FILOSOFIES D'UN IGNORANT: de novembre 2010

MEDALLA DE COURE

Fa uns dies estava fent una activitat en un parc amb un grup juvenil i de sobte vam veure un esquirol (espècie animal) botant entre els arbres del parc sense cap tipus de pudor davant de tots els espectadors, que sorpresos el seguien amb exclamacions. Prompte va sorgir un altre adolescent que el va perseguir a pedrades. Malgrat que en aquell moment jo no vaig tindre valor per a dir-li res, o no vaig ser suficientment ràpid per a cridar-li l'atenció, una altra monitora ho va fer per mi. Per sort aquell adolescent va callar i se'n va anar, cosa poc habitual perquè sovint s'envalentixen i tot acaba amb una discussió on el ciutadà que crida al civisme sol ser increpat, insultat i humiliat sense cap consideració ni respecte. I en situacions com aquestes, he d'admetre que si em fique en ella, jo no calle la boca i em solc posar al mateix nivell, convertint la situació en un intercanvi de paraules inútils i vulgars, en què els nervis i la manca de paciència em vencen. A més, quan veig aquesta mena de comportaments, generalment també m'agafen ganes de pegar-los una bescollada o un bon estiró d'orelles, que potser podrien acabar de pitjor manera.
Una vegada l'adolescent se'n va anar, de seguida va sorgir un gat, que va voler acabar de fer la feina que l'adolescent no havia completat, perseguint a l'esquirol fins que aquest, més ràpid en agilitat i reflexes, es va enfilar rames amunt botant d'un arbre a altre. Sense dubte aquell esquirol va tindre un mal dia.
Dos nits després es va repetir una situació semblant, però aquesta vegada estava jo a soles. Vaig veure a tres persones causant danys en el mobiliari urbà a plena nit. Estaven furgant en unes faroles, segurament tractant d'extraure el cablejat de coure. Els vaig saludar amb indiferència i vaig passar de llarg pel seu costat, no sense tornar a dubtar què podia fer. Finalment em vaig decidir a agafar el telèfon i cridar a la policia, que no va tardar en aparèixer com si d'una gran persecució poguera tractar-se. Van vindre dos unitats mòbils que van necessitar que els assenyalara als autors del delicte. Aquests van tractar de fugir, no sense deixar d'insultar-me per haver-los delatat. Un cotxe de policia va fer un gir de 180 graus enmig del carrer i va reprendre la persecució, mentre l'altre va anar a pegar la volta, potser per tal de rodejar-los i evitar que s'escaparen.
Jo no vaig tindre molt clar que els pogueren agafar i finalment me'n vaig anar a casa a dormir sense conèixer el final de la història. Dos dies després en el periòdic sorgia la noticia. N'havien detingut a dos d'ells, un dels quals era menor. Sembla que el tercer havia fugit.
És així com la implicació ciutadana pot ajudar a impedir danys majors o corregir els actes poc cívics d'algunes persones. Potser si tots velarem per aquestes coses i li cridarem l'atenció quan veiem que algú està fent una pintada o quan hi ha un gos "cagant" en la vorera o el parc mentre el seu amo mira a l'univers, o quan altre està tirant pedrades a una farola o un animal, o quan veiem gent deixant-se la brossa en el parc o la muntanya, o altre tirant un pot o un paper en qualsevol lloc,... sense dubte ja estaríem contribuint a fer un entorn millor.

AMB FRANCO VIVÍEM MILLOR

Malgrat que aquesta és una frase feta que sembla sentir-se encara pel nostre país, una dictadura és sinònim d'autoritarisme, però sobre tot, de repressió, on sembla que es governa fent servir la por. I amb la por, pareix que tot el món es comporta. En canvi, amb la democràcia creem que es tenen més en compte les llibertats i drets de l’individu. I acabem per no respectar res.

Així l’altre dia ens van convidar a un banquet en un restaurant i dos persones van començar a fumar en la taula, al costat de dos xiquets. A un d’ells, la mare dels xiquets, una dona fumadora que amb total discreció havia sortit del restaurant quan li abellia fumar-se un cigarret, li va cridar l’atenció i aquest de seguida va apagar el cigarret, però l’altra persona va continuar fumant i defenent el seu dret amb foc i espasa. Prompte va sorgir així un tema acalorat com és que amb la llei del tabac no es podrà fumar en quasi cap lloc, fins i tot els parcs on juguen els infants. Mentre aquella dona defenia entusiastament que amb el seu cos feia el que volia i que havia conegut molta gent fumadora que no havia patit cap conseqüència física, mentre altres no fumadors estaven traient els pulmons per la boca, la conversa pujava de to. Va arribar a dir-se que amb tanta prohibició estàvem vivint baix una dictadura encoberta, on no podíem fumar on ens abellira.

Molts defenem la llibertat com un dret i un valor que també va aconseguint-se amb el progrés. Així sembla que aquella dona tenia raó, però recorde amb gran interès el que un dia li vaig sentir dir a una altra persona; i és que “ser lliure implica haver de ser responsable”. El cert és que la paraula “responsabilitat” és la gran oblidada quan parlem de llibertat. Sembla que cada vegada hi ha menys civisme i respecte. Som ciutadans menys responsables. Llavors és necessari anar ficant noves lleis i prohibicions perquè no sabem conviure massa bé amb altra gent. Així, per exemple, quan no fem cas dels límits de velocitat dins la ciutat és necessari posar turons que colpegen els amortidors del cotxe. Tampoc es pot fer foc o acampar en la muntanya perquè tirem moltes deixalles o no tenim en compte els possibles riscs d’incendi. Igualment no podem anar amb moto o bicicleta per la serra perquè fem molt de soroll o anem de manera que causem danys en els camins. Les sancions també cada vegada són majors, perquè tampoc som responsables al volant i segur que si rebusquem encara trobarem moltes altres coses.

Llavors podem parlar de drets i llibertats, però primer hem d’aprendre a ser més responsables, més cívics, menys individualistes i menys indiferents amb el que ens rodeja, tenint en compte que pel fet de viure en societat, tot açò és necessari, a més que també hem de complir amb les nostres obligacions com a ciutadans.

INCONFORMISTES

Hi havia una vegada una dona viuda que plorava desconsoladament la pèrdua del seu marit, quan va sentir que cridaven al timbre. En obrir va trobar una parella que deia necessitar diners per agafar el autobús i anar a la capital de la província. Ella, ficant la mà en el seu moneder, va agafar el que tenia i els ho va donar. De seguida aquella jove parella estrangera no va dubtar en dir que els semblava molt poc el que els havia donat. Ella va dir que no tenia més i aquests li van dir que els estranyava molt, que vivint en una casa com aquella, poguera tindre i donar-los tan poc. De seguida ella els va dir que canviaria la casa i la seua situació per la d'ells, en la que almenys es tenien l'un a l'altre i que els havia donat el que tenia. Si no estaven d'acord, se'n podien anar amb les mans buides. Sense massa convenciment i res més que afegir, aquella parella de joves va agafar els diners i se'n va anar. Mentre, la dona va continuar enyorant el seu marit.
Sembla estar en la naturalesa de l'ésser humà no conformar-se amb el que té i desitjar sempre el que puga tindre l'altre. Potser açò té a veure amb el sentit de propietat privada i l'enveja quan no tenim el que ens agradaria. Sempre sembla millor allò que té l'altre i mentre envegem, no som capaços d'aprofitar i viure feliços amb el que tenim. A més hi ha qui no es conforma en desitjar allò que tenen els altres i fins i tot, decideix recórrer al robatori per aconseguir-ho, però el cert és que resulta fàcil parlar d'aquestes coses quan tenim les necessitats cobertes o quan afecta a altres. Per a que no ens furtem el que tenim, pregonem que no hi ha que robar; per a que l'enveja que ens puguen tindre no arribe a fer-nos mal, diem que no hi ha que envejar. Però el cert és que tot açò surt quan no som capaços d'estimar i compartir amb l'altre, o arribar a preocupar-nos tant pel benestar dels altres com del nostre propi benestar. I amb seguretat es pot dir que fins que no arribem a entendre i aplicar açò, viurem dins el model del món que ara tenim, que sembla anar cada vegada més a la deriva, i que tampoc acabarà per molt que alguns s'afanen en predicar que el fi del món està pròxim.

EL PROXENETA

Fa uns dies vaig veure una pel·lícula on al principi el protagonista deia no estar interessat pels diners. Era un estudiant, que per un projecte innovador, va rebre importants ofertes de treball que va acabar rebutjant i donant el fruit de les seues habilitats gratuïtament. Després aquest personatge inicia un altre projecte que igualment vol oferir a la gent de manera gratuïta, però avança ajudat per algun amic que posa el capital, apropiant-se també d'una vaga idea d'altres i agafant petites inquietuds dels seus companys d'universitat. Així, una idea madurada entre tots i que també parteix del despit cap a una novia i la necessitat de conèixer xiques, o l'ambició d'altres amics i la traïció entre uns companys d'universitat, acaba transformada en una gran empresa i ell es converteix en el multimilionari més jove del món. Curiosament és l'ambició dels altres el que fa que ell acabe sent milionari i en aquest punt, ell ja no renuncia als diners i els seus principis altruistes queden completament ofegats.
El cert és que tothom somia en tindre diners i si no som capaços de guanyar-los per nosaltres mateixos, amb el nostre esforç, només queda ja confiar que ens toque la loteria. Així diuen que no es pot servir a Déu i als diners, perquè sembla que aquests són més golosos i en aquesta efímera vida, on ens donen seguretat i comoditat, també acaben corrompent els éssers humans. Quan més diners tenim, també en volem més; hi sembla no haver-ne bastants i quan el que ens preocupa és emmagatzemar més i més diners per a viure amb certs luxes i comoditats, estem deixant de banda molta altra gent que de vegades no té el mínim per a viure dignament.
També hi ha qui utilitza aquestes necessitats d'altres persones per tocar la sensibilitat de la gent i recaptar diners, que volen aconseguir a la desesperada acaçant-nos amb loteries i donatius; apel·lant a la bona voluntat, la caritat o la solidaritat. Alguns de vegades ho fan renunciant ja als seus vertaders valors o principis, o fins i tot com a mitjà per a la seua pròpia subsistència i una vegada plenes les arques, els diners tampoc arriben a utilitzar-se per a la seua finalitat, sinó que van banyant allà per on passen i finalment poca part dels recursos recaptats acaben arribant al seu destí solidari.
És una realitat que tot es quantifica i valora amb diners i arriba a fer-se qualsevol cosa per tal de tindre'n; fins i tot hi ha gent que diu que si no tens diners no pots fer res i açò és trist: vol dir que li hem llevat tot el valor a l'ésser humà i les seues capacitats i li l'hem cedit als diners. De vegades també ens poden plantejar fer un donatiu o participar com a voluntari i sembla resultar més còmode contribuir amb un donatiu i no calfar-se més el cap. Però què passa o què fem quan l'economia falla?. Entre altres moltes coses, potser és quan alguns miren cap a dalt i li pregunten a Déu perquè o li demanen ajuda.