BONS VEÏNS

La meua dona i jo vivim en un pis amb prou veïns i encara que al principi hi va haver algun problema perquè algun d'ells va posar entrebancs perquè es fera una reforma d'ampliació de la nostra cuina, que agafava part del pati, ens portem prou bé amb tots, això sí, només amb alguns pocs hem pogut establir una relació major, que inclús s'ha convertit en amistat. D'esta manera, el mer fet de viure en un mateix edifici, ha permés ampliar les nostres relacions socials amb aquells que han donat peu per a això, mentres que amb altres ens limitem a saludar-nos quan ens encreuem per l'escala o en l'ascensor.
És agradable anar molt més enllà de la salutació o qualsevol conversació trivial sobre el temps, mentres esperem o ens desplacem en l'ascensor i arribar a conéixer-se millor. Així amb alguns d'estos veïns, hem sopat junts, fins celebrant el cap d'any; ens prestem o ens deixem coses els uns als altres i inclús ens n'hem anat junts d'excursió o hem cuidat dels seus fills durant unes hores, que han estat jugant en el pati mentres els fills d'altres veïns amb què no hi ha esta relació, han estat en el balcó desitjant baixar a jugar.
Esta bona relació existent, recorda als temps d'antany en els que la meua iaia deia que s'ajudaven sempre els uns als altres, i fins la veïna tenia clau de la nostra casa i moltes vegades ni tan sols era necessari tancar la porta de la casa, que inclús se la deixaven amb les claus posades i mai els entraven a robar. Hi havia vida comunitària perquè es treien les cadires a les portes de les cases i es reunien els uns i els altres per a parlar, per a berenar, per a veure la gent passar, per a jugar a les cartes o contar-se històries o xafardejos. Una tia de la meua dona, diu que tot açò "es va aniquilar" amb l'arribada del televisor.
Abans pareix que tot el món es coneixia i potser darrere de la guerra, com es van viure temps de fam de veritat i misèria, la gent s'ajudava en el que fóra necessari. No se sabia res de drets humans. No existien la multitud d'associacions que ara existixen en els nostres dies i que tracten de protegir o defendre els drets d'un determinat col·lectiu, unint-se per a fer força davant d'una societat indiferent i individualista.
Potser, si tots fóssem més conscients de la realitat de l'altre, coneixent-lo millor, si fóssem més solidaris i atents, sens dubte no seria necessari tant d'associacionisme entre col·lectius vulnerables, polítics o religiosos, que acaben atenent només als afins o consumixen gran quantitat de recursos o que cauen en tanta burocràcia, que perden efectivitat o inclús arriben a endinsar-se en el sectarisme o en el negoci empresarial i capitalista, que busca el benefici propi, encara en detriment dels altres.
Així, quan hi havia diners, es feien així grans i costosos projectes; tot el món gastava amb folgança i molts es mesuraven amb els seus veïns: si tenim un televisor o una casa més gran, si tenim tants cotxes, si som socis d'este club, si ens n'anem de vacacions a tal lloc…
Arriba ara la crisi i tot són retalls, reajustaments en l'economia familiar, en les arques públiques, en les subvencions a les associacions… I tots ens continuem tancant a casa, mirant absorts el televisor, sense parlar, sense conéixer-se els uns i els altres, creient que tot està tan malament, que no podem fer res, quan hi ha veïns que podrien necessitar-nos encara en coses molt xicotetes que ens passen desapercebudes. Potser cal esperar a passar una guerra perquè les persones ens mirem en compte de mesurar-nos.