ELS CUIDADORS DEL FOC

Fa milers d'anys, l'home prehistòric va descobrir el foc, probablement per l'erupció d'un volcà, un incendi o la caiguda d'un raig. També és molt probable que quan el tingueren, novament tornaren a perdre'l i calia esperar un altra vegada que la naturalesa els brindara l'oportunitat de tornar a aconseguir-lo. Així, al principi, el major problema era cuidar-lo i mantenir-lo encès o dur-lo fins la seua aldea o llar, llavors va començar a custodiar-lo com un dels primers grans tresors de l'ésser humà.
La vida va començar a fer-se al voltant del foc com una manera de calfar-se, per a cuinar els aliments, per espantar els animals perillosos, per tindre llum en els moments de foscor o també per a la lluita. Llavors fins que van aprendre a controlar-lo i crear-lo, van haver de custodiar-lo per que no s'apagara, nomenant fins i tot a guardians del foc. Quan va aprendre a encendre'l, va dominar un dels elements que més van servir en l'avanç de la civilització.
De vegades les creences, que acaben convertint-se en les tradicions, són l'essència sobre la que es desenvolupa una determinada cultura. Després naix la preocupació que les influencies d'altres idees o cultures, afecten de manera que puga fer perillar això sobre el que s'assenta la nostra particular cultura o creença. Llavors hi ha defensors d'eixes tradicions o creences que s'aferren a elles com l'única veritat possible, caient de vegades en el fanatisme o mantenint costums o creences de les que ja no se sap ni el seu origen, que potser en un temps passat van tindre la seua utilitat, però que en les noves societats van perdent força, o fins i tot, han arribat a convertir-se en un negoci.
De vegades, totes estes creences es converteixen en un llast, una manera de crear diferències, de dominar a l'altre, de dividir a la gent en seguidors o no seguidors. Creen també un condicionament del pensament, una pesada càrrega de la que és difícil alliberar-se i que ens fa actuar i pensar segons uns patrons, privant-nos de la llibertat majúscula.
Com el foc, aquestes creences li han permet créixer a l'ésser humà, desenvolupar-se tractant de mantenir-les, defensant-les, tractant de convèncer a l'altre del que un creu; fins i tot, arribant a la guerra, la conquesta a base de la força, cosa que li ha fet treballar la imaginació i li ha permet avançar.
Però què hauria passat si haguérem nascut enmig d'altra cultura?; si haguérem viscut altres experiències?; si ens hagueren influït els pensaments d'altres persones?. Sense dubte seríem molt diferents. Llavors en l'ésser humà, aquella realitat cultural o religiosa que considerem única, intocable, veritable, és completament subjectiva i si li llevem a l'home tot açò, només el que queda en essència és l'única cosa realment vertadera. Tota la resta són afegits, que únicament formen part de la història humana i els ingredients necessaris per a la seua evolució.
LEER MÁS...

LA BELLESA PERFECTA

És estiu. Estic encès i no sols de calor. Ara mateix visc eixa etapa que anomenen quarantena i tot el que li precedia, així que seria capaç de menjar-me fins i tot una revista publicitària de trages de bany. Almenys em queda el consol de poder escriure sobre aquesta matèria i algun dels sentiments que desperten en mi.

Fa poc, recorde un cap de setmana en la platja que vaig veure al natural el primer home amb tanga de la meua vida. Potser abans n’havia vist algun en la televisió, però no n’havia vist cap en viu i en directe. Lluny de caure en l’escàndol, perquè cal dir que era una persona ja entrada en anys i que no lluïa un cos tornejat al gimnàs, però malgrat açò, i encara que semble masclista, per a mi aquella atrevida penyora d’imitació a la pell d’un lleopard, no lluïa ni la quarta part del que pot lluir en una dona.

Per exemple, jo també sóc una persona d’eixes amb molt de pèl, tant que de posar-me un tanga, aquest no seria visible i quedaria així devorat per l’embolic de pèls que recobreix fins la regata del meu cul. Sense dubte hi haurà físics molt millors que el meu, esculpits com perfectes escultures gregues, però segur que no es pot comparar amb la figura d’una dona, que no necessita tant anar al gimnàs per lluir bon físic.

En una dona, tot és diferent. És clar que també n’hi haurà que no estiguen ben cuidades, però en la seua naturalesa, una dona està dissenyada per a lluir, per agradar. Sembla la culminació de l’obra del Creador. He de dir que per a mi la bellesa femenina està per damunt de qualsevol altra cosa i malgrat que m’agrade veure-les tan ben arreglades, no necessita d'un tanga, una falda ben curta o qualsevol altra de les milers de penyores que encara ressalten o insinuen una provocadora bellesa que fins i tot pot portar els homes al deliri. Sense dubte, és per això que en aquest sentit som molt diferent a les dones, bé perquè elles ho saben portar de manera molt discreta o perquè no els domina una atracció per la bellesa masculina, si és que cap trobar-la per algun lloc. I de vegades em pregunte com hi poden haver dones tan boniques.

És lògic doncs que elles no poden perdre el cap de la mateixa manera que els homes. Elles estan molt satisfetes de lluir el seus encants, sembla que fins i tot ho busquen, i tontos de nosaltres, a bavejar. Sense dubte si elles bavejaren de la mateixa manera, aquest món seria una gàbia d'animals en zel i per això són així, per a guardar el perfecte equilibri.

LEER MÁS...

QUIN AVORRIMENT!

De vegades hi ha gent que diu avorrir-se, que ara en estiu en aquesta despoblada ciutat no hi ha massa coses que fer. Com un iaio que evoca les seues batalles, jo ara recórrec a la infància de la meua generació i el cert és que crec que poques vegades ens avorríem. Abans sempre fèiem ús de la nostra imaginació i així se n'anàvem a fer alguna excursió pels nostres paratges, ens acaçàvem pels bancals, fèiem casetes de fang, se n'anàvem d'acampada o a fer una cabanya, jugàvem per les basses i les sèquies, exploràvem els nostres voltants o ens tiràvem marges avall amb les bicicletes.
És clar que la societat canvia i nosaltres també ens fem majors; no dic que ara cal fer coses com aquestes per no avorrir-se, però si fer servir la nostra imaginació, malgrat que pense que ara la societat ens acostuma cada vegada més a donar-nos les coses fetes i posar al nostre abast nombrosos recursos que quan tanquen per vacances, ens deixen soles i en contacte amb les nostres pròpies circumstàncies.
Sovint esperem que siguen els altres els que posen solució al nostre avorriment; és la cosa fàcil amb la que no és necessari calfar-se el cap, un esperat producte més del consum. Cal afegir que l'avorriment també deriva en peresa i sembla que cada vegada ens costa més moure per nosaltres mateixa, llavors necessitem un altra vegada qui ens espente a fer alguna cosa.
Així doncs, per a lliurar-nos de l'avorriment per aquestes dades, no ens deixem arrossegar per la peresa i mirem al nostre voltant a veure quines coses podem fer sense haver de dependre d'altres. També podem unir els nostres propis recursos o interessos amb els de qualsevol altre. A més, si estem en el si d'un grup i nosaltres podem ser capaços de dinamitzar-lo, segur que també guanyarem amics o qui ens vullga tindre sempre al seu costat. I així, junts i amb intenció de no caure en l'avorriment, segur que trobem moltes coses que fer: hui el que propose un i demà el que diga l'altre. Podem descobrir experiències realment interessants que segur ens deixen millor record que un producte més de consum amb activitats encunyades.
LEER MÁS...

AIRES DE MUNTANYA

Arriba l'estiu i molta gent se'n va a la platja de vacances, però també hi ha molts pobles d'interior, com el nostre, en el que encara que no quede ningú a l'estiu, durant tot l'any es vol promoure el turisme d'interior com una nova alternativa: naturalesa, museus per a visitar i aires de muntanya, que ens portaran un ambient diferent per a gaudir de les nostres vacances: la combinació perfecta entre cultura i medi ambient. Per no mencionar l'esplendor de les festes locals.
Però de vegades fa llàstima veure a eixos pobrets visitants, preguntant, I gràcies si parlen castellà!, amb una guia de carrers en mà i més perduts que una granota en un desert, buscant fatxades d'edificis emblemàtics, esglésies o museus o oficina de turisme, que dóna la casualitat que eixe mateix dia estan tancats, per no parlar de la senyalització dels paratges naturals o l'absència de guies per a excursions per la naturalesa que ens rodeja. Sens dubte, crec que encara estem prou lluny de ser una ciutat turística i més, amb els aires que poden respirar-se. És lògic que podem estar estancats.
Així, anotant una curiositat que potser poc haja de veure, fa uns dies, passejant amb la meua dona per esta ciutat, vam passar per davant d'un centre social de majors en el precís moment en què un ancià eixia escapat per la porta, i sense mirar darrere de si, deixava volar uns sonors pets, que ens vam menjar de ple per anar parlant amb la boca oberta. Què dir de l'aroma que un pot trobar!. He d'anotar que no es tractava de cap tipus de planta aromàtica. Què podria pensar així un possible visitant estranger de la nostra hospitalitat?. Perquè òbviament les rialles i tema de conversació que este esdeveniment els produiria, no duraria més que uns breus instants, que no donarien tant com per a omplir uns dies de vacances.
Potser per a ser una ciutat turística, a més de festes locals, història, paratges naturals; museus, botigues, restaurants i oficina de turisme, estos han d'estar oberts per a proporcionar al visitant quant puga necessitar, però també és prou necessària una cultura d'hospitalitat que podem trobar en tots aquells pobles que viuen del turisme.
Canviar de ciutat industrial a ciutat turística, potser buscant suplir la minva del sector productiu, no és quelcom que s'aconseguix d'un dia per a un altre; no és quelcom que proporcionarà en pocs dies molt llocs de treball que no caiguen en la pura eventualitat. Així tampoc és necessari instal·lar camps de golf o hotels enmig d'un parc natural per a gent elitista, pensant que és la que mou l'economia i ens deixaran grans fortunes capaces d'alçar la nostra ciutat. Per a atraure el turisme, sens dubte crec cal oferir molt de dinamisme i açò no és posar un aparador, sinó acompanyar, portar de la mà al visitant cap a l'interior, en un ambient de calidesa que no proporcionarà només una persona simpàtica, sinó la gran majoria d'habitants amb què pot trobar-se el visitant i que per descomptat, parle la llengua que parle, hem de fer-nos entendre.
Qui no ha alliberat mai eixa batalla contra la voluntat de l'esfínter, encara a punt d'esclatar-nos el ventre, perquè estàvem en un lloc públic?. Potser la mateixa pressió o semblant és la que han d'experimentar aquells que volien canviar els aires que mouen esta ciutat, per al que no sols amb el vot és suficient, sinó que és necessari també comptar amb l'opinió pública, que al cap i a la fi, dóna menys que el vot, però en realitat acaba tenint major força.
LEER MÁS...

BANDERA ROJA

De vegades ho veus a les noticies: “ara et poden posar una denuncia per no fer-li cas al socorrista o per anar sense camiseta pel passeig de tal platja” i després de qüestionar-nos fins on anem a parar, aquestes notícies solen quedar en l'oblit o com una cosa curiosa.

Fa calor!. Aquest diumenge se n'anirem a la platja!. I darrere d'haver descuidat veure les previsions del temps, ens alcem del llit disposats a gaudir d'un dia de sol i bany. Preparem tot el necessari i desprès de recórrer uns seixanta i tants quilometres amb tot el sol de la carretera, arribes a la platja i busques desesperadament on aparcar. Darrere de pegar voltes i mes voltes, per fi trobes el teu lloc. Agafes l'ombrel·la, l'hamaca, el menjar, la crema solar i la tovallola i et disposes a caminar un bon tros perquè has hagut de deixar el cotxe allà a fer la mà. El sol esta cada vegada més alt i amb gran avidesa desitges ficar-te dins del mar. Quan estàs arribant a la línia de costa te n'adones de la brisa com una benedicció que per un moment t'allibera del calor que arrossegues des de la ciutat. Ja en la platja, el que semblava una brisa ha posat unes ones en el mar que han marcat des de l’arena amb unes banderetes roges. Desafiant aquest color, amb total seguretat d'un mateix, perquè al cap i a la fi l'aigua no et passa del melic fins un bon tros mar endins, comences a botar les ones amb la il·lusió d'un nen. Darrere de sentir “pitar” als socorristes com si estigueren de carnaval, decideixes sortir però no tardes en adonar-te'n que han vingut dos “quads” conduïts per policies uniformats com els de la nostra ciutat, però amb pantalons curts. Sembla graciós!. Sents a un jove socorrista depilat i envalentit, perquè també la seua núvia està prop, dient que amb bandera roja no es pot prendre el bany i que l’aigua no ens pot passar des turmells, acabant amb un "caballero" que sona de qualsevol manera menys educat. Aquesta vegada hi ha hagut sort. Li han demanat la documentació a l’últim que ha sortit del mar. Un xicot alt i una mica encorbat, que sembla estranger i que "llueix", si es que es pot dir així, un eslip de tigre. No podia ser a un altre!.

Així es que si trobeu bandera roja i per si de cas, aneu amb compte i feu cas als socorristes, que la seua principal funció és evitar les tragèdies, no salvar vides com ens han fet creure.

LEER MÁS...

PASSIÓ PER L’ASTRONOMIA

Ara que els cels estan lliures de núvols i les nits són més clares, potser siga moment per llençar-nos al carrer i mirar cap al cel. Els parcs poden ser un dels llocs més bonics i propers en els que cultivar aquesta afició, sobre tot, si portem al nostre gos, perquè mentre ell caga, nosaltres podem dedicar-nos apassionadament a mirar cap al cel. I clar, com nosaltres estarem tan ocupats amb la nostra recent afició de contar estels, localitzar constel·lacions o veure l'altura del sol i aprendre a deduir l'hora en la que ens trobem, podem cultivar una afició que segur serà més entretinguda que prestar-li atenció al fet de veure com un gos s'escorre els seus budells en mig de la gespa, en la que per estes dades també juguen més els xiquets. A més, si deixem la gespa plagada de "mines", els xiquets també podran jugar a la guerra tractant d'esquivar-les com si estigueren en una missió suïcida, amb la qual cosa, potser també contribuirem a estimular la seua imaginació i aprendran que en aquesta societat, la ronya és una cosa normal.

Sé que potser no tothom està preparat amb una xicoteta bossa, que fàcilment podem trobar en les tendes "multipreu", amb la que ficar dins la mà i dedicar-se a palpar la calentoreta i la textura dels productes que fabriquen els budells dels animals. Tots som tan estirats, que potser pensem que fer açò és rebaixar-nos dins el nostre estatus social: "Què diran si ens veuen palpant una merda calenta?". Però en realitat no ens degrada tant com pensem, sinó que ens fa més cívics, millors ciutadans, perquè viure en societat implica això, saber que no estem soles, deixant de creure que som estrelles brillant en el cel i així deixar de banda el nostre orgull o l'ego per pensar en els altres que conviuen en la nostra ciutat i amb els que compartim els espais que utilitzem. Potser cal recordar que tots podem tindre fills, nebots, nets, fills d'amics... que segur que utilitzen els parcs.

I açò ho diu una persona que té gos i també utilitza els parcs amb fills i nebots i els seus amics.

LEER MÁS...