FILOSOFIES D'UN IGNORANT: de desembre 2009

NO ROBARÀS

Fa unes setmanes van entrar a robar on jo visc. És un pis nou construït en el centre. Va succeir durant el dia, aprofitant que tots els veïns se n’havien anat a treballar. No van entrar per la teulada, ni fent un “rappel” pel pati de llums des de la casa veïna, ni per qualsevol balcó o pel garatge; senzillament van entrar per la porta del carrer com si d’uns propietaris es tractaren. I una vegada dins la finca, van començar a llevar les espieres[i] de les portes dels pisos i on els va abellir, van rebentar les tanques de seguretat amb la facilitat d’una rata rossegant el marc de les portes.

Puc dir que jo vaig tindre sort, o millor dit, un gos que començaria a lladrar en sentir algun moviment estrany per la porta. Malgrat que en casa no tinc res d’un valor interessant, com joies o diners i els electrodomèstics, mobles o l’ordinador estan assegurats, sense dubte m’haurien arrossegat els dimonis de la mala llet que m’agafaria en veure que han entrat a furtar en ma casa, per molta assegurança que puga tindre.

Potser en aquest temps de crisi la gent intenta subsistir a la desesperada, però també hi ha gent que ho té com un ofici. Malgrat açò, crec que d’alguna manera, en major o menor escala, tothom és una mica lladre: uns amb aparença més decorosa, evadixen impostos, altres inflen els pressupostos o els preus, també hi ha qui escatima minuts o hores de la jornada laboral, o qui no declara totes les hores dels seus treballadors, o qui utilitza el telèfon de la feina per a cridar als seus propis amics i familiars, o també qui passa una estona dins la seua jornada laboral “xatejant” i navegant per Internet, o qui fa servir la pirateria descarregant-se música i pel·lícules, o qui s’emporta un periòdic de la cafeteria o retalla un article en un periòdic de la biblioteca, o qui no torna allò que un amic li va deixar, o qui es pesa de menys en el supermercat, o qui allarga la baixa laboral més del compte, o qui s’agafa un caramel que no li han oferit...

Segur que trobem moltes maneres amb les quals les persones ens agafem allò que no ens correspon amb major o menor importància, però que al cap i a la fi, constitueix un robatori, malgrat que si es cosa menor, es puga anomenar “hurto”. Està clar que tots mirem per un mateix, sense importar-nos els altres i només ens adonem de la seua gravetat, quan ens afecta negativament a nosaltres o supera determinada magnitud i causa danys, però el cert és que en cap manera està justificat. Està clar que tots hem de ser una mica més honrats.

[i] Espieres: Mirillas

LA COMUNICACIÓ

Malgrat que sembla el títol d’un tema de primària, a la nostra edat pareix quedar molt lluny aquesta matèria que resulta fonamental per a les relacions humanes. De vegades hem anat a escola pensant que el que ens donaven, no aprofitava per a massa coses en la vida real; que l’experiència és la millor universitat, i no ens adonàvem de la profunditat del seu contingut.
El llenguatge és un instrument de control del comportament alié, però no som realment conscients del poder de la comunicació, com una acció que pot canviar el món al nostre voltant només per obrir la boca i dir algunes paraules. Per posar un senzill exemple: Sense moure’ns del lloc, podem apropar una cadira, un llibre, només dient-li a algú que ho faça per nosaltres.
Però de vegades, obrir la boca més del compte també ens pot portar problemes, malgrat que la llengua no te ós i ens agrada bastant dur-la solta. Així podem ferir a les persones sense tocar-les o de la mateixa manera, també ens poden ferir a nosaltres. Ja es diu en el llibre de Proverbis (21:23) “El que guarda la seua boca i la seua llengua, es preserva a si mateix d’angoixes”.
Una altra característica del nostre llenguatge és que som capaços de donar-li emotivitat, però prou a sovint, no sabem expressar-nos correctament, no trobem les paraules adequades per als nostres sentiments o no sempre els demés entenen el que volem dir. A més a més, cada vegada imperen més les noves tecnologies en les nostres comunicacions, de manera que sembla que ens aproximen en les distàncies o ens ho fan més senzill, però en realitat no permeten eixe contacte humà tant necessari, que també fa que de vegades no sapiem expressar-nos adequadament cara a cara amb altra persona, o ens incomode fer-ho.
Però a més a més, un aspecte molt important dins el procés comunicatiu i potser dels més descuidats i que per no posar-se en pràctica dona peu a molts malentesos, és el que s’anomena retroalimentació, que consisteix en fer-li saber al nostre interlocutor el que hem entés del que ell ens ha dit, però de vegades el problema també radica en el fet que no sabem escoltar.
Cal dir que la capacitat de comunicació tant evolucionada de l’ésser humà és el que més ens diferència dels animals i és el llenguatge el que també més ens ha permés evolucionar, per això no cal descuidar-lo i hem de fer sempre un ús adequat. Diuen que “Les paraules dolces multipliquen els amics i un llenguatge amable afavorix les bones relacions”. I també “No retingues la teua paraula quan siga necessària. No sigues insolent en el teu llenguatge, i peresós i reticent en les teues obres”.

EL FI DEL MÓN

La setmana passada vaig anar al cine i vaig veure una pel·lícula sobre el fi del món. El cert és que no és la primera que he vist en aquests últims anys. Podria dir que per a dur aquesta temàtica a la gran pantalla, els guionistes s’han inspirat en religions i cultures de tot el món que han anat anunciant el seu fi. En aquesta ocasió, segons un calendari d’una cultura sud-americana que preveu el final dins de tres anys. Però segons el cine, aquest fi pot esdevenir per un cometa que s’estrella contra la terra, un desastre natural de proporcions salvatges i fins i tot atacats per uns sers superiors que també ens han anat avisant des de l’espai i s’han endut alguns de nosaltres per a poblar altre planeta.

Imaginació a part, en realitat sembla que tinguem ganes que s’acabe el món i estem esperant un fet que per a molts resulta imminent. Potser cal recordar que abans també s’han marcat dades del fi del món en les que una vegada complides, poc més ha succeït. Però potser no cal abaixar la guàrdia. Diuen que quan el riu sona... aigua porta.

Però, perquè esperem que acabe aquest món?. Tal vegada perquè no estem a gust; perquè ens adonem que les coses no van massa bé; perquè hi ha avarícia, odi, incomprensió, guerres, interessos, corrupció, abusos; perquè vivim temps de crisi, manca de valors, llibertinatge; perquè no hi ha cap tipus de respecte. Llavors desitgem un canvi, però ens sentim tant perduts o vençuts, que esperem que siga un cataclisme el que acabe amb tot.

Si no ens agrada el món en què vivim, què estem fent cadascú de nosaltres per intentar canviar-lo?. Ens estem deixant arrossegar pel corrent de la perdició o la indiferència?. Crec que tots sabem reconèixer quan les coses estan mal. Però com actuem?: Amb indiferència?. Amb egoisme pensant només amb la nostra pròpia comoditat?.

He de dir que de vegades m’agrada arrapar les consciències de les persones intentant que la gent pense una mica i canvie certes actituds que hui predominen en aquesta societat. Una vegada més, espere que les paraules no se les enduga el vent o servisquen només per a distraure’ns uns instants.

QUIN HUMOR!

Eren quasi les set de la vesprada d'un dissabte en el que jo acabava de sortir d'un curset i vaig disposar de temps per a fer la compra de la setmana. Una vegada vaig agafar tot el que necessitava entre els nombrosos estants del supermercat, em vaig dirigir a la caixa on em va sorprendre moltíssim trobar una xica amb tanta alegria acomiadant als clients. Li vaig dir que era cosa d'admirar el seu bon humor, alegria i el tracte que donava als clients i més per estar treballant un dissabte a la vesprada. Ella de seguida va dir que calia prendre's la vida amb alegria, i que no podia queixar-se, perquè al cap i a la fi, podia donar-li gracies a Deu per tindre feina.

El cert és que al llarg de la meua vida laboral m'he trobat amb poca gent així, que gaudeix de la seua feina, siga la que siga i tots protesten: que si el sou, que si la jornada, que si el “jefe”, que si resulta pesada, que si els companys... Me n’adone així que els éssers humans ens queixem de tot: si tenim feina, perquè en tenim, i si no, perquè ens falta. Sembla que realment poca gent sap apreciar el que té i mostrar eixe agraïment a la vida, que revertisca i contagie als demés.

En aquest sentit, de vegades no valorem el senzill fet de tindre feina i gaudir d’un sou. Però açò no succeeix només en el treball, sinó en tots els àmbits de la nostra vida. Sembla que no sabem ser feliços amb el que tenim i ens passem la vida desitjant altres coses, creient que seran millors i així, naveguem immersos en les nostres frustracions i cobejances, fins el punt que en bona part de la nostra vida, perdem l’oportunitat de viure el moment present amb alegria i satisfacció.

Sembla que “ens han venut la moto” amb allò de la felicitat com una cosa que podem trobar fora de nosaltres, però com diuen, “la felicitat es un trajecte, no un destí”. Així, pensem que serem més feliços després d’aconseguir un ascens en la feina; quan ens jubilem; després de comprar un cotxe; quan ens puguem anar de vacances o quan ens toque la loteria... I tot serà després, quan el vertaderament important és ara; és el que estem vivint en el moment present.

Només nosaltres podem decidir com veure la vida, indiferentment de les circumstàncies, i segons el que projectem, rebrem del nostre entorn.

LA VERTADERA RELIGIÓ

He de dir que sóc una persona amb inquietuds espirituals. Crec en Déu al llarg de molts anys de la meua vida he estat buscant-lo per tot arreu i en la mida de les meues possibilitats, tractant de comprendre’l, sinó a ell, almenys les lleis de l’univers. Casi res!. Així, he pogut compartir amb prou gent maneres de creure i pensar molt diferents en aquesta matèria, però també puc afegir que de vegades resulta difícil distingir quina part d’eixes creences pertany a Déu i quina a l’ésser humà i les seues pròpies interpretacions.

Entre els diferents orígens de la paraula religió, l’etimologia més acceptada és aquella que diu que ve de la paraula llatina “religare”, que més o menys significa “unir”, és a dir tornar a apropar a l’home a Déu. Però també trobem el substantiu “religiosus”, que volia dir “escrupolós”, per tant, el que no es comporta a la lleugera sinó cuidadosament.

Per contra, alguns ateus diuen que les religions responen a un sentiment de transcendència que fa que l’home es rebel·le davant la mort i desitge perpetrar-se més enllà del que suposa la mort. Així, de vegades aquest ego tant apegat a la vida es projecta més enllà de la mort i crea una nova dimensió de vida, quan en realitat no hi ha res.

El cert és que la religió, a banda de ser motiu de discussió, ha arribat a produir guerres, defensant que una és millor que l’altra, és a dir, que és aquesta la vertadera i no l’altra, apartant-nos així del seu vertader propòsit. I aquest és un dels arguments més sòlids per als que no creuen en l’existència de Déu. Però com possiblement no trobarem mai a cap home que siga posseïdor de la veritat més absoluta, tant si creu en Déu, com si no, jo per si de cas em preocuparia del meu comportament davant els meus semblants.

Pel moment només puc afegir que si no som capaços de dur la vida (allò que coneixem i vivim cada dia) pel camí més adequat, que ens faça viure millor, més feliços i en un món també millor cada dia, què anem a saber del que hi ha després de la mort. I per si de cas aquesta vida és una cosa única, potser el vertaderament important no siga “viure-la a tope”, sinó ser feliços duent-se be amb tothom, perquè al cap i a la fi, per moltes riqueses que tinguem o experiències que vivim, si les nostres relacions amb els semblants son motius d’odi, enveges, discussions, guerres... no ens permetran gaudir d’una vida massa feliç.

Finalment em quede amb les paraules del Dalai Lama que diu "La millor religió és la que t'aproxima més a Déu, a l'Infinit. És aquella que et fa millor. I et fa millor allò que et fa més compassiu, més sensible, més desapegat, més amorós, més humanitari, més responsable, més ètic..." Que al cap i a la fi, açò és el perfecte exemple de Jesucrist.

EL MUR DE LA SOLEDAT

L’altre dia una persona em va dir que se sentia soles. Tenia ja més de cinquanta anys, estava divorciada, els seus fills ja duien les seues pròpies vides i a més a més, ja feia anys que havia renunciat a les seues amistats per dedicar-se al matrimoni i l’educació dels fills, com va exigir el seu marit per aquells temps, que per sort han canviat. Ara, després de tant de temps, se n’adonava del seu problema.

He d’admetre que de vegades també m’he sentit soles en aquesta vida, fins i tot havent-hi gent al meu costat. Resulta curiós que en un planeta superpoblat en el que hi ha milions de persones, hi haja gent que se senta soles, però cal afegir que les persones no son animals de companyia i també en base a la meua pròpia experiència, he de dir que en gran part, la soledat de cadascú, es conseqüència de la seua pròpia forma de ser o actuar. No cal pensar que som tan bons com per que siguen els demés els que hagen de vindre a fer-nos companyia. Això potser només els succeeix als rics i famosos. Si sentim que hi ha soledat a la nostra vida, només nosaltres hi podem posar remei. Hem d’obrir-nos als demés, buscar-los, oferir conversa, compartir alguna activitat, véncer la nostra timidesa, deixar de banda els nostres prejudicis o recriminar-los res, donat que només quan hi ha una gran amistat i confiança, es poden dir certes coses malgrat que no sempre és així, però abans de fer amics, hem de tindre molts coneguts i potser fer una bona selecció per a iniciar una gran amistat.

Al llarg de la vida, tampoc hem de descuidar ni un moment a les persones amb les que ens sentim a gust o hi ha certa relació i sempre cal mantenir el contacte, per molt ocupats que puguem estar. Cal remarcar que no hem de fer servir la llàstima per que els demés vinguen a llepar-nos les nostres ferides. Hem d’aprendre a emmotlar-se a les situacions i les persones, paradoxalment acceptant-les com son i sense esperar que elles ens acceptem com som nosaltres. Hem de pensar que tots som selectius amb les nostres amistats i volem el millor, algú amb qui parlar, omplir el temps, divertir-se, algú en qui confiar o demanar-li ajuda quan la necessitem. Però per açò hem de mostrar sempre la nostra millor faceta. Si som uns grunyidors, no esperem trobar qui ens aguante. Ho acceptem o no, així és. També forma part de l’egoista naturalesa humana.

Per descomptat que no és cosa fàcil, però és molt possible i només cadascú ho pot engegar, si realment vol deixar de banda la seua soledat, i el cert és que quan més temps deixem passar, serà pitjor i més ens costarà. L’edat juga molt en contra. Hem de tenir clar que si no posem els nostres esforços en açò, llavors tampoc devem queixar-nos de la nostra soledat. Per a conèixer gent sempre podem fer servir el voluntariat, qualsevol curs de formació, el gimnàs, una comunitat religiosa, participar amb alguna associació, un grup polític, un centre social, un sopar d’empresa... La resta, també és cosa nostra.