ARRIBA LA NOSTRA SALVACIÓ

Per fi la bona fortuna comença a somriure a la nostra ciutat. Un dels dos més destacables equips nacionals de futbol, arribarà a aquesta vila per jugar amb el nostre humil equip. I diuen que qui juga amb aquest que està entre els grans, ascendeix a segona divisió!. Collons!, mira que si ara ho aconseguim!.

Però això no és tot. Ara s’hauran de fer noves contractacions per a muntar unes grades supletòries que donen major capacitat a un esdeveniment com aquest. I després també caldrà desmuntar-les. Serà igualment necessària la contractació de més vigilants de seguretat, que quan hi ha molta gent... Ja se sap!. Lògicament, amb un esdeveniment d’aquesta magnitud, també s’ompliran els hotels, bars i restaurants per tota la colla de seguidors d’aquest sumptuós equip del futbol. També les empreses de la construcció i veïns del barri de Batoi estaran de sort perquè caldrà acabar per fi el pont i asfaltar algunes esplanades per al massiu aparcament de vehicles que vindran de fora a contemplar un esdeveniment de la magnitud d’aquells que van omplir el Coliseu de gom a gom. Les impremtes també aniran a destall fent cartells i entrades, que es vendran a un preu que li permetrà al club tindre els recursos necessaris per recolzar el seu ascens. Després, les botigues venent bufandes, samarretes i gorres de l’equip o pintures per a pintar-se en la cara els colors del seu equip favorit, també faran el seu any. No hem d’oblidar-nos dels serveis de neteja tan necessaris davant la brutícia que generarà tal quantitat de gent. Així que també serà necessari augmentar aquesta plantilla. Per descomptat, que igualment cal contemplar el pagament dels drets de retransmissió del partit, amb la qual cosa, començarem ja a salvar les magolades arques municipals.

Però com tot, indistintament del resultat del partit, l’esdeveniment passarà, no obstant, la bona sort continuarà de la nostra part, perquè després, es vendran les fotografies i pel·lícules de les millors imatges del partit, o samarretes i balons signats per aquestos destacables jugadors. I quan aquests efectes comencen a decaure, ja estarem en festes de Moros i Cristians i continuarà així la bona ratxa de turistes que tornaran a gastar-se els diners en la nostra ciutat, a omplir els hotels, bars i restaurants, a comprar souvenirs... I més si són cap de setmana!. I quan tot açò passe, qui sap!. Després de més de set mesos de bona sort, potser cal esperar que tota la crisi haja quedat enrere, només com un amarg record que oblidar prompte.

I malgrat que no sóc aficionat al futbol, però entenc a eixa gent que si ho és, deixant de banda ja tota mostra d’ironia, amb la que només volia aportar una nota d’humor per aquests temps tan difícils que corren, una cosa és certa: cal agrair a persones com els cantants, corredors de motos o fórmula 1, jugadors de futbol, escriptors i actors, etc. que siguen capaços de reunir grans masses de gent a la que donar-los uns moments d’alegria i il·lusió.Per fi la bona fortuna comença a somriure a la nostra ciutat. Un dels dos més destacables equips nacionals de futbol, arribarà a aquesta vila per jugar amb el nostre humil equip. I diuen que qui juga amb aquest que està entre els grans, ascendeix a segona divisió!. Collons!, mira que si ara ho aconseguim!.

Però això no és tot. Ara s’hauran de fer noves contractacions per a muntar unes grades supletòries que donen major capacitat a un esdeveniment com aquest. I després també caldrà desmuntar-les. Serà igualment necessària la contractació de més vigilants de seguretat, que quan hi ha molta gent... Ja se sap!. Lògicament, amb un esdeveniment d’aquesta magnitud, també s’ompliran els hotels, bars i restaurants per tota la colla de seguidors d’aquest sumptuós equip del futbol. També les empreses de la construcció i veïns del barri de Batoi estaran de sort perquè caldrà acabar per fi el pont i asfaltar algunes esplanades per al massiu aparcament de vehicles que vindran de fora a contemplar un esdeveniment de la magnitud d’aquells que van omplir el Coliseu de gom a gom. Les impremtes també aniran a destall fent cartells i entrades, que es vendran a un preu que li permetrà al club tindre els recursos necessaris per recolzar el seu ascens. Després, les botigues venent bufandes, samarretes i gorres de l’equip o pintures per a pintar-se en la cara els colors del seu equip favorit, també faran el seu any. No hem d’oblidar-nos dels serveis de neteja tan necessaris davant la brutícia que generarà tal quantitat de gent. Així que també serà necessari augmentar aquesta plantilla. Per descomptat, que igualment cal contemplar el pagament dels drets de retransmissió del partit, amb la qual cosa, començarem ja a salvar les magolades arques municipals.

Però com tot, indistintament del resultat del partit, l’esdeveniment passarà, no obstant, la bona sort continuarà de la nostra part, perquè després, es vendran les fotografies i pel·lícules de les millors imatges del partit, o samarretes i balons signats per aquestos destacables jugadors. I quan aquests efectes comencen a decaure, ja estarem en festes de Moros i Cristians i continuarà així la bona ratxa de turistes que tornaran a gastar-se els diners en la nostra ciutat, a omplir els hotels, bars i restaurants, a comprar souvenirs... I més si són cap de setmana!. I quan tot açò passe, qui sap!. Després de més de set mesos de bona sort, potser cal esperar que tota la crisi haja quedat enrere, només com un amarg record que oblidar prompte.

I malgrat que no sóc aficionat al futbol, però entenc a eixa gent que si ho és, deixant de banda ja tota mostra d’ironia, amb la que només volia aportar una nota d’humor per aquests temps tan difícils que corren, una cosa és certa: cal agrair a persones com els cantants, corredors de motos o fórmula 1, jugadors de futbol, escriptors i actors, etc. que siguen capaços de reunir grans masses de gent a la que donar-los uns moments d’alegria i il·lusió.
--   Daniel Balaguer  https://sites.google.com/site/danielbalaguer
LEER MÁS...

UNA DE VOLTORS

Aquest no és un article que parla d’un projecte de reintroducció d’espècies desaparegudes de les nostres comarques; ni el relat d’un voltor que sobrevolava la plaça o un altre que estava desorientat i amb les ales obertes enmig d’una transitada avinguda; o tampoc el del rapinyaire que va agafar amb les seues urpes el gosset que passejava tranquil·lament una dona. Com quasi sempre, vull retratar amb les paraules aquelles parts més fosques de la naturalesa humana, que tots portem dins.

Així, diuen dels rapinyaires que són unes aus que s’alimenten dels cossos morts, o bé d’altres aus que maten a les seues pròpies preses, però també es diu que un voltor és una persona capaç de fer aquestes coses sobre altra persona, és clar que amb un sentit més o menys figurat. Són depredadors que aprofiten les desgracies o debilitats dels altres per a alçar-se per damunt.

És curiós que hi existisca gent així, però en tots els grups humans, sembla ser necessari que hi haja una ovella negra: Algú que sempre faça mal les coses o fora de la norma o que tinga la culpa de tot. Llavors, tots es ceben parlant malament d’eixa altra persona quan no està davant. I si ha segut algú molt conegut o important, encara dona més que xarrar. Curiosament, si eixa persona estava en la cima, al seu voltant tot eren afalacs (llepades de cul). Si eixa persona se n’ha vingut a baix, els mateixos que xuclaven les seues posaderes, ara l’apedregen. És un fet que sembla que passa des de l’antiguitat.

Amics, parella, empresaris, alcaldes, polítics, companys de feina... ningú escapa. Tots acabem fent alguna cosa malament o que no sempre agrada a tothom. I això sembla que provoca les més variades converses a les nostres esquenes. Fins i tot, també sembla que de vegades pensem, que per a quedar bé amb uns, és necessari parlar malament d'altres. Potser també creem que mentre es desvia l’atenció cap al pitjor dels altres, sembla que nosaltres quedem excusats o en un segon plànol. Sense dubte, és un comportament immadur. Amb la de coses que hi ha per fer, i nosaltres perdent el temps en murmuracions!.

Segur que fent xicotets canvis individuals, com evitant aquest tipus de murmuracions, arribarem a ser millor persones i també aconseguirem així una millora en el nostre entorn i a la llarga, una millora social.
LEER MÁS...

VENDRE LA MOTO

Fa ja més de deu mil anys que l’ésser humà va començar a practicar la ramaderia i l’agricultura. Llavors, amb els creixents avanços tecnològics de l’època, com la millora dels coneixements de cultiu i l’ús dels animals o les ferramentes, van començar a obtenir-se unes collites cada vegada majors i açò va fer que no fora necessari que tothom es dedicara a l’agricultura. Així, també van anar sorgint les diferents especialitzacions en altres sectors com la terrisseria i la siderúrgia. D’aquesta manera, els excedents agrícoles van començar a intercanviar-se per altres objectes produïts per aquestes comunitats especialitzades en uns menesters diferents a la ramaderia i l’agricultura. Havia nascut el comerç, principalment com una activitat d’intercanvi de mercaderies, prou abans que es creara la moneda.

Així, que fa vora deu mil anys que l’ésser humà ha anat desenvolupant i perfeccionant la tècnica del comerç, uns amb més destresa que altres, però sense dubte, tots sabem vendre una idea, un producte, un estat d’ànim... amb més o menys habilitat, però ja de manera innata. Sovint, aquesta capacitat comerciant ha estat infectada per altra capacitat humana molt antiga, com és la mentida, sobre tot, buscant el major benefici propi. És a dir, en aquest sentit, som bastant especialistes en “vendre la moto”. Esta és una expressió col·loquial molt relacionada amb l'engany, que significa destacar qualitats fictícies d'un producte per tal de vendre'l. I la capacitat de vendre, es tradueix en negoci i finalment, en poder.

Llavors, el que millor habilitat té per a vendre, és sempre el guanyador. Així, fins som capaços de vendre coses tan abstractes com la felicitat, l’esperança, la confiança, la salvació, la seguretat, la vida eterna, el càstig de Déu... i fins i tot, la nostra pròpia salut, i a canvi d’aquests meravellosos productes, obtenim la voluntat de les persones, la seua dedicació, els seus bens, el seu suport... potser arribant a convertir a algunes d’aquestes altres habilidoses persones del comerç a gran escala, en poderoses, omnipotents, privilegiades, riques, indestituïbles, respectables, necessàries, intocables...

Però que passa quan ens adonem que hem segut enganyats?. Supose que el primer que afecta és el nostre orgull, l’amor propi, en veure que no hem sabut detectar l’engany. Després podem manifestar certa ira cap a la persona que ens ha enganyat y finalment, potser també acaba traduint-se amb la pèrdua de confiança cap a la persona que ens ha enganyat o fins i tot, cap altres persones.

I quan ens han enganyat tant, venent-nos tantes coses de les que no hem trobat el sentit real, sinó és que en veritat ens lliguen, ens priven de la llibertat... sembla que al final ens sentim derrotats i assumim les nostres limitacions, passant després a mostrar indiferència i és ara, la indiferència, la que s’instal·la dins de nosaltres i també ens acaba dominant. I així, acabem convertits en éssers humans esclaus del consum, víctimes dels que dirigeixen aquest sistema, sotmesos a la seua tirania, arrogància i avarícia i per si fora poc, sembla que encara ho assumim i acabem acceptant que ens lleven els drets socials, que ens baixen els sous, que ens allarguen l’edat de jubilació, que ens pugen els impostos... i un llarg etcètera que mai es diu en la campanya electoral perquè el que sempre fan, és vendre la moto i aquesta vegada, hem pagat més del degut per un trasto que ni tan sols és una moto, sinó potser una bicicleta vella, rovellada, sense selló i amb les rodes punxades.

En fi!. Potser sempre podria ser pitjor!, perquè fins i tot ens han ensenyat allò que diu: “més val roí conegut que bo per conèixer”. Ara bé, tornarem a consentir que açò succeïsca de nou?. Ens apretarem el cinturó alhora que també ens baixarem els pantalons?.

LEER MÁS...

ESTÀ PROHIBIT

Potser una de les coses a les més que ens hem acostumat els éssers humans és a la transgressió del que anomenem com “la norma”, és a dir, constantment botem per damunt de tot allò que està prohibit. Així, està prohibit prendre drogues, i molta gent continua prenent-ne; està prohibit agafar el cotxe després de beure alcohol, però són nombrosos els cassos que es produeixen, alguns d’ells amb efectes mortals; també està prohibit sobrepassar els límits de velocitat, però qualsevol pot circular per damunt del permés, fins i tot en ciutat o en autopista, perquè curiosament també construïm cotxes amb motors que dupliquen la velocitat permesa; igualment està prohibit fer foc en la muntanya, potser volent evitar els incendis, però tampoc ha evitat que se’n produïsquen, fins i tot sembla que ara n’hi ha més que abans; tampoc es pot circular en bicicleta per alguns senders, per evitar l’erosió, i no obstant es permet fer macroautopistes i línies de ferrocarril o gasoductes que parteixen en dos totes les muntanyes al seu pas; està prohibit acampar per qualsevol lloc en la muntanya, potser per evitar que la gent abandone les seues deixalles, però hi ha barrancs plens d’escombraries, cosa igualment prohibida; està prohibit robar i cada dia continuen produint-se més i més robatoris de totes les maneres imaginables; també està prohibida la pirateria, i molta gent utilitza programes o jocs pirates per a l’ordinador o la videoconsola o es fan milers de descàrregues de música i pel·lícules; també s’ha prohibit fumar en establiments públics i ara sembla que li concedeixen a un inversor estranger que es puga fumar en el seu recinte; igualment està prohibit el maltractament o la violència i sovint veiem per la televisió casos de violacions i violència de gènere que arriba a acabar en mort; fins i tot, s’ha prohibit la prostitució i també hi ha països on es castiga l’homosexualitat o la pedofília, sense que això haja aconseguit acabar amb aquestes pràctiques...

I així, cada dia ens van prohibint més i més coses i el que sembla que és una democràcia, acaba amb més prohibicions que les que hi havia en una dictadura. I ara em pregunte jo: Han servit d’alguna cosa tantes prohibicions, si tot el que està prohibit continua fent-se al marge de la llei?

Llavors pot semblar un absurd crear tantes prohibicions, si al cap i a la fi, a efectes pràctics, uns o altres sempre acabem saltant-nos aquesta o l’altra prohibició com la cosa més natural, pensant que és una cosa que tothom fa. Però, perquè hi ha tantes prohibicions?. La resposta és senzilla i respon al tipus d’individus que van caracteritzant aquesta època. Així, enter les persones sembla que cada vegada hi ha més abusos, més irresponsabilitat, més individualisme... que provoquen que pensem en l’altre el menys possible, però per si fora poc, sense el menor remordiment.

LEER MÁS...