COM FER UN MONSTRE

Alguns diuen que els monstres no existeixen, però en realitat en aquest món hi ha més monstres dels que creem. Malgrat que també hi ha molts efectes especials i pel·lícules de ciència ficció, en el cinema diuen que moltes vegades les pel·lícules estan basades en fets reals, i igualment es diu que sovint la realitat supera la ficció. Llavors hi ha d'haver monstres.
De vegades, creats pel propi ésser humà en els laboratoris, jugant amb la recent descoberta enginyeria genètica, poden nàixer noves bactèries, virus, fruites i qui sap què altres coses més.
Però sense necessitat de saber enginyeria genètica i sense ficar-nos dins d'un laboratori, qualsevol també pot crear el seu propi monstre en casa. Només es necessiten uns pares bastant indiferents, d'eixos que tenen un nen perquè altres en tenen, o perquè toca, o per accident, o perquè es pagava el "xec bebè"... Després cal afegir una total manca de responsabilitat front al que suposa portar nens al món, pensant que es crien soles, perquè tothom ha arribat a ser pare sense necessitat de cap tipus de carnet o estudis.
Una vegada tenim un nen menut, no hem de mostrar-li massa afecte, ni que veja que n'hi ha entre la parella, per que li semble una cosa completament normal, donat que en realitat el món és així i nosaltres només som un xicotet extracte d'ell i d'aquesta societat en la que vivim.
Quan ens abellisca descansar i ell demande la nostra atenció, només cal ficar-lo front al televisor, perquè així es distraurà de seguida i també anirà madurant el seu cervell.
Jugar també és cosa de nens, així que si nosaltres ja tenim més de trenta anys, de jugar amb ell, res de res, no siga que ens cansem més del degut i les nostres articulacions no ho resistisquen, a més, tampoc tindrem la seua energia. Per a jugar, ja estan els altres nens en l'escola!.
Per descomptat, hem de donar-li tot el que nosaltres no hem tingut i així véncer les nostres pròpies frustracions i perquè també ajuda a suplir la manca d'afecte, que de vegades tant ens costa d'expressar. Segur que resulta més fàcil comprar-li qualsevol cosa!. Igualment és important que aprenga a no valorar massa les coses, perquè al cap i a la fi, són d'usar i tirar. Així, a la vegada podem ensenyar-lo que quan més coses tinga, malgrat que no les necessite, més feliç podrà arribar a ser i també serà millor que els altres.
En alguns casos, cal forçar que ell estudie el que nosaltres no vam poder estudiar, per que així ens supere i tinga millor esdevenir, que potser algun dia nosaltres necessitarem. Això si, no cal dedicar-li temps estudiant o llegint amb ell, perquè d'això ja s'encarreguen en escola i també li exigiran molt en ella, com per a dedicar més temps del degut.
També és necessari crear tot un gran drama davant de les xicotetes dificultats per a fer-lo sentir inútil i dependents de nosaltres, amb la qual cosa ens garantirem que sempre el tindrem baix la nostra ala. Igualment sempre podrem recórrer al càstig i les amenaces de no comprar-li tal o qual cosa, o no anar al lloc que ell desitja quan no es porte bé o no faça el que nosaltres volem, perquè al cap i a la fi, són ferramentes que s'han utilitzat sempre sense que ens haja suposat cap drama, i que encara deuen seguir funcionant.
Igualment és important que veja la nostra indiferència davant el món en què vivim i que es preocupe només per les seues coses, que ja seran suficients, no siga que es fique en manifestacions o qualsevol grup antisistema, perquè al cap i a la fi, aprendrà del nostre exemple, que va amb la corrent.
I per descomptat i ja última instància, cal llevar-li tota esperança i que no crega en res que no siga completament demostrable, per que tinga els peus en la terra i veja que l'esperança no fa res per canviar el món. O en tot cas, podem fer que aspire a ser una persona d'èxit, com els cantants, models i futbolistes que ixen per la televisió o a les revistes, així almenys viurà de la il·lusió del fan, ja que la gran majoria sempre es queda fora d'eixa escala i mira l'exitós des de baix.
Pot ser tot açò ens semble massa absurd, però és bastant més comú del que ens pensem i encara cabrien moltes més qüestions que afegir. Qui pensava que educar els fills era fàcil?. Qui sap si creure açò es deu a què no és necessària cap tipus de preparació, i com moltes espècies animals, ens hem limitat a portar descendents al món sense conèixer la vertadera dimensió humana, creadora o destructora, altruista o egoista, capaç d'amar o odiar, conformista o egoista, racista o integracionista, pacífica o bel·licosa, feliç o frustrada, respectuosa o intolerant?. Potser açò fa que com moltes altres espècies animals, a nivell cognitiu i social, estiguem estancats dins l'escala evolutiva.