs, mai en tindrà suficients, sempre en voldrà més, i més, i més, i més, fins i tot a costa dels altres, explotant-los, dominant-los, fent que passen patiments i misèries, sembla que sense que açò els taque mínimament la consciència. Però a més, els diners també són l'origen dels cassos de corrupció, del tràfic d'influències, que van desbaratant més aquesta magolada societat avariciosa.

Els que no tenen tanta fortuna econòmica, diuen que els diners no donen la felicitat, però sempre acaben afegint que ajuden. Així, obtenir diners és el fi de tothom. Uns treballen per diners, altres esperen que els toque la loteria; també hi ha qui enganya a la gent per traure'ls els diners, o qui directament furta diners o el que siga per vendre-ho i traure diners, com és el cas dels robatoris dels cables de l'enllumenat urbà. Sense anar més lluny, l'altre dia, de camí cap a casa quan tornava de treballar, em vaig trobar a dos dones cridant a dos joves, que semblaven fugir botant entre els murs, escales i bancals. Eren poc més de les tres del migdia. Al passar pel costat d'aquelles dones, mostraven gran indignació perquè sembla que els dos joves havien estat traient els cables d'una farola, situada en l'accés davant d'un centre educatiu. A plena llum del dia! Dos joves, en edat d'estudiar o treballar!

El coure sembla que està de moda, que es cotitza bé. Així, els que no tenen or o els resulta més difícil abastir-lo, busquen coure, que és molt més fàcil d'obtindre: les ciutats estan plenes. Una farola per ací, altra per allà, un parc... Són objectius summament fàcils, però abans, aquestes coses sembla que es feien de nit; ara ja ni tan sols importa. No cal fer torns nocturns si de dia es veu millor.

A este pas, entre la crisi i les ciutats assaltades pels lladres del coure i altra mena de vandalisme, com pintades i altres danys en el mobiliari urbà, prompte sembla que les nostres ciutats acabaran semblant-se a eixes urbs futuristes que vaticinàven les pel·lícules del cinema, on es mostrava una societat decadent i miseriosa. No cal una guerra. Nosaltres mateixos anirem conduint-nos cap ací.

Com el petroli, que sembla que anem tocant fons, el coure també s'acabarà. Què serà lo següent?

--   Daniel Balaguer  http://www.danielbalaguer.es  https://sites.google.com/site/danielbalaguer
LEER MÁS...

LES FRONTERES DE LA COMUNICACIÓ

És indiscutible el gran auge que han cobrat les telecomunicacions en els últims vint anys. Així, les vendes de telèfons mòbils, des de la seua creació, han crescut de forma exponencial i cada vegada més persones tenen Internet en els seus xicotets dispositius de butxaca. De moment, excepte disponibilitat de la cobertura i càrrega de la bateria, podem comunicar-nos fàcilment des de qualsevol part amb persones que estan en un altre lloc del món. A més, les xarxes socials també constituïxen un gran punt de cita, trobada  i contacte o amb el que compartir diversa informació. No hi ha dubte per tant, que esta tecnologia, en gran manera facilita la comunicació. Però de vegades este progrés també es convertix en un intermediari excloent del tracte cara a cara.

Per posar algun exemple recent que conec, sé de dos germanes que es comuniquen entre elles des d'habitacions contigües a través de la missatgeria instantània dels seus dispositius mòbils, en compte d'anar una a l'habitació de l'altra i parlar personalment. També sé de casos que han donat per finalitzat un festeig per telèfon o missatge de text. D'esta manera, si de vegades no tenim el valor o les ganes per a dir-li a la cara alguna cosa a una persona, el mòbil també és el nostre aliat, i amb un missatge de text, fàcilment queda l'assumpte conclòs.

Així, pareix que esta còmoda i pràctica tecnologia també resta presència i calidesa a la comunicació de persona a persona, dotada del to de la veu, el context i els gestos que l'enriquixen.

Està bé disposar de la tecnologia, que al cap i a la fi està per a ajudar i facilitar les diferents tasques al ser humà, però si no volem deshumanitzar-nos o convertir-nos en sers freds i distants, crec que en cap cas hauria de ser el substitut de la comunicació i la relació humana directa, que igualment hem de potenciar al costat de la tecnologia.

--   Daniel Balaguer  http://www.danielbalaguer.es  https://sites.google.com/site/danielbalaguer
LEER MÁS...