FILOSOFIES D'UN IGNORANT

L’OR DELS POBRES

Vivim en un món governat pels diners, no per les persones que els van inventar, que avui són les seues titelles. Així, aquesta creació ha comprat a les persones, apoderant-se d'elles, enverinant-les amb l'avarícia: una persona amb diners, sempre en tindrà pocs, mai en tindrà suficients, sempre en voldrà més, i més, i més, i més, fins i tot a costa dels altres, explotant-los, dominant-los, fent que passen patiments i misèries, sembla que sense que açò els taque mínimament la consciència. Però a més, els diners també són l'origen dels cassos de corrupció, del tràfic d'influències, que van desbaratant més aquesta magolada societat avariciosa.

Els que no tenen tanta fortuna econòmica, diuen que els diners no donen la felicitat, però sempre acaben afegint que ajuden. Així, obtenir diners és el fi de tothom. Uns treballen per diners, altres esperen que els toque la loteria; també hi ha qui enganya a la gent per traure'ls els diners, o qui directament furta diners o el que siga per vendre-ho i traure diners, com és el cas dels robatoris dels cables de l'enllumenat urbà. Sense anar més lluny, l'altre dia, de camí cap a casa quan tornava de treballar, em vaig trobar a dos dones cridant a dos joves, que semblaven fugir botant entre els murs, escales i bancals. Eren poc més de les tres del migdia. Al passar pel costat d'aquelles dones, mostraven gran indignació perquè sembla que els dos joves havien estat traient els cables d'una farola, situada en l'accés davant d'un centre educatiu. A plena llum del dia! Dos joves, en edat d'estudiar o treballar!

El coure sembla que està de moda, que es cotitza bé. Així, els que no tenen or o els resulta més difícil abastir-lo, busquen coure, que és molt més fàcil d'obtindre: les ciutats estan plenes. Una farola per ací, altra per allà, un parc... Són objectius summament fàcils, però abans, aquestes coses sembla que es feien de nit; ara ja ni tan sols importa. No cal fer torns nocturns si de dia es veu millor.

A este pas, entre la crisi i les ciutats assaltades pels lladres del coure i altra mena de vandalisme, com pintades i altres danys en el mobiliari urbà, prompte sembla que les nostres ciutats acabaran semblant-se a eixes urbs futuristes que vaticinàven les pel·lícules del cinema, on es mostrava una societat decadent i miseriosa. No cal una guerra. Nosaltres mateixos anirem conduint-nos cap ací.

Com el petroli, que sembla que anem tocant fons, el coure també s'acabarà. Què serà lo següent?

--   Daniel Balaguer  http://www.danielbalaguer.es  https://sites.google.com/site/danielbalaguer

LES FRONTERES DE LA COMUNICACIÓ

És indiscutible el gran auge que han cobrat les telecomunicacions en els últims vint anys. Així, les vendes de telèfons mòbils, des de la seua creació, han crescut de forma exponencial i cada vegada més persones tenen Internet en els seus xicotets dispositius de butxaca. De moment, excepte disponibilitat de la cobertura i càrrega de la bateria, podem comunicar-nos fàcilment des de qualsevol part amb persones que estan en un altre lloc del món. A més, les xarxes socials també constituïxen un gran punt de cita, trobada i contacte o amb el que compartir diversa informació. No hi ha dubte per tant, que esta tecnologia, en gran manera facilita la comunicació. Però de vegades este progrés també es convertix en un intermediari excloent del tracte cara a cara.

Per posar algun exemple recent que conec, sé de dos germanes que es comuniquen entre elles des d'habitacions contigües a través de la missatgeria instantània dels seus dispositius mòbils, en compte d'anar una a l'habitació de l'altra i parlar personalment. També sé de casos que han donat per finalitzat un festeig per telèfon o missatge de text. D'esta manera, si de vegades no tenim el valor o les ganes per a dir-li a la cara alguna cosa a una persona, el mòbil també és el nostre aliat, i amb un missatge de text, fàcilment queda l'assumpte conclòs.

Així, pareix que esta còmoda i pràctica tecnologia també resta presència i calidesa a la comunicació de persona a persona, dotada del to de la veu, el context i els gestos que l'enriquixen.

Està bé disposar de la tecnologia, que al cap i a la fi està per a ajudar i facilitar les diferents tasques al ser humà, però si no volem deshumanitzar-nos o convertir-nos en sers freds i distants, crec que en cap cas hauria de ser el substitut de la comunicació i la relació humana directa, que igualment hem de potenciar al costat de la tecnologia.

--   Daniel Balaguer  http://www.danielbalaguer.es  https://sites.google.com/site/danielbalaguer

ULL O RENYÓ

Sovint utilitzem algunes expressions com “això costa un ull de la cara”, o “li ha costat un renyó”, indicant que aquesta o l’altra cosa han resultat summament cares. Però què és vertaderament car en aquest món? Potser tot allò que considerem un luxe. És curiós, però sense que a mi em parega cap luxe, sembla cada vegada més que la salut, o millor dit, la curació en cas de malaltia, serà per qui se la puga pagar. Així, pareix que les retallades per ací i per allà van fent que minven les prestacions i cobertures sanitàries. Per exemple, conec a un xic que darrere de patir un tumor en l’os de la cama i que aquest es reproduïra, en la sanitat pública finalment li van dir que l’única manera d’evitar la seua reproducció era tallant-li la cama, ben a dalt, per l’engonal, a ram del maluc.

Aquesta és una de les persones que es va poder permetre pagar i anar a una prestigiosa clínica del nord del nostre país, en la que fins i tot van poder canviar-li l’os sencer. Jo ho pense i no podria permetre-m’ho, ni açò ni una operació de genoll, un trasplantament, etc.

Al pas que anem, em veig dins d’uns anys amb allò de les herbetes i els curanderos o l’amputació per una senzilla fractura, o fins i tot, morint més prompte del necessari si surt algun altre problema de salut que requerisca aquella intervenció que el meu sou no em permeta pagar. Si em passa a mi, què hem de fer! Però potser el pitjor de tot és que també afecta tots els que estan al meu voltant: parella, pares, fills... i també als que estan un poc més enllà: amics, companys de feina, veïns, coneguts...

On anem a parar? Ho acabarem consentint com ho fem amb tota la resta? Arribarem a vendre parts del nostre cos per poder pagar la nostra curació o la dels nostres familiars?

--   Daniel Balaguer  http://www.danielbalaguer.es  https://sites.google.com/site/danielbalaguer

LES PORTES DE L'ABSURD

L'ésser humà és sorprenent i de vegades difícil d'entendre pels seus actes, que estan plens de paradoxes i accions absurdes. Potser, entre altres coses, per concretar-nos en una, no sé si heu anat alguna vegada a un d’eixos llocs de nova construcció, amb dissenys d’avantguarda i espais molt diàfans: Podem trobar-nos que estan plens de portes d’accés. Fins ací, res estrany, de no ser perquè quan t’apropes, i et poses davant d’una de les portes, et trobes una fletxa que senyala una altra porta. Així, vas passant per davant d’una, d’altra i d’altra porta que també té la mateixa fletxa, que t’assenyala altra porta, amb idèntica fletxa, que tard o prompte, acaben conduint-te cap a l’única porta per la que realment pots entrar.

Llavors, per què posar tantes portes si a efectes pràctics només podrem entrar per una? Potser algú puga dir que és més fàcil o barat fer una paret de portes que de rajoles; o que és per que entre la llum, però clar, aquesta passa sense necessitat d’obrir si hi ha un cristall. També podríem pensar que no s’obrin perquè faria corrent d’aire i d’una portada es podria trencar algun cristall; o perquè igualment poden entrar fulles i papers del carrer. Doncs perquè no posar un finestral?: passaria la llum, no hi hauria corrent d’aire, no entraria brutícia del carrer y no caldrien cars mecanismes d’obertura i tancament.

Altre entès en la matèria podria dir que és per previsió si en algun moment ha d’eixir o entrar molta gent. Llavors, perquè no posar una o dos portes grans en compte de sis o set més estretes? A més, en cas d’haver-hi un incendi dins l’edifici que provocara eixir a la gent de forma caòtica, hi hauria algú amb la calma suficient i totes les claus necessàries per obrir tantes portes?

Després de tot, potser ens adonem que hi ha gent que passa anys i anys estudiant carreres, màsters, fins i tot en l’estranger i després acaben amb projectes i creacions com aquestes que queden lluny de la utilitat pràctica i real. Els que en canvi, no estudien, diuen que la vertadera universitat està al carrer, que és la pròpia vida. Potser, el fet d’estudiar o no fer-ho, ha creat persones sobrevalorades i altres menyspreades, quan en realitat hi ha gent que ha estudiat molt i no ha fet gran cosa en la seua vida, i també hi ha gent que sense estudis ha arribat a crear grans empreses.

Potser ara te n’adones que hi ha massa gent, que volent tindre un futur millor, ha estudiat grans carreres i ara no tenen cabuda en eixe futur que buscaven perquè hi ha massa gent com ells. En canvi, manquen professionals com els de tota la vida, que sense estudis, posaven les seues mans i aprenien un ofici de forma pràctica, des del principi. No hi haurà manera de conjugar i valorar bé els dos tipus de persones?

--   Daniel Balaguer  http://www.danielbalaguer.es  https://sites.google.com/site/danielbalaguer

AIXÒ HO PAGUE JO

Aquesta és una frase bastant popular en la nostra població, que envoltada en l’ambient fester, potser vol remarcar la fanfarroneria d’algunes persones que se les donen d’adinerades. Però tal vegada també és una mostra de l’opulència d’altres destacables persones que sospitosament denoten massa generositat amb els que els acompanyen. Llavors, ací va una història que res té a veure amb la festa:

“Hi havia una vegada dos companys que van emprendre un projecte junts. Un d’ells no tenia massa diners, però tenia el lloc on dur a terme el projecte, algunes ferramentes i idees. L’altre no tenia el lloc, però tenia alguns dinerets i altres idees. Al principi d’iniciar l’activitat, tot era una bona mostra de camaraderia entre els dos, potser intentant conèixer millor a l’altre, volent aprofitar les seves qualitats o recursos, fins i tot alabant respectivament les destreses de cadascú, com mostra d’estima. Va arribar el moment d’invertir una mica per donar-li major futur al projecte. Tots dos es van rascar un poc les butxaques, però el que més dinerets tenia, insistia:

- No pateixes! Açò ho pague jo!

L’altre posava una i més reticències; feia el possible per evitar aquell desavantatge econòmic. Finalment, es va fer la inversió necessària, suposadament, pagant mitja part cadascú.

El temps va passar i les idees van començar a tindre algunes petites divergències. A l’adinerat també li va fallar una mica la salut i va deixar de participar en el projecte, que així i tot, havia de continuar endavant perquè ara hi havia més gent implicada. Un dia, aquest soci capitalista, una mica recuperat de la seua malaltia, es va arrimar a veure com anava el projecte. I va veure que les seues idees havien quedat una mica de banda, perquè tot havia anat fent-se com l’altre pensava, que al cap i a la fi, estava al capdavant amb els seus empleats. Açò no li va agradar, però no va dir res. No va tardar gaire en abandonar el projecte sense aclarir l’assumpte amb el seu company.

Aquest altre soci, es va sentir una mica disgustat per l’abandó del seu company i per la manera de procedir, però bé: són coses que passen; la gent és així... Va voler aclarir-ho amb ell i així es va quedar. El temps va passar i un dia va rebre una trucada de telèfon al seu mòbil personal del proveïdor que els havia proporcionat el que necessitaven per a dur endavant el projecte. Hi havia una factura pendent.

- Com? Si això ho pagava ell!

- Diu que han succeït algunes històries, que ha deixat el projecte i que et passe aquest càrrec pendent a tu.

- Com? Recollons!

Ell era una d’eixes persones que ho vol tot clar i a la cara. No va tardar massa en contactar amb el seu antic soci:

- Mira, que m’han dit que hi ha una factura pendent! Això vas dir que ho pagaves tu!

- Si però com m’ho he deixat... Bo. És que he tingut altres problemes i mira: m’havia oblidat completament d’açò...

- Bé! Si és així com dius! Sols volia aclarir-ho perquè no en sembla bé aquesta manera de procedir; perquè saps que no tinc massa diners; perquè no voldria acabar malament amb tu...

Ara, aquest altre soci es preguntava: després de tant de temps, ho ha oblidat ara? Si això devia estar pagat fa ja molt de temps! I si realment ho ha oblidat, com és que el proveïdor té el meu telèfon personal i li ha dit que han succeït històries, que ha abandonat el projecte i que em passe el càrrec a mi?...”

Les històries solen partir de fets reals i servixen per fer-nos reflexionar. Potser són situacions com aquestes, entre moltes altres, les que reflectixen la manera més mesquina del procedir de les persones. Amb açò entenc a totes aquelles que diuen que és necessària l’arribada del fi del món. Perquè no som sincers? Després de tot, com diuen: Abans s’agafa a un mentider que a un coix.

--   Daniel Balaguer  http://www.danielbalaguer.es  https://sites.google.com/site/danielbalaguer

SALT DE ZEBRA

En les ciutats hi ha tot un cúmul de trànsit de vehicles amb conductors assedegats de temps que van amb preses per tot arreu. Van sortejant els obstacles que suposen els altres conductors, les senyals, els semàfors, els estacionaments en doble fila, els embotellaments, els vehicles pesats, els vianants... Tot en una carrera contrarellotge per arribar a l’hora al seu destí. Potser açò és fruit de la societat moderna que ens ha imprès la idea de “el temps és or”, a banda de la forma de vida estressada, consumista, de producció capitalista.

Així, estem sotmesos als horaris per dur als xiquets a l’escola, per posar-se a treballar, o per agafar el tren o l’avió, o per anar a comprar, sense dubte, amb raó, perquè sinó, com diuen, açò seria “la bufa la gamba”. Llavors, sembla que tenim moltes coses que fer i les volem realitzar en el menor temps possible. La feina té el seu horari, com també el té la son. Així, llevat del temps per a dormir, treballar, menjar, cagar o pixar, i la higiene personal, entre altres menesters irrenunciables, potser només podem traure temps desplaçant-nos als llocs el més ràpid possible; és a dir, amb cotxe o amb moto si és dins la ciutat.

Passejar i anar als llocs caminant sembla que és cosa dels que no tenen altres coses que fer, dels pobres, dels estudiants, dels jubilats o dels aturats. Però així i tot, hi ha gent que camina perquè és sa, per fer exercici, perquè és ecològic i barat; gent a la que no li importa eixir de casa abans per arribar caminant i a l’hora al lloc; o senzillament perquè caminar és també una afició. I a l’igual que els conductors tenen els seus obstacles, no menys es troben els vianants: cotxes apurant l’ambre dels semàfors; altres aturats enmig d’un pas rebaixat per als vianants amb carro; altres envaint la vorera; o els anomenats passos de zebra. És davant aquests punts, pels que el vianant pot creuar el carrer, on sorgix una nova i arriscada modalitat esportiva, que requereix molt de valor i agilitat per part de l’esportista: l’ingenu vianant.

Davant un pas de zebra es presenten així dos opcions: esperar que deixen de passar cotxes per a creuar, perquè cap s’atura, si no és que caminem per la Zona Nord; o llançar-se a creuar cegament davant dels cotxes esperant que es vegen obligats a aturar-se si no volen atropellar a un vianant. Així s’aturen! Clar que si! Malgrat que hi haja malediccions en boca del conductor! Però potser una cosa curiosa és que quan som conductors, ens creem portadors del privilegi senyorial de la preferència i quan som vianants, sembla que també ens creem els senyors del carrer i les voreres. Estem en el costat que estiguem, sempre som nosaltres els que tenim el dret i la raó, i no les altres persones.

Potser açò és sols una petita mostra del nostre individualisme, de l’egoisme, de la escassa consideració que tenim per l’altre. I així ens va!

--   Daniel Balaguer  http://www.danielbalaguer.es  https://sites.google.com/site/danielbalaguer

L’ÚLTIM PAPA

Fa ja unes quantes setmanes que l'Església va estrenar el seu nou papa, segons diuen, després de donar-se la primera dimissió d'este càrrec en més de sis-cents anys. Sé de gent il·lusionada amb este canvi que ja està organitzant un viatge per a veure-lo. D'altres, sent que amb les reformes que pareix voler dur a terme el nou pontífex, prompte se'l llevaran del mig. També hi ha qui diu que segons les profecies d'un sant que es van publicar fa poc més de quatre-cents anys, amb este canvi s'acosta ja el fi de l'Església, i possiblement amb ell, el fi de la humanitat. Curiosament, les profecies respecte d'això d'un altre molt popular i conegut metge i profeta, no s'han complit.

Segons pareix, fa segles que algunes persones els va atraure la idea d'anunciar el fi del món, o l'anomenat Apocalipsi. Però tal vegada, el més significatiu d'este fenomen, és que d'un missatge antic escrit en clau i a saber amb quines intencions, hi ha altres tantes persones que s'esforcen a buscar relacions i significats per a donar per complides el que òbviament molts qualifiquen de profecies. Em pareix una tasca arriscada anunciar el futur, però és neci l'esforç de voler veure el compliment d'aquells dits, potser amb la finalitat de donar un toc d'atenció a una humanitat majoritàriament impermeable a totes estes cavil·lacions de gent avorrida.

Amb tot açò, no ens cansem d'anunciar una vegada després d'una altra el fi del món. Els seguidors d'esta religió també l'anomenen juí final, que amb l'estrena de pontífex, pareix que donen el tir d'eixida en el compte arrere cap a l'Apocalipsi, potser en vista que va fallar el calendari precolombí. Arribarà alguna vegada el juí final o eixe fi del món que tant anhelen algunes persones? Perquè volem que s'acabe el món o l'anomenada església? Potser hi ha quelcom que no ens agrada? Què fem per canviar-ho?

Fi del món a banda, el que tal vegada verdaderament necessitem, és canviar la nostra forma d'actuar, alliberant-nos dels egoismes i individualismes i òbviament, açò no s'aconseguix amb l'amenaça del fi del món o del foc etern, sinó aprenent que l'únic camí possible per a eixir de la crisi, evitar la fam en algunes regions del planeta, protegir, respectar i cuidar la terra, acabar amb les guerres, injustícies, racismes i intoleràncies, etc. És amb un canvi en les nostres prioritats i valors com a persones i en la nostra manera de relacionar-nos amb els altres. Així doncs: més humilitat, honradesa, justícia, igualtat, respecte, senzillesa i menys arrogància, avarícia, immoralitat i intolerància. Esta és la recepta que el món necessita.

--   Daniel Balaguer  http://www.danielbalaguer.es  https://sites.google.com/site/danielbalaguer