QUÈ ÉS UN BOLÍGRAF?


Quasi sense ser massa conscients del que el progrés implica, me n’he adonat que fa temps que utilitze ja molt poc un simple bolígraf, de no ser per algunes firmes que he hagut de fer en comptades ocasions. Avui en dia, sembla que tot s’escriu amb l’ordinador per correu electrònic, o bé pel mòbil, o fins i tot, al pagar amb la targeta, signem amb un instrument òptic semblant a un llapis; i quasi sense adonar-nos-en, eixes ferramentes que van marcar gran diferència en el món de l’escriptura, que són econòmiques, que no necessiten bateria o electricitat, que van sense cap tarifa plana, que escriuen de seguida, de manera àgil, sense necessitat de carregar un sistema operatiu, poc a poc van quedant enrere.

El mateix succeeix amb les cartes ordinàries, que abans escrivies a mà quan estaves fora de casa, afegint si calia alguna fotografia revelada, missives que tardaven dies en arribar al seu destinatari, que les esperava amb il·lusió i que igualment havies d’esperar uns altres tants dies en obtenir la pertinent resposta.

Potser tot és ja cosa de la nostàlgia, com quan tot es parlava cara a cara i no pel telèfon mòbil o amb un missatge de text, que omet totes les regles del codi de l’idioma que vam aprendre a llegir i escriure de xicotets com un dels majors progressos de la nostra educació.

Qui sap si no tardaran massa en desaparèixer els llibres, el llapis, el paper i el bolígraf, substituïts per qualsevol artefacte digital, com el telèfon, que potser servirà per fer les comunicacions més àgils, alhora que sempre mediara entre les persones, que potser acaben així relacionant-se de manera més distant, necessitant sempre eixe intermediari electrònic inexpressiu, sempre àvid de consumir energia.

Potser aquest progrés acabarà portant algun benefici, com és que entendrem el que posa en les receptes del metge perquè estarà mecanografiat, malgrat que si no estem familiaritzats, tampoc entendrem el que escriuen els adolescents en els seus missatges. Però el pitjor de tot, és que de res servirà la nostàlgia i si no ens anem familiaritzant amb aquests nous elements, vullguem o no, ens anirem quedant cada vegada més enrere, contribuint d’altra manera més a l’exclusió de les persones, com quan passava també abans amb la gent que no sabia llegir ni escriure, però també amb la particularitat que en l’escola ens ensenyaven a llegir i escriure amb llapis i paper, però pel moment, ningú ens ensenya a utilitzar un mòbil o un llibre electrònic.

LEER MÁS...

CÓM SOBREVIUEN ELS DESGRACIATS

Diuen que un desgraciat és aquell que ha patit una o més desgràcies; o que és una persona a la que li manca gràcia o atractiu, que pot inspirar compassió o menyspreu; però també s’utilitza aquest terme per qualificar a una persona de perversa, roí i miserable. Aquestes són les persones que viuen de manera deshonrosa, que abusen dels altres, que enganyen a la gent, que se n’aprofiten d’ella, que volen allò que no els pertany, actuant només en interès propi, malgrat que siga a costa dels altres.

De vegades sentim parlar de casos de corrupció i gent que aprofitant la seua situació de poder, malversa diners o propietats... També sentim parlar de robatoris... I per descomptat, no podem deixar de banda l’estafa.

Durant aquesta setmana, uns estafadors han estat actuant en la nostra ciutat, o potser encara estan fent-ho. Sovint se n’aprofiten de gent major, com la tia de la meua dona, que va rebre la visita d’uns suposats revisors del gas, que darrere de fer com que inspeccionaven les instal·lacions domèstiques, amb les corresponents anotacions i tot, com si d’uns vertaders professionals de la matèria es tractara, li van passar una factura que volien cobrar-li en aquell mateix moment. Dos-cents cinquanta euros. La dona, espantada, va dir que no tenia aquella quantitat de diners i fins i tot es van oferir a acompanyar-la al banc, però per sort, ella va dir que no podia pagar aquesta quantitat eixe dia.

Els suposats revisors del gas, com volent mostrar un acte de bona fe, si és que saben què és això, li van dir que en eixe cas, podrien passar a l’endemà per a cobrar-li la suposada revisió, donat que encara anaven a continuar fent la seua feina d’estafar a la gent pel veïnat. És clar que no li van dir que eren estafadors, però la dona, un tant preocupada per haver-se de rascar les butxaques amb semblant quantitat, no va dubtar en tocar per telèfon al servei tècnic de la companyia del gas, que efectivament li va dir que ells no estaven fent les revisions, ni procedien d’aquesta manera i mai demanaven diners en efectiu. Que en tot cas, li ho domiciliarien pel banc com la resta de les factures. Llavors, no va dubtar en contactar amb la policia i explicar-los el succés, informant que els estafadors anaven a cobrar-li a l’endemà. La policia li va demanar que els avisara quan anaren a visitar-la novament.

A la dona li va agafar por, donat que aquells individus havien entrat en sa casa i sabien qui era. Podien iniciar alguna represalia si l’assumpte policial anava endavant. Quan a l’endemà van anar a cobrar-li, ella no els va obrir però els va dir pel videoporter que eren uns “desgraciats” i tot el que un porc no pot sentir, que estava esperant-los amb la policia... Van desaparèixer en l’acte, no sense haver-los tret diners a alguns dels seus veïns, gent major com ells.

Potser la crisi o l’interès per obtindre diners de manera fàcil i sense massa esforç, va movent cada vegada més a alguns individus a actuar d’aquesta manera, davant la que tots podem estar exposats, perquè la imaginació, ajuda a crear tècniques cada vegada més depurades. Situacions com aquestes, són les que van restant-li punts a la confiança en l’ésser humà. I com sembla que la justícia de vegades no és igual per a tots i al nostre país actua com actua, potser cal preguntar-se: On anirem a parar?.
LEER MÁS...

REUNIÓ DE VEÏNS

Fa poc vaig assistir a una reunió de la comunitat de veïns de la que tinc en consideració com ma casa, malgrat que realment encara serà del banc per molts anys. La veritat és que esta ja feia temps que hauria d'haver-se fet, però per uns motius o per altres, es va retardar la seua convocatòria.

La primera cosa que ens podem trobar en una d'estes reunions, és la impuntualitat de la gent o les absències d'alguns dels veïns, potser sabedors del poc profit que acaben aconseguint estes trobades. Una altra de les situacions que en esta reunió, igual que en moltes altres de diversa índole podem trobar, és una gran quantitat de gent que no té gens millor que fer i que intenta per tots els mitjans, que la reunió s'allargue al màxim. Així comencen a parlar entre ells, a deshora, queixant-se d'açò, d'allò altre o del que els afecta particularment ells, criticant l'administrador de finques a les seues esquenes, dient que és hora de desfer-se d'ell perquè no fa res davant d'alguns problemes que hi ha per resoldre des que ens van donar les claus, queixant-se també dels desperfectes de l'edifici, de les evasives del constructor...

Quan arriba el moment de parlar cara a cara, de les xarrameques ja no queda res. Algú sí que s'atrevix a manifestar el seu descontent, però al final, quan pareixia que la reunió en realitat se li anava de les mans i no sabia respondre davant del ramat, com a bons corderets, tots acaben anant en la direcció que de manera subtil acaba marcant l'administrador.

Una altra de les particularitats d'estes trobades, són les votacions, però mentres la butxaca parega que es toca el mínim possible, sempre pot resultar més fàcil arribar a un acord.

Finalment, t'adones que una reunió que podia haver-se fet en vint minuts i després cada un que fera el que volguera, en realitat ha durat prop de dos hores. Si en una senzilla reunió de veïns passen estes coses, no vull ni imaginar una reunió de caràcter polític.

Per què ens costa tant d'arribar al consens?. Per què en una reunió col·lectiva acabem anteposant sempre els problemes particulars?. Per què ens queixem tant per darrere i a l'hora de la veritat acabem callant?. Per què li donem tantes voltes a les coses sense acabar traient molt més en clar?.

Potser, com la gent ha deixat de creure, ja no va als confessionaris i com tampoc té diners per a pagar-se un psicòleg, a més que vol tornar a casa a més tardar possible, és per això que acudix a les reunions de la comunitat de veïns, fent de la trobada una experiència repel·lent, llarga, pesada i poc aclaridora. En fi!. Pareix que són coses de la vida!. Llàstima perdre el temps d'esta precisa manera!.

LEER MÁS...

CASTELLÀ - VALENCIÀ

Des de menut he aprés a parlar en valencià com la cosa més natural del món. Els meus pares sempre han parlat en casa fent ús d’aquesta llengua, igual que els meus avis, que quasi no sabien parlar en castellà. Pense que jo he tingut sort de ser bilingüe i aprendre prou bé els dos idiomes. Potser hi va haver algun moment en el que es va restringir parlar aquesta llengua, o també es va titllar com de “segona classe”, però temps després, es van invertir molts diners rescatant-la i potenciant-la, potser ja en excés, de vegades caient en absurds nacionalismes, qui sap si sovint emmascarats baix el nom de cultura, o com escolte ara, que fins i tot constitueix una opció xenòfoba per als estudis dels fills, donat que hi ha menys immigrants en les classes en valencià.

Potser el mateix succeeix entre els col·legis públics o religiosos. Llavors la llengua i les creences religioses, qui sap si a més associades a ideals polítics, constitueixen uns clars elements diferenciadors, separadors i si ja els anem alimentant amb l’educació en el col·legi, entrem ja en els mateixos cercles viciosos que han governat la humanitat des de sempre, dels que no hem tret res que no siga alimentar el conflicte, la diferència, la divisió, per molt que es parle d’igualtat, tolerància i una diversitat enriquidora.

Ara es parla també de retallades, i qui sap si tornaran a retallar el valencià, però potser, sempre acabem retallant de qualsevol part menys de les estupideses amb les que es mou l’ésser humà des que camina per la terra i que no ens deixen traure la mà del carabassí, per molt que creguem haver evolucionat, on només  distingim gent del poble o forasters; rics i pobres; bons i roins; amics i enemics; de dreta o d’esquerra; d’un color o d’un altre; creients i no creients; d’aquest equip de futbol o de l’altre... És clar que la diversitat està ací, però en aquest sentit, sembla que el que és d’un, sempre acaba sent millor que el que fa, creu, segueix o pensa l’altre i encara no ho sabem portar massa bé la diversitat, igual que passa amb el llenguatge, que fins i tot parlant un mateix idioma, acabem sense arribar a comprendre’ns del tot. Llavors què importa si parlem castellà, valencià, anglés, xinés o romanés?.
LEER MÁS...

CARITAT VS DIGNITAT

En repetides ocasions he vist gent en la nostra ciutat furgant en els contenidors de brossa. Podríem dir que de vegades aquest fet constitueix una vertadera malaltia, donat que algunes persones es dediquen a emmagatzemar tot tipus de deixalles sense major sentit ni profit, però també hi ha gent que ho fa per necessitat, buscant coses que aprofitar per vestir-se, per vendre, o fins i tot, alguns per menjar.

Només de pensar en les olors de restes de peix i verdures o fruites en descomposició, bolquers, compreses o qui sap què altres coses que ambienten l’interior d’un contenidor, sent vertadera angoixa.

Què pot dur a una persona a rebaixar-se d’aquesta manera i buscar entre la brossa?. Podríem pensar que alguns ho fan per orgull, perquè els suposa una humiliació haver de recórrer a la caritat dels altres i mirar-se cara a cara, amb submissió, medint-se, comparant-se, depenent al complet d’eixa voluntat aliena, que potser es troba en una posició dominant, superior. Sembla així que un contenidor és més anònim i impersonal, però on està el possible orgull davant aquesta altra acció?.

D’altra banda, també hi ha gent que representa l’altra cara de la moneda, que no sent la vergonya o fins i tot, de vegades no tenen una vertadera necessitat per demanar, però que ho fan aprofitant-se’n de la bona disposició de la gent caritativa, inclús amb exigències.

Així, un temps enrere, potser la caritat era un model necessari, que responia a la moral de l’època i que funcionava, però pense que hui és un arquetip completament desfasat i que no funciona, a més que contribueix a crear persones dependents, acomodades i inútils, que no fomenten ni fan servir les capacitats d’autoabastiment pròpies de tot ésser humà, actitud que a més, es perpetua generacions darrere altres, classificant així les persones com integrades en la societat o marginades.

Una vegada algú em va dir que eixes persones són “inoperants”. Potser volent ser culte, igualment va acabar qualificant a eixes persones d’inútils. Jo estic convençut que tots tenim capacitats, que per agranar un carrer, vigilar un parc, acompanyar a una persona, passejar un gos o cuidar un paratge natural, tampoc fan falta massa aptituds especials, a banda que fer coses com aquestes ens pot fer sentir útils, que no som uns marginats, que en realitat estem guanyant-nos el pa amb dignitat.

Potser aquest nou model d’intercanvi haja d’anar ja obrint-se pas, deixant enrere el vell model sobre protector, paternalista i caritatiu, que es limita a donar un peix per a hui i més fam per a l’endemà, en compte d’ensenyar a la persona a autoabastir-se, intercanviant les seues capacitats per obtindre el necessari per a viure. Després de tot, dir açò no és res nou perquè ja estava contemplat en escrits molt antics. Falta arribar ja d’una vegada a posar-ho en pràctica.
LEER MÁS...