A LA VORA DEL PRECIPICI

Sempre m'he considerat una persona prou diluviana. Amb açò vull dir que sóc dels que quan les coses es torcen, pensen que és necessari començar de nou, i per a això, cal arrasar tot allò que ens rodeja. Açò són formes de vida, creences, manera de relacionar-nos, valors...

Amb l'actual situació, pareix que el model econòmic-capitalista-consumista està en crisi, però alguna cosa més està podrida i com diuen, açò només és la punta de l'iceberg. Mirant a curt abast, veiem sorpresos les mesures que va aplicant el govern i que ens arriben a tots en forma de retallades de drets, pujades d'impostos... Que realment pareix que no servixen per a una altra cosa que no siga agreujar encara més la situació. Però la nostra crisi, no és només la nostra i està marcada o potser “remarcada” buscant ocultar quelcom major, com és una crisi mundial que realment ens porta a tots a la vora del precipici.

Però ací estem, a la vora d'este penya-segat, aferrant-nos amb indiferència a este vell model, alguns també com si esta crisi no fóra amb nosaltres. Van caient cada vegada més pedres al fons i nosaltres resistim i resistim, negant-nos a caure, potser per por del que puga vindre, que com a màxim, pot ser la mort. Tal vegada, el que ens espera a l'altre costat, allò tan desconegut, que tant ens espanta, realment no siga tan roín i al final, podem alçar-nos mirant nous horitzons i sacsant-nos la pols d'una caiguda, que no haja resultat tan gran com pensàvem. Però òbviament, mentres no caiguem, no podrem alçar-nos i romandrem així, prolongant més i més esta situació d'angoixa que vivim i que pareix mostrar-nos poques eixides.

Com resarien aquells que promulguen el juí final, o inclús el fi del món, esta situació els ve com a anell al dit per a dir: “vinga a nosaltres el teu regne”.

LEER MÁS...

PERILL. EXPLOSIUS

Una calorosa vesprada d'estiu, van dos homenassos caminant per una de les nostres despoblades i calcinades muntanyes, cada vegada més freqüents al nostre país. De sobte, un d'ells, aclaparat per la calor, li diu al seu company: “Escolta!. Tinc calor!”. Al que l'altre li respon: “Doncs lleva't la camiseta”. Sense dubtar-ho, es lliura d'eixa peça deixant al descobert un pit depilat i uns músculs esculpits en el gimnàs. Sorprés, el seu company li diu: “Eres pura dinamita”. Prossegueixen la marxa i aquell manifesta que continua tenint calor,  a la qual cosa el company novament li respon: “Doncs lleva't els pantalons”. Sense cap prejuí, procedeix igual que amb la camiseta, mostrant unes cames igualment depilades i perfectament tornejades amb hores d'entrenament. El seu amic novament torna a elogiar: “Eres pura dinamita!. Continuen el seu camí i la calor continua aclaparant, fins al punt que novament animat pel company, decideix llevar-se ja els calçotets. Ara el seu acompanyant torna a dir amb gran sorpresa: “Eres pura dinamita, però tens molt poca metxa!”.

Potser la situació que vivim al nostre país és més o menys la mateixa que la d'esta història. En els mitjans de comunicació i en les xarxes socials es mostra el descontentament dels ciutadans per l'estat del país. També en les conversacions entre amics es viu la incertesa de les mesures de la classe política i les seues retallades. En les cases, igualment hi ha eixe mateix descontent. Sovint, els diàlegs de l'anomenada “classe obrera" es tornen acalorats davant de la reducció de dos drets que tant s'han tardat a aconseguir i tan poc a eliminar. És a dir, tot el país pareix estar ple de dinamita.

De tant en tant, es produeixen manifestacions que acaben prompte extingint-se com un misto davant del vent. Potser només falta que eixa flama necessària per a arribar a la metxa, no s'extingisca i acabe per botar el foc que detone els explosius que hi ha per tot arreu. Ja veurem què passa en arribar setembre.

LEER MÁS...

JUGANT AMB MERDA I PIXUM

Recentment he rebut la proposta d'escriure sobre l'estat d'alguns dels parcs de la nostra ciutat, als que suposadament van els xiquets a jugar. Aquest amic diu que va anar amb el seu nebot al parc de la Zona Nord, i potser per les forces de la providència, abans que aquest xiquet es tirara pels tubs que fan de tobogan, va comprovar l'estat d'aquests, adonant-se espantat que estaven plens de merda. Segons va poder parlar poc després amb una veïna, igualment indignada, aquesta comentava com des de la finestra de sa casa, veia com molts adolescents es dediquen a pixar en els tobogans i a fer les mil i una porcades més, sobre tot, els divendres per la nit.

Potser caldria pensar en cridar-los l’atenció a aquests malpa... que sense dubte encara respondrien amb insults davant qualsevol que s’atrevira a increpar-los. Llavors es podria avisar a la policia, però fan alguna cosa davant favades com aquestes?.

Sense dubte, aquesta manera de divertir-se o semblant mostra de civisme, és una cosa que no acabe d’entendre i afegint també els danys en el mobiliari urbà, les cagades dels gossos pels parcs, les voreres o la via verda... fa que tinguem eixa ciutat cada vegada més deteriorada, decadent e indignant. Potser arriba el moment que els ciutadans ens armem de valor i diguem prou, però sense dubte, també cal resposta i implicació per part de l’administració, i no sols redactant un document que esmente totes aquestes coses, sinó amb resposta de la policia, potser amb sancions que obliguen a restablir els danys i molèsties causades. És clar que de vegades així necessitaríem a un Guàrdia Civil darrere de cadascú, però pobret del primer que atemptara contra l’ordre públic... Sense dubte seria un exemple que faria que els darrers malfactors s’ho pensaren bé abans.

LEER MÁS...

EL PA NOSTRE DE CADA DIA

Fa ja unes quantes dècades, la gent va fugir del camp per anar a les ciutats, on hi havia moltes més oportunitats i potser també en busca d’una millor qualitat de vida. Enrere quedaven els pobles deserts i abandonades així les seues activitats agrícoles, que havien estat donant de menjar a la humanitat des de feia segles: llaurant els camps, plantant llavors, regant, fent la collita, pasturant els ramats, criant les gallines...

En les ciutats hi havia molta feina, majors recursos econòmics, serveis i comoditats i molta gent jove va anar en busca d’un futur millor, com els antics colonitzadors que van migrar a terres i continents llunyans, potser perseguint alguns somnis de riquesa.

Ara les coses han canviat. A les ciutats no hi ha feina i molta gent no té per a menjar. Potser caldria retornar al camp, vivint en pobles i masos de manera autònoma, com abans, criant els animals i buscant els fruits de la terra, que són els que ens alimenten, però potser el que no està familiaritzat amb aquestes tasques, tampoc sap fins a quin punt les llavors han segut ja manipulades per grans empreses i els interessos de la supremacia alimentària.

Hem de comprar una vegada rere altra les llavors per a plantar i obtindre els seus fruits, perquè eixos nous fruits que produiran les llavors adquirides, seran estèrils i no podrem fer servir les seues corresponents llavors, havent de recòrrer una vegada més als seus proveïdors, creant una dependència absoluta d’ells. És cert que podríem pensar que amb l’agricultura ecològica estem salvats, però els proveïdors de les llavors són sempre els mateixos y és tal el seu poder, que fins i tot el tràfic de llavors està prohibit.

Què succeiria si hi hagués alguna guerra o catàstrofe que acabara amb el nostre sistema de vida, ple d’interessos, ciència i tecnologia?. Senzillament ens acabaríem morint de fam o malnutrició, una vegada esgotades eixes úniques llavors que tenim, que han segut manipulades genèticament per que siguen estèrils.

Alguns diuen que amb la manipulació genètica, l’home busca ser Déu, però no és cert. Ell no té cap interès econòmic, malgrat que una cosa és certa: es deïfica als que tenen eixe poder en les seues mans, donant-los una sobirania injusta, creant-nos la seua absoluta dependència, però amb eixa manipulació genètica, realment estem jugant-nos el nostre pa del futur per l’interès econòmic i productiu d’una minoria avariciosa i sense escrúpols.
LEER MÁS...