Aquesta és una frase bastant popular en la nostra població, que envoltada en l’ambient fester, potser vol remarcar la fanfarroneria d’algunes persones que se les donen d’adinerades. Però tal vegada també és una mostra de l’opulència d’altres destacables persones que sospitosament denoten massa generositat amb els que els acompanyen. Llavors, ací va una història que res té a veure amb la festa:
“Hi havia una vegada dos companys que van emprendre un projecte junts. Un d’ells no tenia massa diners, però tenia el lloc on dur a terme el projecte, algunes ferramentes i idees. L’altre no tenia el lloc, però tenia alguns dinerets i altres idees. Al principi d’iniciar l’activitat, tot era una bona mostra de camaraderia entre els dos, potser intentant conèixer millor a l’altre, volent aprofitar les seves qualitats o recursos, fins i tot alabant respectivament les destreses de cadascú, com mostra d’estima. Va arribar el moment d’invertir una mica per donar-li major futur al projecte. Tots dos es van rascar un poc les butxaques, però el que més dinerets tenia, insistia:
- No pateixes! Açò ho pague jo!
L’altre posava una i més reticències; feia el possible per evitar aquell desavantatge econòmic. Finalment, es va fer la inversió necessària, suposadament, pagant mitja part cadascú.
El temps va passar i les idees van començar a tindre algunes petites divergències. A l’adinerat també li va fallar una mica la salut i va deixar de participar en el projecte, que així i tot, havia de continuar endavant perquè ara hi havia més gent implicada. Un dia, aquest soci capitalista, una mica recuperat de la seua malaltia, es va arrimar a veure com anava el projecte. I va veure que les seues idees havien quedat una mica de banda, perquè tot havia anat fent-se com l’altre pensava, que al cap i a la fi, estava al capdavant amb els seus empleats. Açò no li va agradar, però no va dir res. No va tardar gaire en abandonar el projecte sense aclarir l’assumpte amb el seu company.
Aquest altre soci, es va sentir una mica disgustat per l’abandó del seu company i per la manera de procedir, però bé: són coses que passen; la gent és així... Va voler aclarir-ho amb ell i així es va quedar. El temps va passar i un dia va rebre una trucada de telèfon al seu mòbil personal del proveïdor que els havia proporcionat el que necessitaven per a dur endavant el projecte. Hi havia una factura pendent.
- Com? Si això ho pagava ell!
- Diu que han succeït algunes històries, que ha deixat el projecte i que et passe aquest càrrec pendent a tu.
- Com? Recollons!
Ell era una d’eixes persones que ho vol tot clar i a la cara. No va tardar massa en contactar amb el seu antic soci:
- Mira, que m’han dit que hi ha una factura pendent! Això vas dir que ho pagaves tu!
- Si però com m’ho he deixat... Bo. És que he tingut altres problemes i mira: m’havia oblidat completament d’açò...
- Bé! Si és així com dius! Sols volia aclarir-ho perquè no en sembla bé aquesta manera de procedir; perquè saps que no tinc massa diners; perquè no voldria acabar malament amb tu...
Ara, aquest altre soci es preguntava: després de tant de temps, ho ha oblidat ara? Si això devia estar pagat fa ja molt de temps! I si realment ho ha oblidat, com és que el proveïdor té el meu telèfon personal i li ha dit que han succeït històries, que ha abandonat el projecte i que em passe el càrrec a mi?...”
-- Daniel Balaguer http://www.danielbalaguer.es https://sites.google.com/site/danielbalaguer
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada