ESTEM SALVATS

No sé massa bé si qualificar el resultat de les eleccions com un èxit o com un fracàs, si bé pense que el descontent d'uns no pot produir mai l'èxit d'altres, malgrat que potser en l'anterior govern, si la memòria o la meua ignorància no em porta a errar, també va succeir una cosa semblant a causa d'un atemptat terrorista. Llavors, si tot és cosa de les circumstàncies i no dels mèrits propis, açò si que és una cosa que em dona vertadera por.
Ara, potser molts han triat aquest nou govern pensant que és necessari un canvi que sense dubte creuen que va a millorar el nostre país rescatant-nos a tots de la crisi. En qualsevol cas, malgrat que cal esperar alguna millora, pense que això encara portarà molt de temps, però de la mateixa manera, també cal donar-los una oportunitat a eixos nous càrrecs del govern, a banda de tenir-los simpaties o afinitats o no, per tal que treballen sempre per millorar la qualitat de vida dels ciutadans. Són ells els que han desitjat ocupar aquests càrrecs, i els ciutadans el que els han obert les portes. Així, cal posar-se mans a l'obra amb tota diligència, sense alçar més cortines de fum tirant-li la culpa a uns o a altres.
Si per contra, el nou govern busca omplir-se les butxaques com han fet els predecessors i omplir també les dels familiars, amics i coneguts, (malgrat que vist el forat que han deixat els d'abans, no sé què esperen traure, però que segur que encara trauran alguna cosa per a no anar-se'n amb les butxaques buides) en aquest cas, sempre estarem a temps d'alçar-nos en una nova revolta o guerra civil que provoque que els dirigents escolten sincerament el que potser fins ara només han segut xicotetes manifestacions, perquè al cap i a la fi, segons diuen els seguidors d'un calendari precolombí, l'any que ve s'acaba el món. I si tots hem d'estrènyer-nos el cinturó, és lògic començar pels que més mengen de les arques públiques i no que acaben pagant-ho sempre els ciutadans i treballadors que els mantenen.
Deixant de parlar de ciència ficció, siga el que siga, pel que veig o escolte de la gent que parla pel carrer, en la feina o entre amics, només espere que ara no arribe una època com l'edat mitjana, d'obscurantisme o inquisició i repressió, amb reducció o retrocés en els drets socials i especulació que acabe enriquint més a una minoria i fent que l'anomenada classe mitjana perda bona part del seu poder adquisitiu o benestar, si bé també crec que ha estat vivint en una fantasia molt per damunt de la seua realitat, creient-se en una classe social superior, però que al cap i a la fi, és només un producte del model consumista en el que tot ho valorem segons el que es té o el que val econòmicament.
Arriba ja el moment de dir que posem més temps, interès, ganes i diners en futbol que en política, malgrat que la política també li coste lo seu al país, però d'aquests números també sembla que no som tan coneixedors, i això que en aquest camp, tot és o deuria ser completament públic. Segur que d'haver sigut així, no s'haurien produït tan estranys i grans forats en les arques públiques.
LEER MÁS...

USAR I TIRAR

El matrimoni de la democràcia i el capitalisme, que potser va estar a punt de seduir els països islàmics com no va saber fer el catolicisme, baix l’aparent defensa de drets i llibertats, fent-nos creure que el vot és la millor ferramenta en la protecció dels interessos dels seus ciutadans, ara és ja un vell model que esta en crisi, perquè tampoc s’ha pogut alliberar de la prostitució i la corrupció humana.

Així, com els fills d'aquest matrimoni, ens han ensenyat a consumir en un món d'usar i tirar; en el que tot caduca perquè sempre cal vendre nous productes; en el que no podem acabar de seguir modes que van i venen; en el que vestim roba de temporada, que esta vella o desfasada a l'any vinent; en el que els ordinadors, mòbils o sistemes operatius, en molt poc de temps queden desfasats; en el que resulta més barat comprar una impresora nova que canviar el cartutx de tinta esgotat o comprar una rentadora nova abans que canviar-li qualsevol peça danyada; en el que podem fer servir plats, gots i coberts de plàstic per la "comoditat" de no haver de rentar-los; en el que també hi ha bosses, xeringues o embocadures d'alcoholímetre d'usar i tirar; en el que tot necessita energia per funcionar; en el que es prefereix destruir els excedents de producció, abans que donar-los a gent amb pocs recursos; en el que fins i tot els famosos o els polítics tampoc duren massa; en el que també el treball i els empleats o el matrimoni igualment són d'usar i tirar... Així, tot té una duració limitada o data de caducitat i nosaltres ho veiem com una cosa completament normal.

Aquest model consumista, insaciable, esgotador de recursos, que busca vendre més i més cada vegada, concentrant la riquesa en només unes poques mans,  per molt que alguns vullguen mantenir-lo i salvar-lo, sembla no ser útil ja. És necessari fer prevaldre l'ésser humà, l'honradesa i la protecció del medi natural i els seus recursos per damunt de l'especulació i el negoci enriquidor que ha estat enlluernant-nos a tots perquè ens ha facilitat la capacitat adquisitiva. Així, sembla que aquest benestar nostre, de la clase treballadora, qui tinga feina, també arriba al seu fi.

Vam començar tornat a utilitzar els sarnatxos, i conforme estan les farmacèutiques, ens veig reutilitzant preservatius o xeringues, entre altres coses; o potser també hi començarà a haver més malalts mentals solts, sense medicar perquè no es podran pagar els medicaments o perquè tampoc hi haurà centres per al seu tractament; com també drogodependents, perquè són un gasto sanitari poc eficient o potser menys prioritari i si cal reduir el gasto sanitari...; igualment es podran reduir les estances en presons, en hospitals; i potser també haurem de deixar aparcat el cotxe i anar més a peu, o sacrificar els esmorzars en el bar o els sopars i les copes del cap de setmana fora de casa...

Ens podrem acostumar a viure de manera més humil?.

LEER MÁS...

PARIR EN TEMPS DE GUERRA

Fa uns mesos he segut pare i em sorprèn veure la gran quantitat de xiquets que també acaben de vindre al món, i més ara, en aquests temps tan difícils de crisi, incertesa i desocupació. Com és possible?. Potser no tenim altra cosa millor que fer?. Podrem garantir-los un bon futur?.

Diuen que els xiquets sempre són una gran alegria i potser és aquest el motiu pel que la gent ara més que mai, necessita tindre xiquets, per experimentar alegria quan tot està tan malament. Jo també arribe a casa preocupat per la feina i veure el somriure de la nostra xiqueta, és la major satisfacció que he experimentat des que vaig conèixer la meua dona. Em dona forces per seguir endavant i fer el que siga necessari per garantir la seua supervivència. Tinc ganes cada dia d’arribar prompte a casa i estar al seu costat, veient com creix dia a dia, feliç i indiferent a les preocupacions de la nostra societat.

Si ho pensem una mica, l’esser humà ha viscut guerres, epidèmies, fam i desastres naturals de tot tipus i així i tot, ha continuat portant fills al món, adaptant-se, sobrevivint com ha pogut. Resulta sorprenent aquesta mostra de valentia i d’adaptació, malgrat que alguns també ho podrien qualificar d’irresponsabilitat, però potser si per aquests fora, si ens deixarem vèncer per la por o la incertesa, igual ja ens havíem extingit com espècie.

Qui sap si aquests anys de benestar i pau que hem viscut, també ens han fet acomodar-nos, ens han sembrat por front la inestabilitat i ens han fet oblidar la valentia amb la que els nostres avantpassats ens van portar al món en temps encara més difícils dels que estem vivint. Així, el canvi i l’adaptació, són elements indispensables per a no estancar-nos i permetre’ns l’evolució, perquè ho admetem o no, pot resultar trist que l’esser humà ha crescut, ha evolucionat més a base de conflictes, obstacles i problemes, desenvolupant idees i tecnologies majors que les que ha viscut en temps de prosperitat, pau i tranquil·litat.

LEER MÁS...

AMB LES BARBES A REMULL

Sovint la gent parla que la cosa està malament, que amb la crisi, no hi ha feina. Segur que coneixem algun amic o familiar que esta en l'atur; fins i tot jo mateix estic veient perillar la meua feina. Així hi ha empreses que tanquen o redueixen el nombre d'empleats perquè baixen les seues vendes; altres perquè han acabat endeutades o algunes perquè no han cobrat el que els devien, o fins i tot, perquè eren subcontractes de l’administració pública i aquesta té tants deutes, que no sap fer front als pagaments. Les empreses poc a poc van esgotant les pòlisses de crèdit dels bancs, que generen interessos que no els paguen els morosos; van reduint el personal o la jornada laboral; van demanant aplaçaments per al pagament dels segurs socials; van retardant els pagaments de les seues despeses; acaben pagant mig sou als empleats; van reduint serveis...

De vegades podem arribar a pensar que aquestes situacions queden encara bastant lluny de les nostres vides, però el cert és que estar fixe en una empresa o fins i tot ser funcionari, tampoc acaba garantint-nos que les vaques flaques no acaben dins la nostra pròpia casa i es mengen el nostre benestar.

Diuen que cal ser optimistes, que les vaques flaques no duren per sempre, com tampoc les èpoques de vaques grosses que estàvem vivint en els últims anys, situació que ja es reflecteix en antics llibres sagrats. El cert és que aquesta no sembla ser cap situació nova al llarg de la història, però potser o llegim poc, o poc hem aprés de la història i els nostres avantpassats, com si estiguérem una vegada rere altra vivint les mateixes circumstàncies sense saber sortir d’elles.

Potser ara cal començar a posar els peus en terra i qui sap si anem a tornar a viure com fa uns anys vivien els nostres pares, de lloguer acabats de casar, comprant els mobles poc a poc; amb només un cotxe en casa; compartint la vivenda amb els sogres, o fins i tot tenint els avis en casa; subsistint a base de cigrons, llentilles i creïlles; vivint únicament d’un sou, generalment del pare que feia llargues jornades de treball.

Estava clar que casar-se ja amb un pis completament moblat propi i amb tot luxe de comoditats, malgrat que a costa de quantioses hipoteques i préstecs, que s’afegixen a dos o tres vehicles per casa, que utilitzem fins i tot per anar a comprar pa al cantó de baix de casa; vivint completament emancipats dels pares i ficats els avis oblidats en qualsevol asil; cobrant sense necessitat de treballar... eren privilegis que no podien durar massa.

He de dir que tinc ganes de treballar, però vaig amb certa por perquè veig que s’acaba. Vull ser optimista, pensar que trobaré feina, que també m’abelleix un canvi que em permeta no acomodar-me massa rere anys amb les mateixes rutines i aprendre coses noves. No voldria haver de cobrar cap prestació d’atur, que segurament acabaria amb les meues ganes de treballar i potser poc a poc faria que anara acomodant-me mentre tinguera prestació i que no em moguera el necessari per a trobar altra feina, si és que en queda per algun lloc.

LEER MÁS...