SUPERPODERS

Hi ha tres grans poders que dominen part de l’univers, i més especialment la nostra ciutat. Aquests són el poder inaugural, el poder fester i el poder electoral. Però per desgràcia, aquestes forces només operen durant uns pocs dies a l’any i no sempre. De vegades passen com un cometa: cada cert temps.

Així, el poder inaugural, fa que en pocs dies, es creen nombrosos llocs de treball, que a destall, són capaços de fer-ho tot en quatre dies per que tot estiga preparat el quint dia, que és quan el polític o l’autoritat de torn ho ha d’inaugurar tot. Generalment al sext dia, ja podem trobar alguns desperfectes a causa de la pressa en la que s’ha fet tot.

Després tenim el poder fester, que quinze dies o un mes abans de la festa mou cel i terra per que la nostra ciutat estiga engalanada per a rebre al visitant, com si fora més important que la gent que viu durant tot l’any en ella. Així es posen llums al carrer, es netegen parcs i jardins, es fan esplanades per aparcar i s’instal·len pixadors. I com tot, se’n va un dineral per a tres dies a l’any.

I per últim, tenim el poder més potent, però per desgràcia més espaiat i sembla que també amb una durada menor. Però el millor de tot, és que aquest poder és capaç d’actuar no només en la nostra ciutat, sinó fins i tot en un país sencer. Es tracta del poder electoral. Aquest és capaç de crear coses com un parc infantil en només dos dies, o començar obres d’eixes que mai comencen, o arreglar voreres, vials i posar baranes en parcs on els nens juguen prop dels cotxes o inclús organitzar festes multitudinàries en les que fins i tot poden arribar a convidar els jubilats per a dinar; això per no parlar dels diners que és capaç de moure en el camp de la publicitat, omplint els carrers i les bústies de tothom, amb lemes que ni els van a les fotos o que ni tan sols ells es creuen, però que sembla que queden bé i fan que es cotitzen millor. Així que a mi només em queda pensar que d’alguna manera ens veuen com autèntics borregos que qualsevol pot comprar en una granja, tractant de seduir-nos per que ens endinsem en el camió que ens durà a l’escorxador o “matadero”, que sona més clar. Llavors em pregunte: no seria més fàcil posar una tenda d’eixes com les de “Compro Oro”, en les que en compte posara “Compro Votos”?.

Així, no eixim de cara o creu, potser perquè creguem que mes val roí conegut que... Potser no som capaços de creure o imaginar que altres polítics de grups minoritaris no ho pugen fer bé, almenys en els seus primers anys de legislatura. Ojala aquestes dos forces politiques dominants es quedaren en el cul a l'aire i arribaren a veure com es queden fora del bombo!, però això només és la major de les ficcions que ni les multitudinàries acampades o manifestacions són capaços de convertir en realitat.
LEER MÁS...

ARTICLES DE FESTA

Jo no sóc gens fester, ni puc dir que m'agrade molt la festa o li tinga devoció. Sóc d'eixes persones que si poden, aprofiten per anar-se'n de viatge, malgrat que jo només he pogut anar-me'n per les rodalies fugint de la meua casa en el centre per a poder dormir i passar uns dies tranquil. De no ser perquè en algun moment he hagut d'anar a ma casa o passar pel centre per motius laborals, quasi ni me n'he adonat de la festa.
Això si, m'han dit que l'Entrada ha lluït molt, sense que es notara la crisi, però per a mi la festa va començar el divendres a les tres de la vesprada quan la policia em va dir que no podia entrar en cotxe a ma casa sense un passe. "Tan prompte tanquen el pont!. Però si els actes no deuen començar fins les set o les huit de la vesprada!. Només necessite passar un moment i carregar unes coses!". Jo no entenc res de festa i no sabia que cal un passe fins i tot per anar a ma casa, que està a l'altra banda del pont!. "Res de res!" va dir el municipal. No em va deixar passar. Collons!, si que comencen bé!. Quasi m'agarren ganes de demanar que ploga molt, però que molt, més del que va ploure enguany, però bé. Aconsegueix que mon pare em deixe el seu passe, que pertany a la matricula d'un altre vehicle, però que el policia no es molesta en comprovar i em deixa passar. Això és seguretat!.
Els localets del meu carrer, que grups de joves han llogat fa temps, estaven a rebentar. Segur que en aquests dies pugen les accions de les destil·leries i licoreres. El germà d'una companya de feina, que precisament treballa en aquest sector, va dir que en la nostra ciutat es beu més que en qualsevol altre lloc. Un any, volent promocionar una d'aquestes begudes alcohòliques, es van quedar sense existències el mateix Dia dels Musics, quan acaba de començar la festa, cosa que no els havia succeït en cap altre lloc. Menys mal que només duren tres dies, sinó, segur que s'emborratxen fins i tot les granotes del riu!.
Però després de tot, independentment de l'ofici, crec que ni s'imaginem la quantitat de gent que treballa en festes i que ni tan sols ens molestem en agrair el seu esforç per que uns altres es puguen divertir: Policies, bombers, hostalers, serveis de neteja i persones com jo, que anava a fer el seguiment diari de gent que viu per on han posat les paradetes dels firaires enguany. Jo passava prompte, quan encara no estaven obertes i els firaires es dedicaven a comentar com els anava o preparar la jornada. Hi havia de tot: descontent pel lloc, pocs ingressos, crisi i fam. Ha de ser dur viure així, d'un lloc cap a un altre, amb quatre favades de les que han de menjar o sobreviure. I encara hi ha qui només té un llençol i quatre trastos, que arreplega d'un bot si veuen a la policia, perquè no tenen "papers".
Quan va passar tot el sarau, ens vam arrimar a veure els Soparets, i de pas, demanar un entrepà en qualsevol lloc. Això és tot el que vam poder gaudir de la festa i mentre aguaitàvem al cambrer, vam presenciar com uns xavalets se n'anaven sense pagar el seu entrepà i només un d'ells es quedava soles esperant que li cobraren el seu, mentre mirava a uns companys que l'havien deixat, fugint sense vergonya.
Buscant apreciar les restes de la festa, ja pel centre notàvem encara l'olor de pólvora i de les bonyigues dels cavalls mentre passejàvem entre la gent que continuava aguantant la festa i es resignava a despedir-la, entre la brossa i les pixades o vomitades dels carrers i la lluminària dels seus ornaments. I entre tot això, es veien els signes del pas de la diversió en els cartells de la campanya electoral, on hi havia adhesius en llocs estratègics i bigots. Txé!. En els diners que es gasten!.
Ara ja ha passat tot i potser només queda el record i alguna que altra ressaca, però nosaltres hem de tornar a la seguida. Segur que alguns tindran de què parlar.
LEER MÁS...

LOBOTOMIA

La setmana passada, mentres jo esperava en un semàfor, em vaig trobar amb el que fa molts anys va ser el meu perruquer de barri, que va eixir de la seua barberia situada en eixe mateix cantó per a saludar-me amb gran emoció i simpatia, atés que feia molt de temps que no em veia.
Fa anys que jo m'havia mudat de barri i ja no passava per allí. La veritat és que al llarg de la meua vida, tampoc vaig ser dels que anaven molt a la perruqueria, però el meu germà continuava passant per allí i segons pareix va fer que es mantinguera viu eixe contacte que jo havia tallat.
La veritat és que amb aquell tracte, em van entrar ganes d'anar a tallar-me els cabells de nou, encara que ja els tinguera tallats al dos. Abans no m'agradava massa que em tallaren els cabells, perquè sempre acabaven tallant-m'ho qui sap com, sense que atengueren massa a com jo volia tindre el cabell, però realment donava gust veure com es manejava amb les tisores, que pareixien una prolongació natural de les seues pròpies mans. La veritat és que ara ja no m'importa com puga portar el cabell i quasi preferisc portar-lo molt curt.
Després de rebre eixe tracte, em pregunte com hi pot haver gent tan simpàtica i agradable i en canvi hi haja persones tan esquerpes i estúpides caminant per la terra, que a més es dediquen a emprenyar als altres, no conformant-se amb la infelicitat que ells mateixos han decidit viure, danyant així tota bona i feliç convivència.
Potser per desgràcia puc dir que conec unes quantes persones d'eixes sense les que tots seríem molt més feliços. Són persones que han posat verí entre germans o cosins fins al punt que hagen deixat de parlar-se. Algunes d'elles han tingut poder per a abusar dels seus treballadors, inclús per a dividir societats i destruir empreses. Altres han creat rivalitat entre companys de treball. Inclús he conegut a algunes que bé podria dir-se que han tingut fills per enveja dels fills d'altres.
Em pregunte si eixe tipus d'actituds no tindrà alguna cura; si de cas practicant-los algun tipus de lobotomia no es podria corregir eixe tipus de malaltia mental que tants problemes ocasionen en este món.
LEER MÁS...

L’IMPERI CONTRAATACA

El passat dimecres anava jo tranquil·lament caminant per un d'eixos foscos racons de la nostra ciutat, que per la meua professió, solc visitar a diari, i de sobte vaig començar a sentir crits. A mida que anava avançant, vaig començar a veure gent i més gent mirant des de balcons i finestres, que per cert també van començar a cridar o a preguntar què succeïa.

Era tard i el dia començava a confondre's amb la nit, però arribant ja al meu destí, vaig poder veure bé de què es tractava: una baralla entre dos xicones, una més grossa i altra més prima. Anaven barallant-se i movent-se alhora dins d'un xicotet cercle d'espectadors famolencs d'acció. Hi havia patades voladores, punyades i estirons de monyo animats per la concurrència, que també animava que continuaren pegant-se o dient que deixaren que es pegaren, i amb sorpresa, entre els crits que semblaven els del pati de l'escola en un acalorat partit de futbol, vaig sentir algú que també demanava que es mossegaren.

Poc després van començar a sortir de tots els racons nens i majors cap al lloc de la batalla com naus de combat, disposades a atacar o defendre el seu imperi. Van començar a ajuntar-se una cinquantena de persones, d'eixes que la societat arracona en una barriada. Potser era una situació que a molta gent podria causar-li por i passaria de pressa per anar-se'n lluny el més prompte possible.

A mi em resultava una situació emocionant, però em faltaven molts detalls de la història. A més, jo havia d'entrar en la finca passant pel mig de la baralla, que per sort va anar movent-se una mica cap a la dreta i vaig poder passar com si res succeïra i potser sense que ningú se n'adonara de la meua presència aliena, com les càmeres que graven una pel·lícula.

Vaig tardar uns quinze minuts en sortir, després de contar-los els esdeveniments amb sorpresa i emoció a les persones que havia de visitar. Ara, des de la porta del carrer, vaig veure que la baralla estava situada a uns quinze o vint metres i hi havia una dona major que destacava en aquell cercle, amb els cabells llargs, arrissats i negres, vestida també de negre, que bé podria semblar "Dar Bader" i que cridava amb autoritat mentre les dos protagonistes continuaven buscant venjar l'ofensa causada per l'altra.

De vegades parlem d'integració; volem lluitar contra el racisme; potser volem que tots siguem iguals i ens comportem civilitzadament, com éssers evolucionats, però encara queda molta gent que potser no ha evolucionat tant i que no acaba d'integrar-se en el nostre model, en aparença obert a la tolerància, però des de lluny, com un ideal perquè el cert és que poc invertim en ella.

Altres, en canvi, malgrat que estiga mal vist, no dubten en declarar-se racistes, perquè aquesta gent que la societat rebutja, no deixa de donar-los més motius que alimenten el racisme.
LEER MÁS...

NOMÉS SÓC UN ALCOHÒLIC

La influencia dels amics, viure la mateixa situació en casa, la soledat, una mala separació conjugal, la falta de feina i altres problemes són de vegades algunes de les causes que porten a la gent a recolzar-se en l’alcohol o també altres drogues buscant oblidar u ofegar totes les seues desgràcies, malgrat que només siga durant uns moments, perquè potser manquen les forces o capacitats per a fer altra cosa i buscar una solució.

També hi ha gent que utilitza l’alcohol o les drogues per plaer, com elecció personal i de vegades prefereixen viure en el carrer, abans que dur una vida “normalitzada”, amb els seus horaris, responsabilitats, tasques, obligacions i pagaments.

De vegades passen els anys i alguns se n’adonen que els problemes no se solucionen així, és més, s’agreugen, fins i tot arribant a perdre la relació familiar, la feina o la salut. Alguns decideixen posar-se en tractament amb vertaders motius de canvi, però altres només busquen subsistir una temporada de centre en centre; de tractament en tractament o esperant aconseguir algun tipus de prestació.

Hi ha nombrosos tipus de tractament, però sobre tot, un dels punts més difícils és la necessitat de recolzament de les persones que pateixen una addicció, perquè potser la “professionalitat” esta contraindicada amb la implicació emocional i personal.

El fet de canviar completament de vida, abordant les capacitats personals, la formació, les habilitats domèstiques i socials, el canvi d’entorn i l’ocupació laboral són punts del seu tractament, però de vegades eixe tractament es du a terme en centres tancats, fora dels quals s’enfronten a una nova vida que no sempre és fàcil refer i menys a mida que passen els anys i en solitari.

La soledat és així una de les principals dificultats que sovint magolen tot el tractament anterior, perquè una vegada acabada l’estada en un centre, s’enfronten altra vegada a la seua pròpia realitat, sense bons amics, sense parella, sense recolzament familiar, sense habilitats socials, sense casa, sense feina...

Al cap i a la fi, Qui vol ser amic d’algu que ha tingut problemes amb l’alcohol o altres drogues?. Qui vol donar-li un altra oportunitat després dels maldecaps que potser els haja ocasionat?. Qui vol implicar-se de manera “personal” en ajudar que una persona vaja endavant?. Qui vol passar l’estona amb una persona que de vegades ni tan sols pot tindre conversa?.
LEER MÁS...