RADIOGRAFIA DE L’HOME PERFECTE

Potser ens adonem de la classe de món on vivim quan veiem les noticies que parlen de guerres, violacions, robatoris, mentires, separacions, assassinats, malversació de fons, abusos, traïcions, difamació, manca de drets... Tots aquests fets tenen un factor comú: l’ésser humà. Partint del seu individualisme, sent un ser social, sembla que passa a pensar solament en ell mateix sense importar-li les conseqüències dels seus actes sobre els altres.
Impossibilitats davant el fet de canviar aquests fets tant inherents en la naturalesa de l’ésser humà durant segles, potser a algú se li va ocórrer amenaçar amb l’acumulació d’un mal Karma, el castic del foc etern... Però tampoc s’ha aconseguit cap millora al respecte.
Com molta altra gent, jo també pense en mi mateix, en el meu propi benestar i seguretat i després d’analitzar-me, sé que no sóc perfecte, però cada dia intente polir-me com a persona i com a creient, perquè també sóc conscient no estic soles en aquest món i tinc un propòsit per a la meua vida: aprendre i tractar de crear un entorn el millor possible, on la gent prenga consciència de la creació, com una part d’ella, pensant també en els altres, perquè certament no som conscients que si millora la relació i benestar de les persones del nostre entorn, també millorarà el nostre propi benestar i felicitat.
Així, dins d’un procés de maduració i busca, he trobat un exemple que considere inigualable en tota la història, malgrat que el llistó està molt alt, però que és una bona guia i segur que arribem on arribem sempre serà la millor referència: És la persona de Jesucrist.
Potser per a molts, parlar de la seua vida és un fet abstracte, inventat, poc definit, propi de beats, creients o capellans, fanàtics o desesperats... però potser caldria intentar fer una síntesi aclaridora del que ell representa:
Anteposa la voluntat de Déu a la seua pròpia vida. Així té una íntima relació amb Déu i sap perfectament quina és la seua voluntat, confiant en Ell amb una fe capaç de moure muntanyes. Però quina és la voluntat de Déu?: que el reconeguem, que hi haja estima entre nosaltres, que seguim les seues instruccions, que siguem feliços...
Esta lliure de tot condicionament humà: Que és tot el que ens diferència als uns dels altres, arrossegats per uns interessos, manipulacions, tradicions, cultures, religions...
Venç tota temptació humana: que és la seducció del món amb la que predomina la busca desmesurada del plaer, la comoditat, la riquesa, la fama, el poder... Així tampoc s'aferra a cap tipus de riquesa material, social o persona. Està lliure de tot el que ens pot lligar.
Sap perdonar i és capaç d'oferir l'altra galta quan se li agredeix: potser aquesta és la major mostra de serenitat, mansuetud, senzillesa, pacifisme, comprensió, valor...
No té prejuís davant de cap persona, donat que ningú és perfecte i totes les persones formem part de la creació i tenim la nostra valia. No cal deixar de banda a ningú.
És guia en el camí, savi, just i incorruptible en els seus principis, renunciant fins i tot del més valuós: la vida, prova de la seguretat i certesa del seu missatge.
Ell representa la màxima autoritat sense ser autoritari, així també és humil i el primer a servir als altres. No se li’n pujen els fums al cap i és conscient que tots som obrers en aquest món.
Rendibilitza els seus recursos, sent capaç de donar de menjar a moltes persones amb allò de que disposa.
Sap discernir el millor del pitjor. Perquè hi ha coses que ens convenen i altres que no, però no som conscients de les conseqüències de prendre determinades decisions o actuacions.
En definitiva, estima desinteressadament al seu proïsme. Certament si imitarem part d’aquest model, el món seria un altre.

LEER MÁS...

CONFESSIÓ

He de dir que no sóc una bona persona. Menge molt, quan en molts llocs del món hi ha gent que no té per a menjar, fins i tot alguna vegada he tirat les restes del plat; de vegades en el meu horari de feina perd el temps o faig coses que no venen al cas excusant-me que necessite desconnectar; tampoc sé dir-li a una persona que l'estime si jo no ho sent al cent per cent, quan potser aquella persona necessita sentir eixes paraules de la meua boca; sovint alce la veu i perd els nervis explicant coses que els altres no semblen entendre, potser perquè no sé explicar-me i sempre resulta més còmode pensar que els altres són “curtets”; quan porte el cotxe, pense que tinc preferència respecte als vianants i quan camine, pense que tinc preferència davant els cotxes; desperdicie bona part del temps calfant-me massa el cap, com si no hi haguera coses millors o més importants que fer; vull fer molt i acabe fent poc més que res; sovint ho cremaria tot i em frustra veure que no puc millorar el meu entorn, però de vegades estic massa concentrat en la meua feina o els meus pensaments i m'oblide que hi ha gent al meu voltant; tinc prejudicis cap els altres, però sobre tot, jutge sense conèixer, sense saber; parle amb la boca gran i demane perdó amb la boca petita; dic que no m'agrada viure, però tampoc tinc valor de fer altra cosa que canvie la meua vida; sóc cabut i també nade contra corrent, perdent un temps irrecuperable i fent esforços innecessaris; vull les coses per a hui, i no em done temps per aprendre i preparar-me, i per si fora poc, m'agrada escriure i no llig tot el que deuria; com autor no m'agrada la pirateria, però em grave alguna pel·lícula o programa que tampoc em preocupa compartir; alguna vegada he utilitzat xarxes wifi que jo no he pagat; també m'he deixat enganyar per ofertes i promocions; intente comprar productes barats, sense pensar en l'esforç i abusos als que són sotmesos els seus productors; he disparat paraules que fan més mal que les bales, perquè ens deixen vius i malferits; done de menjar al gos i el porte al veterinari, quan hi ha persones que moren de fam i malalties; quan alguna cosa no m'interessa, em faig el boig o el despistat i mire cap altre lloc; m'ofenc quan em diuen coses, i no pense en aquelles vegades en què sóc jo qui ofén; sóc massa exigent amb mi mateix i també visc de manera relaxada; sóc un covard, que no és capaç de fer res quan algú esta fent una cosa malament davant meu; me n’aprofite de les biblioteques i activitats o serveis gratuïts sense voler donar res a canvi; dic que estic massa ocupat quan no sé com fugir del que em fa sentir incòmode; i per si fora poc, sóc sexualment ardent i també mire altres dones.
Després de tot, per a rematar la foguera, em considere bona persona i fins i tot hi ha qui també ho creu així. Crec tindre principis quasi inalterables i no combregue amb rodes de molí. Així m'alce cada dia amb l'esperança de polir-me, canviar el món sencer, però Senyor, com no trobe llum dins la meua foscor, acabaré pegant-me cabotades contra una paret.

LEER MÁS...

SINÒNIMS I ANTÒNIMS

Parlar de Déu o del dimoni pareix que són coses que fan riure i ens semblen cosa del passat o d’un pensament primitiu o poc evolucionat, però sense dubte representen uns conceptes interessants de repassar, malgrat que com el yin i el yan d’altres filosofies o creences, igualment formen part d’un pensament dualista que es basa en la diferència: la força del bé, front a la força del mal; la de la creació front a la de la destrucció, la de l’equilibri front al desequilibri.
D’una banda, Déu representa el bé, la força creadora, la llum, la justícia, la pau, l’amor, l’esperit, el perdó, el vertader camí... Com a Senyor de tota la creació, demana una relació amb ell i el reconeixement de la seua obra i poder, amb una actitud nostra d’agraïment i disposició a fer el que ell ens demana, donat que és el millor per a nosaltres i també pels altres. Per a creure tot açò, és necessari recolzar-se en una cosa tan intangible o abstracta com la fe i associar-nos en la comunitat de l’església per a recolzar-nos els uns als altres, donades les nostres limitacions i debilitats, per arribar a ser un a imatge de Crist, responent també al principi d’unitat i universalitat.
D’altra banda el dimoni representa el mal, la força destructora, la foscor, la injustícia, la guerra, l’odi, la carn, la venjança, el camí alternatiu... És la rebel·lia al poder i el coneixement de Déu i ens repta a no sotmetre’ns a ell i fer i desfer per nosaltres mateixos fins arribar al coneixement propi. Només necessita dels nostres sentits i necessitats terrenals per a governar-nos, fent-nos creure que som lliures. Crea o remarca les diferències entre els éssers humans, dividint els enteniments. Alimenta una identitat pròpia anomenada ego, què resulta insaciable i sempre ens fa creure que som millor que l’altre, que el nostre camí és el més encertat. D’eixa diferència surt la incomprensió, la intolerància, el menyspreu, el rebuig, l’odi, i després de les primeres manifestacions de la violència, finalment apareix la guerra: entre comunitats, veïns, socis, germans, esglésies, partits polítics, equips de futbol, marques comercials, religions, cultures, sexes, races, nacions...
Podem triar en quin bàndol estar: el del bé, amb la unitat, l’amor, la igualtat, la justícia, la sinceritat, la lleialtat, la pau... o el del mal, amb la divisió, l’odi, la diferència, la injustícia, la mentida, la traïció, la guerra... Sabem perfectament on ens condueix cada camí. Llavors no ens queixem davant les conseqüències de la decisió equivocada.
Però si volem canviar la direcció de la nostra vida, com podem lliurar-nos de tota la càrrega, interessos o les diferències viscudes i apreses durant segles i generacions que tant ens desvien de la unitat?. Serem capaços d’acceptar que potser moltes coses no són com ens les han fet creure?. Serem capaços de deixar les nostres diferències i treballar per a fer un món millor, on el mèrit no serà nostre, sinó de Déu, el nostre guia vertader?. Serem Cristians tant còmodes que esperem una segona vinguda, quan realment la manifestació de Crist ha de vindre en cadascú de nosaltres?.

LEER MÁS...

LLUNA DE MEL INOBLIDABLE

M’agrada la meua ciutat, la seua lluminositat, la seua tranquil·litat, el seu ordre i neteja i també el seu entorn. Sembla que es valoren més les coses quan coneixem altres situacions que hi ha en qualsevol part del món. És cert que podem veure documentals o ens ho poden contar, però per a mi sempre és millor viure-ho personalment. He de dir que vam gaudir d’un viatge apassionant i difícil d’oblidar, sobre tot, pel gran contrast respecte al nostre país d’origen. Llevant la majestuositat de les piràmides, els temples i la gran evolució d’aquella cultura en l’antiguitat, o la màgia del seu gran riu que dona vida enmig d’un terrible desert, només pel contrast en la forma de vida, ja val la pena anar. Jo tornaria, malgrat que em van quedar pocs llocs importants que visitar i tard o prompte, alguna diarrea també vam tindre, trobant a faltar el nostre net vàter.
Potser no va resultar una lluna de mel amb gran component romàntic, perquè la calor ens obligava a matinar per a fer les excursions programades el més prompte possible i “a toc de pito” per a visitar-ho tot en només una setmana. Així el temps lliure quedava invertit en descansar i amagar-se del sol. Tampoc hi van haver oportunitats de consumar el matrimoni per qüestions fisiològiques, ni vam gaudir d’un luxe, condicions higièniques o menjar exquisits, però vam conèixer gent molt interessant que ens va permetre passar-ho molt bé.
Es tractava d’un país principalment àrab i amb molts encants, a pesar que poguera resultar un entorn caòtic al visitant, però que els seus habitants entenen i saben desenvolupar-se. El cert és que vam triar aquest destí, en la seua versió més econòmica, perquè a més que era assequible a la nostra butxaca, també resultava culturalment interessant, a més que un viatge com aquest possiblement siga més difícil fer-lo en altra ocasió per edat o circumstàncies de la vida, o sense comptar amb l’organització per mitjà d’una agència. Però una vegada allí, tot és més senzill del que sembla i ens vam atrevir a fer activitats pel nostre compte sense els serveis que oferien els propis guies turístics de l’agència, que guanyaven considerables quantitats de diners per mitjà de les seues intermediacions. Certament ocupaven posicions privilegiades i monopolitzadores respecte a la resta de ciutadans. Açò és una altra cosa que em va impactar: la gran corrupció que existeix a nivell de carrer, en el que tot funciona per mitjà de suborns, propines, tractes de favor, influencies... i hi ha molta gent vivint al voltant de les molles que els guies deixen caure.
Un altra cosa interessant va ser la seua religió. Ens van dir que un 20% eren cristians i el 80% musulmans, que vivien en perfecta harmonia, però el cert és que d’aquest últim percentatge es podia saber clarament qui era practicant i qui no: els practicants tenien un morat en el front de tant resar agenollats cap a la Meca i fent tocar el front en terra. Acció que feien cinc vegades al dia. Fins i tot alguns arribaven a tenir un bony i sembla que els agradava lluir aquella mostra de la seua fe. Potser càpia pensar que siga fanatisme, però per a mi açò, a l’igual que la construcció d’aquelles piràmides, va ser una mostra de fe i obra digna d’admirar.
També ofereix molt que pensar veure les restes d’una civilització tant avançada, majestuosa i rica, que finalment va acabar desapareixent. Ens pot fer veure lo efímera que resulta tota riquesa i imperi, per molts anys que puga durar.
I un altra situació digna de ressaltar és el regateig, on a banda de molta paciència, ens podem adonar que les coses no tenen cap valor real, sinó el que nosaltres li vullguem donar, i que en aquest cas està quantificat amb diners.
Certament després de visitar un lloc com aquest, em sembla que ara seria quasi capaç d’anar per qualsevol part del món només amb una motxilla a l’esquena.

LEER MÁS...