SI A LES RETALLADES

El cert és que ara entenc als catalans amb lo de la seua independència i tot això. Veient com està el país, no és un orgull ser espanyol, perquè per molt d'esportista d'elit que destaque fora de les nostres fronteres, no compensa ser-ho. Potser, el pitjor de tot, és que estant el país com està, encara ens permetem la llicència de prendre'ns-ho amb humor i fer acudits de la nostra pròpia situació, que il·lusament compartim pel mòbil o les xarxes socials. “Què hem de fer?” “Millor prendre'ns-ho amb humor!”, diu la gent, que sempre acaba votant al mateix, que dies abans de les eleccions arregla un parc o una vorera i promet millores que mai complirà.
A més, en este país som tan especials que també som capaços de posar a una persona sense carnet com a regidor de tràfic; designar ministre d'agricultura a algú que no ha vist una planta ni en cossiol; contractar persones que van cometre fraus en les arques públiques perquè assessoren a grans empreses privades; votar com a dirigents a persones que no saben dirigir-se ni elles mateixes i que fàcilment es deixen portar per altres; creure el que ens diga qualsevol polític si això ens transmet alguna esperança… I damunt, els ciutadans coneixen estos fets i passen amb indiferència, inclús arribant a tornar a donar el seu vot alegrement al mateix de torn. Així, confirmem més el dita que este és un país de xoriços, pallassos i lladres.

Perquè hi haja unitat en un país, en una ciutat, en un exèrcit o en un matrimoni o família, és necessària la satisfacció i atenció dels seus integrants, que hi haja interessos comuns i que es vetle per aconseguir-los; és necessari respecte, dedicació, escolta, confiança i entrega.  A més, també sol ser necessari tindre a algú de referència, a qui meresca la pena imitar i seguir. No és este el cas del nostre país. Serà més fàcil casar-se amb un estranger per a canviar de nacionalitat o canviar el nostre palmito de mires per a triar polítics més honrats, amb verdadera vocació de servir a un país?

LEER MÁS...

IDEES DESTRONADES

Al llarg dels segles, hi ha hagut persones que han tingut grans idees que han revolucionat completament la humanitat. Han fet la vida més còmoda, més segura, més estable, més pràctica, més sana… Amb el temps, algunes persones han sabut convertir eixes idees en grans empreses que han aconseguit bons beneficis. De vegades altres persones també s'han aprofitat d'eixes idees per a crear-los. D'esta manera, idees pròpies i alienes es convertixen en un mitjà de vida per a moltes persones i a vegades, inclús en un negoci summament lucratiu.
Les societats evolucionen, avancen, canvien igual que les tendències, els desitjos i les preferències de la gent. Així, sorgixen igualment noves idees que satisfan eixes necessitats socials i personals del moment. El curiós, és que el progrés també provoca que sovint es materialitzen idees que acaben creant una necessitat fins al moment inexistent, de la mateixa manera, es convertixen en un altre lucratiu i arrasador negoci que no tarda en atropellar a altres empreses.
Què passa amb els que ja vivien d'una idea o negoci abans que una competència més nova els llevara el mercat de clients? L'evolució és això, saber adaptar-se al mig i a les circumstàncies.  Als que queden arrere, pareix que només els queden quatre vies: assumir la derrota i retirar-se; fer un gran esforç per innovar i adaptar-se al moment; moure's cap a un altre camp desconegut i inexplotat; o atacar a qui els arrabassa el seu tros de pastís.

L'especialització en una determinada i única matèria, també pareix que tanca nostres mires cap a altres sectors. A més, pel que s'ha vist les grans idees no són molt nombroses i d'haver tingut ja una, no cal esprémer per a traure una altra. Així, pareix que l'opció més factible és l'atac, el menyspreu, la difamació cap a la competència, perquè ningú està disposat a deixar perdre el que tant d'esforç li ha suposat crear, el que ha sigut el seu mitjà de vida, el que era el seu negoci, el que li produïa beneficis, un altre aspecte de què igual val la pena parlar.
LEER MÁS...

EXADDICCIÓ

Últimamente qualsevol pot observar diferents persones esperant en un portal, en la parada de l'autobús o en qualsevol altre lloc, que aprofiten eixe xicotet moment per a xatejar amb qualsevol altra persona a través del mòbil. Diuen que “està connectat a la xarxa”. Però també va més enllà, inclús podem trobar gent que ho fa mentres camina, dins del tren, de l'autobús o fins i tot en l'ascensor del centre comercial.

Açò no queda ací. Igualment m'he topat amb gent que és capaç de fer-ho mentres puja per unes escales mecàniques o mentres creua el carrer, a penes sense mirar si passen vehicles o no, amb els riscos que açò podria arribar a comportar. No deixem de costat la gent que ho fa mentres conduïx, encara que porte mans lliures. Però potser, el pitjor de tot, és quan estem entre amics i algun d'ells es queda absent, perquè està més pendent del xat del mòbil o de les notificacions de les xarxes socials que de la trobada presencial entre amics. Els altres podem veure com riu ell sol amb el seu mòbil mentres ens preguntem el perquè d'eixe estrany somriure solitari. A vegades es dignen a compartir un vídeo estúpid que els acaben d'enviar, si és eixe el motiu, encara que no sempre es dóna el cas que siga aquesta la circumstància i la resta romanem completament aliens a ell. Per si no fóra poc, alguns poden arribar a mostrar-se nerviosos si no tenen cobertura o es queden sense bateria, buscant desesperadament un carregador prestat.

No és per res, però fins fa poc, estes mateixes actituds, inclús amb un poc menys, eren considerades pròpiament com una addicció a les noves tecnologies. És curiós com canvien les coses. Ara és una cosa normal, que està de moda i a més, eres un dinosaure si no estàs al dia amb esta tendència, a la que pareix que ens arrossega i ens obliga el progrés tecnològic. És realment necessari?

Jo no sóc d'eixes persones. Tampoc tinc un mòbil d'última generació, però el meu terminal és prou modern per a permetre'm consultar el temps i el correu o prendre notes per als meus escrits. Açò de vegades ha provocat que la meua dona em donara un toc d'atenció, potser per fer-ho en un d'eixos moments en què apareix la fugaç inspiració i en els que dóna la casualitat que es requerix de la meua atenció plena amb els menesters de la vida diària i les meues obligacions com a pare. A vegades estes xicotetes distraccions meues, que em porten només uns minuts, són suficients per a guanyar-me eixe reprotxe de la meua dona, una persona que agafa el mòbil si se'n recorda i que al mes gasta menys en ell que el que val un café. La veritat, és que si necessita cridar o enviar un correu, ho fa des del meu telèfon i en eixe moment és quan puc aprofitar per a tirar-li en cara els seus reprotxes, perquè pareix que ella també té eixa mateixa necessitat, encara que siga en menys ocasions que jo. Que estes xicotetes discussions arriben a produir-se, fa pensar. A on podrem arribar els sers humans? Ens quedarem entre els núvols?

Tal vegada si els dos estiguérem enganxats cada u pel seu compte a eixes noves formes de comunicació, no es produirien estos lleus conflictes. Açò seria bo o roí?


[tags MOVIL]
#END

LEER MÁS...

VISIONS DEL FUTUR



Resulta curiós pensar que alguns escriptors o el cine han imaginat viatges a la lluna, al fons del mar, el control remot, els telèfons mòbils, la videoconferència, els robots, les naus espacials...  molt abans que siguen una realitat. Podríem considerar-ho profecies? És una possibilitat, però sens dubte abans ho atribuïm tot a l'increïble poder de la imaginació, que prèviament a materialitzar molts d'estos elements, ha sigut capaç de veure. Després, tenint ja la direcció en què apuntava esta creativitat del ser humà, només faltava trobar la forma de convertir-los en realitat. Una vegada creat tot açò, deixa de ser ciència-ficció, però la creativitat no per a, va més enllà, imagina objectes o situacions noves de què amb el temps, pareix que arribem a tindre davant dels nostres nassos.
Curiosament, el cine o els escriptors també han imaginat mil i una catàstrofes apocalíptiques amb guerres, escassetat de recursos naturals... Així, al llarg dels últims anys he vist ja més d'una pel·lícula que també apunten cap a unes societats en què només existiran dos classes socials: la gent summament rica, que viu amb un luxe i qualitat de vida exorbitant; i la gent summament pobra, sense més destí que treballar esclavitzats per una misèria per a mantindre l'elevat nivell de vida d'uns pocs rics. La tecnologia, la salut, l'educació, el poder, la comoditat, servixen únicament a esta xicoteta porció de classe rica. La resta de persones viuen sense a penes recursos, sense aliments, sense mitjans per a cuidar de la salut i treballant durament per a intentar mantindre el poc que arriben a tindre.
Ens mostra ja el cine eixes visions perquè ens anem fent a la idea? Seran una nova realitat? Ho permetrem vivint-ho de forma passiva, com una cosa que ja tenim assumit perquè el cine ja ens ha anat acostumant?
LEER MÁS...