INJUST

Jo he treballat sis anys en el metall i també he fet alguna coseta en la construcció i per a mi, això és treballar de veritat. Cal afegir que m’agradava aquella feina de caràcter físic, però he de dir que bastants dels meus companys, ja majors i darrere de molts anys en la professió, estaven prou cremats de la vida i del treball, a més que també estaven prou estropellats i desitjaven amb ànsia arribar a la jubilació. Em resultava trist veure que desitjaven envellir i esgotar la seua vida per arribar a eixa etapa en la que finalment descansar de les seues fatigues. En aquell temps treballàvem onze hores diàries. Jo vaig veure el panorama i ho vaig tindre clar: calia cuidar-se i reduir una mica la jornada per poder gaudir de la vida i la meua joventut. Això estava mal mirat pels caps de l’empresa.

Tal vegada a algú se li ocórrega pensar que potser devien haver estudiat per a tindre una feina millor, però, llavors, qui faria aquesta feina?. Les cases estarien per construir, no tindríem eixes màquines que ens fan viure millor, no tindríem mobles, teles, ni carreteres, ni tan sols joies, perquè ningú voldria traure els minerals del fons de la terra o castigar el seu cos a la intempèrie damunt dels andamis o passar la jornada davant una màquina sorollosa...

Ara per sort els temps han canviat i jo també tinc una feina que no castiga tant el cos i amb la que no desitge esgotar la meua vida per arribar al dia de la meua jubilació, que per cert, ara pel moment sembla que serà als seixanta-set. Jo no pose cap objecció, perquè m’agrada treballar i pel moment em sent a gust amb el que faig. Per mi, podria jubilar-me als setanta o potser als vuitanta. Això significaria que el meu cos es manté fort i en forma i jo estaria a gust amb el que estiguera fent, però pense en eixa gent posant rajoles i caminant per damunt dels andamis faça fred o calor i pense que no és gens just que a ells els allarguen l’edat de jubilació i en canvi, banquers, funcionaris i tota eixa colla es jubilen prou més prompte i puguen gaudir d’una jubilació que sense dubte, serà millor econòmica i físicament que la de qualsevol altre ofici.

LEER MÁS...

VERGONYÓS

Ara entenc perquè algunes persones tracten d'evadir imposts. Potser si jo tinguera diners, faria el mateix.

Fa temps vaig poder contemplar amb gran paor els sous dels regidors d'una petita població com puga ser la nostra. A mi em va afrontar veure una llista amb noms i els sous mensuals i anuals, als que possiblement encara calia afegir l'extra de cada ple municipal, dietes, etc. Fent una mitja de tots aquests sous, amb el que cobra un sol regidor al mes, podrien viure entre tres i quatre famílies. Ara entenc la crisi d'alguns ajuntaments.

Certament és per a plantejar-se entrar en política i gaudir d'eixos sous i “dinarots”, i més en temps de vaques flaques com aquests. Perquè per exemple, en un mes, l’alcalde cobra el que jo en mig any. Òbviament és un lloc de molta responsabilitat que possiblement jo o molta altra gent no podríem assumir, però segur que alguna regidoria podríem dur i també tindríem molt bon sou, a més d’una jornada laboral possiblement interessant.

Al poc de temps, vaig rebre dos correus d'eixos que circulen per la gran xarxa de la informació, on amb poques bones paraules, en un d’ells es posava a caldo a la gent que té la responsabilitat de conduir una nació i que en realitat es dediquen a omplir-se les butxaques i fer un teatre per a desviar l’atenció de les seues activitats i les de gent com ells, que estant en l’oposició, fan el mateix.

Però el més interessant era l'altre correu on anotava el que deuria entendre’s per vocació del polític: actuar al servei del poble, aportant a la societat el millor de sí mateix. A més, feia un càlcul sumant els sous dels polítics més destacats i eixien unes quantitats bàrbares. Proposava fixar un sou ètic per a tota la classe política, encara molt per damunt del que cobren molts espanyols, amb la diferencia del qual respecte als actuals, es podria veure un gran estalvi amb el que sanejar molt l'economia del país o crear més llocs de treball, i més encara si es retallaren dietes, i altres despeses o s'aplicara també a cada municipi.

Com açò resulta una proposta que ronda la ficció, llavors, per que altres es dediquen a la bona vida a costa dels contribuents, potser cal dir paraules desbaratades com que cadascú mire per la seua butxaca i declare el que la seua generositat pels demes considere. Així, quan sobrevinga l'anarquia perquè la crisi vaja a pitjor i minven les arques de l’estat, possiblement es plantegen seguir pel bon camí: el de l’honradesa, la justícia, la solidaritat...

LEER MÁS...

PERSONES AMB GARANTIA

Quan comprem una nevera o un cotxe, entre moltes altres coses, generalment els fabricants donen dos anys de garantia, termini dins el qual, si hi ha alguna avaria, havent fet bon ús de l’aparell, la reparació està coberta.

En el cas de les persones, que se suposa que duren més que qualsevol aparell, sembla que la garantia es perd tan prompte com influències de la societat van calant en l’individu de manera que li fan perdre tots els valors. Però què són els valors?. A sovint es parla de valors, però sembla ja una cosa abstracta, pròpia dels cavallers del passat i el seu honor. Avui el valor el tenen les coses materials com els diners, les joies, la casa, el cotxe, la feina, les obres d’art, és a dir, coses que estan fora de les persones, i que per aconseguir-les, a sovint és a costa dels demés. I tot açò es reforça més davant la crisi que afecta totes les coses materials que porten el nostre benestar i que ens mouen cap a la nostra pròpia supervivència, sense importar-nos massa la dels demés. Així impera l’egoisme, la corrupció, la mentira, el consumisme, l’opressió, la injustícia, la competència, l’individualisme, la immoralitat, la violència...

Potser ens puga resultar exagerat, però en realitat no cal anar molt lluny per a descobrir conductes poc honestes. Existeixen en la nostra pròpia vida i hem de ser capaços d'analitzar-les, descobrir-les, sense intentar justificar-les amb el comportament dels altres. Potser encara no hàgem assumit que nosaltres també formem part de la societat i que el nostre exemple, actitud i comportament en la vida serveixen de model o influeixen a altres persones. La societat no canviarà quan canvien només les persones que ocupen alts càrrecs, sinó quan tu, aquell altre, jo... canviem.

Són els valors com l'honradesa, la lleialtat, la sinceritat, la capacitat de treball i el sentit de la responsabilitat... els que donen una bona garantia de la pròpia persona. És fàcil saber a què ens atenim quan ens relacionem amb persones honrades. Al contrari quan ens relacionem amb una persona falsa, hipòcrita, sense honra i sense dignitat, tots són problemes, confusió i falta d'enteniment.

Darrere d’aquest temps de crisi, cal preguntar-se com anem a sortir d’aquesta i si hem aprés alguna cosa. Tal vegada cal retornar als vertaders valors de l’ésser humà. Però quins són?. Hem de promoure valors com l’AMOR, en un món egoista i indiferent; la JUSTÍCIA, enfront de tantes formes d'injustícia i exclusió; la PAU, en oposició a la violència; l’HONESTEDAT, enfront de la corrupció; la SOLIDARITAT, en oposició a l'individualisme i a la competència; la SOBRIETAT, en oposició a una societat basada en el consumisme; la CONTEMPLACIÓ I GRATUÏTAT, en oposició al pragmatisme i a l'utilitarisme.

LEER MÁS...

ON ESTÀ DÉU?

Davant catàstrofes naturals com les que fa un dies novament han assolat un país pobre, potser algú pregunte on esta Déu i perquè permet eixes calamitats. Donada la meua limitada capacitat, lluny de donar cap explicació teològica que sol procedir de gent acomodada, amb la vida resolta, que potser no té cosa millor que fer i que realment no aporta res al món actual, segons les meues pròpies conviccions en les que pense que nosaltres som les mans de Déu, potser cal preguntar què hem fet nosaltres per evitar situacions de pobresa, d’abandó, de desnutrició, desigualtats, manca de drets, abusos de poder e interessos ocults... en aquest món?. Entre altres coses, hem escoltat i observat la natura, per exemple abans de construir un càmping, una urbanització o una hamburgueseria en la vessant d'un vell rierol sec, als peus d'un volcà o en una zona inundable?.

Pense que és molt trist i còmode esperar que siga una força sobrenatural i totpoderosa, en la que poca gent o ningú creu, canvie el món, si nosaltres mateixos, que som els que l'habitem no fem res. I si damunt maltractem a la nostra mare, la terra i la seua natura, què volem tindre a canvi, un tracte de favor i compassió?. Si fins i tot una mare s'enfada amb els seus fills, com no va a enfadar-se la terra amb nosaltres donant-nos tocs d'avis com aquests?.

Llavors la tragèdia és un argument molt pobre per qüestionar així l’existència de Déu, si ni tan sols el coneixem, ni l’escoltem a ell ni la seua creació o ni li brindem les nostres mans per que faça canvis en aquest món i que així les nostres vides vagen millor. Però finalment sembla que de vegades és necessari que hi haja una gran tragèdia com aquesta per que molta gent famosa i adinerada s'alce més en el seu altar demostrant la seua solidaritat fent importants donacions econòmiques i arrastrant també a les masses. Malgrat que és molt lloable davant una situació així, pense que han arribat tard, perquè cal dir que si tot açò s'haguera fet abans de la tragèdia, mostrant la nostra solidaritat i unió davant els més necessitats, aquesta no hauria tingut les mateixes dimensions.

LEER MÁS...