BEN PARITS!

Sempre he segut de les persones que pensen que quan més lluny dels medicaments, metges i hospitals, millor, però recentment vaig ser pare i vaig haver de passar sis dies en l'hospital amb la meua dona i la recent nascuda.
En principi sembla que la xiqueta no volia vindre per aquest món, així que una vegada complida la data, van haver d'ingressar la meua dona per a provocar-li el part. Va entrar en l'hospital un dimarts pel matí i va estar tot el dia en dilatació mitjan un tipus de medicació que aquell dia sembla no va tindre l'efecte desitjat. A l'endemà, van seguir el mateix procediment tractar de fer moure el part de la millor manera possible, tant per a la mare com per a la xiqueta, evitant la cesària o anticipar el naixement de la criatura de manera potser un tant precipitada. Així, en la matinada del dimecres al dijous, va trencar aigües. Llavors van començar a posar-li un sèrum per a iniciar la dilatació.
Finalment, darrere d'un llarg dia de lenta dilatació, dolors, vòmits, fatigues acumulades i esforços, va nàixer vora les onze de la nit del dijous, sense necessitat de fer-li una cesària, de la que poc va faltar, darrere de tot un llarg dia i que potser hauria segut la via més fàcil des del principi.
Al llarg de tots aquest dies, sense massa experiència sobre els ingressos hospitalaris, almenys per la meua part, vam tindre l'oportunitat de conèixer el personal laboral de paritori, de cadascun dels torns mèdics o d'infermeria, a cada qual més agradable o simpàtic.
Després, l'atenció i el menjar, tant en l'habitació com en el bar, també va ser molt bona, malgrat que no cal recomanar-li a ningú que es pose malalt per que l'ingressen.
Així, darrere del cop que em va pegar l'ultima declaració d'hisenda i vist el panorama actual de corrupció i malversació o mala gestió de fons de l'administració pública, el tracte i el material utilitzat per tot l'equip de l'hospital, potser és un dels pocs motius pels que no em va saber mal haver pagat els impostos, darrere de modificar un esborrany en el que inicialment em tornaven el quasi els mateixos diners que després vaig haver de pagar, i que van acabar d'enfonsar la meua pobra economia d'estalvi anual, que escassament puc fer per fer front davant possibles improvisos.
Supose que en la sanitat pública hi haurà molts gastos que es poden suprimir, però abans que retallar en salut, pense que sempre és millor retallar sous de la gent que per tindre un lloc de treball fixe, no fa la feina que deuria; o reduir també en els grans banquets corporatius o els gastos en dietes dels càrrecs polítics; o reduir els gastos en vehicles oficials; o suprimir les pensions vitalícies dels excàrrecs polítics; o reduir l'existència de tants dirigents i senadors que al cap i a la fi, no fan altra cosa que sagnar l'economia del país...
Bo!. Sembla que ja m'he deixat arrossegar pel que alguns anomenen indignació i una vegada més, me n'he muntat a la parra.
A tot l'equip mèdic i d'infermeria de paritori i maternitat, moltes gràcies i ànims per a continuar atenent la gent així!.
LEER MÁS...

COM FER UN MONSTRE

Alguns diuen que els monstres no existeixen, però en realitat en aquest món hi ha més monstres dels que creem. Malgrat que també hi ha molts efectes especials i pel·lícules de ciència ficció, en el cinema diuen que moltes vegades les pel·lícules estan basades en fets reals, i igualment es diu que sovint la realitat supera la ficció. Llavors hi ha d'haver monstres.
De vegades, creats pel propi ésser humà en els laboratoris, jugant amb la recent descoberta enginyeria genètica, poden nàixer noves bactèries, virus, fruites i qui sap què altres coses més.
Però sense necessitat de saber enginyeria genètica i sense ficar-nos dins d'un laboratori, qualsevol també pot crear el seu propi monstre en casa. Només es necessiten uns pares bastant indiferents, d'eixos que tenen un nen perquè altres en tenen, o perquè toca, o per accident, o perquè es pagava el "xec bebè"... Després cal afegir una total manca de responsabilitat front al que suposa portar nens al món, pensant que es crien soles, perquè tothom ha arribat a ser pare sense necessitat de cap tipus de carnet o estudis.
Una vegada tenim un nen menut, no hem de mostrar-li massa afecte, ni que veja que n'hi ha entre la parella, per que li semble una cosa completament normal, donat que en realitat el món és així i nosaltres només som un xicotet extracte d'ell i d'aquesta societat en la que vivim.
Quan ens abellisca descansar i ell demande la nostra atenció, només cal ficar-lo front al televisor, perquè així es distraurà de seguida i també anirà madurant el seu cervell.
Jugar també és cosa de nens, així que si nosaltres ja tenim més de trenta anys, de jugar amb ell, res de res, no siga que ens cansem més del degut i les nostres articulacions no ho resistisquen, a més, tampoc tindrem la seua energia. Per a jugar, ja estan els altres nens en l'escola!.
Per descomptat, hem de donar-li tot el que nosaltres no hem tingut i així véncer les nostres pròpies frustracions i perquè també ajuda a suplir la manca d'afecte, que de vegades tant ens costa d'expressar. Segur que resulta més fàcil comprar-li qualsevol cosa!. Igualment és important que aprenga a no valorar massa les coses, perquè al cap i a la fi, són d'usar i tirar. Així, a la vegada podem ensenyar-lo que quan més coses tinga, malgrat que no les necessite, més feliç podrà arribar a ser i també serà millor que els altres.
En alguns casos, cal forçar que ell estudie el que nosaltres no vam poder estudiar, per que així ens supere i tinga millor esdevenir, que potser algun dia nosaltres necessitarem. Això si, no cal dedicar-li temps estudiant o llegint amb ell, perquè d'això ja s'encarreguen en escola i també li exigiran molt en ella, com per a dedicar més temps del degut.
També és necessari crear tot un gran drama davant de les xicotetes dificultats per a fer-lo sentir inútil i dependents de nosaltres, amb la qual cosa ens garantirem que sempre el tindrem baix la nostra ala. Igualment sempre podrem recórrer al càstig i les amenaces de no comprar-li tal o qual cosa, o no anar al lloc que ell desitja quan no es porte bé o no faça el que nosaltres volem, perquè al cap i a la fi, són ferramentes que s'han utilitzat sempre sense que ens haja suposat cap drama, i que encara deuen seguir funcionant.
Igualment és important que veja la nostra indiferència davant el món en què vivim i que es preocupe només per les seues coses, que ja seran suficients, no siga que es fique en manifestacions o qualsevol grup antisistema, perquè al cap i a la fi, aprendrà del nostre exemple, que va amb la corrent.
I per descomptat i ja última instància, cal llevar-li tota esperança i que no crega en res que no siga completament demostrable, per que tinga els peus en la terra i veja que l'esperança no fa res per canviar el món. O en tot cas, podem fer que aspire a ser una persona d'èxit, com els cantants, models i futbolistes que ixen per la televisió o a les revistes, així almenys viurà de la il·lusió del fan, ja que la gran majoria sempre es queda fora d'eixa escala i mira l'exitós des de baix.
Pot ser tot açò ens semble massa absurd, però és bastant més comú del que ens pensem i encara cabrien moltes més qüestions que afegir. Qui pensava que educar els fills era fàcil?. Qui sap si creure açò es deu a què no és necessària cap tipus de preparació, i com moltes espècies animals, ens hem limitat a portar descendents al món sense conèixer la vertadera dimensió humana, creadora o destructora, altruista o egoista, capaç d'amar o odiar, conformista o egoista, racista o integracionista, pacífica o bel·licosa, feliç o frustrada, respectuosa o intolerant?. Potser açò fa que com moltes altres espècies animals, a nivell cognitiu i social, estiguem estancats dins l'escala evolutiva.
LEER MÁS...

BROSSAIRE, UNA PROFESSIÓ AMB FUTUR

Arriben les vacances i tothom aprofita per a fer el que està dins les seues possibilitats: hi ha qui se'n va de "camping" o visitar qualsevol lloc del món, o qui lloga un apartament en la platja, però també hi ha qui es queda en la nostra ciutat i no pot fer altra cosa sinó anar al camp o a la piscina i de tant en tant, també va un dia a la platja. Jo estic entre aquests últims i així, un dia en el Racó de Sant Bonaventura, em vaig trobar unes bosses de brossa penjades en un arbre: "que persona més considerada, la que deixa la brossa així, en compte d'escampar-la per tot arreu", potser va pensar aquell que ho va fer amb la consciència ben tranquil·la, però jo no ho crec així. Diuen que quan visitem un espai natural, darrere de nosaltres tot ha de quedar com si no haguérem passat per ací, i en la nostra motxilla igualment podem endur-nos cap a casa o qualsevol contenidor els envasos o els embolcalls de tot el que hem dut per a menjar. Però sembla que el "serdo", és una espècie que cada vegada abunda més en les nostres terres, llàstima que d'ell no es puga fer embotit, traure cuixot o xulles. El mateix em va passar en la platja, però amb menys consideració. Per l'arena vaig trobar botelles buides, llaunes, embolcalls d'un gelat, puntetes de cigarret, i fins i tot, la pell d'un meló, que encara que es natural i biodegradable, igualment resulta bio-desagradable trobar-nos açò quan anem a prendre el bany.
Llavors, ja no cal anar a la universitat i invertir llargs anys fent una carrera que mai ensenyarà a la gent a ser una mica més cívica, a banda de donar-li millor preparació per a un futur ofici. El "serdo" serà l'espècie que continuarà acampant per les nostres terres generació darrere de generació, sent cada vegada més porc, però no cal insultar aquests animalets amb la comparació, perquè aquest només fa el que li permet el seu instint, per contra, l'esser humà necessita algú que vaja sempre darrere d'ell corregint uns hàbits que cada vegada s'arrimen més a les conductes animals, i quan açò ja no resulta possible, només podem anar darrere d'ell arreplegant el fem que deixa al seu pas.
LEER MÁS...

APRENDRE A LLIGAR

Ara que arriba l'estiu, agafem vacances, anem curtes de roba i potser per efecte del calor i l'oci, es remouen totes les hormones. Així diuen que "a l'estiu tot el món viu". Jo també vaig conèixer a la meua dona en estiu i potser el que poguera semblar un ardent romanç passatger, segons qualifiquen algun experts, va prendre cos i va anar més enllà d'un simple romanç d'estiu. Ara prompte anem a ser pares.
Una de les persones que atenem on treballe, es passa els dies donant la volta als ponts o assegut en qualsevol banquet dels parcs agafant la seua forma i veient la gent passar, ja siga hivern o estiu. És un home ja major, però no tant com sembla i puc dir que és una bona persona. Sempre havia depés de sa mare, fins que esta va morir fa ja alguns anys. Ara la soledat i el desfici per no tindre un treball, entre altres vivències, fan que deambule per la nostra ciutat envejant viure en parella i poder passejar tal com faig jo amb la meua dona. "Tu que tens una dona, m'has d'ensenyar a lligar", em diu entre rialles afegint que em vol com un germà.
Jo no sóc cap seductor, és més, vaig ser seduït per la meua dona, però li dic que viure en parella no és la medicina que cura tots els mals; Que primer hem d'estimar-nos a nosaltres mateixos i que en un "mercat" on hi ha molta competència, sempre hem de tindre alguna cosa que oferir a l'altre o que almenys, li atraga. A cas som tant bons, guapos, famosos o adinerats per que vinguen a buscar-nos?. Si ens manquen aquestes coses, hem de cultivar la imatge personal i el bon caràcter, la simpatia, la conversa, la cultura, la iniciativa o les bones aficions i hem d'anar allà on esta la gent per a donar-nos a conèixer i conèixer també altres persones. Només d'ací pot sorgir l'amistat i d'ella, també pot brollar l'amor.
LEER MÁS...

OFERTES DE TREBALL

No m'estranya que hi haja tanta gent en l'atur. L'altre dia una companya meua em va demanar que portara la documentació de dues ofertes de treball a l'oficina dels serveis d'ocupació. Sé que potser hi haja gent molt competent en aquestes oficines, però aquell dia jo no vaig tindre la sort de trobar-les. Així vaig presentar els papers de les ofertes d'un projecte que finança el mateix servei d'ocupació per a crear feina durant els mesos d'estiu i potser fer veure en les estadístiques que l'atur ha baixat.
Era ja tard i faltava poc per que tancaren, així que segons em van dir amb total tranquil·litat, poc podien fer ja, i menys amb les ganes que van mostrar. Sembla que com la persona a qui li ho vaig presentar anava una mica perduda i amb ganes d'acabar la seua jornada, de seguida es va arrimar el company de la taula del costat en el seu auxili. Van donar una ullada a la documentació sense que semblara que saberen massa bé de quin projecte es tractava. Quan van veure els llocs de treball que volíem cobrir, van afegir que seria difícil trobar gent, i menys amb experiència. Qualsevol pensaria que volíem cobrir algun lloc en una agència espacial!. Un dels llocs que volíem cobrir si que havia de tenir una llicenciatura, l'altre només un batxiller. Els dos llocs estaven destinats a tractar amb persones potser amb algunes dificultats d'inserció social.
De seguida van tirar mà a les seues llistes de classificació de llocs de treball i sembla que va resultar un poc difícil quadrar les ofertes amb el seu llistat de qualificacions professionals. "Farem ja el que puguem!, però això serà per a la setmana que ve", van afegir abans d'acomiadar-me, no sense que els costara posar-me el segell com que havia presentat aquella documentació, quasi preferint que tornara un altre dia per ella.
Però a més de tot, hi ha algú que vullga treballar, si està cobrant una prestació per no fer res?. Sé que hi haurà molta gent que realment voldrà o necessitarà treballar, però també hi haurà gent que s'acomiadarà i mentre estiga cobrant algun tipus de prestació i tinga les seues necessitats bastant cobertes, preferirà tirar-se una temporada sabàtica, o almenys és el que em fa pensar la gent que va passar per a veure les nostres ofertes de treball.
Així, uns dies després, van començar a arribar-nos els candidats sense saber massa bé on anaven. Un estava estudiant unes oposicions i deia que no li venia bé posar-se a treballar. Altra se n'anava de viatge al l'estranger i només necessitava que li posarem el segell com que s'havia presentat a l'entrevista. Una altra mai havia treballat amb adults i la seua experiència es limitava als nens, així que no li va interessar. I per últim l'altra deia que prompte anava a posar-se a treballar en altre lloc i per quatre mesos que oferíem, tampoc li compensava.
Què passa?. El cert és que potser hi haja alguna cosa que no vaja massa bé dins del nostre sistema laboral, però que les reformes laborals ni tan sols contemplen i és que segons em deia una amiga estrangera, els espanyols tenen prestacions per tot i això fa que estiguen acomodats. Curiosament altres diuen que els estrangers venen a llevar-nos la feina. Potser és la que nosaltres no volem fer o potser també és la vertadera necessitat viscuda en els seus països d'origen la que els motiva a moure's i guanyar-se els "cacaus".
LEER MÁS...