UNA CIUTAT EN RUÏNES

Passejant per la nostra ciutat i tots els seus racons, poc a poc qualsevol pot anar veient com van tancant cada vegada més empreses, fins i tot, algunes d’elles, amb les naus abandonades ja fa algun temps, han segut saquejades, traient-los tot el metall de les portes o finestres, trencant-los els vidres... Així, cada vegada hi ha més gent en l’atur, o que acudeix a Serveis Socials o altres ONGs buscant ajuda. Igualment podem veure com fa temps que l’accés a un dels polígons industrials continua tallat, com també l’antic accés inferior al centre. Així, l’emblemàtic pont principal amb el que encara podem accedir al centre amb vehicle, també fa notar ja els anys i espera una restauració que mai arriba. Potser abans acabarà caient!. En els parcs, podem veure com manca la llum i la neteja, hi ha pintades o estan deteriorats els banquets i baranes. En la Via Verda, podem veure com han saquejat el cablejat elèctric. Igualment, per qualsevol lloc podem apreciar papereres i contenidors trencats, albellons sense tapa, faroles trencades i segur que moltes altres coses més, que sense dubte, són només el preludi del que acaba de començar, potser a causa de la crisi i les seues retallades, o perquè en realitat no hi ha diners o pel deutes que l’anterior govern va deixar, o perquè tot açò acaba desbordat als nous dirigents de l’ajuntament.

Potser també siga emetre judicis molt a la lleugera, però així mateix he sentit dir a la gent que sembla que aquest govern municipal no està fent res, potser obligats per una austeritat necessària per a fer front a l’endemà. Tal vegada, sí que estan fent algunes coses, però potser, si la gent de a peu pensa i diu açò, és perquè no ho veu, perquè no acaba de conèixer massa bé la situació real, o potser també acaben tenint part de raó amb aquests comentaris.

Està clar que és un costum humà tirar-li sempre les culpes a l’altre, a eixos factors que nosaltres no controlem. Llavors, com tot recau en l’altre,  ens justifiquem dient, pensant i creient que no tenim la culpa i per tant, tampoc podem fer res. D’aquesta manera, està servida ja la inactivitat i la indiferència, que sembla ser altra de les virtuts que caracteritza a aquesta societat acomodada. No ens agrada veure que part d’eixa responsabilitat és nostra, quan permetem que el nostre gos cague en el parc o la vorera i no ho arrepleguem; quan tirem un embolcall de l’entrepà o l’hamburguesa allà on ens ve; quan mostrem indiferència davant una joventut que tenim per rebel i que fa pintades, trenca faroles... perquè no hem sabut inculcar-los el respecte que mereix la ciutat on viuen i d’on ixen els diners per fer front als danys que puguen causar. Sovint també hem quedat impassibles davant les especulacions que han anat traient a la llum els mitjans de comunicació, o ni ens hem dignat a signar per evitar una construcció de vivendes de luxe en una antiga fàbrica, o un hotel enmig d’un parc natural, o un garatge baix d’un jardí... Quan per l’avarícia d’uns o els interessos tèrbols d’altres, deixem que les poques grans empreses que queden encara amenacen en deixar la ciutat.

Potser siga dur dir açò, però de què aprofita ara tot l’orgull d’un poble que sembla viure de les festes i les velles glòries del passat?.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada