FILOSOFIES D'UN IGNORANT

UN PORRET?

Fumar marihuana pareix que està de moda, com al seu dia ho va ser obrir un bar en un cantó, o després muntar una immobiliària, o després crear una fruiteria, o fins i tot ara tindre també un mòbil amb Internet. Passejant pel carrer, qualsevol pot inhalar estos efluvis, fruit de les emanacions d'un vianant fumador que camina davant de nosaltres amb la major indiferència, sense preocupar-se que hi haja xiquets darrere. El curiós, és que en esta moda no hi ha diferència generacional, ni es hi ha diferència generacional requerix maduresa ni intel·ligència; així, fumen majors i jóvens, potser sense la major consciència de problema, perquè pensen que és una cosa natural, que inclús ells mateixos es cultiven a casa.

Però que siga natural no vol dir que siga innocu. De fet, en la naturalesa hi ha bolets, herbes, baies o altres elements que directament resulten mortals en el seu estat natural. Encara que en este cas potser no es tracte d'una planta mortal, un porro equival de cara a una afecció pulmonar, a fumar 6 o 7 cigarrets de tabac, a més de l'alteració del funcionament del cervell, una cosa sens dubte res sa, natural o ecològica.

També hi ha els que defenen la seua legalització considerant que ocasionaria menys consums i problemes que la seua prohibició, però l'alcohol i el tabac són legals, es consumixen més que els porros i tots coneixem les morts per accidents de trànsit que produïx l'alcohol o per les malalties respiratòries que produïx el tabac, que igual que succeïx amb els porros, també afecten els anomenats “fumadors passius”, és a dir, als que estan respirant al costat d'un altre que està fumant.

Igualment, en la seua defensa, hi ha els que s'acullen als efectes terapèutics que es diuen d'esta particular planta, per la qual cosa creuen que tampoc ha de ser tan roïna. Però estos efectes s'utilitzen de forma controlada en alguns casos de càncers terminals, valorant que aporten més beneficis que riscos. Entre ells, a llarg termini provoca pèrdua de memòria, reduïx el rendiment, altera les capacitats cognitives... Augmenta el risc de patir psicosi, esquizofrènia o depressió...

Però bo, després de tot, els que fumen estaran segurs que és una cosa que controlen, que no necessiten, que poden deixar quan vullguen, que no suposa una addicció, potser sense ser capaços d’estar un mes sense fumar-la. En realitat, tampoc es paren a pensar que el cervell dirigix totes les funcions de la resta dels òrgans del cos; així, és la base de la intel·ligència humana, memòria, desitjos, sentiments i emocions. L'espècie humana va nàixer per a usar el seu cervell. Els porros juguen amb ell i el destruïxen a poc a poc. Quan més prompte es comença a fumar, pitjors són les seues conseqüències.

-->

--   Daniel Balaguer  http://www.danielbalaguer.es  https://sites.google.com/site/danielbalaguer

UN PAÍS DE XORIÇOS

Es deia abans que al nostre país es lligaven els gossos amb llonganisses, com una frase feta per a indicar ostentació de riquesa i malbaratament, tot, perquè segons la història, un empresari xoricer no va trobar res que lligar el seu gos i amb les presses, va agafar unes llonganisses i en això que va passar algú, va dir: “mira si són rics que lliguen als gossos amb llonganissa”.

Com no, llonganisses a part, en este país també tenen fama els seus pernils i embotits ibèrics, potser el més peculiar dels quals és el xoriço. Així doncs, tenim de dos classes: l'embotit pròpiament dit, i un altre que és molt més pesat de digerir i que és el verdader símbol nacional de la corrupció, que aconseguix una de les millors posicions en este rànquing mundial.

Consideracions gastronòmiques a part, és tal la importància d'este “embotit”, que qualsevol sap fer-lo. Només falta que hi haja cursos oficials de “faça's un xoriço”, perquè en este país, està clar que de treballar i de ser honrat, ningú es fa ric ni viu prolíficament. A més, tenim una particular justícia en què se sanciona durament el delinqüent comú que roba un cotxe o una bossa de mà, i en canvi, una persona que roba o “desvia” cap a la seua butxaca o la d'un parent una descomunal quantitat de diners que no son seus, i la justícia resulta d'allò més lleugera amb ell, si és que arriba a acusar-li d'alguna cosa. D'altra banda, també hi ha persones que han aprés ja una tècnica més depurada i van surfejant entre el desvergonyiment, la bona fe de les persones i els buits legals per a anar vivint a costa dels altres.

A mi, com a molts altres, totes estes situacions ens resulten indignants, però potser només jo siga dels que pensen que cal anar traient, espolsant i greixant les guillotines, que amb un sol cap xoricer que rodara, un altre seria el procedir dels deshonrats. Per sort per a alguns, de moment encara vivim en un país prou civilitzat per a no procedir d'esta manera, però qui sap: si les coses es posen pitjor… Tal vegada arribem a seguir els exemples d'altres revolucions semblants que ja fan història.

-->

--   Daniel Balaguer  http://www.danielbalaguer.es  https://sites.google.com/site/danielbalaguer

CARTA ALS REIS MAGS

Benvolguts Reis Mags, com tots els anys, arribeu a les nostres terres carregats de regals per a grans i menuts. És tradició escriure-vos una carta amb allò que vos demanem, encara que és clar que ho tindrem si ens ho mereixem, si hem sigut bons durant l’any. Perdoneu-me si sense pretendre cap recriminació, ara vos dic que de vegades sembla que sou molt indulgents amb alguns, perquè al cap i a la fi, els porteu tot el que demanen i més, malgrat que s’hagen portat malament. I així, també hi ha qui demana algunes coses que mai li arriben, fins i tot, havent-se portat molt bé. No és per res, però em sembla una injustícia com tantes altres que hi ha en aquest món i amb les que segurament haureu segut arrossegats sense adonar-vos-en. És normal que la gent deixe de creure en vosaltres i pense que son els pares. Però encara ens podreu tornar la il·lusió.

Llavors, si he sigut bo o no, vosaltres ja ho sabreu; jo no vaig a defensar-me ací. Però per la meua part, coneixent la situació de crisi, que com tots heu d’estar patint, no vos vaig a demanar quasi res material, de manera que esta és la meua llista:

Així, vos demane una mica més de justícia per a tots, i no per als que tenen el poder o els diners. Demane també que es pague per la corrupció, l’avarícia i la manca d’honestedat i no amb una pujada d’impostos i retallades als innocents. Vull persones més honrades i íntegres en el poder, que no sucumbeixen als interessos propis, sinó que realment treballen pels ciutadans, que al cap i a la fi els han donat el poder. Llavors és igualment necessari una mica d’enteniment per als polítics i una llanterna, perquè sembla que van perduts en un camí ple de foscor. Per descomptat que no cal oblidar-se de la feina: que tothom tinga una ocupació digna, sense cap tipus d’explotació o abús. Voldria també salut i que aquesta no siga un dret exclusiu de les persones amb diners. Igualment és necessari que porteu més amor que mai, perquè la gent l’ha perdut entre la publicitat i les compres. També demane un pack indivisible d’humilitat, igualtat, tolerància i solidaritat per a cadascú, perquè així les persones ens puguem relacionar millor, amb més comprensió i menys conflictes. Voldria que tothom s’alliberara dels pardals que té al cap i puguen albirar allò que és vertader, sense creure que uns són millors que els altres o només ells tenen la raó. I finalment, demane que s'antepose la salut del planeta terra, als interessos d’uns pocs, i al consum desmesurat, contaminant i esgotador de recursos.

Potser m’he deixat alguna cosa, però tampoc vull ser avariciós i pense que amb açò serà suficient.

Diuen que vosaltres sou Mags. Jo fa temps que vaig deixar de creure en la màgia, però per favor, permeteu-me creure de nou i que tothom crega en ella. Moltes gràcies.

-->

--   Daniel Balaguer  http://www.danielbalaguer.es  https://sites.google.com/site/danielbalaguer

SUPERVIVENTS

Hem aconseguit sobreviure al tsunami, al terratrèmol, a la pluja de meteorits, a l'erupció del volcà, a la col·lisió de l'asteroide, a l'onada de radiació còsmica, a l'aniquilació després de la invasió extraterrestre, a la Inquisició, a la guerra mundial, a la bomba atòmica, a la grip A, a la desocupació, als robatoris, als desnonaments, a les ruptures conjugals, a la corrupció dels polítics, a la baixada dels sous, al canvi de govern, a la pujada de la gasolina, de l'IVA i de la llum, i per descomptat, a les profecies que des de fa segles anuncien el fi del món.

Pareix que el món no s'ha acabat, segons vaticinaven els seguidors del calendari precolombí. Una llàstima!. El món seguix i cal carregar amb ell. I si esperem que arribe al seu fi, perquè no ens agrada el que hi ha, és el moment de començar a canviar-ho. Això, sens dubte, és cosa de tots.

Altres afirmen que no obstant això, el fi del món no és tal sinó un canvi de cicle, en el que a colp de crisi, han de canviar les maneres de relacionar-nos entre les persones i les nostres escales de valors. Ara bé, si efectivament anem camí d'un canvi, jo només veig dos opcions de canvi possibles: Un món dominat per l'economia dels mercats i les grans empreses multinacionals, en el que només hi haja gent molt rica i una altra molt pobra; o al contrari, un món en què les persones busquen el bé comú i des de la igualtat, s'ajuden les unes a les altres.

Quina classe de món vols?. Si tries la primera opció, Creus que formaràs part de la classe rica i dominant?. Per la meua part, crec que la segona opció és la més viable, pacífica i sostenible. Et vols sumar al canvi o preferixes continuar esperant amb resignació el pròxim fi del món?.

EL DOMINI DELS DINOSAURES

Es diu que els dinosaures van dominar la terra durant el Juràssic i el Cretaci per la seua capacitat d'adaptació després d'uns períodes d'extincions massives provocades pels canvis de les condicions del planeta. Però després d'uns 160 milions d'anys d'existència, es van extingir. D'açò, fa ja altres tants 65 milions d'anys. És a dir que el ser humà acaba de nàixer, però ja es desmarca clarament com l'espècie dominant del planeta.

Encara que no content amb açò, dins de la nostra mateixa espècie, des d'antic ha maquinat les mil i una maneres per a dominar o controlar a l'altre, però bàsicament estes formes de domini es podrien classificar en tres grans grups: El domini per mitjà de la força bruta (garrot, violència física, armes…); el domini fent ús de la por (les forces sobrenaturals, comparant amb successos històrics, hipotètics o ficticis…); o per mitjà de l'abús de poder (castic, burocràcia, economia…).

Potser, arribades estes dates, podem observar una clara forma de domini dels adults sobre els xiquets, donada entre alguns pares o educadors d'infantil, que amenacen amb “el patge et vigila” o “si et portes malament no et portaran joguets”, “et portaran carbó”, però inclús fora del Nadal queden vestigis del “home del sac”. Em pareix quelcom desfasat i repel·lent, però de quina altra forma podríem controlar eixos xiquets actius, àvids d'explorar, descobrir, experimentar, que inclús mesuren i desafien els adults?. Segons les seues inquietuds, interessos i prioritats, serà labor de cada un esbrinar-ho, però potser el més còmode és replicar el que altres van fer amb nosaltres, sense tan sols qüestionar-ho i valorar-ho, possiblement fins que arribe el dia en què ens extingim.

Així, des de xicotets, ens desenrotllem alletats per la por i el castic, aprenent ja a viure subjugats a l'autoritat, per molt rebels que després ens podem creure o actuar. Potser és una missió de les noves generacions anar acabant amb estes formes d'actuar, perquè només així podrem donar cabuda a noves maneres de relacionar-nos i altres esdeveniments.

MENJANT PALLA

Son increïbles els canvis que es van succeint al llarg dels segles. Canvien les nostres creences, costums, formes de pensar, valors, prioritats, necessitats, maneres de viure, tradicions... Així, una cosa tan tradicional en estes dates nadalenques com és el propi Betlem, també ha canviat. Ara, en conjunció amb els temps de crisi i retallades, hi ha dos noves baixes, dos desocupats més: el burro i la vaca. A més, l'estrela que anunciava el naixement de Jesús, ja no era tal, sinó una supernova, o com siga que la ciència haja decidit anomenar-la.

Curiosament, la ciència i els seus raonaments o descobriments, sempre ha paregut l'enemic de la religió, la màgia i la superstició, però com pareix que la primera va guanyant terreny, la segona s'acull al dit "si no pots amb el teu enemic, unix-te a ell". Potser, la religió ara vol combregar amb la ciència.

Però en realitat, Què cony (paraula censurable) importa que haguera o no vaca i burro, que Jesús nasquera al desembre o en ple estiu, que fóra una estrela l'anunciadora de tal prodigi, un planeta, un cometa o una nau extraterrestre, o que els reis no foren d'orient sinó d'occident?. Al pas que anem, segur que no hi havia cap rei negre. Si estos són la classe de missatges amb què s'han quedat i ens volen transmetre, apanyats estem.

Realment, crec que si eixes persones que es fan anomenar representants de Déu en la terra, s'estan calfant el cap en estes favades, no els importa ni es donen el més mínim compte del món en què ara vivim i les necessitats reals de les persones. Com es nota que ells tenen les esquenes ben cobertes perquè siguen estes les seues úniques preocupacions o els missatges que creuen que han de transmetre al món, que segur està expectant d'atendre a les pallassades dels que es creuen reis, profetes, sants, governants, de sang blava, o de classe superior...

Així, els sers humans ens hem passat la vida menjant palla de qualsevol classe; i pareix que també hi ha qui se la fa mentalment per no poder fer una altra cosa. Per això, no hi havia burro ni vaca: perquè s'haurien menjat tota la palla i hauria eixit a la llum l'agulla del paller, com la veritat que punxa les consciències. Ja està bé de caminar pels núvols i entre cotons!. Ja està bé de predicar i xarlatanismes!. Les persones necessiten suport, treball, refugi, casa, menjar… I això requerix ser l'exemple d'acció, no predicar amb l'exemple de la vida d'un Senyor que els seus anomenats seguidors qualifiquen com modèlic i que no seguixen ni ells mateixos. Deixem les idioteses per als animals, que pareix que tanta evolució i avanç no hagen servit de res!.

--   Daniel Balaguer    http://www.danielbalaguer.es    https://sites.google.com/site/danielbalaguer

UNA ADDICCIÓ MÉS

Resulta curiós caminar pel carrer i observar la gran quantitat de gent que hi ha enganxada a aquests petits aparells. N’hi ha de xiquets, de joves i de majors. Uns d’ells, enganxats per les orelles, altres per la vista, i molts d’ells, manotejant-los constantment. Així, és sorprenent, alhora que potser una mica terrorífic, el poder que tenen els mòbils a les nostres vides, que fins i tot ens captiven quan anem al volant d’un vehicle, o mentre creuem un semàfor de vianants alhora que xatejem.

En ells podem dur fotos, música, vídeos o altra informació personal; amb ells també podem accedir al correu o Internet, consultar el tràfic, accedir al compte del banc, comunicar-nos amb els amics i familiars, emmagatzemar les dades que recordar en el nostre calendari, veure per on anar a un determinat lloc amb el cotxe, llegir el periòdic o una novel·la... Potser són massa coses per aquest petit i en aparença innocent i insignificant aparell. Fins i tot, arriba a ser tal el seu valor, que el podem assegurar per si el perdem, ens el roben o es trenca.

Però no sols podem estar enganxats a l’aparell en si, sinó que també ens té enganxats al consum elèctric i la connexió a Internet, a banda d’un desmesurat consum de tecnologia que es renova a diari amb nous models que tenen més prestacions, generant així una gran contaminació i explotació dels recursos naturals en els seus imparables processos de manufacturació. Però realment, sembla que açò no ens importa als consumidors, que ens creiem lliures, però que en realitat som dependents, addictes, esclaus del consum i les tendències; que alhora creen distinció entre els que tenen aquesta marca o model de telèfon o l’altre; entre els que estan a l’última o entre els que s’han quedat enrere; entre els que saben utilitzar-los i els que no.

Potser aquests aparells mòbils realment arriben a ser necessaris, però crec que devem donar-los només la importància justa. A més, sovint també acaben fent d’intermediaris entre les persones: no podem o no ens sabem comunicar si no és per mitja d’aquests dispositius i entre altres efectes, açò crec que no és massa bo per al cervell humà, que per a desenvolupar-se, necessita de la interacció amb altres persones; que per madurar, necessita del contacte humà, que per molt que aconseguim millorar-ho, potser mai ens donarà una màquina.

--   Daniel Balaguer    http://www.danielbalaguer.es    https://sites.google.com/site/danielbalaguer