Fa ja més de deu mil anys que l’ésser humà va començar a practicar la ramaderia i l’agricultura. Llavors, amb els creixents avanços tecnològics de l’època, com la millora dels coneixements de cultiu i l’ús dels animals o les ferramentes, van començar a obtenir-se unes collites cada vegada majors i açò va fer que no fora necessari que tothom es dedicara a l’agricultura. Així, també van anar sorgint les diferents especialitzacions en altres sectors com la terrisseria i la siderúrgia. D’aquesta manera, els excedents agrícoles van començar a intercanviar-se per altres objectes produïts per aquestes comunitats especialitzades en uns menesters diferents a la ramaderia i l’agricultura. Havia nascut el comerç, principalment com una activitat d’intercanvi de mercaderies, prou abans que es creara la moneda.
Així, que fa vora deu mil anys que l’ésser humà ha anat desenvolupant i perfeccionant la tècnica del comerç, uns amb més destresa que altres, però sense dubte, tots sabem vendre una idea, un producte, un estat d’ànim... amb més o menys habilitat, però ja de manera innata. Sovint, aquesta capacitat comerciant ha estat infectada per altra capacitat humana molt antiga, com és la mentida, sobre tot, buscant el major benefici propi. És a dir, en aquest sentit, som bastant especialistes en “vendre la moto”. Esta és una expressió col·loquial molt relacionada amb l'engany, que significa destacar qualitats fictícies d'un producte per tal de vendre'l. I la capacitat de vendre, es tradueix en negoci i finalment, en poder.
Llavors, el que millor habilitat té per a vendre, és sempre el guanyador. Així, fins som capaços de vendre coses tan abstractes com la felicitat, l’esperança, la confiança, la salvació, la seguretat, la vida eterna, el càstig de Déu... i fins i tot, la nostra pròpia salut, i a canvi d’aquests meravellosos productes, obtenim la voluntat de les persones, la seua dedicació, els seus bens, el seu suport... potser arribant a convertir a algunes d’aquestes altres habilidoses persones del comerç a gran escala, en poderoses, omnipotents, privilegiades, riques, indestituïbles, respectables, necessàries, intocables...
Però que passa quan ens adonem que hem segut enganyats?. Supose que el primer que afecta és el nostre orgull, l’amor propi, en veure que no hem sabut detectar l’engany. Després podem manifestar certa ira cap a la persona que ens ha enganyat y finalment, potser també acaba traduint-se amb la pèrdua de confiança cap a la persona que ens ha enganyat o fins i tot, cap altres persones.
I quan ens han enganyat tant, venent-nos tantes coses de les que no hem trobat el sentit real, sinó és que en veritat ens lliguen, ens priven de la llibertat... sembla que al final ens sentim derrotats i assumim les nostres limitacions, passant després a mostrar indiferència i és ara, la indiferència, la que s’instal·la dins de nosaltres i també ens acaba dominant. I així, acabem convertits en éssers humans esclaus del consum, víctimes dels que dirigeixen aquest sistema, sotmesos a la seua tirania, arrogància i avarícia i per si fora poc, sembla que encara ho assumim i acabem acceptant que ens lleven els drets socials, que ens baixen els sous, que ens allarguen l’edat de jubilació, que ens pugen els impostos... i un llarg etcètera que mai es diu en la campanya electoral perquè el que sempre fan, és vendre la moto i aquesta vegada, hem pagat més del degut per un trasto que ni tan sols és una moto, sinó potser una bicicleta vella, rovellada, sense selló i amb les rodes punxades.
En fi!. Potser sempre podria ser pitjor!, perquè fins i tot ens han ensenyat allò que diu: “més val roí conegut que bo per conèixer”. Ara bé, tornarem a consentir que açò succeïsca de nou?. Ens apretarem el cinturó alhora que també ens baixarem els pantalons?.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada