SENSE CANVIS

A sovint sent gent queixar-se de la seua vida: que si ja és molt major; que si no hi ha treball; que si la crisi; que si estan sols; que si s'avorrixen; que si no coneixen a ningú; que si no saben fer una altra cosa; que si no tenen parella; que si no servixen per a una altra tasca; que si és que són tímids; que si tot és una merda… I així seguixen un dia rere altre sense que res canvie en les seues vides, fins a tal punt, que ja estan acostumats a viure d'esta manera. Assumixen la seua desgràcia com una cosa que els ha donat la vida així, sense que es puga canviar; sense que ells puguen fer una altra cosa que resignar-se i queixar-se. I encara que pareixen no estar a gust, és l'única cosa que coneixen i si un poc ha de canviar, sempre els ha de vindre “de fora”, com un colp de sort, igual que creuen que els ha vingut la vida.

Pocs volem veure i assumir que la vida que tenim, és conseqüència del nostre caràcter i decisions. Com tot en la vida, també el nostre caràcter s'ha anat formant, en este cas, amb l'educació i el tracte rebut dels nostres pares, la cultura, les creences, l'escola, els amics, les vivències, etc. I sempre hem pres decisions en funció de la nostra comoditat, satisfacció, pors, gustos i desitjos, que alhora, han estat igualment influïts pel nostre caràcter, aptituds i entorn. Sempre ens hem mogut dins del que coneixem. En gran manera, ens fa por el canvi, perquè ens és desconegut, pel “què diran”, per si “fiquem la pota”, per si “fem el ridícul”, per si ens “fem mal”… Curiosament, mai pensem en positiu: i si triomfem? I si ens ix bé? I si trobem un altre treball? I si aconseguim parella? I si ens ho passem bé?

Moure's cap a allò que s'ha desconegut, canviar, requerix moure's, valor i esforç. Però en realitat, diuen que les persones tendim més cap a l'estabilitat que al canvi. Com apunta un refrany popular: “Val més roín conegut que bo per conéixer”. I ací perdem l'oportunitat de millorar la nostra existència. Ara, si fem sempre el mateix, no esperem que res canvie en les nostres vides.

LEER MÁS...

INTOLERÀNCIA

Diuen els romàntics que perseguixen les utopies, que la diversitat és enriquidora, però en realitat, la diversitat és font dels majors conflictes. Tenim diversitat racial, diversitat cultural, diversitat política, diversitat d'opinió, diversitat de marques... Però en realitat, tots tenim un fons (o no tan fons, sinó un poc més en la superfície) d'intolerants.

Per exemple, per a començar, sovint no respectem les opinions i el desig dels fills, sobre els quals volem que facen açò o allò altre. Nosaltres som els adults! Nosaltres manem! Es fa el que jo dic! Anem-nos a casa! I el xiquet vol jugar en el parc.

Què podem fer perquè el xiquet faça el que jo vull? 1.- Castigar-lo, abusant del nostre poder i superioritat. 2.- Donar-li un assot, tornant a abusar del nostre poder i superioritat. 3.- Ficar-li por, dient que vindrà el llop o que si es queda a soles se l'emportarà un estrany... Cap ferramenta més hem utilitzat des que els sers humans vam deixar de ser primats, perquè la raó no sempre convenç i raonar comporta més temps, esforç i arguments tangibles de què sovint no disposem, a més que els altres no sempre van a entendre el que volem dir.

Així, sense més, volem que els altres seguisquen la meua única i verdadera religió; volem que voten al meu partit, perquè el de l'oposició és el pitjor; volem que tots compren en el meu supermercat, perquè l'amo de l'altre és un tirà; volem que el nostre fill estudie, perquè nosaltres no acceptem la vida que vam tindre sense haver estudiat; volem que utilitzen la meua companyia de telèfons perquè l'altra abusa molt del seu poder i tarifes; volem que la nostra parella tinga el mateix desig que nosaltres, perquè si no, el matrimoni no funciona; volem que l'altre parle el meu idioma i seguisca els meus costums que per a això està en el meu país; volem que tots accepten el que jo dic, perquè només jo tinc raó; volem que els altres facen el que jo vull, simplement perquè és la meua necessitat i desig, o perquè jo estic ja major i cansat.

I així, sempre lo de l'altre és el pitjor. Vam vindre al món sense res, i ens creiem amos absoluts de tot. No acceptem que l'altre pot tindre interessos, gustos, necessitats i prioritats diferents. Però per si no fóra poc, no deixem a cada u amb la seua vida i idees: hem de ficar els nassos i dir-li que no fa bé!

I ara, comencen les discussions, els conflictes, les rabinades, els greuges... i es pot arribar a desencadenar la ira, la violència verbal, l'agressió física i la guerra declarada. Si és entre dos persones, encara que arriben a eixir en televisió, com a màxim un acaba en la presó i un altre en el cementeri. Però sovint, s'arrosseguen masses de persones i països sencers. Es deslliga la guerra. Tot simplement perquè som intolerants.

LEER MÁS...