FILOSOFIES D'UN IGNORANT: de setembre 2012

UNA CIUTAT EN RUÏNES

Passejant per la nostra ciutat i tots els seus racons, poc a poc qualsevol pot anar veient com van tancant cada vegada més empreses, fins i tot, algunes d’elles, amb les naus abandonades ja fa algun temps, han segut saquejades, traient-los tot el metall de les portes o finestres, trencant-los els vidres... Així, cada vegada hi ha més gent en l’atur, o que acudeix a Serveis Socials o altres ONGs buscant ajuda. Igualment podem veure com fa temps que l’accés a un dels polígons industrials continua tallat, com també l’antic accés inferior al centre. Així, l’emblemàtic pont principal amb el que encara podem accedir al centre amb vehicle, també fa notar ja els anys i espera una restauració que mai arriba. Potser abans acabarà caient!. En els parcs, podem veure com manca la llum i la neteja, hi ha pintades o estan deteriorats els banquets i baranes. En la Via Verda, podem veure com han saquejat el cablejat elèctric. Igualment, per qualsevol lloc podem apreciar papereres i contenidors trencats, albellons sense tapa, faroles trencades i segur que moltes altres coses més, que sense dubte, són només el preludi del que acaba de començar, potser a causa de la crisi i les seues retallades, o perquè en realitat no hi ha diners o pel deutes que l’anterior govern va deixar, o perquè tot açò acaba desbordat als nous dirigents de l’ajuntament.

Potser també siga emetre judicis molt a la lleugera, però així mateix he sentit dir a la gent que sembla que aquest govern municipal no està fent res, potser obligats per una austeritat necessària per a fer front a l’endemà. Tal vegada, sí que estan fent algunes coses, però potser, si la gent de a peu pensa i diu açò, és perquè no ho veu, perquè no acaba de conèixer massa bé la situació real, o potser també acaben tenint part de raó amb aquests comentaris.

Està clar que és un costum humà tirar-li sempre les culpes a l’altre, a eixos factors que nosaltres no controlem. Llavors, com tot recau en l’altre, ens justifiquem dient, pensant i creient que no tenim la culpa i per tant, tampoc podem fer res. D’aquesta manera, està servida ja la inactivitat i la indiferència, que sembla ser altra de les virtuts que caracteritza a aquesta societat acomodada. No ens agrada veure que part d’eixa responsabilitat és nostra, quan permetem que el nostre gos cague en el parc o la vorera i no ho arrepleguem; quan tirem un embolcall de l’entrepà o l’hamburguesa allà on ens ve; quan mostrem indiferència davant una joventut que tenim per rebel i que fa pintades, trenca faroles... perquè no hem sabut inculcar-los el respecte que mereix la ciutat on viuen i d’on ixen els diners per fer front als danys que puguen causar. Sovint també hem quedat impassibles davant les especulacions que han anat traient a la llum els mitjans de comunicació, o ni ens hem dignat a signar per evitar una construcció de vivendes de luxe en una antiga fàbrica, o un hotel enmig d’un parc natural, o un garatge baix d’un jardí... Quan per l’avarícia d’uns o els interessos tèrbols d’altres, deixem que les poques grans empreses que queden encara amenacen en deixar la ciutat.

Potser siga dur dir açò, però de què aprofita ara tot l’orgull d’un poble que sembla viure de les festes i les velles glòries del passat?.

CAL COMPARTIR!

Potser és esta la frase estrela que els adults, intentant ser el model d'educació referent, volen transmetre als xiquets, perquè sovint l'estic escoltant en el parc quan un xiquet vol agafar quelcom que té un altre. Curiosament, inclús en una guarderia, amb xiquets d'un any, alguns que es fan cridar “mestres” davant de tan xicotets “deixebles”, ja volen transmetre l'ideal que cal compartir. Però com moltes altres tantes coses que omplin de palla la vida de l'ésser humà, és una més d'eixes que jo acabaria encasellant davall la paraula “utopia”, encara que tal vegada, dins la nostra quotidianitat, no ho vegem com a tal.

Així, sovint ens han volgut inculcar valors, com el respecte, la solidaritat… que acaben sent només ideals als que aspirar, però que no abastem ni de lluny, o almenys, tampoc pareix que interesse ja abastar.

També en conversacions entre companys o amics, algú ha acabat dient que aspirar a tindre un món millor o ser més feliç, canviant només maneres d'actuar o pensar, és una utopia, però així pareix que les utopies com esta, igual que la de compartir, són molt més comuns del que pensem. Potser compartim els adults la nostra casa, la nostra parella, el nostre menjar, el nostre sou, el nostre treball, el nostre cotxe, el nostre televisor?. Inclús podríem afegir que no compartim ni les creences i fins i tot en açò tenim sentiment de possessió, sentint-nos amenaçats si algú pensa diferent que nosaltres.

Des que vam deixar de ser nòmades, va començar a nàixer el ser humà que coneixem, que és possessiu, territorial. Potser és en els xiquets quan més es nota eixe instint de possessió ancestral heretat, però a pesar que en els adults és més subtil, és molt més patent. Així, si verdaderament volem transmetre la idea que cal compartir, tal vegada som els adults els primers que hauríem d'aprendre a posar-ho en pràctica. Estem preparats?. Vertaderament ho desitgem?

LA VIA NEGRA

Des de fa uns anys, a la nostra ciutat la gent podia gaudir d’un bon passeig en un entorn natural, bonic i potser privilegiat, de manera molt accessible per a fer a peu, sense grans desnivells ni dificultats, donant-li ús a una antiga via del ferrocarril, pel que mai va arribar a circular tren algun. Aquests traçats, que en hi solen haver per quasi tot el territori nacional, s’anomenen “Vies Verdes”. Potser ací, aquesta “Via verda” era un poc més especial per estar connectada entre dos extrems de la nostra ciutat, a banda de tindre paviment i també llum en els seus túnels.

Des que es va inaugurar, són centenars de persones les que caminen, corren i circulen en bicicleta, fent exercici, xerrant i estant en contacte amb la natura. Però en aquest traçat, abunden els túnels, alguns d’ells amb vora d’un quilòmetre de llargària, que fins fa poc, estaven il·luminats.

Ara, ja no hi ha llum, potser no perquè unes persones vertaderament necessitades van decidir arrancar el coure del traçat elèctric per a vendre’l a canvi d’uns diners que els permeten subsistir uns dies més en aquests durs temps que corren, sinó perquè el que comunament anomenem desgraciats, malfactors, lladres, delinqüents, han decidit traure diners d’una de les maneres menys decoroses i antisocials conegudes.

Aquests personatges, que fins i tot és possible que no siguen ni de la nostra ciutat, venen aquest i molts altres materials obtinguts en els seus robatoris. És un fet que succeeix ací i en molts altres llocs, ocasionant despeses i molèsties als ciutadans, i més especialment, als ajuntaments. El que resulta impensable és que encara no s’hajen adoptat mesures per atallar aquests delictes.

Recorde una pel·lícula que vaig veure en la meua adolescència, en la que per evitar els robatoris en eixa societat suposadament més avançada, s’aplicaven ja mesures dràstiques com un sistema de seguretat, en el cas, dins del propi vehicle, que directament acabava amb la vida del lladre, electrocutant-lo. Potser arribe un temps en el que l’anomenada classe dominadora i enriquida, arribe a instaurar uns sistemes de defensa del seu patrimoni com aquest davant una societat més empobrida, amb un augment de la delinqüència al més primitiu instint de la supervivència.

Centrant-nos en la realitat i pel moment sense arribar a ser tan dràstics, potser una de les mesures preventives a adoptar, seria substituir el coure per fibra òptica, que no permet traure eixe benefici que té el preuat metall en el seu reciclatge, però sembla que aquest és inicialment un gasto elevat. Així, potser, altra de les mesures, ara pal·liatives, seria major control sobre les empreses del reciclatge i la procedència dels materials que reben, evitant així aquesta lladreria. Però sembla que com moltes coses al nostre país, aquesta és una altra més de les circumstàncies en les que es mostra bona part de la indiferència de l’administració.

MANUAL DE SUPERVIVÈNCIA EN TEMPS DIFÍCILS

Corren temps difícils: tanquen moltes empreses, creix la desocupació, es reduïxen les prestacions i drets socials, augmenten els impostos, s'abaixen els salaris, creix el nombre de morosos i desnonaments per impagaments d'hipoteques, els polítics mostren bones dosis d'incompetència adobada amb corrupció i balafiament, augmenta el nombre de famílies en situació de pobresa, les persones són cada vegada més impermeables i indiferents a tot, els rics ho són cada vegada més…

Tots podem ser víctimes. Així, és necessari saber adaptar-nos si volem sobreviure en este món hostil, ple d'injustícies i desigualtats. Pareix que ja no val la pena preparar-se per a una oposició, ni estudiar una carrera universitària, ni aferrar-nos als valors o creences, i viure de hippie, no és tan fàcil com puga semblar.

Ara cal buscar-se un bon padrí, com un polític, banquer o gran empresari, que encara que siga com a personal de servici, ens pot emparar davall la seguretat de la seua ala.

També podem aprofitar-nos del cos, de la seua part més carnal, així que sense necessitat d’oferir favors carnals, podem dedicar-nos a vendre semen, òvuls, sang, medul·la o inclús un renyó, perquè la salut només se la podran pagar els rics i estos necessitaran proveïdors.

Per descomptat, és necessari abandonar tota mostra d'honradesa, sobretot, en este país, en el que et poden ficar a la presó per matar un fardatxo protegit per a menjar i en canvi, robar milions i milions i quedar completament lliure.

Una altra opció és tirar-li cara i viure de lloguer fins que isca el juí per impagaments al propietari del pis arrendat, que com tots sabem, ací la justícia és lenta i la burocràcia tampoc greixa. D'esta manera, podem viure una bona temporada lliures de les càrregues econòmiques que suposa tindre una vivenda en propietat.

Però sobretot, una de les coses que millor ha estat funcionant fins ara és aconseguir per tots els mitjans algun tipus de prestació, i millor si està acompanyada d'algun grau de minusvalidesa, encara que cal donar-se temps, perquè pareix que açò prompte es va a acabar.

I si qualsevol d'estes mesures no funcionen, sempre podrem arrancar el cablejat elèctric de parcs i jardins, que pareix que el coure es paga prou bé, igual que aprofitar qualsevol metall que podem trobar al nostre pas com a part del mobiliari urbà, venent-ho igualment a pes.

Així, intentant ser optimista, segur que amb l'adopció de mesures com estes podrem aconseguir aquells recursos tan injustament repartits, que ens permetran sobreviure en els durs temps que vivim i més encara en els que s'acosten.

ANTICONCEPTIU NATURAL

No sé què succeïx al nostre país, però pareix que durant este estiu, o molts altres més, cada dia s'han anat produint més incendis no desitjats per a una gran majoria, que contemplen impotents com es destruïx eixe patrimoni natural que ja no tornaran a conéixer en vida, i que inclús han acabat amb les vides de persones que han treballat per la seua extinció.

Així, qualsevol dels nostres boscos, pot necessitar uns huitanta anys o més per a presentar l'aspecte que tenia abans de ser devastat per un incendi. I quasi amb seguretat, podríem dir que cap de les persones que viuen hui en este món, vaja a viure molt més de cent anys més per a veure-lo completament regenerat.

Per sort, la naturalesa de la terra, molt més longeva que l'home, ha mostrat una gran capacitat de supervivència i adaptació per a renàixer davant de qualsevol desastre de magnituds molt superiors a un incendi, catàstrofes totes elles produïdes de manera natural, bé per la caiguda d'un raig, un terratrémol, l'erupció d'un volcà o la col·lisió d'un asteroide de molt grans dimensions, que inclús haja arribat a extingir la vida animal en la terra.

Parlant amb una persona que era un tant entesa en la matèria, deia que tots els boscos s'haurien de regenerar cada cent cinquanta anys. Clar que açò va molt més enllà del que dura una vida humana, que la naturalesa es regenera, però eixes mateixes persones mortes en l'extinció, no es regeneraran. I si així és necessari, perquè ens molestem tractant d'extingir un incendi, en compte de deixar que ell només s'extingisca i d'esta manera la naturalesa es vaja regenerant?. Així, discrepant amb ell en este sentit, potser sense haver aprofundit molt més en estos punts de vista en aparença diferents, crec que un fet és que es produïsca de manera natural i un altre molt diferent, induït per les mans de l'home, en prou dels casos, per interessos d'una minoria, que inclús fan ja que estos successos queden embolicats en eixe clima mafiós que diu "que parega un accident".

Com a mida de protecció del medi natural, potser les administracions acaben adoptant mesures com prohibint l'acampada lliure, o la circulació de bicicletes o motocicletes per la muntanya, o prohibint fer foc o arrancar una planta aromàtica, o no permetent talar arbres, inclús dins d'una finca particular. Tampoc permeten actuacions en les muntanyes cremades, volent deixar que la mateixa naturalesa s'òbriga camí i es regenere ella mateixa. Esta regeneració natural, lenta, progressiva i de caràcter “salvatge”, no té en compte al ser viu anomenat home i que tant la devasta, que es mou al seu capritx en l'entorn natural, que deixa destrucció o desperdicis al seu pas, que inclús s'atrevix a arrasar el planeta o una muntanya sencera en interés propi d'uns pocs a curt termini.

Sent com som els sers humans, que no tenim cap inconvenient a deixar desperdicis en un paratge natural que hàgem visitat, o que actuem amb imprudència al realitzar algun tipus de foc en zones de risc, o inclús, moguts pels interessos mesquins que porten a provocar incendis intencionadament, pense que per a previndre els incendis, com si es tractara d'un embaràs no desitjat, cal protegir les muntanyes, controlant el seu creixement, ajudant-los en la regeneració, mantenint-los nets d'eixa vegetació salvatge i desmesurada que és tot un polvorí davant d'eixes deshonroses accions humanes. Desgraciadament, segons pareix, alguns acaben decidint que la millor manera que no hi haja incendis és cremant tots els boscos per davant, al igual que la castedat per prevenir embarassos no desitjats.