FILOSOFIES D'UN IGNORANT

ART-SÀ

Han arribat eixes dates que, entre compres i regals, destaquen per els copiosos menjars, clar que entre els que encara se’ls poden permetre. Parlant de menjar, potser amb una certa freqüència els consumidors podem ser fàcilment enganyats, sobretot en els supermercats, quan ja ens venen producte amb l'etiqueta de “artesà” com volent donar a entendre que no és tan artificial com altres productes. Tot forma part de les tècniques de publicitat que perseguixen la venda d'un producte i s'agafen a qualsevol detall per a aconseguir el seu fi. Els consumidors hem de saber que un producte fet a mà, és a dir, artesà en almenys una part del seu procediment d'elaboració, no significa el mateix que ser un producte sa, fet amb ingredients naturals.

El que tal vegada no ens parem a pensar és que una producció industrialitzada, en massa, amb gran volum, requerix de conservants, estabilitzadors, potenciadors de sabor, etc que no utilitza el menjar natural, casolà i verdaderament artesà. I eixe menjar que ens fem a casa, sense tots eixos additius, que hem de menjar en pocs dies perquè si no es malbarata, mai podrà ser comparat amb quelcom que porta una etiqueta de “artesà” i que realment de sa té poc, que damunt està a un preu imbatible per al menjar vertaderament casolà, perquè menjar aliments precuinats és indiscutiblement i incomparablement més barat que menjar sa, amb ingredients naturals i més si estos són ecològics.

I així, endinsant-nos també en la comparació i guerra dels preus, sense donar-nos compte, s'arriben a canviar ingredients concrets per altres de similars més barats, conservant en tot cas l'aparença de l'envàs, en el que únicament consta amb lletra xicoteta el vertader ingredient. Els consumidors, que pareix que llegim poc, ens deixem portar per eixa imatge d'un gira-sol en una botella per a creure que estem comprant oli de gira-sol quan en realitat és de llavors; o comprem eixe pot de brots germinats creient que es tracta de soja quan en realitat és una varietat de fesol.

D'esta manera, amb subtils canvis i determinades paraules, els consumidors som enganyats i ens acaben alimentant amb productes que van minvant la seua qualitat, articles que buscant mantindre o incrementar els marges de benefici, s'abaratixen en la seua producció. I clar, com l'economia està mal per a tots, els consumidors, que també mirem per la nostra butxaca, ens anem deixant arrossegar a vegades sense donar-nos compte o altres de manera forçosa, cap a un tipus de menjar que potser cada vegada s'acosta més al menjar per a animals.

És trist veure que menjar sa i bé, és ja un luxe, i que el menjar vertaderament accessible siga aquell que més pot danyar la nostra salut. Menjar bé i sa hauria de ser un dret per a tots, no un joc de negocis, interessos, beneficis i lucres.

NINGÚ ES MOR DE FAM EN ESTE PAÍS?

Estem en crisi: no hi ha treball i molta gent esgota les prestacions per desocupació; han tancat moltes empreses; hi ha retallades per totes les bandes; apugen els impostos; baixen o es congelen els salaris… Ja ho sabem!

No podíem imaginar res pitjor, però açò comporta importants conseqüències entre la població: creix el nombre de persones al marge de la pobresa; descendix el nivell adquisitiu de les persones i per tant l'accés a l'educació, a la sanitat, a la salubritat alimentària i de la llar; deixem de poder permetre'ns xicotets extres o capritxos com anar desdejunar-se al bar, renovar el mòbil, comprar joguets als fills; estirem la duració del calçat; no renovem vestuari…

Però encara diuen que no estem tan malament, que ací ningú es mor de fam, com si fóra esta l'única necessitat les persones d'una societat suposadament desenrotllada com la nostra.

No sé fins a quin punt confiar en la veracitat d'esta afirmació, i això que he estat molt de temps col·laborant amb algunes s en programes en programes de banc d'aliments. Potser no arribem encara a la situació que des de fa anys assota als països de l'anomenat tercer món. Ací, al nostre país, he vist de tot, però continue veient cada vegada a més persones buscant entre la brossa d'un contenidor. Sí, alguns d'ells busquen objectes que tal vegada puguen intercanviar per diners, però en esta última setmana vaig poder veure una persona rescatant rosegons de pa dur d'un contenidor de brossa. Açò em diu que realment hi ha persones que estan passant verdadera fam.

És cert que abans d'arribar a la mort per inanició, espremudes les vies assistencials, una persona pot ser capaç de robar o buscar en un contenidor, però eixes entitats que practiquen un assistencialisme caritatiu que cobrix algunes necessitats bàsiques de persones anomenades desfavorides o vulnerables, també estan patint les retallades, precisament en una època en què hi ha molta més demanda dels seus servicis. Per tant, açò provoca que no puguen donar cobertura a moltes persones o que les que atenen, vegen minvades les ajudes que reben.

Així, és lògic veure que cada vegada més persones es vegen obligades al furt o la busca entre la brossa per a poder subsistir. I açò mai és tasca fàcil. S'ha de véncer l'amor propi, l'orgull, el sentit de la humiliació, la vergonya, la moralitat. D'esta manera, els que no s'atrevixen a robar, són els que es veuen forçats a recórrer a les deixalles. Açò és molt més que una situació lamentable, però que no es prenguen mesures respecte d'això per part dels dirigents d'un país, que preferixen mirar a un altre costat, encara és molt més deplorable.

Fotografia de Majo Revert, del seu blog "Viajar con el Alma"

AFANY DE LUCRE

Un dels majors problemes de la humanitat és sens dubte l'afany de lucre. És el causant de les majors injustícies, de l'enriquiment d'una minoria i l'empobriment de la majoria, del consumisme, de l'esgotament dels recursos naturals, de la sobreexplotació laboral de moltes persones, de la corrupció dels polítics, de l'enxufisme i el tràfic d'influències, del tancament d'algunes empreses, de l'evasió d'impostos, de la concentració del poder en una minoria, del domini d'uns sobre altres, de molts delictes…

No ho veiem així? A l'afany de lucre busca el guany individual, un profit, un avantatge, un superàvit propi, l'increment del patrimoni. Açò fa que per a aconseguir traure el major benefici propis o guanys patrimonials, es traslladen les empreses a països allà on la mà d'obra és més barata, traient així més marge de benefici i provocant al seu torn el tancament de moltes empreses en els països d'origen; es fomenta també un model de consum desmesurat, en el que es fabrica per a vendre objectes amb una vida útil limitada, o de moda passatgera que prompte han de reposar-se per altres, promovent així la sobreproducció; este model productiu-consumista fa que es genere molta contaminació i es vagen esgotant els recursos naturals de manera accelerada; es mesura a les persones pel que posseïxen i açò igualment provoca que molta gent vullga aparentar el que no és o visca per damunt de les seues possibilitats, alimentant així la roda del consum; els que més tenen, són al seu torn les persones que més tracten d'evadir impostos, o que inclús arriben a no pagar-los o buscar la forma de pagar el mínim o promoure l'economia submergida; les lleis es modifiquen a conveniència dels interessos d'eixa minoria dominant i adinerada, fent que la pròpia legislació siga motiu d'injustícia, minvant drets i prestacions a la resta de ciutadans; fa que els que ostenten uns càrrecs passatgers en el poder vullguen aprofitar la seua posició per a aconseguir tractes de favor que els beneficien i aconseguir així incrementar les seues possessions i riqueses; açò al seu torn és motiu de delictes de frau, corrupció, malversació de fons públics, etc.

I així tenim el món com està. Però Què provoca l'afany de lucre? La resposta és senzilla: la cobdícia, el desig de poder. Quina és la seua ferramenta principal?: els diners, l'economia. Encara que tal vegada les preguntes més interessants siguen ¿Per a què acumular tanta riquesa? Tindran suficient algun dia?

SI A LES RETALLADES

El cert és que ara entenc als catalans amb lo de la seua independència i tot això. Veient com està el país, no és un orgull ser espanyol, perquè per molt d'esportista d'elit que destaque fora de les nostres fronteres, no compensa ser-ho. Potser, el pitjor de tot, és que estant el país com està, encara ens permetem la llicència de prendre'ns-ho amb humor i fer acudits de la nostra pròpia situació, que il·lusament compartim pel mòbil o les xarxes socials. “Què hem de fer?” “Millor prendre'ns-ho amb humor!”, diu la gent, que sempre acaba votant al mateix, que dies abans de les eleccions arregla un parc o una vorera i promet millores que mai complirà.

A més, en este país som tan especials que també som capaços de posar a una persona sense carnet com a regidor de tràfic; designar ministre d'agricultura a algú que no ha vist una planta ni en cossiol; contractar persones que van cometre fraus en les arques públiques perquè assessoren a grans empreses privades; votar com a dirigents a persones que no saben dirigir-se ni elles mateixes i que fàcilment es deixen portar per altres; creure el que ens diga qualsevol polític si això ens transmet alguna esperança… I damunt, els ciutadans coneixen estos fets i passen amb indiferència, inclús arribant a tornar a donar el seu vot alegrement al mateix de torn. Així, confirmem més el dita que este és un país de xoriços, pallassos i lladres.

Perquè hi haja unitat en un país, en una ciutat, en un exèrcit o en un matrimoni o família, és necessària la satisfacció i atenció dels seus integrants, que hi haja interessos comuns i que es vetle per aconseguir-los; és necessari respecte, dedicació, escolta, confiança i entrega. A més, també sol ser necessari tindre a algú de referència, a qui meresca la pena imitar i seguir. No és este el cas del nostre país. Serà més fàcil casar-se amb un estranger per a canviar de nacionalitat o canviar el nostre palmito de mires per a triar polítics més honrats, amb verdadera vocació de servir a un país?

IDEES DESTRONADES

Al llarg dels segles, hi ha hagut persones que han tingut grans idees que han revolucionat completament la humanitat. Han fet la vida més còmoda, més segura, més estable, més pràctica, més sana… Amb el temps, algunes persones han sabut convertir eixes idees en grans empreses que han aconseguit bons beneficis. De vegades altres persones també s'han aprofitat d'eixes idees per a crear-los. D'esta manera, idees pròpies i alienes es convertixen en un mitjà de vida per a moltes persones i a vegades, inclús en un negoci summament lucratiu.

Les societats evolucionen, avancen, canvien igual que les tendències, els desitjos i les preferències de la gent. Així, sorgixen igualment noves idees que satisfan eixes necessitats socials i personals del moment. El curiós, és que el progrés també provoca que sovint es materialitzen idees que acaben creant una necessitat fins al moment inexistent, de la mateixa manera, es convertixen en un altre lucratiu i arrasador negoci que no tarda en atropellar a altres empreses.

Què passa amb els que ja vivien d'una idea o negoci abans que una competència més nova els llevara el mercat de clients? L'evolució és això, saber adaptar-se al mig i a les circumstàncies. Als que queden arrere, pareix que només els queden quatre vies: assumir la derrota i retirar-se; fer un gran esforç per innovar i adaptar-se al moment; moure's cap a un altre camp desconegut i inexplotat; o atacar a qui els arrabassa el seu tros de pastís.

L'especialització en una determinada i única matèria, també pareix que tanca nostres mires cap a altres sectors. A més, pel que s'ha vist les grans idees no són molt nombroses i d'haver tingut ja una, no cal esprémer per a traure una altra. Així, pareix que l'opció més factible és l'atac, el menyspreu, la difamació cap a la competència, perquè ningú està disposat a deixar perdre el que tant d'esforç li ha suposat crear, el que ha sigut el seu mitjà de vida, el que era el seu negoci, el que li produïa beneficis, un altre aspecte de què igual val la pena parlar.

EXADDICCIÓ

Últimamente qualsevol pot observar diferents persones esperant en un portal, en la parada de l'autobús o en qualsevol altre lloc, que aprofiten eixe xicotet moment per a xatejar amb qualsevol altra persona a través del mòbil. Diuen que “està connectat a la xarxa”. Però també va més enllà, inclús podem trobar gent que ho fa mentres camina, dins del tren, de l'autobús o fins i tot en l'ascensor del centre comercial.

Açò no queda ací. Igualment m'he topat amb gent que és capaç de fer-ho mentres puja per unes escales mecàniques o mentres creua el carrer, a penes sense mirar si passen vehicles o no, amb els riscos que açò podria arribar a comportar. No deixem de costat la gent que ho fa mentres conduïx, encara que porte mans lliures. Però potser, el pitjor de tot, és quan estem entre amics i algun d'ells es queda absent, perquè està més pendent del xat del mòbil o de les notificacions de les xarxes socials que de la trobada presencial entre amics. Els altres podem veure com riu ell sol amb el seu mòbil mentres ens preguntem el perquè d'eixe estrany somriure solitari. A vegades es dignen a compartir un vídeo estúpid que els acaben d'enviar, si és eixe el motiu, encara que no sempre es dóna el cas que siga aquesta la circumstància i la resta romanem completament aliens a ell. Per si no fóra poc, alguns poden arribar a mostrar-se nerviosos si no tenen cobertura o es queden sense bateria, buscant desesperadament un carregador prestat.

No és per res, però fins fa poc, estes mateixes actituds, inclús amb un poc menys, eren considerades pròpiament com una addicció a les noves tecnologies. És curiós com canvien les coses. Ara és una cosa normal, que està de moda i a més, eres un dinosaure si no estàs al dia amb esta tendència, a la que pareix que ens arrossega i ens obliga el progrés tecnològic. És realment necessari?

Jo no sóc d'eixes persones. Tampoc tinc un mòbil d'última generació, però el meu terminal és prou modern per a permetre'm consultar el temps i el correu o prendre notes per als meus escrits. Açò de vegades ha provocat que la meua dona em donara un toc d'atenció, potser per fer-ho en un d'eixos moments en què apareix la fugaç inspiració i en els que dóna la casualitat que es requerix de la meua atenció plena amb els menesters de la vida diària i les meues obligacions com a pare. A vegades estes xicotetes distraccions meues, que em porten només uns minuts, són suficients per a guanyar-me eixe reprotxe de la meua dona, una persona que agafa el mòbil si se'n recorda i que al mes gasta menys en ell que el que val un café. La veritat, és que si necessita cridar o enviar un correu, ho fa des del meu telèfon i en eixe moment és quan puc aprofitar per a tirar-li en cara els seus reprotxes, perquè pareix que ella també té eixa mateixa necessitat, encara que siga en menys ocasions que jo. Que estes xicotetes discussions arriben a produir-se, fa pensar. A on podrem arribar els sers humans? Ens quedarem entre els núvols?

Tal vegada si els dos estiguérem enganxats cada u pel seu compte a eixes noves formes de comunicació, no es produirien estos lleus conflictes. Açò seria bo o roí?

[tags MOVIL]
#END

VISIONS DEL FUTUR

Resulta curiós pensar que alguns escriptors o el cine han imaginat viatges a la lluna, al fons del mar, el control remot, els telèfons mòbils, la videoconferència, els robots, les naus espacials... molt abans que siguen una realitat. Podríem considerar-ho profecies? És una possibilitat, però sens dubte abans ho atribuïm tot a l'increïble poder de la imaginació, que prèviament a materialitzar molts d'estos elements, ha sigut capaç de veure. Després, tenint ja la direcció en què apuntava esta creativitat del ser humà, només faltava trobar la forma de convertir-los en realitat. Una vegada creat tot açò, deixa de ser ciència-ficció, però la creativitat no per a, va més enllà, imagina objectes o situacions noves de què amb el temps, pareix que arribem a tindre davant dels nostres nassos.

Curiosament, el cine o els escriptors també han imaginat mil i una catàstrofes apocalíptiques amb guerres, escassetat de recursos naturals... Així, al llarg dels últims anys he vist ja més d'una pel·lícula que també apunten cap a unes societats en què només existiran dos classes socials: la gent summament rica, que viu amb un luxe i qualitat de vida exorbitant; i la gent summament pobra, sense més destí que treballar esclavitzats per una misèria per a mantindre l'elevat nivell de vida d'uns pocs rics. La tecnologia, la salut, l'educació, el poder, la comoditat, servixen únicament a esta xicoteta porció de classe rica. La resta de persones viuen sense a penes recursos, sense aliments, sense mitjans per a cuidar de la salut i treballant durament per a intentar mantindre el poc que arriben a tindre.

Ens mostra ja el cine eixes visions perquè ens anem fent a la idea? Seran una nova realitat? Ho permetrem vivint-ho de forma passiva, com una cosa que ja tenim assumit perquè el cine ja ens ha anat acostumant?