FILOSOFIES D'UN IGNORANT: de març 2011

DONA MANTINGUDA

L'altre dia vaig anar a una ferreteria a comprar algunes coses que necessitava i em vaig creuar amb una dona que tenia un mal dia en la seua feina de dependenta, dient que si per ella fora, castrava tots els homes. No sé que havia passat abans per que ella estiguera així, però ràpidament, amb complicitat viril amb el seu company de feina, em vaig protegir les meues parts per si de cas s'escapava alguna cosa amb aquell arrelat de fúria.

Passat ja el dia de la dona treballadora, deia que ella era una dona que no només treballava un dia, sinó també la resta de l'any i ningú se’n recordava. Es queixava que ella no parava de treballar i en casa tenia tres homes que estaven en l’atur. Només li faltava arribar a casa i haver de complir amb les tasques de la llar, sense massa agraïments, i per si fora poc, també amb els deures maritals.

“Açò no pot ser. Quan torne a nàixer, vull ser dona mantinguda o prostituta de luxe!”, va acabar dient abans d’atendre’m. Mentres, el seu company no parava de somriure. Potser ell tindria part de culpa per haver posat a aquella dona d’aquesta manera. “Tu que escrius al periòdic, vull que escrigues açò!”, va afegir.

Potser de vegades utilitzem la paraula “igualtat” i se’ns ompli el cervell pensat en el que hem progressat, però encara sembla que la dona s’ha incorporat més al treball que l’home a les tasques de casa. Tal vegada en aquest sentit, part de responsabilitat ha recaigut més sobre la dona, que fins fa uns anys, era qui s’encarregava plenament de l’educació dels fills i ensenyar-los a ser autònoms, entre altres coses, amb tot el que cal fer per a dur una casa endavant, però sembla que es van limitar a transmetre el mateix que havien viscut en les seues pròpies cases, on dominava el masclisme i l’home estava servit per la dona.

La seua incorporació al món laboral, li ha restat temps a l’educació dels fills, i també pareix que el pare tampoc s’ha implicat suficientment en ella. Així, potser de la mateixa manera necessària per a crear el seu equilibri, les xiques joves tampoc estan ja tant familiaritzades amb les tasques domèstiques com abans i prefereixen estudiar, en molts casos amb millors resultats que els homes.

Llavors tenim xics que encara segueixen alguns patrons masclistes que esperen que la dona s’encarregue de la casa i xiques que ja han deixat de saber cuinar, cosir o com llevar la calç de l’excusat; xics amb més baixa qualificació i xiques amb més estudis; xiques treballant i xics en l’atur.

Així em pregunte torbat per què aprofitaran els homes dins d’uns anys si ni estudien, ni saben dur la casa, ni treballen?.

COMPRA SOLIDARIA

Cada vegada creix més el numero de persones que l’atur deixa sense els ingressos necessaris per a fer front a despeses com la llum, la contribució, l’hipoteca o el manteniment de la família i la situació no sembla que vaja a millorar prompte, per molt que alguns polítics prometen que poden solucionar, només amb la intenció de guanyar votants.

Sovint aquestes persones es veuen forçades a recórrer a la caritat, situació poc fàcil i potser humiliant. Però d’alguna manera, tenim sort que en la nostra ciutat hi ha bastants associacions, ONGs o congregacions religioses que responen a algunes de les necessitats d’aquestes persones i en nom de la fe, de la solidaritat o de l’altruisme, almenys els donen menjar, però d’alguna manera, potser cadascú fa aquesta labor de manera descoordinada amb els altres recursos que fan accions semblants i acaben fent o donant quasi el mateix, alguns buscant la satisfacció personal, altres volent agradar a Déu o també hi haurà qui ho faça perseguint mèrits propis o fins i tot, abastar estadístiques.

Normalment els recursos dels que es disposen en aquestes entitats o agrupacions solen ser limitats per al volum de gent que acaben atenent, i més amb les situacions que estem vivint amb la crisi i tothom recorre a la solidaritat de la resta de la societat, que en la majoria dels casos, és bastant indiferent a les desgràcies alienes i només prenen una mica de consciència quan els mitjans de comunicació ens ho posen dramàticament en els titulars. Sovint es demanen donatius en forma de diners que no se sap massa bé on van a parar i creo que de vegades tampoc hi ha massa transparència en el que es fa.

D’alguna manera, pense que tothom va al supermercat i fa la seua compra de la setmana i que si potser cadascú incloguera alguna petita cosa que donar a la gent que ho necessite, per exemple, recollint-ho en la mateixa tenda, ajudaríem a millorar la situació de molta gent, ara bé, igualment seria necessari gestionar-ho de manera eficient i coordinada.

Per la meua part, conec moltes de les entitats que fan aquestes labors i també forme part d’alguna d’elles aportant el meu gra d’arena sense majors pretensions, perquè fins ara he anat fent-ho tot des de la reraguarda, però m’he trobat amb la burocràcia d’uns i la parsimònia, els interessos o la passivitat d’altres... i ara ens trobem amb les mans buides davant la gent que ho necessita. Pense que dins les parcel·les en que cadascú ho vullga fer o se senta més a gust, tots formem part d’una unitat en la que el benestar només s’abasteix amb la unitat final de tots els seus integrants, així que posant un poquet de la part de cadascú, es podria fer, i si no ho fem, és pels motius de sempre.

UNA ALTRA OPORTUNITAT

Sovint sent gent queixar-se de la delinqüència o la immigració, però amb prou seguretat, eixes persones no són res conscients de les situacions personals que viuen els que d'alguna manera no tenen altres alternatives i es veuen abocats a això. Està clar que també hi haurà gent que ho faça com a ofici, però són més nombrosos els que no tenen una altra oportunitat ni mig de subsistència.
Així multitud de xiquets van naixent cada dia en entorns on poques oportunitats tenen per a subsistir, menjar, rebre atenció mèdica, estudiar, tindre una casa digna o inclús rebre un tracte digne per part dels seus pares, que ja tenen prou amb el que tenen i a vegades la responsabilitat d'educar i criar un fill, escapa a les seues possibilitats o capacitats.
És altament probable que l'instint de supervivència els porte a realitzar qualsevol cosa amb tal d'eixir avant, inclús en alguns casos, acostant-los a la delinqüència que viuen i aprenen en el seu propi entorn, o al llarg dels anys, emigrar a la cerca d'un futur millor.
A vegades no cal anar-se'n a països remots a tractar de salvar el món i ajudar eixa gent necessitada per a guanyar punts en el cel. En el nostre propi país, o inclús en la nostra província, regió i ciutat, hi ha gent que no té oportunitats.
Hi ha xiquets que viuen en entorns familiars que no poden proporcionar-los el que és necessari per al seu bon desenrotllament, inclús que els propicien maltractaments. De vegades intervenen els Servicis Socials i eixos menors passen a ser tutelats per l'administració pública, bé internant-los en centres o si no tenen altres parents que puguen fer-se càrrec d'ells, portant-los amb famílies educadores.
L'acolliment familiar és una mesura de protecció del menor que consisteix a proporcionar-li un entorn familiar adequat per als que no tenen ell i ajudar-los a eixir avant en moments d'especial dificultat. Les famílies educadores ofereixen un poc més que una solució temporal als seus problemes, ja que els donen, abans que res, un ambient familiar càlid i estable, en el que poden adquirir hàbits, destreses, actituds i la possibilitat de donar i rebre afecte i desenrotllar la confiança en si mateixos, és a dir, van a donar-los l'oportunitat de ser una persona diferent de la que podrien ser amb totes estes carències.
Quan una família acull un menor, està posant a la seua disposició un context idoni per a aprendre a viure en societat i créixer com a persona.

LLOGAR UN “SERDO”

Fa poc més d'un any vam llogar un pis a una jove parella. El cert és que no ens feia gens de gràcia llogar-lo, perquè se senten tantes coses per ací, que pot convertir-se en una arriscada aventura, amb la que et poden destrossar el pis, buidar-te el seu contingut, o viure una llarga temporada sense que et paguen, ni poder-los tirar fins que isca el juí, mentre tu t'hajes de fer càrrec de tots els seus gastos, potser entre altres coses.
Nosaltres ho vam parlar amb l'advocat i vam fer un contracte en el que vam inventariar fins el més petit detall del pis i finalment el vam llogar. El cert és que alguns dels nostres veïns van notar el canvi. Com es diu per ací, nosaltres no fèiem ni pols ni remolí, en canvi, als nous inquilins si que se'ls sentia bé, quan no cridant-se, amb la música o la televisió ben alta, però bé. Tampoc hi va haver res més destacable. El temps va passar i almenys ens pagaven el lloguer, malgrat que fora sense massa puntualitat i amb alguna factura penjada, però segons estan les coses, pot ser comprensible i al cap i a la fi, acabaven pagant-ho.
Al cap de poc més d'un any, aquella parella va haver de deixar-lo i després de bregar amb els canvis de nom de l'aigua la llum i el gas i descomptar-los de la fiança una de les factures penjades, vam decidir tornar a la casa, donat que pensàvem ja en fer créixer la família i aquell era un pis massa gran per a viure nosaltres dos a soles. I és en aquell moment quan ens vam adonar de la ronya que hi havia per tot arreu, a més dels forats que destacaven per totes les parets i sostres, però sobre tot, eixe estrany olor que notàvem a l'entrar un dia darrere d'altre i que encara sembla no haver-se'n anat, fins i tot, després de pintar-lo tot de nou.
Damunt dels radiadors hi havia quasi tanta ronya com en el motor d'un cotxe. Amb la calç de la dutxa i la banyera, es podia traure pedra suficient per a fer de nou la Sagrada Família, per no parlar de la floridura. La pica de la cuina, que originàriament era blanca, estava groga. Les clauetes de la llum i tots els seus voltants, estaven negres de manotades. També vaig haver de desmuntar la tassa del vàter per a poder llevar-li eixe “caldo espés i groc” que hi havia en cadascuna de les seues juntes i quasi he d'utilitzar una esmoladora per a llevar-li la calç. Però el pitjor de tot, és el forn, al que encara no m'he atrevit a ficar-li mà i si no fora perquè tenim una economia ajustada, el reballava per a comprar-ne un altre nou.
Malgrat açò, encara podem donar gràcies que no s'han endut els electrodomèstics com la rentadora, la nevera, la caldera de la calefacció, el forn o la vitroceràmica i que almenys van pagar el lloguer.
En fi, així està el món i si de vegades no som capaços de cuidar les nostres coses, sembla que menys anem a cuidar tot allò que no ens pertany. I si no ens preocupa la llar on vivim, el seu ordre i la seua neteja, què més ens dona que hi haja brossa en el carrer o deixar-la en qualsevol paratge natural o barranc. I després, com anem a transmetre ordre i respecte a la nostra descendència?.