LES CLAUS DE LA GABIA

A tots ens han ensenyat des de xicotets a aspirar a ser feliços, però mai ens han preparat per al contrari, ni tampoc es pot dir que ens han ensenyat com ser feliços de la manera adequada, creant-nos així unes empremtes que governaran la resta de les nostres vides i que serà bastant difícil canviar i que a més, anirem perpetrant generacions darrere de generacions. Potser sovint ens han inculcat que aconseguirem la felicitat amb l’èxit, associat a guanyar molts diners, amb una bona feina; també és necessari tindre fama o poder i respecte dels altres; una casa gran, un bon cotxe, i gaudir de l’estima de la parella. Només cal afegir ja tindre una bona salut.

Potser tenint tot el que hem anotat, hi ha molts que no són feliços o veient que en realitat, tot açò no és fàcil d’aconseguir, ens han ensenyat a viure amb l’esperança que tot canviarà i ens anirà millor, o a viure de les il·lusions, fent-nos creure que potser un dia ens tocarà la loteria, vivint així amb castells en l’aire, que acaben convertint-nos en subjectes passius a mercè de qualsevol voluntat aliena. Açò constitueix el fracàs de qui no ha sabut fer-nos veure que la felicitat no és un bé material que prové de l'exterior, sinó que la podem trobar només amb l’actitud adequada davant la vida i davant els altres, valorant coses tan senzilles com la natura o un somriure; sense grans ambicions materials, sent respectuós amb els altres; sense envejar ni guardar rancors; sense orgull i amb humilitat...

És cert que moltes religions ho pregonen, però sovint la manera de fer-ho resta credibilitat, perquè en realitat són els primers que no ho practiquen i a l'igual que la política, han acabat prostituides i també sembla que pot més la voràgine d’un món i una vida que se’ns escapa, que la seua pràctica real i tot acaba confinat al lloc de les utopies, desterrant qualsevol idea que ens faça veure, més que creure, que un món millor encara és possible, malgrat que sembla que no interessa, perquè amb açò no es fa cap negoci.

Així també diuen que un xiquet riu multitud de vegades al dia, però segons ens fem majors, riem cada vegada menys. Perquè serà?. Potser perquè preferim alimentar més les pors, els prejudicis, els rancors, els odis, les enveges,... Llavors sembla que sobre la forja del nostre caràcter, acaben podent més les males vivències o la gent que també s’encabota en ofegar la felicitat dels altres, abans que els bons pensaments, les bones accions, les bones experiències... Endinsats ja en la vida adulta, segons ens han anat modelant, també sembla que els problemes d'atur, hipoteca, pagaments i la resta fan que cada vegada ens riguem menys. Si ho analitzem una mica, potser ens adonem que tampoc ens han ensenyat a enfrontar els problemes, inculcant-nos la idea que són quelcom summament negatiu, roí, dolorós, dels que cal fugir.

Tots coneixem massa aquestes coses. Sabem també que la rialla és la medicina de l'anima. Però hi sembla haver una tendència preferent cap el lloc malaltís i fosc de la vida. Així pensem només amb nosaltres mateixos; en omplir-nos les butxaques el més possible per a viure més que folgadament; alimentant dia a dia el nostre insaciable ego; creient-nos millors que els altres... i poc a poc, ens fiquem dins les nostres pròpies gàbies, de les que tenim les claus, però mai ens atrevim a alliberar-nos.

LEER MÁS...

TACTE RECTAL

Aquesta és una prova mèdica que consisteix en la introducció del dit índex en el canal rectal, o dit d'una manera potser menys refinada, però més clara: ficar el dit en el forat del cul. Curiosament, aquesta prova exploratòria permet diagnosticar o detectar de manera precoç algunes malalties de la regió pelviana, tant en homes com en dones.
Potser ens coste imaginar que hi pot haver gent experimentada amb aquesta matèria, que amb el fet de ficar-li el dit en el cul del pacient, ja poden arribar a saber el que té, sense ni tan sols necessitar olorar-lo, només amb el tacte. Però que et fiquen el que siga pel cul, quasi sempre acaba semblant un insult més que altra cosa, amb el que de vegades es posa a prova la nostra capacitat de resistència a les ofenses o la nostra capacitat defensiva o resposta de contraatac.
Malgrat les diferents circumstancies, hi ha molts altres metges d'altres especialitats que poc tenen a veure amb la terminal dels budells i que tenen el tacte en la llengua. No vol dir açò que la fiquen en el forat del cul dels pacients, sinó que tenen una delicadesa més pròpia de les sonoritats del cul.
De vegades arriben a dir vertaderes animalades, per exemple quan li van dir a ma mare en el paritori que anaven a salvar-la a ella, perquè el seu fill, el mateix que escriu aquestes línies, ja estava mort. Recavant més frases cèlebres, a la cunyada de la meua cunyada, o com vullga que es diga, li van dir que el seu fill naixeria tan delicat i fràgil, que prompte es moriria, però que com ella encara era jove, en podria tindre un altre. Per cert, ara té sis anys. A la meua cunyada, li van dir que després de parir no necessitaria utilitzar anticonceptius perquè seguiria tan grossa i lletja que el seu marit no voldria gitar-se amb ella. Que li ho pregunten al marit si li falten ganes o mireu-la a ella a veure com està!. A una veïna, l'endocrí li va dir que ella només era mamelles i cul, malgrat que després va acabar dient-li que necessitava ser tan dràstic per a produir-li l'impacte necessari per que ella controlara la ingesta de sucre durant el seu embaràs. I això que ella no menjava dolços!. Li hauria dit el mateix si haguera anat acompanyada pel seu marit?.
Així, segur que podria trobar molts altres comentaris mèdics aspres com codonys, o tan roïns com la seua lletra. Potser cal preguntar si, amb tants anys estudiant, no s'han ensenyat a parlar i escriure bé?. No saben que tracten amb persones i no amb pedres?.
Per desgràcia, sembla que quan una persona es troba amb comentaris com aquests, acaben contant-ho més als amics i familiars abans que posar una reclamació. Potser aquests "eloqüents" metges de la sanitat pública, que qui sap si volen comparar-se amb un geni mèdic malparlat d'una sèrie televisiva, deurien tindre un carnet amb punts, que segons les queixes acumulades, pogueren perdre la seua plaça fixa. Segur que així tots tindrien una mica més de tacte i consideració pels pacients.
LEER MÁS...

EL GENET NOCTURN

No vaig a escriure sobre les cròniques d'un personatge que per les nits cavalca pels llits dels prostíbuls, perquè potser açò és millor deixar-ho per a una novel·la, sinó d'un altre curiós personatge que abans era un vianant més, que com els herois de les pel·lícules, amb una capa, un antifaç o pintoresques vestimentes i amb súper poders procedents d'alguna estranya força còsmica, es dediquen a prendre's la justícia per la seua mà.
Tot va començar una nit de dissabte. Havia quedat amb uns amics per anar a sopar. Desprès de passar-se una bona estona dutxant-se, afaitant-se i mentre es mirava davant l'espill pensant que aquella nit anava a triomfar, va decidir passar per casa del seu nebot, amb el que igualment havien quedat per a sopar, mentre la seua dona també acabava d'arreglar-se amb més tranquil·litat.
Diuen que si xafes una merda estàs de sort i si compres loteria, et toca. Doncs caminant pel carrer, en va xafar una ben gran i pastosa, que per cert açò no era la primera vegada que li passava, i en realitat, mai li havia tocat la loteria. Cremat com un dimoni, per l'olor i l'adherència pròpia dels millors materials de construcció, va prosseguir la seua marxa tractant de desfer-se d'aquella pasta arrossegant el peu per la vorera. Prompte es va adonar que un poc per davant d'ell caminava una voluptuosa dona, d'eixes que tenen una silueta que et deixa bocabadat, i més ara en l'estiu. Curiosament aquesta dona també portava un gran gos que en aquell mateix moment, estava deixant-se la merda en la vorera i que amb total indiferència, van prosseguir el camí una vegada l'animal es va escórrer els budells.
Si hagueren segut altres les circumstàncies, ometent el delicte de l'animal, deixant-se arrossegar pels instints masculins, potser caldria somiar amb aquelles corbes i mirar-la de dalt avall fins que els ulls se li anessen darrere o fins i tot soltar alguna galanteria d'admiració. Però no se sap com, envaït per l'acció misteriosa d'una energia alienígena, que va governar la seua voluntat com si ell fos una titella dirigida per aquesta força que busca justícia en l'univers, va agafar unes fulles del terra amb les quals va prendre la merda, encara calenta i amb la consistència necessària per a procedir a ficar-la dins de la bossa de mà d'aquella dona, que anava descaradament oberta de par en par, i et feia preguntar-te qui dels dos és el que demanava que li ficaren la mà.
En aquell precís moment, una patrulla de les que crida a l'ordre i representa la llei, el va veure amb la mà encarada en la bossa de mà de la dona. Pensant que es tractava d'un vulgar lladre que acabava de fer-se amb el moneder de la xica, van procedir a la seua immediata detenció. Ell de seguida els va aclarir que s'havien equivocat, fent-los saber de l'acció que acabava de cometre i de la qual, ni la dona ni el gos se n'havien adonat encara. Quan ella va comprovar el contingut de la seua bossa de mà, va quedar sorpresa i enfastigada. Els oficials van haver de ficar al gos en el maleter i a ells dos en els seients de darrere per dirigir-se a comissaria i tractar de resoldre l'incident, que segur donaria molt que parlar entre els agents.
Estaven cansats de rebre denúncies de gent afectada per les merdes de gos, però la llei no deia res de ficar coses així en les bosses de mà. Després de fer les seues respectives declaracions i evitant endinsar-se en litigis majors, finalment van quedar lliures, cadascú amb la part de fàstic que li pertocava i recordant-se'n de la cara de l'altre.
Si passegeu el vostre gos i penseu deixar abandonades les seues merdes i sou una dona, potser cal comprovar abans que teniu la bossa de mà tancada i si sou home, comproveu abans que no porteu la bragueta oberta, no siga que aquest genet nocturn actue novament buscant la justícia de tants altres vianants indefensos.
LEER MÁS...

MESURES JUSTIFICADES

Fa uns dies vaig rebre un correu en el que segons l’autor, s’anotaven les principals estratègies de manipulació dels mitjans de comunicació, de la que al cap i a la fi, tots som víctimes. Cal dir així, que més sovint del que creiem, es falsegen les nostres opinions i es desvien les nostres atencions i potser més ara, en temps de crisi.

Entre les qüestions que reflectia el correu, es deia que els mitjans de comunicació, són una ferramenta amb la que sovint es desvia l’atenció del públic dels problemes importants i dels canvis decidits per les élites polítiques i econòmiques per mitjà d’una inundació d’informacions insignificants. Així potser ens mantenen ocupats sense massa temps per a pensar. Fins i tot, de vegades es creen problemes per a causar certa reacció del públic i fer que aquest siga el que accepte les mesures a aplicar, per exemple amb una crisi econòmica per a fer acceptar com un mal necessari el retrocés en els drets socials i el desmantellament dels serveis públics o l’abaratiment de la mà d’obra. De la mateixa manera, de vegades, per a fer que s’accepte una mesura inacceptable, cal aplicar-la gradualment, a conta gotes, durant anys consecutius, com per exemple amb les lleis del tabac, evitant així una possible revolta en cas d’aplicar-la directament. També es poden fer acceptar mesures impopulars presentant-les com doloroses i necessàries per una aplicació futura, donat que és més fàcil acceptar un sacrifici futur que immediat, perquè la gran massa del públic té la tendència a esperar ingènuament que potser tot anirà millor demà i que el sacrifici exigit, podrà ser evitat. Açò dona més temps al públic per acostumar-se a la idea del canvi i acceptar-la amb resignació quan arribe el moment.

Però altra de les idees potser més significatives que s’anotaven en aquest decàleg, és que de vegades, fins i tot sembla que els publicistes es dirigeixen cap al públic com si fórem xiquets o retardats. Igualment és preocupant que arriben a promoure en el públic que esta de moda el fet de ser estúpid, vulgar i inculte, així es promou que la distància existent entre les classes superiors i les inferiors, siga cada vegada major i per tant, impossible d’alcançar per a les classes inferiors, per que aquestes puguen ser millor controlades, cosa que personalment em posa els pels de punta.

No sé massa bé que pensar respecte a totes aquestes afirmacions i fins a quin punt poden ser reals o podem ser conscients de la seua aplicació i influencia, però el cert és que veient els polítics, i més ara que va apropant-se la campanya electoral, em fa veure aquesta realitat en la que cada vegada sembla més que es dirigeixen cap a gent que s’assemblem més als animals de granja que a persones amb judici i amb plena i sana capacitat d’opinar o decidir. Al cap i a la fi, potser tots som les titelles en mans d’un sistema del que ni tan sols sabem qui és el que realment esta movent els fils.

LEER MÁS...