En les ciutats hi ha tot un cúmul de trànsit de vehicles amb conductors assedegats de temps que van amb preses per tot arreu. Van sortejant els obstacles que suposen els altres conductors, les senyals, els semàfors, els estacionaments en doble fila, els embotellaments, els vehicles pesats, els vianants... Tot en una carrera contrarellotge per arribar a l’hora al seu destí. Potser açò és fruit de la societat moderna que ens ha imprès la idea de “el temps és or”, a banda de la forma de vida estressada, consumista, de producció capitalista.
Així, estem sotmesos als horaris per dur als xiquets a l’escola, per posar-se a treballar, o per agafar el tren o l’avió, o per anar a comprar, sense dubte, amb raó, perquè sinó, com diuen, açò seria “la bufa la gamba”. Llavors, sembla que tenim moltes coses que fer i les volem realitzar en el menor temps possible. La feina té el seu horari, com també el té la son. Així, llevat del temps per a dormir, treballar, menjar, cagar o pixar, i la higiene personal, entre altres menesters irrenunciables, potser només podem traure temps desplaçant-nos als llocs el més ràpid possible; és a dir, amb cotxe o amb moto si és dins la ciutat.
Passejar i anar als llocs caminant sembla que és cosa dels que no tenen altres coses que fer, dels pobres, dels estudiants, dels jubilats o dels aturats. Però així i tot, hi ha gent que camina perquè és sa, per fer exercici, perquè és ecològic i barat; gent a la que no li importa eixir de casa abans per arribar caminant i a l’hora al lloc; o senzillament perquè caminar és també una afició. I a l’igual que els conductors tenen els seus obstacles, no menys es troben els vianants: cotxes apurant l’ambre dels semàfors; altres aturats enmig d’un pas rebaixat per als vianants amb carro; altres envaint la vorera; o els anomenats passos de zebra. És davant aquests punts, pels que el vianant pot creuar el carrer, on sorgix una nova i arriscada modalitat esportiva, que requereix molt de valor i agilitat per part de l’esportista: l’ingenu vianant.
Davant un pas de zebra es presenten així dos opcions: esperar que deixen de passar cotxes per a creuar, perquè cap s’atura, si no és que caminem per la Zona Nord; o llançar-se a creuar cegament davant dels cotxes esperant que es vegen obligats a aturar-se si no volen atropellar a un vianant. Així s’aturen! Clar que si! Malgrat que hi haja malediccions en boca del conductor! Però potser una cosa curiosa és que quan som conductors, ens creem portadors del privilegi senyorial de la preferència i quan som vianants, sembla que també ens creem els senyors del carrer i les voreres. Estem en el costat que estiguem, sempre som nosaltres els que tenim el dret i la raó, i no les altres persones.
Potser açò és sols una petita mostra del nostre individualisme, de l’egoisme, de la escassa consideració que tenim per l’altre. I així ens va!
-- Daniel Balaguer http://www.danielbalaguer.es https://sites.google.com/site/danielbalaguer
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada