ZONA ZERO

Quan una bomba nuclear impacta en un lloc, aquest punt en el que la destrucció és molt més greu s'anomena zona zero, malgrat que la radiació i els efectes destructius arriben molt més enllà. En el Mig Any Fester el centre de la nostra ciutat es va convertir en eixa zona zero, en la que podíem trobar els efectes de la destrucció del civisme en forma de deixalles pels carrers, gots per damunt dels cotxes o els portals, vòmits i pixarrades per tot arreu, o fins i tot algú dormint en un portal.
Jo també vaig tornar a casa prou tard i em va sorprendre veure que el carrer on vivim s'havia convertit en tota una discoteca, en la que hi havia música que sortia d'algun local de lloguer i en el cantó baix de ma casa, es congregava més gent que en la manifestació d'una vaga general. El cert és que hi havia un ambient que quasi convidava a quedar-se i veure què succeïa o com es desenvolupava la nit en aquell lloc, però potser el més sorprenent va ser trobar a la gent improvisant el seu propi lavabo per ací i per allà, entre dos cotxes o en qualsevol altre racó, airejant la sardina o la petxina sense massa pudor. Això si que era un espectacle que ni les millors "Go-go" o "strippers" serien capaços de reproduir dins d'una discoteca.
El cert és que em sorprèn prou veure eixes xicones totes ben vestides i pintades amb tant de "glamour" com si a un sopar de gala anaren, que després en qualsevol racó, que sempre queda més a la vista que ficar-se dins d'un lavabo, no dubten en abaixar-se les bragues amb una facilitat desvergonyida i eixancar les cames per a deixar anar l'aigua de mar. Els xics sembla que ho tenen més fàcil i ells amorrant el canó en qualsevol portal ho tenen arreglat en uns pocs segons sense necessitat de desvestir-se ni airejar el cul també. Després amb dos espolsades i fregant-se les mans com si s'acabaren de posar colònia, tot queda arreglat.
De vegades veure aquestes coses és més entretingut que mirar la televisió, perquè l'espectacle encara pot anar més enllà, com per exemple, al veure algú atacat per la diarrea, que al costat d'un arbre, solta unes caldoses bufades intestinals que sembla van esguitar el calçat, donat que va acabar refregant les sabates per unes herbes, perquè realment no crec que estiguera traient-los brillo. Com se les apanyaria per a rentar-se les mans o torcar-se el cul, és una incògnita que m'atreveix a deixar en l'aire. Si després algú li va donar la mà, ja és cosa de l'altre.
Així, des del centre, l'impacte es podia trobar molt més enllà, arribant fins al riu, on també grans bandades es congregaven al voltant de qualsevol banc a la intempèrie, tenint més botelles que en una licorera, que una vegada acabada la festa, tampoc tenen la consideració en arreplegar, i que fins i tot, arriben a trencar. Menys mal que el serveis de neteja actuen de manera eficient fins i tot els dies de descans.
Pot resultar una mica trist veure el que molts joves anomenen diversió, que consisteix en ajuntar-se per exemple en un banc, els que puguen seure en ell, amb un muntó de begudes alcohòliques i sense molts més al·licients que no siguen agafar un bon pet, fer ostentació de valentia i desafiament a tota mena d'ordre o parlar de coses banals, però bo, confiem que a la llarga, arriben a ser gent de profit que no caiga en les errades de qui els van precedir i que aquesta falta de civisme, no siga una tendencia que perdure.
LEER MÁS...

ADÉU AMIC

Fa uns dies ens va deixar un amic. Malgrat que ell no va tindre una vida fàcil o amb grans èxits, sinó que més bé va fer patir una mica a la gent del seu voltant, he de dir que jo no vaig conèixer d'ell aquest passat, sinó que el vaig conèixer en un bon moment de la seua vida, quedant-me ja el record del seu somriure o el sentit de l'humor i veient també que el canvi sempre és possible amb una mica de voluntat. No vam poder gaudir de la seua presencia massa temps, perquè el cert és que cap de nosaltres anava a imaginar que el càncer prompte acabaria amb ell, però en aquesta recta final, a mi em va sorprendre la valentia amb la que enfrontava la seua malaltia, de la que era plenament conscient, sense perdre l'ànim, l'esperança o un envejable sentit de l'humor, donades les circumstàncies. Quan pensàvem que amb aquell talant tenia més possibilitats de véncer, de sobte se'n va anar sense pols ni remoli, sense que ens poguérem despedir.
Pense que en la seua última etapa de la vida es va poder reconciliar amb els seus germans, que amb sort van permetre veure el canvi i la millora en la seua vida i el van acompanyar en el seu final, però són molts els companys que el notem en falta i a algun li sap mal no haver pogut visitar-lo en l'hospital, perquè el procés també ha segut prou ràpid. També el notaran en falta qui compartia amb ell alguns moments en la cafeteria o el bar.
La mort és la gran incògnita de l'ésser humà, de la que tothom vol retardar el seu encontre, cosa que mai aconseguirem per molt que pensem el contrari. Generalment l'associem a tristesa, separació, pena o dolor, perquè tampoc assumim que la mort és també la conseqüència de la vida.
Així, la vida de tothom acaba de la mateixa manera, agafant a rics i pobres, bons i roïns, sense oblidar-ne a cap i fent-nos deixar enrere totes les nostres possessions, creences i records. I quan ens toca de prop, reaccionem com si no l'haguérem vist mai. Així la vida és un punt en el temps, per tant hem de disfrutar-la mentre dure i no malgastar-la sense sentit. Es pot afegir que el que distingix a un dels altres és com va viure i com va morir. També cal saber que entregar-se a les diversions no equival a assaborir la vida.
Un filòsof va dir que hi ha qui opina que la vida manca de valor perquè té un final, però que també es pot pensar el contrari: que si la vida no té un final, també perd valor, és a dir, en certa manera, el perill constant de perdre-la és el que ens permet donar-li valor. Però potser també cal remarcar que la responsabilitat de tot ésser humà ha de ser aspirar a fer alguna cosa de profit, fent que aquest siga un món millor que el que vam trobar i això és en gran medida el que li donarà valor i sentit a la nostra vida.
LEER MÁS...

CABRES PER CAMELLS

Ahir vam estar parlant amb uns amics del nostre viatge de bodes i algunes de les coses que més recordàvem era el regateig que vam haver de patir a l'hora de comprar qualsevol cosa. Els productes no tenien un valor real, sinó un valor de necessitat o desig. És una cosa que em recorda a l'intercanvi de bens o bescanvi que ja fa segles va quedar enrere amb l'aparició de la moneda.
Precisament les primeres formes de comerç entre els hòmens van consistir justament en l'intercanvi de productes mà a mà: el que un tenia i no necessitava, es canviava pel que l'altre tenia i no necessitava. Diuen que la primera condició perquè existisca intercanvi de béns és la capacitat de produir excedent. L'excedent és una part de la producció que no es necessita consumir i és el que va permetre emprendre l'hàbit d'intercanviar productes. Però també perquè existisca el bescanvi entre individus ha d'existir prèviament la institució de la propietat privada.
El desenvolupament de nous béns de consum i el creixement de l'activitat comercial va demostrar que aquest sistema era poc pràctic: en primer lloc perquè no sempre l'altre necessitava allò del que un disposava. En segon lloc, també era un problema determinar quin era el valor exacte dels productes a intercanviar. Per a resoldre aquests primers problemes els hòmens van buscar un producte de referència: els valors de totes les mercaderies s'establirien basant-se en eixe producte. Eixa referència és el primer pas en la història de la moneda, que és un element intermedi que serveix per a facilitar els intercanvis.
Sense dubte va ser tot un gran avanç, però amb el temps estem adonant-nos que aquest sistema monetari també comença a portar els seus problemes, principalment derivats de l'aparició del lucre. Les necessitats de les persones estan més que cobertes i per que hi haja consum, és necessari crear noves necessitats. Quan un recurs abunda, tampoc és lucratiu, així, per a poder lucrar-se, igualment és necessari crear una escassetat, malgrat que aquesta siga artificial és a dir, inexistent. Fins i tot arriba a produir-se un excedent que acaba destruint-se.
Així la tecnologia caduca per a retroalimentar el consum. Tampoc interessa vendre carn de qualitat, sinó produir molta quantitat de carn que vendre. Si les alteracions químiques dels aliments no produeixen malalties, no és necessària la química per a curar. Sempre predomina el lucre i l'interés sobre la verdadera necessitat, això motiva enganys, especulació i abusos que provoquen que unes persones tinguen massa i altres molt poc. Els diners també es creen del deute d'uns sobre altres. Llavors no hi ha honradesa ni valors humans, predominant el lucre per damunt de la persona.
La crisi és només el principi d'un esclafit que ha de portar canvis, i com en tots els canvis al llarg de la història, el que no s'adapte, sembla que acabarà quedant enrere, perquè en un intent de sobreviure, són pocs els que acaben allargant la mà als altres.
LEER MÁS...

EL DIA QUE VAN XAFAR LA LLUNA

Fa molt de temps, hi havia un home cridant al timbre i no li obrien la porta. Volia cobrar uns rebuts i donada la insistència d’aquell home, sense donar cap explicació, la mare va acabar dient-li a un dels seus fills que s’aguaitara a la finestra per a dir-li que sa mare no estava. La mateixa escena es va repetir en altres ocasions. Una situació semblant també va succeir quan una dona li va dir al seu marit que aquell televisor nou l’havien guanyat com a premi per comprar una determinada marca de galetes per al seu fill o que la nova rentadora casualment també l’havien guanyat en una rifa. Potser les adquisicions d’una dona les pagaven els rebuts pendents de l’altra.
De la mateixa manera, el polític li va dir a aquell home desesperat que es passara pel seu despatx i ell li donaria un lloc de treball que en realitat no tenia, però mai li va dir on trobar el despatx o si realment podria arribar fins a ell. Només es va lliurar d’una situació incòmoda.
Una vegada més el marit arribava tard a casa dient que venia de treballar, quan en realitat acabava de veure a la seua amant. Un fill també li deia a sa mare que no podria veure-la aquell dia perquè estava molt ocupat, quan en realitat no li abellia massa anar a visitar-la. Una mare que comprava telèfons compulsivament li deia al seu fill que li’ls havien regalat. També una xica parlant amb els seus amics deia ser amiga de la famosa cantant que en realitat no coneixia, però que van fer que tots li prestaren més atenció en la conversa.
El que poden semblar escenes d’una o altra pel·lícula acaben reflectint la quantitat de mentides que tenim al nostre voltant. Amb algunes d’elles ens escurem la consciència dient que són mentides piadoses que són utilitzades per evitar un mal major i que acaben donant la raó a qui diu que el fi justifica els mitjans. Però en realitat no deixen de ser mentides i no són més que perilloses trampes per a la consciència, que de vegades poden acabar impermeabilitzant-la i fent de la mentida un fet massa habitual en les nostres vides.
Pense que els fonaments que ens fan utilitzar les mentides són la falta de confiança, la por, la manca de comunicació, el desig de protagonisme... que en realitat acaben construint perillosos ponts amb fustes corcades que ens poden fer caure a nosaltres mateixos en un precipici i que també poden arrossegar a altra gent.
Però com diuen, abans s’agafa a un mentider que a un coixo.
LEER MÁS...

EL PREU DE LA VOLUNTAT

Caminava un dia pel carrer i em vaig trobar un home que apel·lava a la meua voluntat per a poder donar de menjar als seus nombrosos fills aquell dia. Sense pensar massa, li vaig assignar un valor a la meua voluntat en forma de tres monedes, creient que potser, la meua aportació seria invertida en altres menesters que no fossen l'alimentació d'uns fills desolats i famolencs.
Li vaig donar de menjar sense haver-li ensenyat a pescar. Aquell dia el món continuaria igual que el dia anterior i que l'anterior de l'anterior, perquè tu, t'havies topat ja amb aquell home o un altre paregut en una altra ocasió. Els dos vam fer el mateix.
Un altre dia, el teu i jo ens vam trobar i sense saber com, va sorgir el tema: els dos teníem clavats l'agulló d'aquell home que demanava menjar. Vam protestar davant de les autoritats; ho vam denunciar en la ràdio i la premsa: “Hi ha un home que hui tenia dificultats per a donar de menjar als seus fills”. Però tot es va quedar en oïdes sordes. Ningú ens va donar cap solució. La meua veïna viuda va voler recolzar la nostra causa; després es va apuntar un jove universitari. Vam arribar a ser set els preocupats per aquell home. El vam buscar un dia i un altre i un altre més, però no va aparéixer; encara que en el camí, vam trobar a quatre més com ell, que a més de no tindre per a menjar, tampoc tenien on dormir. Tres dels nostres companys se'n van anar decebuts per un sistema en què ja no creien. Per la nostra part, amb un garatge, unes mantes i un olla, els “sense sostre” van menjar aquell dia i van dormir fora del perill de la pluja. A la nit següent hi havia més boques que alimentar i més calor que oferir.
Ningú ens havia pagat; ho féiem per pròpia voluntat; perquè ens preocupaven els altres; perquè ens avorria un món sempre igual d'acomodat; perquè li demanàvem un poc més a la vida.... Era necessari fer molt més, encara que no teníem recursos. Un empresari es va solidaritzar amb nosaltres i després d'alguns tràmits, aquell tres de març es va crear la nostra associació.
Vam veure que al nostre voltant estaven sorgint altres associacions de voluntaris preocupades pels discapacitats; pels ancians; per les dones maltractades; pels immigrants; pels malalts d'alzheimer; pels xiquets marginats... En aquell moment començava a estar de moda ser voluntari.
Poc després, ens vam adonar que la meua veïna tenia la nostra companyia; l'universitari va omplir el seu currículum; a l'empresari li van desgravar en els impostos i va tindre prestigi social; i jo... em vaig sentir a gust amb mi mateix; però entre tots, li vam posar un pegat al sistema capitalista, que per descomptat, recolzava tota labor voluntària.
Passava el temps en forma de setmanes, mesos, anys. Jo em vaig cansar i no vaig trobar un relleu per a portar el meu testimoni. La veïna va emmalaltir. L'universitari va trobar nóvia i se va anar a buscar treball i l'empresari va preferir invertir en borsa.
Pareix que ser voluntari ja no estava de moda. Vam donar la nostra voluntat o vam alimentar els nostres interessos?.
LEER MÁS...