Sempre m'he considerat una persona prou diluviana. Amb açò vull dir que sóc dels que quan les coses es torcen, pensen que és necessari començar de nou, i per a això, cal arrasar tot allò que ens rodeja. Açò són formes de vida, creences, manera de relacionar-nos, valors...
Amb l'actual situació, pareix que el model econòmic-capitalista-consumista està en crisi, però alguna cosa més està podrida i com diuen, açò només és la punta de l'iceberg. Mirant a curt abast, veiem sorpresos les mesures que va aplicant el govern i que ens arriben a tots en forma de retallades de drets, pujades d'impostos... Que realment pareix que no servixen per a una altra cosa que no siga agreujar encara més la situació. Però la nostra crisi, no és només la nostra i està marcada o potser “remarcada” buscant ocultar quelcom major, com és una crisi mundial que realment ens porta a tots a la vora del precipici.
Però ací estem, a la vora d'este penya-segat, aferrant-nos amb indiferència a este vell model, alguns també com si esta crisi no fóra amb nosaltres. Van caient cada vegada més pedres al fons i nosaltres resistim i resistim, negant-nos a caure, potser per por del que puga vindre, que com a màxim, pot ser la mort. Tal vegada, el que ens espera a l'altre costat, allò tan desconegut, que tant ens espanta, realment no siga tan roín i al final, podem alçar-nos mirant nous horitzons i sacsant-nos la pols d'una caiguda, que no haja resultat tan gran com pensàvem. Però òbviament, mentres no caiguem, no podrem alçar-nos i romandrem així, prolongant més i més esta situació d'angoixa que vivim i que pareix mostrar-nos poques eixides.
Com resarien aquells que promulguen el juí final, o inclús el fi del món, esta situació els ve com a anell al dit per a dir: “vinga a nosaltres el teu regne”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada