L'altre dia vaig estar veient un breu reportatge en què es parlava de la investigació en fàrmacs d'aprimament, sent l'obesitat segons pareix, un dels grans mals de la nostra actual societat. D'alguna manera, s'esperava trobar un medicament que permetera menjar el que es desitjara, sense cap tipus de dieta i sense necessitat fer exercici, sense que la persona poguera engreixar per això.
També parlava dels efectes secundaris d'alguns medicaments que va fer que foren retirats del mercat, o inclús efectes secundaris d'altres medicaments destinats per exemple a la cura de l'alzheimer i que com a efecte no desitjat, produïen eixa pèrdua de pes. Però de moment, els investigadors admetien que encara estàvem prou lluny d'aconseguir este fàrmac miraculós i que l'única manera real de no engreixar, era fent exercici i consumint només les calories que el nostre cos necessita d'acord amb la nostra edat, metabolisme, sexe i activitat física.
Curiosament, es diu del ser humà que és l'únic animal que menja sense tindre fam, beu sense tindre set i parla sense tindre res a dir. Deixant de costat els problemes d'obesitat reals com una malaltia produïda per causes diverses, resulta increïble pensar que en el món hi haja sers humans que a penes tenen per a menjar i que patixen la malnutrició des de la seua pròpia gestació i en canvi hi haja gent que estiga preocupada perquè engreixa perquè menja molt, però damunt es mou poc.
Segons pareix, el món és un lloc ple de paradoxes davant de les quals està lluny de quedar en les nostres mans trobar l'equilibri o cap solució.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada