MATRIMONI DE CONVENIÉNCIA

Em vaig casar pel jutjat fa poc més d'un any. Recorde que des que vam iniciar els tràmits fins que ens vam poder casar, va passar mig any. En un de tants tràmits, vam necessitar que vinguera un testimoni i li ho vam demanar a la nostra cunyada. Va ser sotmesa a una mena d’interrogatori policial en el que quasi va fer falta el polígraf, davant la mirada inquisidora de la funcionaria que la va atendre.

Fa una setmana, em va tocar a mi fer de testimoni en el jutjat. En aquest cas era un amic el que volia casar-se, però donava el cas que la seua parella era estrangera. Van començar a preguntar-me l'adreça exacta d’on vivien; molt de temps feia que els coneixia a cadascun; de què els coneixia; en què treballaven o estudiaven. I després van començar a fer-me més preguntes d'ella: que de quin país venia; molts germans tenia; quant de temps estaven vivint junts; com s'havien conegut ells dos; si jo la coneixia a ella abans d'iniciar la seua relació amb el meu amic; molt de temps feia que estava estudiant al nostre país; quina carrera estava estudiant; si havia estat casada abans... I que sé jo. Som amics. Treballem, estudiem... Ens hem vist alguna vegada per anar a sopar o al cine; han vingut a casa a dinar i poc més, a banda, quan ens ajuntem, no és per a parlar de la nostra vida privada o la de l’altre i potser cal ser molt cotilla per furgar en la vida privada dels altres.

Després a cadascun dels membres del futur matrimoni, els van sotmetre a un nou interrogatori, per separat i en una cambra apart, sense que pogueren creuar paraula. En el meu cas, no vam viure esta segona tanda de preguntes, supose que és perquè ella era estrangera, possiblement tractant de descobrir un possible matrimoni de conveniència, en el que fins fa poc podien pagar-se importants sumes per tal d’obtenir la nacionalitat al nostre país. Com si tingueres els mateixos drets que per exemple a Suïssa!.

Jo conec al meu amic i a banda que és massa jove per a casar-se, sé que si ha decidit donar aquest pas, dure el que puga durar qualsevol altre matrimoni íntegrament nacional en els nostres dies, no és per conveniència, sinó perquè l’estima, però és només el meu testimoni, com bé podria haver-lo preparat qualsevol altre coneixent les preguntes que es fan en aquests casos i de les que ja s’informa per Internet.

Potser, malgrat que puga ser part del nostre ofici, en aquest cas no deixem de ser detectius aficionats o no hi ha els recursos suficients per a fer investigacions més serioses que un grapat de qüestions personals que tothom interessat en la matèria pot conèixer per qualsevol mitjà. Però en fi!. Són coses de l’administració i la burocràcia que de vegades fan que les coses vagen com van.

LEER MÁS...

PIXAR AMB TRAGE

El cap de setmana passat vaig anar de boda. Va ser una cerimònia civil en un modest apartat de la casa consistorial, amb pocs convidats, breu i amb versos bonics respecte l'estima, però també va ser un tant particular perquè eren dos homes els que s'unien en matrimoni. També he de dir que no era la primera vegada que acudia a una casament entre dos persones del mateix sexe. Potser alguns ho consideren un gran avanç en matèria de drets i llibertats, mentre altres es posen les mans al cap espantats i s'estiren dels cabells.
Una vegada conclòs aquest particular primer acte, vam acudir al cementeri a visitar les tombes dels meus sogres i difunts pares d'un dels novençans i d'allí, partiríem cap el lloc on es faria el convit, a uns trenta quilòmetres de la nostra població.
En arribar al lloc, un hotel amb aspecte de castell modern al que accedíem per un petit camí ple d'arbres que quasi com deixaven passar la llum del sol, vam aparcar junt a un d'eixos cotxes esportius ostentosos de color groc com els que surten en les pel·lícules i que ja ens donava una idea de la classe de lloc on anàvem. Ens van rebre a tots com si fórem monarques o grans personalitats i desprès d'oferir-nos alguna cosa per a beure en la pineda que hi havia a la porta del castell, ens van acompanyar cap a dins amb un efusiu somriure i salutació per a cadascun dels convidats. Ens vam seure en una taula amb vistes al jardí, mentre uns cambrers van començar a servir-nos en les copes l'aigua o el vi justet per un glop, tantes vegades com fora necessari. Si per qualsevol motiu te n'anaves de la taula, el tornaven a plegar la tovallola. Et canviaven els coberts en cada plat que treien, que eren petits àpats en mig d'un plat molt ben presentat. Després hi havia qui anava arreplegant les molles de la taula i altre que anava repartint pa, gracies al qual vam poder quedar assaciats.
Però dins de tant de luxe, elegància i "glamour", la sorpresa me la vaig trobar en el lavabo. El primer que em va cridar l'atenció és que no hi havia tovalles de paper ni seca mans d'aire calent. Hi havia tovalles de teixit cuidadosament enrotllades al costat del lavabo, que supose anirien reposant cada poc temps perquè en acabar d'utilitzar-les, les deixaves en un poal que hi havia a la sortida. Però el que més em va cridar l'atenció quan vaig entrar al vàter, va ser la persona que va entrar davant de mi: sembla que va tindre alguna mena de "rebentó" en la manega o aquesta se li va descontrolar de la pressió, perquè estava pixat tot el voltant i fins i tot la tapa, per davant i per darrere. no m'imagine com s'ho va poder apanyar per fer una cosa així!. Pobre d'aquell que haguera d'acudir acaçat per la urgència d'una diarrea i haguera d'assentar-se o pobre també el que haguera de netejar-ho tot.
Així és que això em porta a pensar que dins d'un cotxe luxós, enfilat en un bon trage i rodejat de tot el "glamour" del món, sempre pot hi haver un gran "serdo" que no té cap consideració pels altres. I és que els diners, el luxe i l'ostentació de poder no donen la classe ni la noblesa pròpia dels vertaders senyors.
LEER MÁS...

BONS VEÏNS

La meua dona i jo vivim en un pis amb prou veïns i encara que al principi hi va haver algun problema perquè algun d'ells va posar entrebancs perquè es fera una reforma d'ampliació de la nostra cuina, que agafava part del pati, ens portem prou bé amb tots, això sí, només amb alguns pocs hem pogut establir una relació major, que inclús s'ha convertit en amistat. D'esta manera, el mer fet de viure en un mateix edifici, ha permés ampliar les nostres relacions socials amb aquells que han donat peu per a això, mentres que amb altres ens limitem a saludar-nos quan ens encreuem per l'escala o en l'ascensor.
És agradable anar molt més enllà de la salutació o qualsevol conversació trivial sobre el temps, mentres esperem o ens desplacem en l'ascensor i arribar a conéixer-se millor. Així amb alguns d'estos veïns, hem sopat junts, fins celebrant el cap d'any; ens prestem o ens deixem coses els uns als altres i inclús ens n'hem anat junts d'excursió o hem cuidat dels seus fills durant unes hores, que han estat jugant en el pati mentres els fills d'altres veïns amb què no hi ha esta relació, han estat en el balcó desitjant baixar a jugar.
Esta bona relació existent, recorda als temps d'antany en els que la meua iaia deia que s'ajudaven sempre els uns als altres, i fins la veïna tenia clau de la nostra casa i moltes vegades ni tan sols era necessari tancar la porta de la casa, que inclús se la deixaven amb les claus posades i mai els entraven a robar. Hi havia vida comunitària perquè es treien les cadires a les portes de les cases i es reunien els uns i els altres per a parlar, per a berenar, per a veure la gent passar, per a jugar a les cartes o contar-se històries o xafardejos. Una tia de la meua dona, diu que tot açò "es va aniquilar" amb l'arribada del televisor.
Abans pareix que tot el món es coneixia i potser darrere de la guerra, com es van viure temps de fam de veritat i misèria, la gent s'ajudava en el que fóra necessari. No se sabia res de drets humans. No existien la multitud d'associacions que ara existixen en els nostres dies i que tracten de protegir o defendre els drets d'un determinat col·lectiu, unint-se per a fer força davant d'una societat indiferent i individualista.
Potser, si tots fóssem més conscients de la realitat de l'altre, coneixent-lo millor, si fóssem més solidaris i atents, sens dubte no seria necessari tant d'associacionisme entre col·lectius vulnerables, polítics o religiosos, que acaben atenent només als afins o consumixen gran quantitat de recursos o que cauen en tanta burocràcia, que perden efectivitat o inclús arriben a endinsar-se en el sectarisme o en el negoci empresarial i capitalista, que busca el benefici propi, encara en detriment dels altres.
Així, quan hi havia diners, es feien així grans i costosos projectes; tot el món gastava amb folgança i molts es mesuraven amb els seus veïns: si tenim un televisor o una casa més gran, si tenim tants cotxes, si som socis d'este club, si ens n'anem de vacacions a tal lloc…
Arriba ara la crisi i tot són retalls, reajustaments en l'economia familiar, en les arques públiques, en les subvencions a les associacions… I tots ens continuem tancant a casa, mirant absorts el televisor, sense parlar, sense conéixer-se els uns i els altres, creient que tot està tan malament, que no podem fer res, quan hi ha veïns que podrien necessitar-nos encara en coses molt xicotetes que ens passen desapercebudes. Potser cal esperar a passar una guerra perquè les persones ens mirem en compte de mesurar-nos.
LEER MÁS...

DEMANE PER NECESSITAT

Últimament, quan passege pel carrer, em trobe molta gent que està demanant diners, en un semàfor, o tocant un violí o un acordió en una avinguda, o asseguts en terra amb un petit cartell en el que posa la seua situació, o altres que bé t'assalten pel carrer o estan a la porta d'un supermercat amb la mà estesa o amb un pot on deixar-los unes gotes de la nostra voluntat. De vegades també els veus vindre cap a tu i ja saps el que volen: diners. Però també m'he trobat amb alguns que deien voler menjar. Recorde fa uns anys a un dels que demanava en un semàfor a l'entrada de la nostra ciutat que em venia una napolitana de xocolate, que supose que algú li hauria donat per a "menjar". Recentment, em vaig encreuar amb altre que també deia voler menjar, casualitat que jo en portava i li'n vaig oferir. Sorprès, de seguida el va rebutjar, dient que preferia altra cosa. Per a mi, eixe no és el vertader color de la fam. Què volia, un pernil o moixama?. No en menge ni jo, com per a donar-ne a altres!.
També em vaig trobar una vegada qui deia necessitar diners per a trucar per telèfon. Quan li vaig oferir el meu mòbil per a fer la cridada, prompte va ser descobert. També podem trobar qui ens demane diners per agafar l'autobús, o altres excuses ja massa sabudes. Sovint la gent sol pensar que és per a comprar drogues. Qui sap!.
Potser ara demanen menjar, perquè això no es nega, però per a no calfar-se el cap, hi ha qui prefereix donar-li uns cèntims i llevar-se de damunt a eixa persona, abans que anar a qualsevol lloc amb ell i comprar-li alguna cosa per a menjar, que segur serà més cara que la nostra voluntat inicial de donar-li unes monedes. Així, potser acaben aconseguint diners, sense demanar-los com a tal.
L'altre dia, la meua dona també es va trobar amb algú que li va demanar per a menjar. Casualitat o no, ella li va oferir la bossa de bastonets de pa que portava per esmorzar. Inicialment va negar amb sorpresa i disgust l'oferiment, però potser veient el rostre de la meua dona, va veure descoberta la seua aparent necessitat estomacal i els va agafar, per a deixar-los en terra uns passos més enrere d'on ell estava i continuar demanant a altra gent. Curiosament es va trobar amb una dona que va acabar malparlant de la petició que també li acabava de fer aquest personatge, contant-li després a la meua dona la seua experiència en un forn de pa en el que treballava i al que constantment anava gent a demanar, i que damunt la insultaven quan no els donava diners o li exigien un dia rere altre que els tornara a donar més productes dels que estaven a la venda.
Sovint podem pensar: "Millor que demane que ho furte". Però també hi ha qui en compte de demanar, ho furta, malgrat que puga tindre diners per a pagar-ho, com una persona en cadira de rodes que aquesta setmana vam ajudar a posar la seua compra davant de la caixa del supermercat i mentre esperàvem el nostre torn per a pagar, van acudir dos treballadors del supermercat i tan prompte com aquesta va pagar, li van fer traure aquelles coses que havia agafat i s'havia amagat per a no pagar-les. Davant de tothom. Quina vergonya!.
Així em pregunte quina és la necessitat real de les persones que decideixen demanar; Si hi ha altres maneres d'ajudar-les; si realment volen aquesta altra ajuda, perquè com molta altra gent, jo fa molt de temps que he decidit no donar diners, malgrat que tampoc en solc portar-ne en la cartera. I si realment volen menjar, hi ha altres maneres i llocs per aconseguir-ne i d'això, en sé prou.
LEER MÁS...