FILOSOFIES D'UN IGNORANT: de febrer 2011

NO PODEM CANVIAR EL MÓN

Sovint m'he trobat gent que volia canviar el món, entre els quals he de dir que jo també em podria incloure. Així hi ha molta gent que d'alguna manera no està satisfeta davant tantes injustícies i necessitats com trobem en aquesta vida i diuen que volen fer alguna cosa per tractar de millorar-la, però generalment les paraules no acaben convertint-se en fets i és poca la gent que realment es mobilitza.
Per contra, hi ha gent que sí que tracta de fer coses per millorar-lo, però sovint troben tantes resistències, indiferències i necessitats, que acaben esgotats i cremats. Potser aquest és el primer pas per a la nostra pròpia derrota. Està clar que no farem d'aquest un món millor, per les pròpies limitacions, capacitats i interessos de l'ésser humà, però pel moment si podem arribar a comprendre que un món millor és possible, tot partint d'un canvi en la nostra forma de ser i d'actuar amb els altres; canvi que pot requerir tantes generacions, que la nostra aportació, o petit canvi mai arribarà a abastar a tothom, però sempre ajudarà als del nostre entorn més pròxim, i per tant, realment estarem arribant a millorar el petit món del nostre voltant.
Pense que generalment es vol abastir més del que podem, perquè hi ha tant que fer, que amb els nostres actes voldríem ajudar al major nombre de persones, però no sempre es disposa dels recursos materials i humans necessaris. Així jo sempre dic que si alguna cosa volem canviar, primer hem de fer-ho canviant nosaltres i després hem d'aprendre a conformar-nos en millorar una mica el nostre entorn més pròxim, que sempre serà més abastable a les nostres limitacions humanes, perquè el cert és que canviar el món, no és cosa d'una persona, sinó de tots els seus habitants.
Si tots anàrem encenent eixes petites flames del canvi interior que es transmetera al nostre entorn, aniríem fent rodals i rodals que tard o prompte anirien unint-se i fent canvis i millores cada vegada majors.
Però per desgràcia, sembla que vivim en un món que vol afavorir l'individualisme, l'èxit i la riquesa personal, aspiracions que no són abastables per a tots, ni tampoc massa sostenibles. Potser la crisi també ens fa més egoistes perquè la necessitat acaba fent busquem la nostra pròpia subsistència i la de la nostra prole, oblidant-nos dels altres, que també acaben fent el mateix que nosaltres.
Està clar que si no fem eixos petits canvis necessaris, no sé on arribarem a parar, però el cert és que segons la tendència, potser alguna cosa sí que veurem i no sembla un futur massa esperançador.

NOMÉS UNA BECADETA

Sovint escoltem que hi ha accidents per adormir-se al volant i generalment acabem pensant que els accidents potser sempre són coses que els passen als altres per la seua pròpia irresponsabilitat al volant i que no ens afecten massa a nosaltres.
Aquest diumenge vaig quedar amb uns amics a les huit i mitja del matí per a pegar una volta amb bicicleta, com solem fer quasi totes les setmanes. Anàvem tranquil·lament per la via cap al "Barranquet de Soler", quan vam veure un cotxe que de cara cap a nosaltres, havia anat envaint poc a poc el carril contrari fins que se'l vam veure damunt. Ens vam haver de tirar tots cap als costats de la carretera cridant-li.
Era un cotxe blanc i gran, d'eixos de marca, marca, és a dir dels que porten les persones amb molts diners o els que volen aparentar que tenen diners i no tenen altra cosa més que el cotxe. Dins anaven dos persones que devien tindre més de trenta anys, o poc els faltaria. El conductor era un home que anava amb el cap completament refermat en la finestreta, recolzat també sobre el seu braç. Al costat anava una dona que semblava estar desperta i mirant endavant. No sé si estaria contant barrufets, però el cas és que els dos semblaven dur un bon guitarró, que arrossegat al llarg de la nit, ja estava convertint-se en son. Però el pitjor de tot és que anaven al volant i casi ens passen per damunt!.
Al cridar-li tots alçant les mans per advertir-lo mentre fugíem espantats, va alçar el cap i va pegar una volantada per encarrilar el cotxe, que si no acaba atropellant-nos a nosaltres, s'estampa contra un gran ciprer.
El cert és que sempre ens queixem de les prohibicions: que si no podem fumar en el restaurant; que si no podem prendre una copeta en el dinar i després agafar el cotxe; que si els controls d'alcoholemia; que si els radars; que si el carnet per punts... Mai tenim en compte que la llibertat implica responsabilitat i com d'alguna manera sembla que poc a poc anem sent menys cívics i responsables, són necessàries unes lleis més estrictes.
Així no devem pensar que la irresponsabilitat d'uns no ens afecta a nosaltres, perquè a l'igual que les prohibicions ens afecten a tots, les irresponsabilitats d'altres també ens poden implicar a nosaltres convertint-nos en les seues víctimes.

PAUET I EL SEXE

Fa molt, molt de temps, un xiquet jugava feliç en el parc, encara que esta vegada estava a soles, perquè al seu millor amic, l'havien castigat i el seu altre amic, se'n va anar amb sa mare a comprar-se unes sabatilles.

A la poca estona se li va acostar un desconegut. Era un home prou major; este el va saludar i va anar a assentar-se en un banc que hi havia davant d'ell. Pau, o “Pauet”, que és així com el cridaven els seus pares i els seus amics, va mostrar indiferéncia, perquè sempre li havien dit que no parlara amb estranys. Però aquell home no es va donar per vençut i li va dir que era de molt mala educació no tornar la salutació, així que Pauet el va saludar. “Així està molt millor”, li va dir aquell personatge somrient; “Vine i pren un caramel”, va continuar dient. Innocentment, el xiquet va acudir a per aquella llepolia. “Hui fa un dia meravellós, veritat?; pots assentar-te que no et vaig a mossegar” li va dir de nou aquell home somrient; però el xicotet, guardant les distàncies, se'n va tornar per a arreplegar els seus joguets. Si hagueren estat els seus amics, segur que s'hauria envalentit per a dir-li a l'home que sa mare no li deixava parlar amb desconeguts.

Acabava d'arreplegar el tractor, la pala, el rastell i el poal quan es va donar la volta per a mirar per última vegada a aquell desconegut. I allí estava ell, assentat en el banc fent alguna cosa amb els seus pantalons.

“S'havia baixat la cremallera i s'estava tocant el xiulet”, li va dir al seu millor amic dos dies després entre rialles. No li van donar importància a l'assumpte, perquè la seua ignorància en tema sexual mantenia intacta aquella innocència seua i tot va quedar com un acte de bogeria. Tampoc van parlar amb ningú sobre l'assumpte, perquè això “eren porqueries” segons deien els majors.

Temps més tard, en els bancals d'una masia abandonada, en els que estaven jugant Pauet i els seus amics, va aparéixer de nou un home que deia ser mag.

Encara que les imatges estan difuses i les seues paraules es van esborrar per complet de la meua memòria, puc anotar que tal home, va acabar masturbant-se a tres metres d'aquells xiquets, entre els que estava jo i Pauet, assentats com si davant d'un espectacle de màgia es tractara, amb els ulls fixos en l'escenari per a no perdre detall i poder delatar el mag i els seus falsos trucs.

Quan va acabar el que deia ser el seu primer truc de màgia, va dir que necessitava un paper per al seu segon truc i se'n va anar a buscar-lo. Ja no va aparéixer. A la poca estona, van aparéixer dos xavals que eren uns anys majors que nosaltres, als que els vam explicar el que havia succeït. “Això nosaltres també podem fer-ho, però vosaltres sou massa xicotets encara” van dir abans d'anar-se.

Jo no vaig saber fins on podia abastir la magnitud dels fets que van succeir en el parc o darrere de la masia amb aquells hòmens fins a anys més tard. Però les picadures que en aquell moment van passar desapercebudes per a la meua edat, em van deixar un verí en la sang que perdura anys després en la meua ment.

Per circumstàncies de la vida, les activitats amb xiquets són una constant que em recorden moltes vegades aquelles escenes, de les que els mitjans de comunicació ens destapen casos pitjors, i pense que jo vaig tindre sort i no em van causar majors traumes que classificar la sexualitat com una cosa bruta o prohibida. Encara sort que la meua dona em va fer canviar d'idea i vaig descobrir el seu costat bonic!. Per sort, els xiquets dels nostres dies són més desperts i posseeixen major informació sobre estos temes, encara que tant de bo mai perderen eixa innocència que els fa tan especials.

Es diu que els maltractats acaben convertint-se en maltractadors, així que jo potser també podria haver-me convertit en un altre home més que com ells, perden el cap i ofegant la moral, alimenten les seues fantasies sexuals amb els perfils de la innocència que es dibuixen en els rostres dels xiquets o de qualsevol altra manera menys decorosa.

Resulta curiós veure que és sempre l'home el verdader protagonista en els casos de violacions, pederàstia, prostitució, maltractaments, drogoaddicció… És una cosa que també m'avergonyeix com a home i em porta a preguntar-me perquè, amb la de dones que hi ha i com de meravellosa pot ser viure la sexualitat en la seua companyia, en condicions d'igualtat i de manera responsable!. Uns responen que és cosa del mal, que camina solt per la faç de la terra, però la veritat és que encara no he trobat una clara resposta que em satisfaça i em permeta entendre el perquè de tals accions humanes.

Pau

LA LLENGUA MÉS LLARGA

Sovint he trobat gent que m’ha preguntat perquè escric en valencià, dient alguns que no estaven d’acord perquè el castellà és una llengua que tothom entén al nostre país i a més, arriba també a major nombre de persones, donat que és la tercera llengua més parlada en el món.

He de dir que no ho faig amb la intenció d’alimentar cap tipus de nacionalisme, donat que pense que és una lluita sense trellat, sinó només perquè és la llengua en la que m’han parlat des de petit en casa i amb la que també parle amb molta més gent. També em sent còmode amb ella i de la mateixa manera, hi ha menys gent que escriu en valencià.

Sé que seria una cosa molt ambiciosa arribar a aconseguir que tothom em llegira, per tant segons aquest motiu, també em resulta igualment absurd haver d’escriure en una llengua que abastira al major nombre de persones, perquè llavors hauria de triar l’anglés o el xinés, que van per davant del castellà.

Igualment he d’afegir que quan realment interessa el que es diu o està escrit amb qualsevol llengua, la gent sempre ha fet el possible per entendre-ho i traduir-ho. De fet s’han traduït documents de llengües ja perdudes fa segles. Jo només pretén escriure amb humilitat, sense ambicions, ni tractar d’ofendre a ningú i buscant només arrapar una mica la consciència col·lectiva, amb la meua llengua de carrer.

El cert és què em resultaria més fàcil escriure en castellà, perquè en l’escola ha segut la llengua que més s’ha reforçat, almenys en la meua època. També és més fàcil trobar millors programes correctors en castellà i fins fa alguns anys, em vaig veure en certa mida obligat a escriure en castellà per no haver-ne trobat per al valencià, però ara que n’he trobat i ja he anat practicant, em resulta indistint escriure en qualsevol d’aquestes llengües i també intente millorar el seu ús. De fet utilitze les dos, malgrat que de vegades se’m pot confondre algun accent i y o lletra.

Com m’agrada escoltar a la gent, i també per petició d’alguns lectors als que els costa entendre el valencià, he decidit alternar la publicació dels meus articles en qualsevol de les dos llengües, perquè el cert és que sempre que he escrit alguna cosa, ho he traduït del valencià al castellà i al revés i per a mi no em suposa cap feina addicional.

Agraeix l’opinió d’aquella gent que llig el que jo escric i més encara el fet que també em faça saber les seues opinions.