Em vaig casar pel jutjat fa poc més d'un any. Recorde que des que vam iniciar els tràmits fins que ens vam poder casar, va passar mig any. En un de tants tràmits, vam necessitar que vinguera un testimoni i li ho vam demanar a la nostra cunyada. Va ser sotmesa a una mena d’interrogatori policial en el que quasi va fer falta el polígraf, davant la mirada inquisidora de la funcionaria que la va atendre.
Fa una setmana, em va tocar a mi fer de testimoni en el jutjat. En aquest cas era un amic el que volia casar-se, però donava el cas que la seua parella era estrangera. Van començar a preguntar-me l'adreça exacta d’on vivien; molt de temps feia que els coneixia a cadascun; de què els coneixia; en què treballaven o estudiaven. I després van començar a fer-me més preguntes d'ella: que de quin país venia; molts germans tenia; quant de temps estaven vivint junts; com s'havien conegut ells dos; si jo la coneixia a ella abans d'iniciar la seua relació amb el meu amic; molt de temps feia que estava estudiant al nostre país; quina carrera estava estudiant; si havia estat casada abans... I que sé jo. Som amics. Treballem, estudiem... Ens hem vist alguna vegada per anar a sopar o al cine; han vingut a casa a dinar i poc més, a banda, quan ens ajuntem, no és per a parlar de la nostra vida privada o la de l’altre i potser cal ser molt cotilla per furgar en la vida privada dels altres.
Després a cadascun dels membres del futur matrimoni, els van sotmetre a un nou interrogatori, per separat i en una cambra apart, sense que pogueren creuar paraula. En el meu cas, no vam viure esta segona tanda de preguntes, supose que és perquè ella era estrangera, possiblement tractant de descobrir un possible matrimoni de conveniència, en el que fins fa poc podien pagar-se importants sumes per tal d’obtenir la nacionalitat al nostre país. Com si tingueres els mateixos drets que per exemple a Suïssa!.
Jo conec al meu amic i a banda que és massa jove per a casar-se, sé que si ha decidit donar aquest pas, dure el que puga durar qualsevol altre matrimoni íntegrament nacional en els nostres dies, no és per conveniència, sinó perquè l’estima, però és només el meu testimoni, com bé podria haver-lo preparat qualsevol altre coneixent les preguntes que es fan en aquests casos i de les que ja s’informa per Internet.
Potser, malgrat que puga ser part del nostre ofici, en aquest cas no deixem de ser detectius aficionats o no hi ha els recursos suficients per a fer investigacions més serioses que un grapat de qüestions personals que tothom interessat en la matèria pot conèixer per qualsevol mitjà. Però en fi!. Són coses de l’administració i la burocràcia que de vegades fan que les coses vagen com van.
