FILOSOFIES D'UN IGNORANT: de gener 2012

DE JOVES I MAJORS

Ahir la meua sogra se’n va anar de viatge i li va dir a la meua dona que li passejara el gos. Aquest és un mascle prou tranquil que fa vora dos pams d’alçada però que es va trobar amb un altre gos amb el que pareix que no va simpatitzar. De seguida la meua dona va anar corrent a per ell per a lligar-lo. Ella és una d’aquestes dones que avui porten els cabells curts, fins al punt que de vegades poden confondre’s en un xic.

La persona que duia l’altre gos, un home que ja havia creuat l’edat de la jubilació, va fer com el gos: no va simpatitzar amb ella i en l’intent de defensar el seu animal, mentre ella s’acatxava per a lligar al seu, l’home la va espentar del cap de tal forma, que a ella li van caure les ulleres. Davant una reacció tan hostil, amb gran sorpresa, els mecanismes de defensa d’una xica que acostuma a anar al gimnàs es van posar en marxa. Es va creuar alguna paraula malsonant i poc més. Em resulta impossible creure que ella estigués embolicada en una reacció hostil i més amb una persona major, perquè és una persona tranquil·la, respectuosa i molt pacífica, però aquell iaio “li va calfar les castanyes”. Ella li va indicar que era una dona, però aquell senyor, que va perdre la seua consideració i el respecte que com a persona adulta podia merèixer, amb una ossada d’adolescent i més paraules malsonants, amb decisió e intenció, va continuar dient que tampoc l’importava pegar-se amb ella; va continuar l’atac argumentant que els joves d’avui en dia no tenen cap respecte per les persones adultes. Per sort, ella va tindre cap per a no continuar la baralla i deixar que aquelles feres se n’anaren bavejant i maleint a la joventut a les seues esquenes.

Actualment pot ser els joves estan en la situació més crítica i coneguda de l’historia, però si els adults no són capaços de comprendre’ls, de conduir-los, de prendre les mesures necessàries i de mantenir la captinença o es deixen governar dels prejudicis pensant que tots són iguals, ja poc li resta fer a una societat que cada vegada serà més decadent. No hi ha temps que perdre i tots tenim molt per a fer abans que siga tard.

LA PÍNDOLA MÀGICA

L'altre dia vaig estar veient un breu reportatge en què es parlava de la investigació en fàrmacs d'aprimament, sent l'obesitat segons pareix, un dels grans mals de la nostra actual societat. D'alguna manera, s'esperava trobar un medicament que permetera menjar el que es desitjara, sense cap tipus de dieta i sense necessitat fer exercici, sense que la persona poguera engreixar per això.
També parlava dels efectes secundaris d'alguns medicaments que va fer que foren retirats del mercat, o inclús efectes secundaris d'altres medicaments destinats per exemple a la cura de l'alzheimer i que com a efecte no desitjat, produïen eixa pèrdua de pes. Però de moment, els investigadors admetien que encara estàvem prou lluny d'aconseguir este fàrmac miraculós i que l'única manera real de no engreixar, era fent exercici i consumint només les calories que el nostre cos necessita d'acord amb la nostra edat, metabolisme, sexe i activitat física.
Curiosament, es diu del ser humà que és l'únic animal que menja sense tindre fam, beu sense tindre set i parla sense tindre res a dir. Deixant de costat els problemes d'obesitat reals com una malaltia produïda per causes diverses, resulta increïble pensar que en el món hi haja sers humans que a penes tenen per a menjar i que patixen la malnutrició des de la seua pròpia gestació i en canvi hi haja gent que estiga preocupada perquè engreixa perquè menja molt, però damunt es mou poc.
Segons pareix, el món és un lloc ple de paradoxes davant de les quals està lluny de quedar en les nostres mans trobar l'equilibri o cap solució.

JA NO T’AJUNTE MÉS

Ara que el Nadal és ja un record, que potser no tornarà fins l'any que ve, amb els seus dies festius, la loteria, els encontres familiars, els seus menjars especials, les compres i els regals, i amb els xiquets com vertaders protagonistes, per uns instants alguns han tingut l'oportunitat de contagiar-se d'eixa alegria i felicitat infantil. Tots els "majors" ens hem desitjat prosperitat, alegria i felicitat, però també sembla perdre's durant l'any en l'esdevindre de la vida adulta.

Així, en Nadal, resulta meravellós veure la il·lusió amb la que els més menuts presenciaven la cavalcada, desitjant arrimar-se a algun dels Reis per a besar-lo entre la gran multitud, o com van rebre als patges reials entrant per la finestra carregats de regals, o la sorpresa amb la que destapaven cadascun dels paquets. Pense que els adults no hauríem de deixar perdre mai eixa il·lusió i senzillesa amb aquests petits detalls.

A banda d'açò, també hi ha altres coses que em sorprenen i és que abans, el dia de Reis, podies veure el carrer o el parc ple de xiquets estrenant les seues bicicletes, els cotxes elèctrics o de radio-control, o veure'ls jugar amb una pilota nova. Ara sembla que els Reis deuen portar videojocs, nines o jocs de taula, perquè aquest dia cada vegada es veuen menys nens així pel carrer o al parc. En lo bo que és jugar a l'aire lliure i relacionar-se amb altres xiquets!.

Però potser, una de les coses que més em va sorprendre aquest Nadal, i de les que pense que els adults més haurien d'aprendre, és haver presenciat alguna petita baralla infantil, en les que una de les implicades va acabar molt enfadada amb unes veïnes amb les que juga i s'ajunten molt: "Ja no vos ajuntaré més!", va dir tota seriosa i convençuda entre plors. Potser una frase molt comú en eixa edat, però en poc més de mitja hora, tota ofensa va quedar completament oblidada i tornaven a estar jugant com si res haguera succeït.

Està clar que els majors ens movem a un altre nivell de relació, però perdem eixa capacitat de perdonar d'aquesta manera, ens guardem les ofenses, mirem ja a l'altre amb recel o li girem completament l'esquena, també creem així prejudicis o classificacions dels altres, que potser ja no canviarem mai...

Són aquestes coses les que fan la vida adulta una mica més complicada i que també resten una part important de la nostra felicitat.

L'ESCOPINYADA

No sé si a causa de l'estiu o també a conseqüència de la llei del tabac, que les abans anomenades terrasses d'estiu de bars i cafeteries, van més enllà i han arribat a convertir-se en una moda que envaeix les voreres de la nostra ciutat, malgrat que el fred de l'hivern ja ens ha arribat.

Sent així, la gent pren el seu cafè o esmorzar en la mateixa vorera, veient la gent passar, arrimats al calor d'una estufa i sense deixar de banda les seues jaquetes. Malgrat que jo no soc persona de terrasses, i menys en hivern, em fa goig veure eixa vida que donen ara, de vegades digna d'admiració davant la resistència que presenten al fred.

Aquesta mateixa setmana, mentre caminava fent la volta els ponts i una mica més, espentant el carro de la nostra xiqueta, vam passar per davant d'un conegut restaurant cafeteria de la nostra ciutat, que també tenia la seua terrassa muntada en aquestes dates nadalenques.

Ens vam adonar que dins hi havia una dona coneguda i mentre jo em vaig quedar en la vorera amb el carro, mirant la gent passar o la que hi havia en la terrassa, la meua dona va entrar a saludar i ensenyar-li la nostra filla.

En aquest moment, va passar per les taules un home amb poblada i negra barba, demanant diners. Pareix que ningú li va donar res i així també es va arrimar cap a mi, mirant el carret. Després, semblava anar-se'n enfilant-se ja cap al pont amb pas vacil·lant, però de prompte, va canviar de rumb i tornant cap una de les taules on hi havia dos dones assentades, amb una parsimònia igual com amb la que caminava, va prendre "corregudeta" amb la gola, i els va tirar una espessa escopinyada, que per sort no va caure damunt del cafè o de alguna d'elles, sinó que va quedar com una mostra ofensiva damunt la taula.

Corren temps difícils i potser cada vegada hi haurà més gent abocada a la pobresa o amb la necessitat de recòrrer a la caritat i haver de demanar, però també hi ha molta gent acostumada a demanar, de vegades exigint, i que mai fan res a canvi, assumint eixe paper de víctima marginada social, a la que sembla que tots li deuen la seua caritat. Altres prefereixen tocar algun instrument, netejar els vidres del cotxe o vendre mocadors en els semàfors. Potser qualsevol dels dos mètodes té més o menys el mateix resultat, però manifesta la classe de persona que cadascú és: els que demanen per necessitat i amb dignitat i els que ho fan com a forma de vida.

EL SECRET DELS REIS MAGS

Conec molta gent a qui no li agrada el Nadal. Altres que per conviccions ni tan sols el celebren. També n'hi ha que el viuen amb goig i passió, però sobretot, n'hi ha que el viuen amb molta, molta il·lusió. És bonic veure eixa il·lusió dels xiquets, però també arriba el moment de veure que potser el món és menys màgic del que a vegades podem creure de xicotets. Un bon amic va voler compartir amb mi esta carta que li va escriure al seu fill quan va arribar eixe moment:
Hola. Som els Reis Mags, encara que en realitat, l'important no és que siguem Reis ni Mags, sinó que som unes persones que et volen, que coneixem com sents i com és el teu cor.
Sabem tantes coses de tu com els teus pares: quin esport t'agrada; com s'anomena el teu professor; que tots els companys vos porteu molt bé; amb quins joguets disfrutes més; que també t'agrada jugar amb la videoconsola... Sabem que t'esforces en fer bé les coses i a ajudar en casa a ton pare i a ta mare; Que admires la teua germana i que vos porteu molt bé l'un amb l'altre. Et veiem quan tractes amb atenció i afecte els animals; I quan t'esforces per fer les coses com et diuen els majors, encara que tu cregues que no es fan així. I sabem que ja tens edat de conéixer el nostre secret.
Quan un xiquet deixa de ser xiquet i es convertix en homenet, està preparat per a guardar el nostre secret sense dir-li'l a la seua germana menor o a altres xiquets que no ho saben. Pocs saben esta gran veritat… els que són capaços de conéixer el misteri dels Reis Mags sense dir-ho als altres. I és el moment que ho sàpies tu.
El nostre gran secret és que… nosaltres existim únicament en el cor, en el cor de tots els Pares i Mares del món.
La veritat és que no hi ha els Reis Mags com a persones… perquè no podrien viure eternament. Els que posen els teus joguets per la vesprada-nit mentres tu veus la Cavalcada són... els teus pares!. Si, són els teus pares. I la tia i uns iaios en la caseta, els altres en el balcó,… i així tots els que et volem. Hem deixat el llegat dels Reis Mags a tots els pares del món. Nosaltres Els Reis, els observem i ens alegrem amb tots els que complixen amb la seua obligació.
I et posen joguets perquè creuen que durant tot l'any t'has portat molt bé, perquè creuen que eres un bon xic, un bon fill, un bon germà, un bon amic, un bon nét, un bon alumne, un bon estudiant… en fi, un xiquet que es mereix que els seus pares li demostren com estan d'orgullosos d'ell.
Volgut, fill, el teu Pare i la teua Mare són feliços perquè tu existixes, perquè tu eres el seu volgut fill. Els teus pares són feliços perquè disfruten de tu, de la teua manera de ser. Tens la virtut de fer feliços a totes les persones que et volen i això… això es mereix una sorpresa tan gran com la de creure en els Reis Mags.
La teua germana no sap el nostre secret. Comptem amb tu perquè tu no li'l contes a ella, fins al moment en què ens ho demane, ni tampoc a altres xiquets... Els deixarem que creguen en els Reis Mags uns anyets més.
Un bes molt fort de part del teu Pare i la teua Mare. Et volem molt.