FILOSOFIES D'UN IGNORANT

INTOLERÀNCIA

Diuen els romàntics que perseguixen les utopies, que la diversitat és enriquidora, però en realitat, la diversitat és font dels majors conflictes. Tenim diversitat racial, diversitat cultural, diversitat política, diversitat d'opinió, diversitat de marques... Però en realitat, tots tenim un fons (o no tan fons, sinó un poc més en la superfície) d'intolerants.

Per exemple, per a començar, sovint no respectem les opinions i el desig dels fills, sobre els quals volem que facen açò o allò altre. Nosaltres som els adults! Nosaltres manem! Es fa el que jo dic! Anem-nos a casa! I el xiquet vol jugar en el parc.

Què podem fer perquè el xiquet faça el que jo vull? 1.- Castigar-lo, abusant del nostre poder i superioritat. 2.- Donar-li un assot, tornant a abusar del nostre poder i superioritat. 3.- Ficar-li por, dient que vindrà el llop o que si es queda a soles se l'emportarà un estrany... Cap ferramenta més hem utilitzat des que els sers humans vam deixar de ser primats, perquè la raó no sempre convenç i raonar comporta més temps, esforç i arguments tangibles de què sovint no disposem, a més que els altres no sempre van a entendre el que volem dir.

Així, sense més, volem que els altres seguisquen la meua única i verdadera religió; volem que voten al meu partit, perquè el de l'oposició és el pitjor; volem que tots compren en el meu supermercat, perquè l'amo de l'altre és un tirà; volem que el nostre fill estudie, perquè nosaltres no acceptem la vida que vam tindre sense haver estudiat; volem que utilitzen la meua companyia de telèfons perquè l'altra abusa molt del seu poder i tarifes; volem que la nostra parella tinga el mateix desig que nosaltres, perquè si no, el matrimoni no funciona; volem que l'altre parle el meu idioma i seguisca els meus costums que per a això està en el meu país; volem que tots accepten el que jo dic, perquè només jo tinc raó; volem que els altres facen el que jo vull, simplement perquè és la meua necessitat i desig, o perquè jo estic ja major i cansat.

I així, sempre lo de l'altre és el pitjor. Vam vindre al món sense res, i ens creiem amos absoluts de tot. No acceptem que l'altre pot tindre interessos, gustos, necessitats i prioritats diferents. Però per si no fóra poc, no deixem a cada u amb la seua vida i idees: hem de ficar els nassos i dir-li que no fa bé!

I ara, comencen les discussions, els conflictes, les rabinades, els greuges... i es pot arribar a desencadenar la ira, la violència verbal, l'agressió física i la guerra declarada. Si és entre dos persones, encara que arriben a eixir en televisió, com a màxim un acaba en la presó i un altre en el cementeri. Però sovint, s'arrosseguen masses de persones i països sencers. Es deslliga la guerra. Tot simplement perquè som intolerants.

SORTIR DE L’ARMARI

He de dir que solc anar a platges naturistes, que de la mateixa manera la gent les anomena lliures, on precisament podem trobar moltes persones, mai millor dit "lliures", que com curiosament també es diu, han "eixit de l'armari". Admet que encara em resulta un tant d'estrany o rar veure dos hòmens o dos dones besant-se com a parella, però pense que açò només és una cosa cultural, que els meus fills o els meus néts ho veuran com quelcom completament natural, si altres no s'encaboten abans a tornar-los a tancar una altra vegada dins de l'armari d'on tant de temps els ha costat eixir. Principalment han sigut les creences religioses dels que creuen que tenim una ànima immortal tancada en este cos caducifoli, les que han fet que moltes persones quedaren recloses en l'armari, segons pareix per anar contra les lleis de la naturalesa. Pot resultar curiós que només els que s'han atrevit a eixir de la presó d'un cos sexual, han pogut amar, sense metàfores i idealitzacions, a una persona del seu mateix sexe.

Si hi ha alguna cosa de roín en l'homosexualitat, és la intolerància cap a ells, la incomprensió i la repressió a què han sigut sotmesos. I si realment hi ha un Déu en qui creure, segons unes lleis divines escrites que diuen que hem de perdonar i no hem de jutjar a ningú, sens dubte este Déu ens ha posat a prova per a veure quins són els lligams i limitacions del nostre cos i la nostra ment i al seu torn, pren nota en veure com deixem de perdonar i jutgem als altres des d'una postura que part d'una completa ignorància sobre eixes persones que senten l'amor, l'afecte, la passió i l'afecte com una cosa totalment diferent.

Pense en com pot ser una de trista vida en solitari i com pot de gratificant ser la vida en parella ben portada, que oferix afecte, comprensió, calor, suport... Així que tots mereixem algú que ens acompanye en el camí de la vida. I què importa el sexe de la persona per a este propòsit? I si entre una cosa i una altra, també podem, perquè no disfrutar del plaer que ens proporciona eixa sexualitat humana tan diferent de l'animal, purament procreadora?

Tal vegada molts es consideren molt progressistes, però en este sentit, seguim en l'edat de pedra, perquè el respecte humà, siga quina siga la seua ideologia, creença o inclinació sexual, continua fent mossa en les nostres relacions amb els altres. Com es diu: “Viu i deixa viure”.

PER GRÀCIA I SIMPATIA

Els sers humans mai deixen de sorprendre'm, sobretot, pel contrast que presenten les seus dos diferents facetes: d'una banda, tot allò que representa al bé, que mostra afecte, sensibilitat, bellesa, cortesia... I d'un altre, tot allò que personifica al mal, com l'egoisme, la hipocresia, la intolerància, la desconsideració...

Potser, el més curiós d'esta doble faceta, es mostra en la relació amb els altres: davant d'una persona presenta una cara, i davant d'una altra, exhibeix una actitud completament diferent. A vegades, inclús entre els propis familiars, que davant de tu, mostren una actitud d'afecte, d'estima, de respecte, i quan no estàs present, fins pel simple fet de voler guanyar-se la simpatia d'una altra persona o caure en gràcia, són capaços de parlar malament d'eixe familiar absent, gratuïtament, amb una actitud totalment contradictòria amb la que mostren cap eixa persona de què tan fàcil ens resulta parlar malament a les seues esquenes.

No deixa de sorprendre'm esta característica de la personalitat humana, que també és capaç de ridiculitzar o burlar-se d'una persona per a parèixer graciosa a una altra. És fàcil fer-ho, i a més, ho fem amb soltesa. I potser, el pitjor de tot, és que resulta una actitud apresa, que vivim dels nostres pares i transmetem als nostres fills, però que damunt siga per a guanyar-se la simpatia o l'afecte d'altres... Com podem ser tan mesquins?

Generalment no sentim el que es diu a esquena de nosaltres, però Què passa si en alguna ocasió arriba a les nostres oïdes? Dol veure esta actitud de la gent que apreciem. Seríem capaços de reconèixer esta conducta i evitar-la?

--   Daniel Balaguer    http://www.danielbalaguer.es    https://sites.google.com/site/danielbalaguer

TOT SOTA CONTROL

Potser mai ens hem parat a pensar en el control que existeix en les nostres vides, i menys quan aquest control no parteix de nosaltres, sinó que ve des de fora. Sovint també ens creiem amos de la nostra llibertat, però en realitat, aquesta és només aparent. Hi ha subtils fils que ens governen a tots, i si no ho creus, reflexiona bé sobre alguna d'aquestes idees:
La gent només es queixa en petits grups d'amics o en escrivint blocs. Els insurgents no surten de casa perquè només protesten a través de les xarxes socials. Així, per mitjà d'elles, també es coneixen les ideologies de cadascú, amb qui les comparteix i qui són els seus contactes, i alhora, quines són les seues respectives dades de contacte. A més, la gent ja no es comunica cara a cara, sinó a través de mitjans informatitzats que poden ser registrats, vistos, seguits i controlats per altres. Igualment també està de moda utilitzar "el núvol" per emmagatzemar arxius i informació personal.
Les convocatòries a qualsevol tipus de vaga, reuneixen sempre a poques persones. I si cal donar suport qualsevol causa, es fa des de la comoditat de la llar, darrere d'un ordinador, reunint pocs milions de signatures, si arriba. Què és això entre el total de ciutadans d'un país com el nostre o del món sencer? Les persones només s'uneixen entre milers d'ideologies i associacions diferents que donen imatge de diversitat i llibertat, però que en realitat fa que no constitueixin una poderosa unió massiva i amenaçadora davant dels que ostenten el poder. I tot moviment reivindicatiu ciutadà que arriba carrer, defalleix en quatre dies.
Les persones creuen les notícies que els mitjans de masses els presenten i veuen, i també segueixen la moda que altres els marquen, i fins a tal punt és aquest poder de control i influència, que la gent fins i tot és capaç d'arriscar la seva salut sotmetent-se a una operació estètica per abastir els cànons de bellesa que s'han establert.
I en aquests temps, li atribuïm el mal de tot a una crisi mundial aliena i la situació dels països s'atribueix a la incompetència i corrupció dels polítics. Així, mentre ells són els caps de turc, qui realment governen el món, l'economia i els mercats, fan i desfan al seu aire. Realment, només un grup reduït d'homes controla el preu dels mercats i les lleis de l'oferta i la demanda. I per si fos poc, les legislacions beneficien als que tenen els diners i el poder, que en moltes ocasions, fins i tot es mouen fora del seu abast.
També es fomenta l'ús de targetes de fidelització, de dèbit, de crèdit, facilitant informació sobre què compra la gent i on ho compra.
I una mica d'esclavitud també s'albira quan totes les famílies han de treballar per pagar la hipoteca i portar un nivell de vida consumista. I en aquests temps de crisi i escàs treball, es fomenta que com moltes persones estan desesperades per treballar, s'acullen a qualsevol ocupació precària.
Finalment cal ressaltar que la gent està tan saturada d'informació per totes les vies, que ja és impermeable al que qualsevol els digui. I el millor de tot és que moltes persones ni tan sols llegiran açò, i si per error alguna ho fa, seguirà igual, sense difondre ni canviar res en la seva vida.
¿No et produeix calfreds pensar realment en tot açò?

UN BITXO RAR

Des de menut he sigut uns persona tímida i introvertida, amb la qual cosa, no em relacionava massa amb els altres. Llavors, la gent no dubtava en qualificar-me com un “bitxo rar”, fins i tot, dins la meua pròpia família. Ara han passat els anys. Diuen que tots madurem; que tots canviem, i jo ho he fet de manera notable, malgrat que en el subconscient encara queden arrelades petites fraccions del meu caràcter inicial, que sovint brollen dificultant encara una mica la meua relació plena amb els altres. Però mire al voltant i me n’adone que la gent sempre troba també en els altres a eixos “bitxos rars”, que no actuen com ells pensen que hauria d’actuar tothom o que no fan el que a ells els agradaria que feren.

És curiós que sempre siguen els altres els “bitxos rars”. De vegades fins i tot ens podem trobar gent summament hipòcrita amb el tracte diferent amb uns a la cara o a les esquenes; gent que és envejosa i punyetera; gent que sempre està queixant-se... i així i tot, els altres, els que no tenen aquests mesquins trets de personalitat i són més sinceres, més francs, humils, o tranquils... són els rars.

Si ser una persona honrada, sincera, que no fa la pilota o li balla l’aigua a ningú, tranquil·la, que oblida o deixa passar les ofenses que li causen els altres, o senzillament que viu la seua vida amb total llibertat i independència, és ser rar... em sap greu, però jo estic encantat de ser així: un xic ben rar, que dins les seues rareses, és segurament més feliç que tots eixos altres que un dia rere altre, el miren de mala gana, o que parlen malament a les seues esquenes, o que busquen constantment els seus defectes, o que remarquen les seues errades, o que voldrien esborrar-lo de la seua vista, o que li farien tot el mal que pogueren...

Desgraciadament, sembla que aquests “bitxos rars” són realment escassos o exòtics, però potser si n’hi haguera més, el món seria una mica millor, més tranquil, pacífic i agradable. I si per no ser titllat de “bitxo rar”, prefereixes sotmetre’t al que altres diran o volen que facis, digues o penses... sembla que, com els altres “bitxos normals”, estaràs condemnat a la falsedat, a la inseguretat, a la intolerància, a la comparació, al menyspreu i per tant, aniràs de camí directe cap a la infelicitat. És la teua elecció.

-->

--   Daniel Balaguer  http://www.danielbalaguer.es  https://sites.google.com/site/danielbalaguer

EL SENTIT DE LA FE

Sovint els sers humans han debatut sobre l'existència o no de forces divines. Es diu també que creure en una cosa no visible ni demostrable científicament, és només qüestió de fe. La fe, simplement es té o no es té. Però Què és la fe? Diuen que mou muntanyes. Com ho podríem explicar?

Potser podem utilitzar el senzill exemple dels espinacs. Es diu que cap a 1930 les autoritats sanitàries d'un conegut país es van veure desbordades per l'augment del nombre casos d'anèmia produïts per la falta de ferro. Prompte es van iniciar campanyes entre la població per a popularitzar el consum d'aliments rics en este mineral. Segons un estudi publicat l'any 1870 i per un error en la transcripció de l'intèrpret, es van transcriure malament les dades originals, corrent els decimals de la xifra i per tant, multiplicant per deu el contingut en ferro dels espinacs.

Este error va donar lloc a què es disparara la producció i el consum d'espinacs, fins i tot portant-ho a la televisió a través d'un personatge animat que al prendre espinacs, cobrava una força i vigor espectaculars. Encara que després es va descobrir l'error, l'aura del personatge va continuar eclipsant la realitat i el mite encara persisteix en els nostres dies.

Açò explica el poder de la fe. Els sers humans pareix que necessitem creure en alguna cosa per a mobilitzar-nos, per a produir i consumir espinacs, per veure-ho en la televisió, indistintament que l'origen d'eixa creença estiga fonamentat en errors o imperfeccions. Creure en una cosa ens ajuda a ser millors, a traure forces, a moure el poder de la humanitat. I mentrestant, els que no creuen, els que estan convençuts que estem ací per una sèrie de mutacions aleatòries, producte de l'evolució, potser es limiten a viure, naixent, creixent, treballant, amuntonant riqueses, reproduint-se i envellint sense més, com a robots, tal vegada també sense preocupar-se pels altres.

--   Daniel Balaguer  http://www.danielbalaguer.es  https://sites.google.com/site/danielbalaguer

UNA QUEIXA

Sovint sent la gent queixar-se: si està calb, si té massa pèl, si té feina, si no té feina, si té els cabells rulls o si els té massa llisos; si està casat o si no té parella; si està a soles, o si un pesat vol que l’acompanye a algun lloc; si té fills xics o si són xiques; es queixa també del temps, dels polítics, dels veïns, de la programació televisiva, dels anuncis, de la manera de “pitar” l’àrbitre o de l’entrenador del seu equip de futbol favorit... Així, siga com siga, sembla que tots ens queixem de tot. A què es pot deure tanta insatisfacció? Es diu també que hem d’aprendre a ser optimistes, però la majoria pareix que veu més fàcilment el costat fosc de les coses. Perquè veiem sempre la part més roïna de les coses i a som mes proclius al pessimisme i la queixa?

Potser tot es dega que ens han educat més així i tenim aquesta actitud apresa, i per tant, una fosca manera de veure la vida programada en el nostre subconscient. Però d’altra banda, el curiós és que quan ens queixem dels altres, sempre ho fem a les seues esquenes: tampoc hem après o ens han ensenyat a dir les coses a la cara, sense ofendre, buscant les solucions per a dur a terme la millor convivència. També sovint ens agrada queixar-nos, però quan algú es queixa de nosaltres, això no ens agrada tant. Sembla que ens ofèn.

Llavors, açò ens permet veure la complexa dimensió de les relacions humanes, que com a éssers dotats d’intel·ligència, en compte de buscar solucions, una vegada rere altra ens capfiquem creant problemes i més problemes de diversa índole, que sovint ens carreguem a la motxilla negra, potser buscant fer servir posteriorment la nostra intel·ligència per tractar de solucionar-los. No és per res, però sembla un malbaratament d’energia. A cas no tenim res millor que fer?

Potser el primer pas per corregir aquesta manera de veure les coses i d’actuar, és adonant-nos-en d’aquestes actituds arrelades en la nostra manera de ser i veure que també ens envolten en el grup de persones entre les que ens movem. Una vegada detectades, el següent pas consistirà en fer l’esforç necessari per alliberar-se d’elles i corregir-ho, aprenent a ser més positius. Per descomptat que no ha de ser gens fàcil trobar el costat positiu d’una tragèdia. No hi ha optimisme que valga, però segur que amb el temps, la pràctica i les darreres vivències, si no ens deixem arrossegar ni alimentem el negativisme, veurem com sorgixen noves oportunitats que aportaran llum i color a les nostres vides.

--   Daniel Balaguer  http://www.danielbalaguer.es  https://sites.google.com/site/danielbalaguer