CAL COMPARTIR!

Potser és esta la frase estrela que els adults, intentant ser el model d'educació referent, volen transmetre als xiquets, perquè sovint l'estic escoltant en el parc quan un xiquet vol agafar quelcom que té un altre. Curiosament, inclús en una guarderia, amb xiquets d'un any, alguns que es fan cridar “mestres” davant de tan xicotets “deixebles”, ja volen transmetre l'ideal que cal compartir. Però com moltes altres tantes coses que omplin de palla la vida de l'ésser humà, és una més d'eixes que jo acabaria encasellant davall la paraula “utopia”, encara que tal vegada, dins la nostra quotidianitat, no ho vegem com a tal.

Així, sovint ens han volgut inculcar valors, com el respecte, la solidaritat… que acaben sent només ideals als que aspirar, però que no abastem ni de lluny, o almenys, tampoc pareix que interesse ja abastar.

També en conversacions entre companys o amics, algú ha acabat dient que aspirar a tindre un món millor o ser més feliç, canviant només maneres d'actuar o pensar, és una utopia, però així pareix que les utopies com esta, igual que la de compartir, són molt més comuns del que pensem. Potser compartim els adults la nostra casa, la nostra parella, el nostre menjar, el nostre sou, el nostre treball, el nostre cotxe, el nostre televisor?. Inclús podríem afegir que no compartim ni les creences i fins i tot en açò tenim sentiment de possessió, sentint-nos amenaçats si algú pensa diferent que nosaltres.

Des que vam deixar de ser nòmades, va començar a nàixer el ser humà que coneixem, que és possessiu, territorial. Potser és en els xiquets quan més es nota eixe instint de possessió ancestral heretat, però a pesar que en els adults és més subtil, és molt més patent. Així, si verdaderament volem transmetre la idea que cal compartir, tal vegada som els adults els primers que hauríem d'aprendre a posar-ho en pràctica. Estem preparats?. Vertaderament ho desitgem?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada