FILOSOFIES D'UN IGNORANT

L’AMENAÇA POLÍTICA

Sabem que tots els polítics són iguals. Fa anys que hem estat governats per partits polítics de tots els colors i continuem veient com cada vegada són majors les desigualtats socials; prevalen els interessos econòmics per damunt de les persones i el planeta... Han tingut l’oportunitat de millorar aquest món i s’han deixat comprar servint a interessos propis, donat que tots som humans i hem construït una societat amb els pilars del “sálvese quien pueda”, “la riqueza siempre es poca” o “els diners per on passen mullen” (o “banyen” segons es diu on visc).

I mentre cap polític és perfecte, tots els altres tenen de què parlar, acusar-lo, exigir-li, queixar-se... esperant així el seu torn per governar i menjar el seu tros del pastís. Així, es llepen els dits amb les cagades del que governa hui perquè demà, després d’aquestes errades, la indiferència d’uns i el vot d’altres acabaran fent que ocupen el seu lloc al poder. I entraran altres iguals amb les butxaques plenes de promeses, amb diferent nom i collar, que sabran aprofitar la ratxa mentre dure per canviar els “bonus” de les promeses per diners amb els que nodrir amics i familiars i omplir-se les arques hui per si no tenim per demà.

Però, què passaria si entrara a governar una persona que ho fera bé? Els polítics de sempre ja no tindrien cabuda. Ja no podrien esperar que els convidaren a menjar pastís perquè la seua festa hauria acabat. Aquesta altra persona, fàcilment seria reelegida una vegada i altra, i llevat que anara a entrar altra persona que encara ho fera millor, o l’anterior es cansara, ja no tindrien cabuda els polítics que hem conegut fins ara.

Et sumes al canvi? Deixem de votar als de sempre, que ja han tingut la seua oportunitat. Si els nous ho fan malament, demanem anticipar eleccions i votem pel seu recanvi fins que trobem a qui ens mereixem com ciutadania, no?

ERECCIONS MUNICIPALS

Mai m’havia excitat la política. Em resultava tediosa, poc atractiva i un sense trellat. I ara, als 44 anys, em veig llegint al periòdic o a la web o escoltant a la radio notícies sobre política, especialment a l’àmbit local. Perquè aquest canvi? El més fàcil de creure és que estic fent-me major. Encara que també és perquè he tractat de desfer-me dels meus possibles prejudicis i idees sobre el que em semblava la política i m’he deixat dur per altres persones, arribant al punt de presentar-me a les eleccions municipals, encara que siga per la cua i sense massa possibilitats de resultar elegit.

Perquè ho he fet? Per què he estat molts anys exercint en l’àmbit social tractant de donar el millor de mi a aquelles persones que han trobat dificultats en el seu esdevenir per aquest món. I veig que tots aquests esforços han sigut afegitons per tractar de tapar majors problemes estructurals de la societat. Llavors pense que cal actuar d’una altra manera o des d’una altra posició.

Així i tot, encara que tinc moltes ganes de treballar per fer del meu entorn un espai millor per tothom, mai m’he sentit tan fora de lloc com en aquest àmbit. Pense que per resoldre molts dels problemes que ens afecten com a ciutat, hem d’unir forces i treballar totes i tots alhora i per això cal molt de respecte, diàleg, escolta, comprensió, anàlisi, creativitat,... i per damunt de tot, vetlar pels interessos de totes i cadascuna de les persones que viuen en ella. Elements que he trobat a faltar amb la meua petita aproximació. La major part de les paraules que he escoltat o llegit, han sigut per atacar el que han fet o han deixat de fer altres partits polítics o alguns dels seus membres, convertint l’enorme responsabilitat que implica dirigir un poble en una atracció de circ.

Veig que som una ciutat derrotada, que es xucla les ferides pensant amb nostàlgia en les seues velles glories del passat o en les festes. Si alguna cosa va caracteritzar a les persones que ens van precedir, va ser la seua capacitat d’unió: van unir coses tan dispars com unes olives amb les anxoves en un amagat racó de muntanya on precisament mancaven anxoves i olives. Van unir una mala orografia i difícils accessos per carretera amb la indústria tèxtil; la gent treballadora, per aquell moment, homes, dones, xiquets i xiquetes també es van unir i van fer vaga per demanar millors condicions de treball... I ara som una ciutat derrotada, vençuda perquè està dividida. I com es diu: divideix i venceràs.

Tenim partits polítics que naixen com xampinyons, fruit de la humitat i la descomposició. Algú a la nostra ciutat va dir fa poc temps enrere que el bipartidisme (allò del Barça-Madrid, per als que els sone més la terminologia futbolística) va camí d’acabar-se. Llavors s’haurà de pactar amb altres grups minoritaris, si cal, amb el dimoni, per aconseguir el major nivell de poder possible.

Si de vegades dins d’una mateixa família es produeixen discrepàncies per motius diferents o fins i tot per herències que acaben malaurat la relació familiar, voldrem pactar amb aquells que ens fan la contra, que ens insulten, que han creat altre partit polític, que han canviat de color, que veuen amenaçat el seu estatus...? Jo pense que no. Llavors possiblement arribarem a veure que obligats a pactes de conveniència, tot acabarà en divorci i potser arribem al mateix punt on ens trobem, una ciutat a la que ni es fa ni es deixa fer, continuant estancada i de cap a caiguda.

Molta gent votarà als de sempre perquè com tenim refranys per tot, resaran convençuts allò de “más vale malo conocido que bueno por conocer” i perquè al cap i a la fi, aquestes persones viuen bé i els problemes són cosa dels altres. Altra gent deixarà de votar perquè prefereixen el futbol al circ. També hi haurà qui tindrà el convenciment que tots els polítics són iguals i tiraran el seu vot a qualsevol nouvingut extremista que diga defensar quatre interessos ben particulars com una manera de protesta davant els de sempre...

És a dir, després de les eleccions municipals és altament probable que tornem a quedar-nos com estem per indiferència, per desavinença, per insatisfacció, per desencant... I els voltors continuaran donant voltes en mode rotonda per damunt dels nostres caps esperant que la nostra agonia, la que pel moment afecta al que alguns consideren una minoria, acabe gangrenant-se i provocant la mort, perquè haurem elegit aguantar abans que tallar a temps. Així, els voltors, que també tenen dret a menjar, podràn acarnissar-se sobre les deixalles.

Potser preferim utilitzar la viagra del vot per provocar una erecció en els penis flàccids i avorrits dels polítics envellits, que fan sempre el mateix amb el perol de les idees cremades per l’avarícia. Abraçarem el de sempre abans que buscar una eina diferent, amb aires de canvis, nova, amb ganes, que pose les hormones en moviment i puga prescindir de la química artificial posant-los ferms a tots.

Podríem unir totes les nostres diferències i defectes pel bé comú? Hi haurà alguna manera en la que totes les persones que viuen en aquesta ciutat puguen guanyar?

ANIMAL O ÉSSER HUMÀ

Al món hi ha persones altes i altres baixetes; hi ha persones joves i altres amb molta més edat; hi ha persones amb una gran bellesa física i altres que la tenen al seu interior; hi ha persones molt formades i preparades i altres amb molta experiència; hi ha persones que treballen i altres que no ho fan o ja ho van fer; hi ha persones amb molts diners i altres que no en tenen massa; hi ha persones amb bones paraules i altres amb nobles intencions; hi ha persones que conserven totes les parts del cos i altres a les que els manca alguna; hi ha persones molt simpàtiques i altres més serioses... Però al cap i a la fi, totes aquestes persones formen part del món i la societat on vivim.

Si continuem observant aquest món, ens podem adonar que en la pròpia natura, de la que en algun moment vam sortir, prima la llei del més fort i la supervivència. Així, podem veure que un animalet amb alguna debilitat o desavantatge, bé per l’edat, limitacions físiques, malformacions, etc. queda a mercè de la fam, les malalties, els depredadors i fins i tot en algunes espècies, cau en l’abandó dels seus.

Si alguna cosa ens pot diferenciar bé dels animals, és que els éssers humans no deixen enrere a cap dels seus, siguen com siguen, tinguen el que tinguen. Açò no és gens fàcil perquè d’alguna manera continuem mirant-nos amb recel entre nosaltres com si aquests instints animals encara ens governaren. Mirem a l’altra persona com l’amenaça o la presa a devorar, el llast, la competidora pel territori, el rival que busca ser el mascle alfa o conquerir la femella...

Amb aquesta mateixa actitud, fàcilment rebutgem els altres pel seu aspecte, pel seu estatus social, pel seu nivell cultural, per la seua manera de ser, perquè no ens cau bé o pensa de manera diferent a la nostra... sense tindre en compte eixe ésser humà; eixa persona que hi ha darrere de tot això, a qui no hem d’excloure pel que la seua genètica o el seu entorn han acabat fent d’ella.

Però sembla que mentre el fet de ser rebutjat els passe als altres, no som conscients de la sort que la resta tenen d’haver pogut nàixer en un país desenvolupat, tindre una bona atenció sanitària, una educació, viure en una casa amb una aixeta per la que ix aigua, tindre qui ens estima... Així fàcilment ens podem creure millor que eixa altra persona que és baixeta o grossa, que no té feina, que ja té molta edat, que tampoc és massa simpàtica... Quan en realitat, totes i tots acabem asseient-nos en la tassa del vàter, aportant la nostra pròpia merda al món.

AFANY DE LUCRE (2)

Vivim en un món dominat per l'economia, on els diners són l'únic valor i meta possible: tot té un preu, es mesura per ells i es desitja o aspira a tindre'ls, sense marcar cap límit. La riquesa econòmica pareix imparable i mai es guanya suficients diners. Així el diners són la nostra torre de Babel amb què aspirem aconseguir l'imaginari límit del cel, límit que al seu torn sempre ens resulta inabastable i fa que qui els maneja pretenga arribar més i més alt, volent més diners, provocant alguna discòrdia pel camí.

Suposem que una empresa produïx tractors per a l'agricultura. El preu d'un tractor posem que té un cost de fabricació de 50.000 monedes, cost amb què es paguen proporcionalment per cada tractor nòmines de treballadors, electricitat consumida en el procés de fabricació, matèries primeres utilitzades, part proporcional dels gastos ocasionats per l'adquisició de les instal·lacions, impostos… A este cost, se li incrementa una quantitat que perseguix ja un benefici de l'empresari per la producció d'eixe tractor. Posem que se li carreguen altres 20.000 monedes, aconseguint un preu de venda de 70.000 monedes. Ací cabria ressenyar que amb una part del benefici de l'empresari, este pot invertir creant més fàbriques i en la millora del producte futur, etc. Però l'altra part anirà a les seues pròpies arques.

Però què passa a continuació? Normalment el productor no ven directament el tractor, sinó que utilitza concessionaris que fan d'intermediaris entre els compradors finals d'eixe tractor. Eixos concessionaris també han de mantindre's. Han de pagar nòmines, publicitat, instal·lacions, impostos… Amb la qual cosa vendre cada tractor posem que els ocasiona un gasto de 5.000 monedes més. A més d'això, també volen obtindre un benefici, amb la qual cosa incrementen el preu posem que en altres 5.000 monedes més. D'esta manera tenim que el tractor té un preu de venda al públic de 80.000 monedes.

Òbviament l'agricultor no disposarà d'esta quantitat de monedes amb què assumir el cost del tractor. Per això acudirà a un banc per a fer un préstec. Seguint amb la mateixa mecànica anterior, el banc ha de pagar als seus empleats, instal·lacions, impostos… amb la qual cosa posem que per la concessió d'eixe crèdit ha de carregar altres 5.000 monedes. Però per descomptat que el banc també voldrà obtindre benefici amb l'operació, amb la qual cosa li carregarà a l'agricultor un interés d'altres 40.000 monedes, més una assegurança addicional amb el que cobrir el seu impagament en cas de mort de l'agricultor. Així l'agricultor finalment acabarà pagant 125.000 monedes pel tractor, més la prima de l'assegurança. Açò és més del doble del que val el propi tractor.

Eixe agricultor ha de cobrir el cost del tractor, el seu manteniment, el combustible necessari… i a més a de comprar les llavors per a cultivar-les, l'aigua per al seu reg, els adobs, la seua vivenda, el seu cotxe, el seu pròpi menjar, la llum que consumix a casa, el telèfon, etc. Totes eixes altres empreses que subministren tot el que és necessari per al cultiu i la vida de l'agricultor, igualment hauran anat incrementant els seus costos pel camí: matèries primeres, elaboració, transports, gestió, nòmines, impostos… al que carregaran altres desitjos de benefici que incrementaran notablement el que paga l'agricultor per a poder seguir avant en el seu ofici i la seua vida.

Posem ara que per a cobrir tots eixos gastos que té l'agricultor, el seu producte, en este cas la unitat de pomes, que té la sort de produir moltíssimes, tantes que pot assumir els costos que ha pagat i l'afany de lucre de cada una de les parts implicades en el procés, i que a més totes les condicions ambientals han sigut favorables, ix a un preu de 10 cèntims. Posem que ara eixe agricultor també vol carregar un xicotet benefici amb què fer front per exemple als estudis dels seus fills, amb la qual cosa es porta un benefici d'1 cèntim per cada caixa de 10 quilos de pomes.

Clar està que l'agricultor no sol vendre directament el producte perquè ja ha tingut prou treball amb el seu i no pot dedicar-se a atendre a un mercat tan ampli. Ací l'agricultor contacta amb la cooperativa. Esta igualment ha de pagar les instal·lacions, nòmines, transport, llum, cadena d'envasament, impostos… Amb el que el preu de la poma aconseguix els 11 cèntims, més un altre increment per desitjos de benefici d'1 cèntim addicional, aconseguint sí el preu de 12 cèntims per poma.

A la cooperativa li compren diferents distribuïdors que igualment han de pagar les seues nòmines, transports, publicitat… que incrementen el preu de la poma en altres 2 cèntims més el benefici que esperen obtindre, que ascendix a 10 cèntims, aconseguint d'esta manera el preu de 24 cèntims. El supermercat o botiga ha d'assumir eixe preu de la poma i cobrir el cost dels seus empleats, instal·lacions, cambres frigorífiques, llum… amb la qual cosa incrementa el preu de la poma en altres 3 cèntims més 10 de benefici que esperen obtindre amb la seua venda.

D'esta manera, el consumidor final, una persona com tu o com jo pagarà 37 cèntims per una poma, més del triple del que realment costa, més altres dos per la bossa amb què se les portarà a casa.

Tenim que hem pagat per la poma més del triple del que costa la seua producció i pel camí moltes de les empreses que han permés que podem disfrutar d'una poma s'han portat benefici d'això.

Però clar està. Mai es guanya suficient. Eixes empreses no conformes amb això, busquen abaratir els seus propis costos per a aconseguir major benefici, amb la qual cosa han decidit que el preu de la poma en origen ha de ser de 7 cèntims, amb la qual cosa l'agricultor començarà a tindre pèrdues o haurà de produir més barat amb la compra d'una matèria primera més barata o de menor qualitat. Si no pot amb això, les pomes s'importaran d'altres països en què ixen més barates perquè allí el cost de la vida és menor. També abaratiran les nòmines que paguen als seus empleats i tractaran d'evadir uns impostos, que el govern acabarà incrementant per un altre costat per a poder mantindre tots els polítics. El consumidor ara pagarà 50 cèntims per la poma, perquè amb això de la crisi, “TOT” està més car.

I si ara traslladem este esquema a nivell global amb tot allò que produïm? Des de l'obtenció més bàsica, com el ferro amb què es va fabricar el tractor. I no sols un tractor: mòbils, cotxes, combustibles, rajoles, cases, mobles…

Ens pareix un model sostenible? Tot afany de lucre o desig de dominar als altres és un model summament car, que atenta contra els altres i contra els recursos naturals del propi planeta. Ens beneficia a tots? Permetrem que es perpetue?

INTEGRACIÓ SI, PERÒ FINS ACÍ

Recorde que quan vaig començar a treballar en l'àmbit social amb il·lusió, creient-me de veritat allò de la integració i ser com una espècie de superheroi per a ajudar als altres. Així doncs, no vaig dubtar a portar a ma casa les persones que estaven necessitant dels servicis d'una ONG, que estaven fora del seu entorn, que tenien diversos problemes en les seues vides i que eren tractades des de darrere del mur de la caritat i la compassió, marcant la diferència entre el “el tu” i el “jo”, l'“usuari” i el “professional”. Vaig compartir algun sopar o els vaig deixar unes bicis per a fer una excursió.

Prompte em van dir que allò no era professional i vaig patir les conseqüències d'aquella decisió inicial quan estes persones van acudir a ma casa buscant-me a hores intempestives. M'ho vaig passar per les meues mans. Per este motiu vaig pensar que tenien raó, que no era professional i vaig deixar de fer-ho. Van aparéixer els mòbils i vaig cometre el mateix error. Els vaig donar el meu número de telèfon per si necessitaven localitzar-me i vaja que ho van fer, a les 3, les 6 de la matinada… Alguns per a expressar el seu enuig, altres perquè no tenien a ningú amb qui parlar o en qui confiar. Vaig tindre clar que d'apagar el telèfon, posar el mode avió o contestar només si de veritat ho volia concloïa el problema, però admet que m'abellia despenjar el telèfon i saber què passava, encara que fóra una favada d'allò més absurda i em molestara per les hores de comunicar-la.

Tampoc em va importar presentar-los a la meua família, que fan qui sóc, que em donen suport, que em proporcionen calor i una alegria que m'agrada compartir, però novament em van tornar a dir que tampoc era professional i ací no em van donar explicacions perquè no va arribar a tractar-se obertament el tema. Pense que potser serà per allò del secret professional, quan són persones que han estat de professional en professional comptant tots els detalls de les seues vides i estes són com eixe secret que compartixen amb nosaltres dient-nos “no li'l digues a ningú” però que realment acaba sabent-ho tot el món. La meua família i jo no tenim res a comptar sobre les seues vides perquè ja tenim prou amb les nostres.

També he de dir que sóc persona emotiva, que parle alt, directe i clar i açò admet que és un dels meus majors defectes o trets de la personalitat que m'afecten nivell personal i professional. Així, en algunes ocasions he alçat la veu a eixes persones que atenia quan no estaven fent bé les coses perquè jo m'esforçava, no sabia que més fer per ells i em sentia dolgut. Açò tampoc era professional.

Sovint he deixat la meua família i la meua vida personal per a portar a estes persones amb el meu cotxe al treball que acabava d'eixir-los en una població veïna, per a arreplegar-los de l'estació o romandre en la sala de l'hospital esperant saber d'ells, inclús quan algun s'estava disposant per a deixar este món i ara qüestionaven si s'estava aprofitant prou el meu horari.

Igualment em van demanar que fóra honest, que diguera si realment era rendible el meu temps de treball, precisament a mi, a qui la inactivitat li corroïx, que no se'm dóna bé estar parat, que perfectament he sigut capaç de treballar onze hores en una fàbrica metal·lúrgica i sé el que és treballar de veritat; que he estat a gust amb companys que es relaxaven més en les seues tasques i açò em permetia fer més a mi.

Després de tants anys, m'han qüestionat si m'importen les persones. Si es poden permetre estos errors. Em dol. Ara em pregunte potser si ser professional és ser algú fred, inhumà, distant, que marca límits i barreres i al seu torn paradoxalment diu creure en la integració, perquè si és així, crec que preferisc ser persona abans que professional.

I damunt, han sabut dir-me açò amb molt bones paraules, molt assertivament, de manera verdaderament professional, no com jo, que no hauria sabut dir-ho sense posar-me nerviós, sentir-me molest i alçar la veu. Ara també em pregunte per a què servix l'assertivitat si no coneixem l'altra persona.

M'apassionava el meu treball. Ara pense que he de buscar-me altres passions.

Em pareix que vivim en un món ple de contradiccions i això de la integració és una altra més de les excuses que com el futbol, la política o la religió servixen per a moure molts diners.

APASSIONAT

Buscant definicions sobre la passió, podem trobar que és una emoció manifestada com un sentiment molt fort cap a una persona, tema, idea o objecte. És una emoció intensa que engloba l'entusiasme o desig per una cosa. El terme també s'aplica sovint a un viu interés o admiració per una proposta, causa, activitat o altres. Igualment trobem que és l'afició vehement cap a una cosa o la inclinació molt forta d'algú cap a una altra persona. En el primer cas, fa referència a la necessitat fer alguna cosa perquè hi ha una força interna que mou a l'individu a fer-ho, sobretot està vinculat amb una vocació artística. En el segon exemple, la passió està més aïna associada a l'amor i a l'atracció sexual. Dos persones apassionades deixen de costat la racionalitat i es comporten de manera emocional. En altres paraules, la passió és liderada pel cor i no pel cervell.
Atenent més o menys a estes definicions, jo em considere una persona apassionada en quasi tot el que faig, però encara que potser siga mogut pel cor, també he d'anotar que sóc prou cerebral. M'agrada molt reflexionar, pensar, analitzar tot tipus de situacions, no obstant això, en el meu cas sovint açò comporta temps i tranquil·litat per a fer-ho ja que és on millors resultats s'obtenen. En canvi, si no hi ha este temps per a la reflexió, si és una cosa que al meu entendre requerix una reacció immediata, és quan les paraules són atropellades pels meus nervis i potser no m'expresse de la millor manera possible. Ací he d'anotar que la meua timidesa també fa que siga una persona poc decantada per l'oratòria si no és un tema que conega prou bé.
Si rebusquem un poc més entre les definicions, també podem trobar altres amb una connotació més negativa relacionada amb el patiment, però ací he de dir que este no és el meu cas.
La majoria de les persones, quan parlen de ser apassionats es referixen a l'amor, al sexe, a la relació de parella. Ser apassionats està emparentat al cor, a l'ànima. I quan diem que a una relació li falta passió, entenem que esta comença a marcir-se. Però més enllà d'una relació de parella, la passió és una cosa molt important en les nostres vides. Sense apassionament els pares de les nacions no hagueren fet les seues contribucions. L'art no existiria, els poetes, escriptors i literats no ens hagueren llegat les seues meravelles. Historiadors i científics no farien els seus aportacions a la humanitat.
Si eliminem la passió perdem el gaudi d'estar enamorats, la sensualitat i la voluptuositat del sexe, el gaudi de la bellesa, la satisfacció de fer el bé, la grat i l'alegria de crear, la dita de lluitar per la pau, la diversió, la ventura, la felicitat.
Per a ser clars, al meu entendre hem de posar-li a tot quant fem en la vida tantes ganes o interés com podem posar-li al sexe. Potser hi haurà moments en què l'arravatament ens porte a una ràpida acció desenfrenada, però disfrutarem més dedicant-li temps, sense presses, amb serenitat, pensant bé en el que farem o estem duent a terme. Si al contrari no posem ganes a quant anem a emprendre, estarem marcits; ens perdrem el gaudi, no hi haurà il·lusió i no assaborirem la satisfacció, el plaer i la felicitat que produïx fer les coses bé, amb ganes, amb il·lusió.
Portant ara algunes de les connotacions negatives de la passió, és important saber que si excloem la racionalitat, la passió ens pot portar al patiment, al dolor, o pitjor encara, a vegades ens arrossega a un costat fosc d'ella: a la luxúria, al crim "passional", a la desgràcia i a l'infortuni.

EL JOC DE LA VIDA

Escriure sobre l'avortament pot resultar molt polèmic i difícil de condensar en unes poques línies, però considere que la sexualitat no es un joc de nens, per molt que d’alguna manera aquesta societat semble promoure unes relacions prematures i eventuals. Pense que la sexualitat exigeix maduresa i responsabilitat i per tant l’avortament no es necessari quan la sexualitat es du a terme buscant el plaer de manera responsable o bé amb intenció de tindre fills.

Però per molt que ens puguem oposar, l’atracció o el desig sexual sempre podrà més que la moral i es durà a terme molt per damunt i més enllà de tota repressió religiosa i no sempre de manera responsable, com es en el cas dels adolescents, però bona part d’aquests errors, tenen com a base una mala educació en aquesta matèria, en gran part pels pares, però també per l’influencia de la televisió o la manca d’una assignatura en la que es tracten aquestes qüestions.

No podem oblidar que la sexualitat es una part molt important en la naturalesa humana considerant tota la seua dimensió, fins el punt que a nivell físic, els canvis de la pubertat determinen la maduresa de l’individu i després el component sexual també influirà molt en la relació amb altres persones.

Així que per evitar tota polèmica en aquest sentit, només cal dir “educació i responsabilitat” i com a menors d’edat, pense que els pares han d’assabentar-se de les accions dels seus fills, donat que es responsabilitat seua oferir-los una bona guia en l’educació que els donen.