CAMINANT AMB DINOSAURES

Molta gent pensa que aquests grans éssers que un dia van dominar el planeta, van quedar extingits fa milers d’anys, fins i tot la història i la ciència així ens ho han pogut demostrar, però he de dir que encara vivim en un món ple de dinosaures. Potser aquests no són de carn i os, sinó que estan formats per grans estructures tan burocratitzades o jerarquitzades i amb falta de transparència que perden la seua agilitat de moviment, perdent també així molts recursos en la seua pròpia subsistència i pesat caminar pel món, fins i tot, atropellant les persones que caminen entre les seues potes. Aquests dinosaures són l’espècie dominant en l’era de la globalització.
Tenia un company que deia que les institucions estan per damunt de les persones. Jo no compartia aquella idea, més bé pense que són les persones les que creen les institucions i les poden enfonsar o alçar. Són per tant les institucions les que depenen de les persones. Sovint eixos dinosaures o macroentitats polítiques, empresarials, religioses, ONGs... queden fortament sacsejades davant els mitjans de comunicació per la mala acció d’alguns dels seus membres, creant un sentiment de traïció entre els seus companys i un recel de la gran massa cap a eixa entitat.
Ràpidament fem servir la generalització i de seguida jutgem a tota la institució, quan entre les seues potes hi ha grans i nobles persones fidels als principis de l’entitat que mouen petites accions que fan que eixe dinosaure continue mantenint-se en peu i més o menys també puga mantenir la seua reputació davant les persones que es beneficien de les seues bones accions o els que fan d’espectadors.
Però eixes petites accions no abasten tot el que podrien per no comptar amb tota l’energia invertida en la subsistència del dinosaure o perquè sempre es parteix del propi individualisme o rivalitat front a altres entitats; és a dir no fan manada ajuntant-se amb altres dinosaures. Així, malgrat que aquestes bones accions tenen molt de mèrit, i sempre són millor que res, si hi haguera major coordinació i suport entre entitats cada vegada que es fera una acció, aquesta tindria gran impacte i eficàcia, però sempre som nosaltres o la nostra entitat la que vol endur-se el mèrit i alimentar així la panxa buida del dinosaure.
D’altra banda, qui ostenten els seus càrrecs, no són persones cridades a l’èxit, el luxe, la fama i la riquesa, sinó que han de ser models d’honradesa, humilitat, eficàcia, humanitat i acció. Han de treballar per les persones, els seus drets i el seu benestar, fent-ho de manera honrada, àgil i humanitzada, no mecànica i rutinària. I això ha de nàixer de dins la persona, no perquè les lleis o els altres ens demanen que així ho fem.
Malgrat que és necessari, també és còmode afiliar-se a una determinada activitat i creure que així ja complim; que ja fem alguna cosa; també és còmoda la retirada quan alguna cosa no ens agrada dins la pròpia entitat, però si el que ens mou vertaderament és el desig de fer alguna cosa pels altres, hem de deixar de banda tots els prejudicis i el que envolta a les persones que formen eixes institucions i donar els nostres petits passos en l’ajuda dels altres, sent vertaders models d’acció, testimoni i denúncia de tota irregularitat que permeta a la gent tornar a creure i confiar amb eixes entitats i que aquestes siguen més àgils i transparents, perquè com la pròpia història ens ha ensenyat, els dinosaures de carn i os es van extingir, a l’igual que tots els grans imperis humans, així que és qüestió de temps que totes aquestes estructures caiguen i donen pas a nous models més àgils, cooperatius i transparents.

LEER MÁS...

SEXE GRATIS

Sense dubte aquestes dos paraules atrauen molt l’atenció, i més si van juntes. És per aquest motiu que davant les recents polèmiques que el tema sexual novament ha causat en la nostra societat, en aquesta ocasió m’atreveix a deixar-me arrossegar pel plagi citant algunes idees que considere prou clarificadores i interessants en matèria de sexualitat humana, que deriven d’un dels seus temes del llibre que estic llegint, això si barrejant-les en aquesta petita síntesi que obra ara davant els vostres ulls, no sense abans haver-li demanat permís a l’autor, què és qui ho explica millor que jo.
“Quan la femella de l’espècie humana es va posar en igualtat de condicions respecte al seu mascle, passant a no dependre del període de zel i el canvi de la fisiologia de la resposta sexual femenina, la sexualitat humana es va desenvolupar de tal manera, que gradualment va perdre importància l’instint de conservació individual i de l’espècie. Davant aquesta possibilitat tant oberta, les comunitats van haver de posar restriccions a aquest instint, com vincles sexuals limitadors de la sexualitat, com per exemple el matrimoni, o normes morals i legals que impedeixen l’activitat sexual fora d’eixos vincles o fora de l’esquema tipus d’una activitat sexual oficialment admesa. Però cal diferenciar entre les restriccions legals y morals i els comportaments reals dels individus. Així la llei deixa de complir-se en molts casos: adulteri, homosexualitat, poligàmia, incest, violacions, pedofília...
Veiem que les actituds en una cultura no tenen una exacta expressió en els comportaments, sent les restriccions desbordades per la intensa força de la sexualitat humana, és a dir que la sexualitat transcendeix les restriccions culturals, malgrat que es puga veure afectada per aquestes. En aquest sentit, la biologia va per un lloc i la cultura per altre, però és la cultura la que permet un procés d’adaptació més ràpid a l’entorn que la pròpia biologia.
Així, part d’eixa energia bonament reprimida per la cultura, és canalitzada cap a la creació, la invenció, la investigació científica, en fer progressar la civilització, en l’activitat artística. És el que s’anomena sublimació, que a banda de ser necessària, també és beneficiosa, sempre i quant l’individu tinga relativament satisfet el seu instint. Però també l’individu solitari, incomunicat, insatisfet, pensa i pensa en com fer per a sortir d’eixa soledat e inseguretat i crea i s’aferra a idees o dogmes que li parlen de “la veritat” o “el millor” i que vol imposar als altres, emprant tota eixa energia reprimida que deriva d’una sexualitat patològica i que va mesclada amb agressivitat i desig de poder.
Però per a sublimar, primer ha de quedar satisfeta eixa necessitat de contacte íntim, que proporcionaria la pròpia autoafirmació i el plaer necessari e inevitable per a la maduresa i el creixement personal de l’ésser humà, perquè una vegada satisfet, l’individu no tindria res que reprimir, sinó moltes coses que fer amb una energia transformada i sobrant”.
Bibliografia: Sed de Piel, de Lucas Matheu

LEER MÁS...

LA INVASIÓ DELS ORCOS

Perduda la feina, arrossegats pels préstecs o les hipoteques i el fet d’haver de mantenir una família, ha produït que un moviment de gent haja començat a manifestar-se pels carrers, davant els ajuntaments, en els mitjans de comunicació... En la nostra ciutat, mentre per una banda uns distrauen als que tenen el poder i el control, per les terres baixes del centre un grup d’orcos es dedica a anar arrancant tota classe de parts metàl·liques del mobiliari urbà: tapadores dels albellons o dels registres d’aigua, baranes, fonts...
Amb seguretat puc dir que van fondre eixos metalls, en el millor cas, portant-los a establiments de recuperació de metalls a canvi d’uns diners per a mantindre el que sembla que els serveis socials no els acaben de cobrir, però també m’atreveix a imaginar que potser aniran a fondre eixos metalls per a fer les armes del seu exèrcit i preparar una invasió que cree racisme, por, separació, però sobre tot molta ronya i accidents quan algun despistat fique la pota en qualsevol albelló descobert.
Ara comencen a fer-se algunes actuacions defensives per part d’un grup de mercenaris que es dediquen a soldar aquestes tapadores, o almenys les que encara queden, però continuen sense ser suficients, perquè els orcos són més, estan organitzats i no tenen la limitació horària dels mercenaris. Ells ataquen per la nit!.
Així, tothom diu que no hi ha feina, però jo en veig per totes parts: Parcs sense vigilància, o sense manteniment, fatxades per a netejar de les pintades, paratges naturals que desbrossar, arbres que podar, voreres o carrers que reparar, persones dependents que atendre, barrancs que netejar, guies que acompanyar els turistes per la nostra ciutat i entorn, cases buides que arreglar o derrocar, banquets que pintar...
Però qui posa els diners per a pagar tot això?. Eixe és el vertader problema: feina n’hi ha, el que no hi ha són diners per a pagar-la. Uns perquè s’han omplit massa les butxaques i han desbancat el mercat, altres perquè vist el panorama no s’arrisquen a invertir-lo, altres perquè tot açò els resulta indiferent,...
Tots esperen que no tardem en sortir d’aquesta crisi, però el cert és que s’allarga massa i tampoc es veuen molt bones perspectives encara. Es fan anuncis en els que ens diuen que tots junts podem sorgir d’aquesta, però el cert és que continuem massa dispersats i mirant-nos el melic. Vist el teatre de la política i el suport que la gent més adinerada dona per a crear llocs de treball, potser cal proposar mesures en aparença absurdes, però que de manera semblant ja es van dur a terme fa uns anys en les nostres terres per a la creació d’una llar infantil ací dalt en la muntanya: segur que dos o tres euros al mes no suposen massa per a qualsevol “mileurista” que s’ho pot gastar en cafè. Llavors per cada mil euros de sou, es podria crear un fons en el que posant cadascú, per exemple dos euros, pagar uns quants nous llocs de feina en benefici de la nostra ciutat i els seus habitants.
Falta saber si cap confiar amb la política per a l’administració d’aquest fons i si tots seríem suficientment solidaris amb aquells que no tenen feina.

LEER MÁS...

POSSESSIÓ DIABÒLICA

Certament sembla l'argument d'una pel·lícula, però lluny d’aquesta temàtica que no m’agrada gens veure en el cine, i malgrat que no crec en l’existència del dimoni, quan veig les barbaritats que cometen algunes persones, admet el que no sabria anomenar-ho d’altra manera sinó com a certa presencia del mal dins de l'ésser humà, en major o menor mida. Així, podem trobar mals sentiments o pensaments com l’avarícia, l’enveja, l’odi, el rancor, el menyspreu, la intolerància,... que arriben a tornar-se en males accions com les violacions, els assassinats, les traïcions, els robatoris, les calumnies i difamacions... I finalment porten a males actituds que acaben arrelant de manera irrevocable en el comportament diari d’alguns éssers humans: agressivitat, indiferència, irresponsabilitat, orgull, addicció, mentira, racisme, bel·licositat...
Una cosa crec que és certa: mentre vegem al dimoni fora de nosaltres, potser ens creurem que nosaltres fem les coses massa bé i no tenim res que canviar, però potser càpia pensar que el mal habita entre els buits que no cobrix el bé, i certament no hi ha que regar-lo per a que li reste lloc al bé. Curiosament en l'últim llibre que estic llegint, em va semblar interessant el que comentava l'autor, dient que la violència podria considerar-se una forma patològica de comunicació humana, causada per la impossibilitat de satisfer la necessitat contacte humà des del moment que naixem. Així, quan l'individu no pot acariciar, colpeja; quan no pot fer l'amor, viola; quan se sent rebutjat i no pot comunicar-se amb els altres, agredeix; en suma, quan no pot amar, fa la guerra. Sembla alguna cosa com dir que qui no ha conegut i experimentat el bé, fa el mal. Curiosament és contrari al dit que afirmava que l’home és bo per naturalesa.
Tot açò ens priva a nosaltres mateixos de ser més feliços, però la cosa no es queda ací: també priva a altra gent de la seua pròpia felicitat i això no es deuria permetre. Quin sentit tenen aquests pensaments, accions o actituds?. O quin és el seu origen en nosaltres?. Són preguntes que caldria que ens férem. Potser analitzant aquestes miserables parts de nosaltres i reconeixent-les a temps podríem evitar que els pensaments acabaren en accions i aquestes en actituds, però com tot el que sembla bo, és necessari un esforç i de vegades, també és necessària ajuda d’altres persones, i sobre tot, un desig de canvi, que sempre serà pel nostre propi benestar i pel dels altres.

LEER MÁS...

SE N’ANEM DE BODA

Després de perdre la meua virginitat als vint-i-nou anys y segons creuen alguns, haver estat vivint en pecat durant sis anys per no haver estat casat, sinó registrat com a parella de fet, ara per fi hem pres aquesta seriosa decisió, això si, quan el jutjat i la seua burocràcia ens ho ha permés.
Per fi ens ha arribat la data, que era l’única possible en tot el mes de maig i a l’única hora disponible. Sincerament pensava que era més senzill casar-se!. Ara no és que jo puga tindre cap recel als sastres, joiers o cambrers de saló, però nosaltres no anem a fer cap cerimònia amb bombo i “platillo”, en la que mudats com a margallons, després de dir-se que “SI” l’un a l’altre intercanviant unes “arandeles” d’or que posar-se al dit i haver repartit targetons a gent que no veiem des de primària, se n’anem a fer un gran convit multitudinari en el que traure diners per a pagar el propi convit, el viatge de bodes i bona part dels electrodomèstics de la casa, per a dins d’uns mesos, o amb sort, anys, acabar separats.
Possiblement la nostra siga una de les cerimònies que algú es puga atrevir a anomenar “la més cutre de la història”, però no anem a fer cap negoci ni trencaclosques. Després de tant de temps, per a nosaltres només és un tràmit que a banda dels quinze dies de festa, algun avantatge més ha de tindre, perquè tothom diu que no mereix la pena casar-se, però certament tots s’han casat. Jo vaig a investigar-ho i ja vos ho contaré.
He de dir que després de sis anys continue enamorat de la mateixa persona, això si, intente regar-ho cada dia com el primer. No he tingut la sort o la desgràcia d’haver conegut a ningú més abans que a ella, així que per a mi és tot un avantatge perquè ella és única i no la puc comparar amb qualsevol altra; el cert és que ni cal fer-ho, donat que també és el gran error d’una variada oferta en un mercat de consum, on si no t’agrada aquesta parella, la pots canviar fàcilment per qualsevol altra.
Sense dubte la bellesa femenina és una de les coses més boniques del món i jo m’he creuat amb la d’una dona amb veu d’àngel, dolça i tendra, amb mirada innocent, senzilla, pacient i que per si fora poc, és una bona xica i persona. Espere estar a l’altura velant per la seua felicitat i donar el millor de mi, el meu respecte i ajuda i així descobrir junts un nou camí que recórrer amb il·lusió, malgrat que puga estar ple de reptes i sacrificis, però que havent-hi amor, segur podrem superar.

LEER MÁS...