El
cert és que ara entenc als catalans amb lo de la seua independència i tot això.
Veient com està el país, no és un orgull ser espanyol, perquè per molt
d'esportista d'elit que destaque fora de les nostres fronteres, no compensa
ser-ho. Potser, el pitjor de tot, és que estant el país com està, encara ens
permetem la llicència de prendre'ns-ho amb humor i fer acudits de la nostra
pròpia situació, que il·lusament compartim pel mòbil o les xarxes socials. “Què hem de fer?” “Millor prendre'ns-ho amb humor!”, diu la gent, que sempre acaba
votant al mateix, que dies abans de les eleccions arregla un parc o una vorera
i promet millores que mai complirà.
A
més, en este país som tan especials que també som capaços de posar a una
persona sense carnet com a regidor de tràfic; designar ministre d'agricultura a
algú que no ha vist una planta ni en cossiol; contractar persones que van
cometre fraus en les arques públiques perquè assessoren a grans empreses
privades; votar com a dirigents a persones que no saben dirigir-se ni elles
mateixes i que fàcilment es deixen portar per altres; creure el que ens diga
qualsevol polític si això ens transmet alguna esperança… I damunt, els
ciutadans coneixen estos fets i passen amb indiferència, inclús arribant a
tornar a donar el seu vot alegrement al mateix de torn. Així, confirmem més el
dita que este és un país de xoriços, pallassos i lladres.
Perquè
hi haja unitat en un país, en una ciutat, en un exèrcit o en un matrimoni o
família, és necessària la satisfacció i atenció dels seus integrants, que hi
haja interessos comuns i que es vetle per aconseguir-los; és necessari
respecte, dedicació, escolta, confiança i entrega. A més, també sol ser necessari tindre a algú de referència, a qui
meresca la pena imitar i seguir. No és este el cas del nostre país. Serà més
fàcil casar-se amb un estranger per a canviar de nacionalitat o canviar el
nostre palmito de mires per a triar polítics més honrats, amb verdadera vocació
de servir a un país?
