Sempre ens han dit que de vegades una bufetada a temps és el millor remei per tallar actituds dels fills que no agraden als pares, però quan la cosa sembla anar-se’n de les mans, l’única ferramenta que coneixem ja és el castic. Açò és el que tots hem après i aquestes fórmules s’han anat aplicant unes generacions rere altres, potser amb el convenciment que són les úniques eines que funcionen en l’educació dels fills.
Però ha arribat un punt que eixe “calbot a temps”, que fins i tot te’l podia donar el mestre en l’escola, s’ha considerant un atemptat contra els drets dels menors i potser així també s’ha perdut eixa disciplina i respecte que hi havia abans. Llavors, es recorre al castic com la segona i única opció. Però funciona?. Hem hagut de castigar més d’una vegada per un mateix tipus d’acció?.
Resulta curiós que els avis o els pares, que van patir fam i calamitats o manca de recursos, es van dir a ells mateixos “que el meu fill no patisca el que jo vaig patir i tinga de tot”. Així, potser d’alguna manera també van contribuir a submergir els fills en el consumisme, que junt amb la indisciplina... Però què passa amb el caràcter, amb els afectes, amb les relacions?. A ningú li preocupa que no hi haja un canvi, una millora, que el nostre fill no patisca les mateixes empremtes en la seua personalitat?.
Potser sovint deuríem provar altres ferramentes, que tal vegada ningú les va aplicar en nosaltres. Així, en compte de mesurar-lo amb el germà o el veí, o menyspreant la manca d’alguna aptitud, podríem respectar la seua diferència, reforçant les seues aptituds, ajudant-lo a adquirir-ne de noves... En compte de castigar davant les males actituds, podríem provar recompensant les bones. Una recompensa no és comprar-li sempre alguna cosa al xiquet, sinó un somriure, una mostra d’alegria, unes paraules de satisfacció, una palmadeta en l’esquena, un reconeixement davant altres... Coses ben barates.
Potser així ens han ensenyat més a menysprear que a elogiar els altres; a ser més forts, cuirassant la sensibilitat, abans que mostrar els sentiments; a ser dominadors en compte de submisos; a aparentar el que no som, perquè també tenim sempre a l’altre com a punt de referència per passar-li davant, ser més que ell o imitar-lo, paradoxalment convertint-se així en dominadors dominats, en ànimes de palla darrere de grans muralles de castell.
És moment de plantejar-se canvis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada