Fa uns dies vaig quedar per a prendre café amb unes amigues de la meua dona. Una d’elles treballava de dependenta en una llibreria de la nostra ciutat. Altra era perruquera i elles dos van començar a parlar sobre si havien notat la crisi en els seus respectius oficis. La perruquera va dir que la gent allargava una mica més el tall dels cabells o el tint, però continuava tenint les mateixes clientes i més o menys el negoci es mantenia bé. Afegia que la gent necessita sentir-se bé i cuidar la pròpia imatge personal, ens ajuda, i més davant la situació actual.
D’altra banda, la llibrera va dir que ells continuaven obrint de dilluns a diumenge i tampoc havien notat massa la crisi, malgrat que potser calia esperar-se per a tancar l’exercici anual i verificar-ho. Després va continuar dient que esperava que “la cosa” s’arreglara al llarg d’aquest l’any nou, però per a lo qual, calia alliberar-nos de la por i ajudar-nos entre tots, perquè si davant un futur incert, la gent no compra, no va al bar, a comprar el periòdic, roba o unes sabates, etc. encara s’estén més i s’agreuja la crisi. Deia que malgrat que fora un poc cadascú, devíem moure els diners i així, entre tots, anar ajudant-nos per a sortir de la crisi, però és clar: els consumidors devíem véncer la por i els empresaris, que tenen major poder sobre l’economia i els llocs de treball, també.
Finalment, un altra de les amigues, que aquesta era una modesta funcionaria i que sense dubte era de les que menys havia notat la crisi, va dir el mateix que jo crec: que potser ens havíem acostumat a viure molt per damunt de les nostres possibilitats amb els crèdits fàcils, el consumisme desmesurat i les hipoteques desorbitades, per a la gent que al cap i a la fi no deixem de ser treballadors. Quan tot açò s’ha desbordat, ha vingut el caos: ens ha arrossegat la crisi i com som els que estem més avall de la cadena jeràrquica, som també els que més patim les seues conseqüències. Així hem d’assumir el nostre lloc en aquesta societat i no voler aparentar el que en realitat no som, gastant així el necessari, el que ens puga permetre la butxaca i no anar estirant més i més de targeta de crèdit i préstecs desmesurats per a una economia obrera, però que al cap i a la fi, és la rotació d’aquesta petita economia dels treballadors, que deu ser real, no fictícia, la que més va fent rodar els diners del mercat, perquè tota unida representa l’economia global d’un país que entre quatre adinerats no seran capaços de moure (aquestes últimes 49 paraules m’han sorgit de manera espontània mentre escrivia, però les deixe ací per si contenen algun missatge de trellat).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada