LES PORTES DE L'ABSURD


L'ésser humà és sorprenent i de vegades difícil d'entendre pels seus actes, que estan plens de paradoxes i accions absurdes. Potser, entre altres coses, per concretar-nos en una, no sé si heu anat alguna vegada a un d’eixos llocs de nova construcció, amb dissenys d’avantguarda i espais molt diàfans: Podem trobar-nos que estan plens de portes d’accés. Fins ací, res estrany, de no ser perquè quan t’apropes, i et poses davant d’una de les portes, et trobes una fletxa que senyala una altra porta. Així, vas passant per davant d’una, d’altra i d’altra porta que també té la mateixa fletxa, que t’assenyala altra porta, amb idèntica fletxa, que tard o prompte, acaben conduint-te cap a l’única porta per  la que realment pots entrar.
Llavors, per què posar tantes portes si a efectes pràctics només podrem entrar per una? Potser algú puga dir que és més fàcil o barat fer una paret de portes que de rajoles; o que és per que entre la llum, però clar, aquesta passa sense necessitat d’obrir si hi ha un cristall. També podríem pensar que no s’obrin perquè faria corrent d’aire i d’una portada es podria trencar algun cristall; o perquè igualment poden entrar fulles i papers del carrer. Doncs perquè no posar un finestral?: passaria la llum, no hi hauria corrent d’aire, no entraria brutícia del carrer y no caldrien cars mecanismes d’obertura i tancament.
Altre entès en la matèria podria dir que és per previsió si en algun moment ha d’eixir o entrar molta gent. Llavors, perquè no posar una o dos portes grans en compte de sis o set més estretes? A més, en cas d’haver-hi un incendi dins l’edifici que provocara eixir a la gent de forma caòtica, hi hauria algú amb la calma suficient i totes les claus necessàries per obrir tantes portes?
Després de tot, potser ens adonem que hi ha gent que passa anys i anys estudiant carreres, màsters, fins i tot en l’estranger i després acaben amb projectes i creacions com aquestes que queden lluny de la utilitat pràctica i real. Els que en canvi, no estudien, diuen que la vertadera universitat està al carrer, que és la pròpia vida. Potser, el fet d’estudiar o no fer-ho, ha creat persones sobrevalorades i altres menyspreades, quan en realitat hi ha gent que ha estudiat molt i no ha fet gran cosa en la seua vida, i també hi ha gent que sense estudis ha arribat a crear grans empreses.
Potser ara te n’adones que hi ha massa gent, que volent tindre un futur millor, ha estudiat grans carreres i ara no tenen cabuda en eixe futur que buscaven perquè hi ha massa gent com ells. En canvi, manquen professionals com els de tota la vida, que sense estudis, posaven les seues mans i aprenien un ofici de forma pràctica, des del principi. No hi haurà manera de conjugar i valorar bé els dos tipus de persones?

--   Daniel Balaguer  http://www.danielbalaguer.es  https://sites.google.com/site/danielbalaguer
LEER MÁS...

AIXÒ HO PAGUE JO

Aquesta és una frase bastant popular en la nostra població, que envoltada en l’ambient fester, potser vol remarcar la fanfarroneria d’algunes persones que se les donen d’adinerades. Però tal vegada també és una mostra de l’opulència d’altres destacables persones que sospitosament denoten massa generositat amb els que els acompanyen. Llavors, ací va una història que res té a veure amb la festa:

“Hi havia una vegada dos companys que van emprendre un projecte junts. Un d’ells no tenia massa diners, però tenia el lloc on dur a terme el projecte, algunes ferramentes i idees. L’altre no tenia el lloc, però tenia alguns dinerets i altres idees. Al principi d’iniciar l’activitat, tot era una bona mostra de camaraderia entre els dos, potser intentant conèixer millor a l’altre, volent aprofitar les seves qualitats o recursos, fins i tot alabant respectivament les destreses de cadascú, com mostra d’estima. Va arribar el moment d’invertir una mica per donar-li major futur al projecte. Tots dos es van rascar un poc les butxaques, però el que més dinerets tenia, insistia:

-  No pateixes! Açò ho pague jo!

L’altre posava una i més reticències; feia el possible per evitar aquell desavantatge econòmic. Finalment, es va fer la inversió necessària, suposadament, pagant mitja part cadascú.

El temps va passar i les idees van començar a tindre algunes petites divergències. A l’adinerat també li va fallar una mica la salut i va deixar de participar en el projecte, que així i tot, havia de continuar endavant perquè ara hi havia més gent implicada. Un dia, aquest soci capitalista, una mica recuperat de la seua malaltia, es va arrimar a veure com anava el projecte. I va veure que les seues idees havien quedat una mica de banda, perquè tot havia anat fent-se com l’altre pensava, que al cap i a la fi, estava al capdavant amb els seus empleats. Açò no li va agradar, però no va dir res. No va tardar gaire en abandonar el projecte sense aclarir l’assumpte amb el seu company.

Aquest altre soci, es va sentir una mica disgustat per l’abandó del seu company i per la manera de procedir, però bé: són coses que passen; la gent és així... Va voler aclarir-ho amb ell i així es va quedar. El temps va passar i  un dia va rebre una trucada de telèfon al seu mòbil personal del proveïdor que els havia proporcionat el que necessitaven per a dur endavant el projecte. Hi havia una factura pendent.

-          Com? Si això ho pagava ell!

-          Diu que han succeït algunes històries, que ha deixat el projecte i que et passe aquest càrrec pendent a tu.

-          Com? Recollons!

Ell era una d’eixes persones que ho vol tot clar i a la cara. No va tardar massa en contactar amb el seu antic soci:

-          Mira, que m’han dit que hi ha una factura pendent! Això vas dir que ho pagaves tu!

-          Si però com m’ho he deixat... Bo. És que he tingut altres problemes i mira: m’havia oblidat completament d’açò...

-          Bé! Si és així com dius! Sols volia aclarir-ho perquè no en sembla bé aquesta manera de procedir; perquè saps que no tinc massa diners; perquè no voldria acabar malament amb tu...

Ara, aquest altre soci es preguntava: després de tant de temps, ho ha oblidat ara? Si això devia estar pagat fa ja molt de temps! I si realment ho ha oblidat, com és que el proveïdor té el meu telèfon personal i li ha dit que han succeït històries, que ha abandonat el projecte i que em passe el càrrec a mi?...”

Les històries solen partir de fets reals i servixen per fer-nos reflexionar. Potser són situacions com aquestes, entre moltes altres, les que reflectixen la manera més mesquina del procedir de les persones. Amb açò entenc a totes aquelles que diuen que és necessària l’arribada del fi del món. Perquè no som sincers? Després de tot, com diuen: Abans s’agafa a un mentider que a un coix.
--   Daniel Balaguer  http://www.danielbalaguer.es  https://sites.google.com/site/danielbalaguer
LEER MÁS...

SALT DE ZEBRA

En les ciutats hi ha tot un cúmul de trànsit de vehicles amb conductors assedegats de temps que van amb preses per tot arreu. Van sortejant els obstacles que suposen els altres conductors, les senyals, els semàfors, els estacionaments en doble fila, els embotellaments, els vehicles pesats, els vianants... Tot en una carrera contrarellotge per arribar a l’hora al seu destí. Potser açò és fruit de la societat moderna que ens ha imprès la idea de “el temps és or”, a banda de la forma de vida estressada, consumista, de producció capitalista.

Així, estem sotmesos als horaris per dur als xiquets a l’escola, per posar-se a treballar, o per agafar el tren o l’avió, o per anar a comprar, sense dubte, amb raó, perquè sinó, com diuen, açò seria “la bufa la gamba”. Llavors, sembla que tenim moltes coses que fer i les volem realitzar en el menor temps possible. La feina té el seu horari, com també el té la son. Així, llevat del temps per a dormir, treballar, menjar, cagar o pixar, i la higiene personal, entre altres menesters irrenunciables, potser només podem traure temps desplaçant-nos als llocs el més ràpid possible; és a dir, amb cotxe o amb moto si és dins la ciutat.

Passejar i anar als llocs caminant sembla que és cosa dels que no tenen altres coses que fer, dels pobres, dels estudiants, dels jubilats o dels aturats. Però així i tot, hi ha gent que camina perquè és sa, per fer exercici, perquè és ecològic i barat; gent a la que no li importa eixir de casa abans per arribar caminant i a l’hora al lloc; o senzillament perquè caminar és també una afició. I a l’igual que els conductors tenen els seus obstacles, no menys es troben els vianants: cotxes apurant l’ambre dels semàfors; altres aturats enmig d’un pas rebaixat per als vianants amb carro; altres envaint la vorera; o els anomenats passos de zebra. És davant aquests punts, pels que el vianant pot creuar el carrer, on sorgix una nova i arriscada modalitat esportiva, que requereix molt de valor i agilitat per part de l’esportista: l’ingenu vianant.

Davant un pas de zebra es presenten així dos opcions: esperar que deixen de passar cotxes per a creuar, perquè cap s’atura, si no és que caminem per la Zona Nord; o llançar-se a creuar cegament davant dels cotxes esperant que es vegen obligats a aturar-se si no volen atropellar a un vianant. Així s’aturen! Clar que si! Malgrat que hi haja malediccions en boca del conductor! Però potser una cosa curiosa és que quan som conductors, ens creem portadors del privilegi senyorial de la preferència i quan som vianants, sembla que també ens creem els senyors del carrer i les voreres. Estem en el costat que estiguem, sempre som nosaltres els que tenim el dret i la raó, i no les altres persones.

Potser açò és sols una petita mostra del nostre individualisme, de l’egoisme, de la escassa consideració que tenim per l’altre. I així ens va!

--   Daniel Balaguer  http://www.danielbalaguer.es  https://sites.google.com/site/danielbalaguer
LEER MÁS...

L’ÚLTIM PAPA


Fa ja unes quantes setmanes que l'Església va estrenar el seu nou papa, segons diuen, després de donar-se la primera dimissió d'este càrrec en més de sis-cents anys. Sé de gent il·lusionada amb este canvi que ja està organitzant un viatge per a veure-lo. D'altres, sent que amb les reformes que pareix voler dur a terme el nou pontífex, prompte se'l llevaran del mig. També hi ha qui diu que segons les profecies d'un sant que es van publicar fa poc més de quatre-cents anys, amb este canvi s'acosta ja el fi de l'Església, i possiblement amb ell, el fi de la humanitat. Curiosament, les profecies respecte d'això d'un altre molt popular i conegut metge i profeta, no s'han complit.

Segons pareix, fa segles que algunes persones els va atraure la idea d'anunciar el fi del món, o l'anomenat Apocalipsi. Però tal vegada, el més significatiu d'este fenomen, és que d'un missatge antic escrit en clau i a saber amb quines intencions, hi ha altres tantes persones que s'esforcen a buscar relacions i significats per a donar per complides el que òbviament molts qualifiquen de profecies. Em pareix una tasca arriscada anunciar el futur, però és neci l'esforç de voler veure el compliment d'aquells dits, potser amb la finalitat de donar un toc d'atenció a una humanitat majoritàriament impermeable a totes estes cavil·lacions de gent avorrida.

Amb tot açò, no ens cansem d'anunciar una vegada després d'una altra el fi del món. Els seguidors d'esta religió també l'anomenen juí final, que amb l'estrena de pontífex, pareix que donen el tir d'eixida en el compte arrere cap a l'Apocalipsi, potser en vista que va fallar el calendari precolombí. Arribarà alguna vegada el juí final o eixe fi del món que tant anhelen algunes persones? Perquè volem que s'acabe el món o l'anomenada església? Potser hi ha quelcom que no ens agrada? Què fem per canviar-ho?

Fi del món a banda, el que tal vegada verdaderament necessitem, és canviar la nostra forma d'actuar, alliberant-nos dels egoismes i individualismes i òbviament, açò no s'aconseguix amb l'amenaça del fi del món o del foc etern, sinó aprenent que l'únic camí possible per a eixir de la crisi, evitar la fam en algunes regions del planeta, protegir, respectar i cuidar la terra, acabar amb les guerres, injustícies, racismes i intoleràncies, etc. És amb un canvi en les nostres prioritats i valors com a persones i en la nostra manera de relacionar-nos amb els altres. Així doncs: més humilitat, honradesa, justícia, igualtat, respecte, senzillesa i menys arrogància, avarícia, immoralitat i intolerància. Esta és la recepta que el món necessita.

--   Daniel Balaguer  http://www.danielbalaguer.es  https://sites.google.com/site/danielbalaguer
LEER MÁS...

DESNONATS



Sembla que la paraula desnonament està en auge per les execucions hipotecàries dels bancs, que reclamen els diners prestats als que en estos temps de crisi no poden pagar la seua hipoteca. Però més enllà d'esta accepció, també significa llevar a algú tota esperança d'aconseguir el que desitja, o admetre que un malalt no té possibilitat de curació.
Així doncs, són freqüents les notícies que parlen de corrupció dels polítics, fams canines i epidèmies en algunes regions del planeta, violència de gènere, assassinats, racisme, abús de poder, atemptats, guerrilles, explotació laboral, privació dels drets humans... Potser tots estos problemes són els símptomes que indiquen que la nostra societat està malalta, i si no abordem els problemes des de la seua arrel, quasi podríem afirmar que no té curació. Esta arrel es troba en els sers humans, que tenim adquirits molts hàbits, inseguretats, pors, costums o creences, fruit d'un mal aprenentatge, o una educació governada per condicionaments i interessos d'uns pocs. Amb la paraula educació, ací no volem parlar dels estudis acadèmics, sinó de l'aprenentatge de les actituds i creences que li atorguen la personalitat al ser humà. Açò ens conduïx a viure alimentats a base de prejuís, pors, inseguretats, comparacions, egoismes, avarícies, arrogàncies, etc.
D'esta manera, descartem directament algunes persones per la seua forma de vestir o parlar, o per ser gitano, drogoaddicte, malalt mental, demanaire o immigrant i inclús  si no treballa, o si treballa en una professió menys lloable. De forma directa, potser inconscientment, les etiquetem com marginades, com desnonades del sistema. Però el pitjor de tot, és que sovint eixes persones es troben ancorades en este rol que els assignen els individus i la societat i pareix que ja no podran eixir d'ell.
Potser nosaltres ens creiem especials, privilegiats que no podrem ser marginats?.
Per exemple, és curiós veure que vivim en un sistema que anomena progrés al desenvolupament tecnològic, que obliga les persones a estar sempre a l'última moda, connectades a través d'un modern telèfon mòbil, operant des de caixers automàtics o realitzant compres i mil gestions més a través d'Internet. Quanta gent cal no pot aconseguir i comprendre el maneig d'esta tecnologia? No es quedarà arrere sense saber fer estes gestions? Així doncs, pareix que el progrés comporta una nova forma de marginació. Realment podem dir que ha progressat una societat que desnona cada vegada més a les persones?
-->
--   Daniel Balaguer  http://www.danielbalaguer.es  https://sites.google.com/site/danielbalaguer
LEER MÁS...

LA UNIÓ FA LA FORÇA



Diuen que la unió fa la força, però realment estem dissenyats per a eixa unió? Interessa aquesta unió socialment, políticament, empresarialment, comercialment o econòmicament? Jo crec que la resposta és no. Així, hem creat països diferents, cultures diferents, banderes diferents, religions diferents, empreses diferents... que a banda de donar una rica diversitat, ha creat grans diferències entre els éssers humans; que també han donat lloc als més variats conflictes. Paradoxalment, durant milers de segles, hem anat buscant conquerir el món sencer intentant certa unitat, estenent la particular llengua, religió o cultura, tot baix el domini de la força, sense aconseguir-ho, perquè els interessos d’uns, sembla que sempre s’enfronten amb els de l’altre.
I ara, mentre estem pel món vivint un moment social especialment difícil, els ciutadans li tirem les culpes als polítics, els polítics li les tiren al govern anterior, i aquest culpava a l’oposició. Els empresaris es queixen dels treballadors i aquests es queixen dels seus patrons... I així, ens passem la vida, sense assumir les nostres responsabilitats com a "individus" individuals dins d’un sistema que necessita de la col·lectivitat, però també que aquesta estiga segregada per mantenir una estructura de poder dins d’aquesta mena d’anarquia.
D’altra banda, sembla que comencen a brollar multitud de moviments per tot arreu del planeta que busquen la unió sense la força, que promouen el benefici comú per damunt del particular... Però tots aquests moviments es trobaran amb la resistència al canvi, amb la indiferència de la gent i amb les estructures que persegueixen concentrar el poder en unes poques mans. Malgrat açò, una cosa és certa: si aquests moviments aïllats van sorgint de manera independent per tot el planeta, indiquen que és el camí que hem de prendre com a humanitat.
Participarem nosaltres en eixe canvi o morirem queixant-nos i pensant que això nosaltres no ho veurem?
-->
--   Daniel Balaguer  http://www.danielbalaguer.es  https://sites.google.com/site/danielbalaguer
LEER MÁS...

ENQUESTA SOBRE EDUCACIÓ



Fa algues setmanes em van passar una curiosa i curta enquesta sobre l’educació dels fills. Una de les qüestions que em cridava bastant l’atenció versava sobre quins eren els mitjans de comunicació que veiem en casa i l’horari d’emissió o la cadena. No els interessava o no els preocupaven quins eren els meus estudis, idiomes que parlava o si llegia o no. També em preguntaven sobre què valorava en l’educació dels meus fills (a la qual cosa vaig respondre que em preocupava l’afectivitat, el desenvolupament de les competències o capacitats personals i les habilitats socials o de relació, en fi, algunes de les coses que sovint passa per alt el model educatiu). Altra qüestió versava sobre què em preocupava en la seua educació (a la qual cosa vaig respondre resumidament que era la manca de sentit crític, que sempre ens ha fet combregar amb rodes de molí, i un model educatiu basat en els sistema de producció d’una fàbrica, o el que jo anomene “tipus granja de pollastres”, qüestió última que vaig pensar uns minuts més tard una vegada entregat el qüestionari).
I per últim, la qüestió potser més destacable de totes, que em preguntava si jo veia  l’educació com la millor inversió, i més de cara al futur dels meus fills, i acabava preguntant molt invertiria a l’any amb una educació que em donara garanties. Ací sols vaig posar un altre petit resum: que l’educació de qualitat ha de ser accessible per a tothom.
Malgrat que no sé la procedència d’aquest estrany i absurd qüestionari, del que intueix que procedeix d’una escola privada, potser ací cal reflexionar sobre l’existència d’escoles privades i altres anomenades públiques, que en si ja constitueixen un clar exemple classista i discriminatori, que separa les èlits que poden pagar-la, dels pobres o persones humils i treballadores que no s’ho poden permetre. Aquest és potser l’únic model educatiu que necessita una vertadera reforma, a banda també de les maneres de donar eixa educació, on tots han d’arribar a unes determinades notes amb idèntics continguts per a tothom, sense tindre massa en compte a l’alumne. També resulta curiós que eixes escoles privades tinguen una base que ells anomenen cristiana i plena de valors, quan precisament els valors que promou l’essència d’eixa fe és la humilitat i un apropament cap a la gent més necessitada, que queda ben lluny de la pecúnia que cal aportar per tindre eixa educació que ells ja destaquen i diferencien com “de qualitat”. Em sembla vergonyós, summament injust, egoista e inhuma que sols la gent amb diners puga tindre accés a una educació o una assistència sanitària de qualitat.
Potser per acabar, cal dir que l'única forma d'evitar la discriminació, i per tant el conflicte, és per mitjà de la igualtat, i òbviament, aquesta ha d’estar per damunt dels diners, perquè al cap i a la fi, les persones són molt més importants. És una llàstima veure que som tan pobres, que sols mirem pels diners.
-->
--   Daniel Balaguer  http://www.danielbalaguer.es  https://sites.google.com/site/danielbalaguer
LEER MÁS...