MATEMÀTIQUES PER A MALDESTRES

Puja l'IVA, puja l'IBI, puja la llum, puja el gas, puja el combustible, es paguen els medicaments... Es retallen els sous dels funcionaris, es retallen les prestacions per desocupació, es retallen els sous... Estes són algunes mesures que diuen que es van a aplicar per a eixir de la crisi, però em pareix que en realitat, estan donant “pals de cec” i amb això, estan colpejant a tot el que està pel mig.

La societat del consum està en crisi. Com esperen rescatar-la amb estes mesures?. Si una família ha d'ajustar la seua economia perquè té pocs ingressos, encara que només siga el just per a menjar, pagar la casa i els impostos, esgotaran per a comprar roba quan siga estrictament necessari, igual que canviar-se eixa vella nevera o rentadora. Prescindiran de l’autobús o d'eixe cafè o esmorzar en el bar, o inclús utilitzaran el cotxe el menys possible, postergant potser eixa revisió o el canvi de rodes. Tampoc podran estalviar, ni compraran eixa tele nova, ni se n'aniran de vacances a un hotel de la costa, ni els arribarà per a comprar-se una revista o llibre que llegir...

És a dir, eixa família deixarà de consumir, i amb això, contribuirà a reduir els ingressos de les persones que depenen del consum. Si multipliquem famílies amb ajust econòmic, la recessió va afectant altres comerços i empreses, amb el que prompte tenim altres famílies més en la mateixa situació que les primeres, amb la qual cosa, ens trobem en eixe cercle fosc i viciós que ens va ofegant més a tots en la crisi.

Realment volem eixir de la crisi?. Volem mantindre el model de societat de consum?. A mi més aïna em pareix que per si la cosa es posa pitjor, alguns es volen omplir bé les arques encara a costa dels altres, que sempre som els mateixos, la classe treballadora.

Així, sembla que una cosa està realment clara: ens van a traure fins a l'últim cèntim que puguem tindre, però què passarà quan ja no ens quede ni un?.

LEER MÁS...

ESTÀS CASTIGAT

Sempre ens han dit que de vegades una bufetada a temps és el millor remei per tallar actituds dels fills que no agraden als pares, però quan la cosa sembla anar-se’n de les mans, l’única ferramenta que coneixem ja és el castic. Açò és el que tots hem après i aquestes fórmules s’han anat aplicant unes generacions rere altres, potser amb el convenciment que són les úniques eines que funcionen en l’educació dels fills.

Però ha arribat un punt que eixe “calbot a temps”, que fins i tot te’l podia donar el mestre en l’escola, s’ha considerant un atemptat contra els drets dels menors i potser així també s’ha perdut eixa disciplina i respecte que hi havia abans. Llavors, es recorre al castic com la segona i única opció. Però funciona?. Hem hagut de castigar més d’una vegada per un mateix tipus d’acció?.

Resulta curiós que els avis o els pares, que van patir fam i calamitats o manca de recursos, es van dir a ells mateixos “que el meu fill no patisca el que jo vaig patir i tinga de tot”. Així, potser d’alguna manera també van contribuir a submergir els fills en el consumisme, que junt amb la indisciplina... Però què passa amb el caràcter, amb els afectes, amb les relacions?. A ningú li preocupa que no hi haja un canvi, una millora, que el nostre fill no patisca les mateixes empremtes en la seua personalitat?.

Potser sovint deuríem provar altres ferramentes, que tal vegada ningú les va aplicar en nosaltres. Així, en compte de mesurar-lo amb el germà o el veí, o menyspreant la manca d’alguna aptitud, podríem respectar la seua diferència, reforçant les seues aptituds, ajudant-lo a adquirir-ne de noves... En compte de castigar davant les males actituds, podríem provar recompensant les bones. Una recompensa no és comprar-li sempre alguna cosa al xiquet, sinó un somriure, una mostra d’alegria, unes paraules de satisfacció, una palmadeta en l’esquena, un reconeixement davant altres... Coses ben barates.

Potser així ens han ensenyat més a menysprear que a elogiar els altres; a ser més forts, cuirassant la sensibilitat, abans que mostrar els sentiments; a ser dominadors en compte de submisos; a aparentar el que no som, perquè també tenim sempre a l’altre com a punt de referència per passar-li davant, ser més que ell o imitar-lo, paradoxalment convertint-se així en dominadors dominats, en ànimes de palla darrere de grans muralles de castell.

És moment de plantejar-se canvis.

LEER MÁS...

PARAULES I ALTRES DROGUES

Fa poc va ser el dia mundial de la lluita contra les drogues i uns dies abans, em van convidar a unes xerrades sobre drogues en un institut, com una eina de prevenció. Curiosament, feia ja molt de temps que no passejava pels corredors plens d’eixos adolescents que potser alguns qualifiquen d’indisciplinats, que ja no tenen respecte pels professors o els adults o que no fan altra cosa que passar el temps, sense estudiar ni voler treballar. Però al cap i a la fi, potser és més o menys el que sempre han acabat dient totes les generacions majors sobre els seus successors: “que a esta joventut no hi ha qui els entenga”. Potser en realitat també es dega que perdem sintonia amb el pas dels anys.

La prevenció sobre l’ús indegut de les drogues, potser és altra més de les grans oblidades, i més ara, en temps de crisi. He de dir que en aquestes xerrades a les que vaig acudir, malgrat que no estaven malament i aportaven algunes dades interessants, encara que potser també massa tècniques i una mica desfasades, sovint vaig estar a punt de dormir-me, no sense poder haver observat com alguns d'aquests adolescents també badallaven; miraven cap a qualsevol lloc sense prestar atenció o fins i tot xerraven entre ells. Certament, la persona encarregada de donar la xerrada, no va connectar amb el seu públic adolescent. Potser aquesta no sempre és una tasca senzilla, i més amb els canvis en l’educació, la disciplina o els valors, però si alguna cosa de trellat es persegueix traure, com en aquest cas amb una informació útil com puga ser la prevenció davant l’ús de les drogues, és necessari actualitzar-se i saber enganxar amb el públic, potser com va saber fer la Unitat de Prevenció Comunitària en Conductes Addictives de la nostra ciutat en organitzar per aquest dia, un partit amistós de futbol en el que van poder participar els bombers i altres entitats locals, a banda d’alguns joves que estaven en tractament per la seua addicció.

Aquesta activitat va ser una mostra d’implicació, participació i col·laboració entre diferents recursos de la nostra ciutat que potser, arrossegats pel poder de convocatòria del futbol, va fer que tots gaudiren de l’experiència, i més eixos joves que necessiten suport i motivació per eixir endavant lluny de les drogues, i en especial, en aquesta societat actual on potser els joves també troben moltes dificultats per forjar-se la personalitat i poder obrir-se futur.

LEER MÁS...

PROP DE L’INFERN


Una vegada més el foc ens rodeja, afecta també molts altres països. Es diu que en la majoria dels casos, solen ser provocats, però ni tan sols l’augment de les penes imposades davant aquest tipus d’accions, sol frenar a aquests terroristes de la natura, perquè sembla que estan segurs que no els descobriran amb facilitat.
Hi ha interessos al voltant de la fusta, pels terrenys per a construir urbanitzacions, per a canalitzar un gasoducte, fer una via de tren o una autopista, però també per a forçar la contractació de mitjans d’extinció o augmentar les seues partides pressupostàries.
Actuant així, cal proposar que els mecànics de l’automòbil podrien dedicar-se a crear danys en els cotxes aparcats al carrer per així tindre més feina en les darreres reparacions necessàries. Els farmacèutics podrien difondre nombrosa classe de virus en l’aire per a vendre més medicines. Els electricistes podrien produir apagades per que necessitarem dels seus serveis. Els pintors també podrien tacar les façanes per que igualment els necessitarem. Els constructors podrien enderrocar algunes cases per a així haver de construir-ne de noves. El mateix cal pensar dels policies, que podrien alliberar prompte als delinqüents per que tornaren a les seues activitats delictives i així nosaltres també haguérem de recórrer una vegada més a la llei i la seua justícia.
Sense dubte, així tindríem llocs de feina per a tots i potser, amb un cinisme com el que mostren totes les persones que hi ha al voltant dels interessos que provoquen els incendis, podríem sortir d’aquesta crisi que ens afecta, és clar que potser ens endinsaríem dins d’un altra pitjor, però cal ser optimistes: ja trobaríem la manera de sortir!.
Jo per si de cas, vaig a haver de buscar feina com a corredor d’assegurances, el mal és que pel moment ningú vol assegurar el patrimoni natural.
LEER MÁS...