FILOSOFIES D'UN IGNORANT: d’agost 2010

UNA MAQUINA EN EL LLIT

La tecnologia, o el que alguns anomenen progrés, va camí d’uns avanços que semblen automatitzar amb màquines i ordinadors molts àmbits de la nostra vida, que sovint substitueixen a les persones. Així les reclamacions es fan per telèfon exposant-li el problema a una màquina, en compte de parlar amb una persona que hi ha darrere del mostrador; hi ha fàbriques on quasi tot es fa amb màquines i robots i només hi ha contades persones per a supervisar-los; ja podem pagar rebuts pel caixer automàtic, fer gestions bancàries i administratives amb firmes digitals, vigilar la nostra casa des del mòbil o des d’un ordinador connectat a Internet, fer qualsevol compra o fins i tot, conèixer i relacionar-nos amb molta altra gent per mitjà d’un ordinador connectat a Internet. Així també, igual que utilitzem l’ordinador per a conèixer gent, de la mateixa manera podem utilitzar el mòbil per tallar amb una relació de parella, potser perquè ja no tenim valor d’enfrontar-se o tractar amb una persona a la cara.
De vegades he anat al banc a fer alguna gestió i no han tardat gaire en dir-me que això ho podia fer des del caixer. Llavors em pregunte què fa eixa gent que hi ha en les oficines dels bancs?. Sembla que fugen de la feina o que els obliguen a fer que tractem amb les màquines. Quina sensació deuen tenir en veure que el seu esdevenir serà reemplaçat per una maquina més productiva i econòmica a llarg termini de temps, que mai estarà de baixa per depressió, ni necessitarà cotització a la Seguretat Social, ni rebre una nòmina.
M’imagine així el dia en què anar al metge s’haja convertit en posar la llengua i la targeta sanitària en una mena de caixer automàtic i aquest ens dirà el que tenim i el que hem de prendre. O també gent que no sàpia relacionar-se amb altres persones i tinguen un robot d’aparença humana amb qui ficar-se en el llit i a la seua completa disposició. M’esgarrifa pensar que el que semblen arguments de pel·lícules de ciència ficció algun dia puguen ser realitat.
Malgrat açò, l'altre dia vaig anar al caixer a traure diners i em vaig trobar en la seua pantalla amb un senzill missatge que considere molt interessant: “AMB MÉS IGUALTAT MENYS VIOLÈNCIA”. Segurament voldria transmetre algun missatge respecte la violència de gènere, però no hi ha emoció, passió o contacte humà que ens puga fer connectar amb la idea o acabar d’entendre-la. Sé que darrere d’eixe caixer automàtic hi ha una persona, però pel moment no crec que el que vullga transmetre arribe a tindre la mateixa força. No obstant va donar la casualitat que aquell dia vaig llegir el missatge. En moltes altres ocasions no ho he fet pensat que es tractava només de publicitat. I m’agradaria reflexionar una mica sobre la magnitud d’aquest missatge que em va sorprendre. Crec que té un significat molt més profund que la dramàtica moda de la violència de gènere.
Si no hi hagueren diferències davant el color de la pell, la cultura, la religió, el sexe, les ideologies polítiques, la posició social, els drets, el sou... Potser no hi hauria robatoris, guerres, lluita pel poder, imposició o seducció per una forma de pensar, abusos de poder, enveja, rivalitat... Però per desgràcia, sembla que aquest argument no atrau les productores cinematogràfiques i aquesta és una ficció massa idealista que tristament pot tardar més en aconseguir-se que tindre un robot per parella, que si ens destorba o no fa el que volem, sempre podrem desconnectar-lo de la llum.

DONES AL VOLANT

Fa poc vaig estar en un país àrab on em va sorprendre veure unes dones enfilades baix un drap negre, del que a penes només se li podien veure els dos ulls de tot el seu cos. El curiós de la situació, és que estàvem en una mundialment coneguda cadena d’hamburgueseries i em vaig adonar com una d’elles estava enfilant-se el menjar per baix d’aquella tela que li cobria la cara, sense que es mostrara la més mínima part del seu rostre. No sé si heu experimentat menjar qualsevol d’aquestes hamburgueses, però a mi em “regallen” les salses, se m’esvara la carn o l’ensalada... És a dir, menge embrutant-me com un porc o com un nen al que constantment han d’estar torcant-li els morros. No vull ni imaginar fer-ho envoltat en una tela com aquesta!.
Ja en les nostres terres, quatre xics acabàvem de fer la compra en un supermercat i parlant animosament de la jornada de treball i la compra que havíem fet, ens vam endinsar en l’ascensor per abaixar al pàrking. En el moment que la porta començava a tancar-se, una jove va amorrar el seu carro i d’un cop, la porta de l’ascensor es va tornar a obrir i ella es va enfilar dins. Tota conversa entre nosaltres va desaparèixer per complet. Com si estiguérem aguantant la respiració, sense llevar-li ull a aquella xica de complexió atlètica enfundada en unes malles ajustades que definien tots els seus contorns. Ella va somriure i tan prompte com es va obrir la porta de l’ascensor en el pàrking, va sortir amb un somriure triomfal acomiadant-se de nosaltres i el nostre dens i sospitós silenci.
El cert és que fa setmanes que el calor afavoreix que les dones mostren la seua bellesa d’una manera potser insinuadora que a més també pot resultar perillosa, per exemple quan un home va al volant pel mig d’una avinguda al minvar la vesprada. Sembla que les dones estiguen dissenyades per a lluir els seus encants o els agrada massa que tothom les mire. Sobre els homes cau el fet de bavejar per elles o perdre la vista mirant-les de dalt a baix. Perquè?
Què tenen aquestes corbes que tant ens fan embadalir?. Potser açò em fa entendre perquè en altres països les dones no poden mostrar els seus encants: per no distraure l’atenció dels homes. Potser si no som capaços de dominar els nostres ulls, la fam o el desig, la millor solució és la vida de clausura, però si no aguantem viure en una presó aïllat del món, o ens sembla una mesura desproporcionada, que millor solució que tapar allò que és desitjable, atractiu, insinuador, provocatiu... És un altra mesura igualment desproporcionada, com bé podria ser tapar-los els ulls pel carrer als homes.
Així es veu clarament qui domina el món, qui és capaç de conduir els homes i desviar tota la seua atenció i sentits. Així, si els homes no són capaços de vèncer eixe desig, eixa atracció tan poderosa, potser només els queda fer servir la seua força dominadora sobre les dones, per exemple encobrint sobre la tradició, la cultura o la religió el fet que no poden controlar-se davant els encants i la bellesa femenina, de vegades arribant fins la supressió dels drets i llibertats o el maltracte de les dones.

EDUCACIÓ PER A LA CIUTADANIA

L’altre dia estava jo baix en la vessant del riu llegint el periòdic quan vaig sentir algú parlant sobre el vandalisme que hi ha en els bancs, fonts, baranes i faroles d’aquest entorn. Es tractava d’un pare explicant-li a la seua filla que tots els ciutadans paguem amb els impostos tot el que hi ha a la nostra ciutat; que és per al nostre benefici i satisfacció, però que no tothom ho entén així i hi ha gent que, potser com un acte de rebel·lia contra les autoritats o “el sistema”, atenta contra el que està al seu abast. Curiosament en el periòdic es parlava de la creació d’un nou lloc de treball en una població veïna: l’educador de carrer. Es tractava de dues persones que anirien recorrent el poble informant als ciutadans sobre normes de civisme. Algun motiu hi haurà per que es pense en crear llocs de treball com aquests.
El cert és que em va semblar molt lloable que un pare tractara un tema com aquest amb la seua filla, exercint la funció responsable de ser pare: que podria ser una cosa així com educar els fills per que sàpien desenvolupar-se en aquest món amb plena autonomia, alimentant la capacitat de raonar o opinar i ser responsables i partícips dels seus actes dins la societat en què es mou cadascú.
Sovint he vist pares mirant cap altra banda mentre el seu fill feia alguna cosa que no estava bé, amb total indiferència; o argumentant que la seua decisió és “perquè sí”, sense cap altre raonament; o encarant-los al televisor o el videojoc per que no destorbe, sense dedicar-los massa temps per a passar-lo amb ells escoltant-los, parlant i jugant... Sovint també he sentit pares dient que no poden amb els fills, o adults dient que no entenen a les noves generacions... Així canvia la societat, canvien els valors, però sovint no canvia perquè nosaltres siguem promotors d’eixe canvi, sinó perquè deixem fer, potser com altres han anat deixant-nos fer a nosaltres, deixant-nos descobrir sense cap guia. Així els nostres progressos com “éssers humans” són molt lents i de vegades anem massa a la deriva, deixant perdre oportunitats que no es tornaran a repetir. Ser pare exigix responsabilitat, paciència, ser un exemple pràctic, promoure el canvi d’aquelles coses que es poden fer millor... Però sembla que tots estem massa immersos en la nostra feina, préstecs, relacions o problemes com per a preocupar-nos pels altres.
Es reclama també així la necessitat de crear una nova assignatura, perquè hi ha moltes coses que venen fallant en l’educació de les noves generacions. Hi ha qui es posa les mans al cap davant els continguts d’aquesta assignatura, però tot són intents d’abordar problemes o carències que s’han anat detectant en l’educació de les noves generacions. I aquests són tan amples i variats, que potser fa falta més que una assignatura. El cert és que si haguérem tingut una bona educació integral de base, seriem capaços d’enfrontar millor tota situació i comportar-nos millor dins la societat a la que pertanyem. Però podem dir que açò no s’aconsegueix amb una assignatura o amb els educadors de carrer, sinó que requereix la implicació de tothom: mestres, companys, amics, veïns, família, ciutadans...
danibalaguer@movistar.es

LA DONA DE LA CADIRA

Tornàvem d’allà dalt dels pirineus circulant ja per la mateixa carretera nacional que també sempre ha travessat el nostre poble. Eren poc més de les onze del matí quan vam passar per davant d’una dona assentada en una cadira de plàstic al costat de la carretera. Jo anava conduint i em va semblar molt estrany trobar aquella dona com qui s’assenta en una cadira en la terrassa d’estiu d’una cafeteria, però en mig de cap lloc. Què fa eixa ací assentada?, li vaig comentar innocentment a la meua dona, que es va posar a riure. Què va a fer?, va preguntar ella, afegint si l’havia vista bé. A l’estona vam veure una altra dona també assentada en una cadira a l’altra banda de la carretera. Ho vaig tindre clar: una dona amb un “top” fúcsia i una falda molt curta, tant curta que per baix se li podien veure els pels de... No vull ni imaginar la de coses que s’hauran vist per davall d’aquella falda!. En tota la solana i sense una ombrel·la!. Collons!. Cal tindre valor i ganes. I després també vam veure moltes cadires buides. Certament ganes no devien faltar-ne i ja se sap que qualsevol hora sempre és bona, i si no, que li ho pregunten a un home!.
Em vaig imaginar una furgoneta plena de cadires i dones, repartint-les al llarg de la carretera nacional, com qui reparteix el pa o la premsa. Però perquè no hi havia també homes assentats en aquelles o altres cadires?. Curiosament algunes diuen que les dones tenen el mateix desig que els homes, però jo no ho tinc massa clar. Altres diuen que elles mantenen més la decència i no ho manifesten tan visiblement i desesperadament com els homes. El que està vertaderament clar és que hi ha més demanda de dones que d’homes. Per algun motiu ha de ser: o els homes estan insatisfets, o són uns inconformistes, o els agrada explorar terrenys nous, o ells sempre tenen més gana...
El cert és que ha de ser tot un negoci, malgrat que estiga ple de misèria, abusos, explotació, marginalitat, violació de drets i llibertats... Es pot dir que és un vell ofici que també ha anat adaptant-se als temps però que llevat de possibles malalties de transmissió sexual, tampoc sembla haver decaigut o patit greus crisis i no ha necessitat I+D com altres sectors, malgrat que també haja de competir amb el mercat asiàtic, africà, de l’est...
Sovint aquest negoci sol estar relacionat amb el de les drogues i hi ha gent que parla tant de legalitzar-ne un com l’altre, perquè diuen que així no hi hauria els mateixos abusos, estaria tot més controlat... Hi ha qui diu que la prohibició i la il·legalitat afavoreix el desafiament, la delinqüència, la marginalitat... Possiblement si el govern ficara mà per a controlar-lo, a banda que tot seria més car pels impostos, irònicament cal afegir que potser no hi hauria suficients funcionaris per a controlar-los.
Falta saber si la llibertat de cadascú és compatible amb la pròpia responsabilitat i si les nostres decisions i actes no van a afectar negativament als altres. Els més conservadors o moralistes defenen la prohibició, no sense ser consumidors encoberts alguns d’ells. Els més llibertaris i possibles consumidors majoritaris defenen la seua legalitat. Així ens movem a cavall fent la “vista gorda” entre els uns i els altres, perquè certament mai hi haurà acord i per damunt del si o del no, hi continuarà havent consum. Perquè?.

LA GRANOTA EXPERTA EN JUDICIS

Hi havia una vegada una granota que vivia en una llacuna baix d'un gran pont de formigó. Aquesta granota es passava el dia treballant en els fangs, perquè el cert és que no tenia estudis. Quan acabava la seua jornada de feina, no feia altra cosa que parlar de futbol, política, gent de les revistes del cor, “sapos i culebres”. Era una granota idealista que mai havia sortit d'aquell estanc, no obstant era experta en tota classe d’aigües en rius, llacs, embassaments i pantans, fins i tot d'aigua salada.
Però aquesta granota no era del tot feliç. Constantment esperava que vinguera el príncep de la loteria i la traguera del fang, però el príncep mai arribava. Mentre l’esperava amb una il·lusió constant, omplia el seu temps jutjant tot el que feien les altres granotes, els peixos, els parotets, les sangoneres, els gripaus, les serps i mosquits de la llacuna: que si l’alcalde, que si el president del govern o el de l’oposició, que si els homosexuals, que si els capellans, que si la veïna divorciada, que si els drogoaddictes, que si els immigrants, que si la societat... Sembla que des del seu punt de vista, en comparació a ella mateixa, tothom tenia defectes.
Per a ella era tot un fàstic viure en aquella llacuna en la que ningú es preocupava que les persones tiraren llaunes i altra classe de deixalles, o les tortugues estrangeres es menjaren els peixos, o les algues envaïren les aigües, o els mosquits transmeteren malalties. Ella era una víctima més de la forma de vida de la llacuna. Així somiava en el dia en què l’atzar cridara a la seua porta amb el premi de la loteria, dia en el que podria mirar als altres per damunt del muscle, fent-los veure que era millor que els altres, que havia triomfat i deixaria per fi aquella caòtica llacuna. I mentre aquell dia arribava, en compte de fer res per millorar el seu entorn i la misèria de la seua vida, esperava que la seua sort canviara, però mentre esperava, no feia altra cosa que esperar. Així, el temps passava.
Sovint sent la gent parlar i sembla que tots ens creiem experts en tota matèria. De vegades ens creiem prou savis per a donar consells i per descomptat, jutgem les actuacions dels altres, com si nosaltres fórem autèntics models de perfecció. Però si tan bons som, potser cal preguntar-se que hem aportat nosaltres a la humanitat o al nostre entorn per tal de millorar-los?. Fàcil és parlar, fins i tot escriure-ho, però el vertader repte, és actuar. Així cal millorar les relacions amb els nostres semblants, que tindran tants defectes com nosaltres mateixos, fomentant el respecte, la lleialtat, l’afecte, la comprensió, el perdó... I junts creixerem com persones, com germans.