FILOSOFIES D'UN IGNORANT: de maig 2012

ES NECESSITEN DESESPERATS

La meua dona va conéixer un empresari que deia obertament que en la seua empresa volia treballadors amb hipoteca, un cotxe que pagar, família que mantindre... perquè eixos treballadors eren els únics que responien com ell necessitava. Així, igual que l’empresari vol treballadors endeutats, també interessa tindre països igualment endeutats, com sembla que està passant amb el nostre.

Potser Europa necessita mà d’obra barata i davant les mateixes portes de casa per a reduir costs d’importació, i sembla que al nostre país no fem res per evitar-ho. Podria dir-se que estem prop de viure en un país tercermundista. Qui sap si així arribarem a instaurar un model comunista o dictatorial, en el que l’empobriment del poble cree mà d’obra barata que alguns interessa, als dirigents del nostre país, com la mercaderia que vendre, i als dels altres països, com la mercaderia que comprar a baix preu, sense necessitat de regatejar.

D’aquesta manera, sense treball, sense ingressos, amb família i hipoteca, sense estudis i amb problemes de salut, prompte es buscarà gent realment desesperada, disposada a abaixar-se els pantalons per un treball precari i un sou miserable. Amb aquest sou, no ens arribarà per menjar, pagar hipoteca, medicines, dentista, estudis dels fills, impostos i peatges, encara que potser arribarem a un punt en què no puguem permetre'ns un cotxe o fins i tot, coses com la sanitat, la universitat o els transports públics, hagen deixat d'existir.

Jo he tingut l'oportunitat de treballar en una empresa que seguia aquest mateix model, en la que es menyspreava els treballadors i tot era voler reduir-li drets o tindre’ls a la seua total disposició. Tots estaven treballant de mala gana, sense implicar-se massa en la feina o amagant-se quan apareixien els patrons. Jo era dels que no vaig voler fer hores extraordinàries, ni treballar caps de setmana.

En una altra empresa on vaig treballar després, en la que estava a gust, no m'importava fer hores extres, inclús en cap de setmana o fins treballant sense cobrar o arribant a posar els meus propis recursos a disposició de l'empresa.

Potser llavors cal analitzar quina classe de país volem i pensar si les mesures que van anar aplicant-se són realment les que millor van a funcionar, perquè no hi ha res com que la gent estiga contenta i satisfeta.

GRÀCIES AMICS

Vivim en un món complex, on les relacions humanes també resulten complicades, de vegades fins i tot dins la pròpia família; on podem trobar gent envejosa, altra rancorosa, orgullosos o també egoistes...

Sempre he dit que és millor dur-se bé amb tothom, i malgrat que és difícil, per a dur-se malament, segur que és millor no dur-se, o en tot cas, compartir sols un hola i un adéu, sense ficar-se més enllà en la vida dels altres, sense ni tan sols acabar parlant malament a les esquenes d'una persona que no mereix l'energia d'un pensament nostre.

D'altra banda, també m'ha agradat aprofitar les meus capacitats per ajudar sempre a tothom que he conegut, sense esperar res a canvi, perquè així em naix. Igualment sempre he procurat la meua autosuficiència i tractar de resoldre els problemes o dificultats per mi mateix, aprenent moltes coses que potser alhora també han servit per recolzar a altres, o veient que una persona sola no pot fer-ho tot.

Així i tot, poques vegades he necessitat d'una gran ajuda, potser perquè sempre he tingut amb qui fer junts les coses, fins aquest cap de setmana passat, en el que vaig voler arrancar el meu cotxe, que darrere de quedar-me en l'atur, feia ja molt de temps que no posava en marxa, que ni l’havia notat en falta o fins i tot, ni tan sols havia creuat eixos túnels que travessen la muntanya en la nova autovia des que els van inaugurar. Llavors, donat que el concessionari al que sempre havia dut el meu vehicle també havia tancat, coincidint ara igualment amb uns dies de festa, vaig comentar de passada la meua situació amb un amic, i aquest de seguida va dur a altre amic que em va ajudar a moure'l.

Malgrat que aquest problema no és res de l’altre món i podem viure situacions més greus, me n’adone que és en moments com aquests en els que vertaderament es valora l’amistat i és reforça allò que es diu que cal tindre amics fins i tot en l’infern. Mai sabem amb quines situacions ens podem trobar, a l’igual que mai arribarem a ser plenament autosuficients dins aquesta societat, llavors cal cultivar i reforçar sempre les bones relacions, amb humilitat, afecte, simpatia, senzillesa, amb disposició per a l’ajuda, tractant de resoldre també els petits conflictes en les relacions de la nostra vida diària, des de la tolerància i el respecte.

Segur que si fem açò, tot ens anirà bastant millor i tindrem amics. A tots ells, gràcies!.

APROFITAR LA CRISI

Diuen que estem en crisi, però què és la crisi?. Què l’ha provocada?. Possiblement cal pensar que la classe mitja ha arribat a un nivell d’apoderament difícil de controlar i dominar. Així, és necessari adoptar mesures que els abaixen els fums. També podem afegir que realment ha segut producte de la cobdícia humana, que tant ha corromput als que han vist desfilar els diners i el poder per les seues mans.

Però el pitjor de tot, potser és que encara hi ha qui està traient benefici de la crisi. Sense tindre prou en veure els cadàvers que aquesta està provocant, encara ens acaben traient els ulls, buidant-nos també les vísceres per que no quede res que puga alçar-se.

Així, la gent aprofita per a comprar propietats a molt baixos preus (potser abans estaven massa elevats), valent-se de la desesperació de la gent que necessita desfer-se de càrregues hipotecàries o li fan falta els diners per sortir endavant.

També hi ha empresaris que com no trauen tants beneficis com treien abans, demanen expedients de regulació de l’ocupació, o fins i tot, altres que arriben a deure ja algunes nòmines als treballadors, sense que això els prive d’haver lluït del seu càrrec en les nostres festes. O inclús pitjor, també n’hi ha qui els ofereix als treballadors enviar-los a l’atur i després els demana que treballen en negre, pagant-los així només mitja nomina.

Aquestes només són algunes de les coses que he sentit, no per parleries, sinó de gent afectada per aquestes situacions. I si no hi ha qui treballe i actue honradament, segur que els de dalt tampoc acabaran arromangant-se per a fer ells la feina dura.

Està clar que si realment volem eixir de la crisi, si és que aquesta ja no interessa als que la promouen, cal anar pensant en abandonar el lucre, l’egoisme, les trampes i recolzar-nos els uns als altres, des de la igualtat, com a persones, perquè al cap i a la fi, per molt superiors que uns es puguen creure, tots acabem assentant-nos en la tassa del vàter, o el que és encara pitjor, baix terra, pensant el que pensem, fent el que fem, amb diners o sense ells.

AMB L'ALL EN EL CUL

Van arribar les festes, se suposa que motiu d’alegria per a tothom, uns perquè els agrada la festa, la viuen o participen en ella, i altres perquè l’aprofiten per a fer algun viatge o descansar de la feina.

Així, llevat de les preocupacions per la climatologia pròpia d’aquest mes d’abril en les nostres terres, la festa ha de ser sinònim de celebració, diversió, alegria, felicitat o descans i tranquil·litat, però no sé que passa, perquè em va parèixer que tot el món anava estressat, per exemple en el supermercat, tots embotits allà, com si s’acabara el món, sense donar temps a reposar les prestatgeries, atropellant per agafar millor torn en la cua de caixa; o també conduint el cotxe, d’ací cap allà, amb pressa, fent sonar la botzina davant el mínim imprevist que ens poguera produir un lleu retard, o fins i tot, arribant a col·lidir amb algun altre vehicle, com també vaig poder presenciar.

Resulta curiós veure que en aquesta societat del benestar, on se suposa que tenim tot en necessari per a viure bé i tindre una vida suposadament més còmoda i fàcil, en compte de viure millor i més relaxats, ens succeeix el contrari que cabria esperar. Així, sembla que la gent et bota a la mínima, que no és capaç de comprendre, disculpar o perdonar. No té paciència. Per qualsevol cosa es pot incórrer en insults, una demanda o fins i tot arribar a les mans.

Per descomptat que d’alguna manera em millorat i ara ja no ens batem en duel amb les pistoles o les espases, però açò no resta punts a l’actual estat d’agitació, al que com tot, potser podem culpar a la crisi.

Açò, em fa preguntar-me si estem preparats per a ser feliços. Realment volem la felicitat, la pau, la tranquil·litat?. En sembla que d’alguna manera l’esser humà no acaba de tindre massa bona disposició per açò. Em pareix que es delecta més amb les dificultats, creant-ne de noves cada dia, buscant problemes, alimentant-los, envejant, queixant-se per tot, movent-se en aquest món com si tot foren obstacles, o adversaris, potser quasi com si fórem animals tractant de sobreviure en una jungla plena de perills i depredadors.

Potser és una visió massa negra, amb la que no tots podem estar d’acord. Tot depèn de la nostra interacció passiva, activa o indiferent amb els altres, o de la capacitat d’observació de cadascú sobre l’entorn. Igualment només es tracta de petites turmentes aïllades per ací o per allà, que acaben coincidint quan precisament vam passar per allí.

Tal vegada només cal pensar com és la nostra vida i com es mou la gent del nostre voltant més pròxim. I si veiem que regna l’harmonia, la comprensió i la paciència, no cal preocupar-se. Però si veiem que no és així, potser cal fer alguna cosa. Estem preparats per a fer un esforç en aquest sentit?.