A mi m’agrada molt el gelat de torró. Hi ha moltes altres classes que també estan bé, fins hi tot potser que hi haja de millors, però a mi m’agrada el torró i no em canse d’ell. Si ara dic que una relació de parella potser com la devoció per un gelat, sense dubte es per a caure’s de la cadira i esclatar a riure per terra.
El cert es que també parlar de “cuernos” es una cosa que dona lloc per a molta paròdia. Es fan nombrosos acudits i sèries televisives en les que aquestes situacions cauen bé i fan riure a tothom, però pense que en la vida real la cosa es ben diferent. Potser llevat d’algunes modernes parelles liberals, a ningú li cau en gràcia la infidelitat conjugal. Es motiu de discussions, divorcis, maltractaments i fins i tot causa d’assassinat o suïcidi.
Però també hi ha qui diu que avui en dia no existeix l’adulteri, que les relacions son així, làbils i curtes i d’aquesta manera ja no cap pensar en la infidelitat. Simplement hem canviat de parella, com qui canvia de calçotets. Abans m’agradava el torró, però he provat el tiramisú i m’agrada més!.
Sembla que l’ésser humà arrossega un profund buit interior que el fa insaciable. Mai tenim prous diners, una casa suficientment gran, un sofà suficientment còmode... o una parella amb la que sintonitzar bé i compartir la resta dels nostres dies; algú a qui dedicar-li constantment els esforços perquè tot vaja bé, compartir les paraules boniques, les sinceres, les necessàries; algú amb qui compartir també les responsabilitats, les preocupacions, les satisfaccions. Potser aquesta manera de pensar romàntica ja està desfasada, però quan el món que ens rodeja sembla desbaratar-se, pense que de vegades cal tornar enrere i buscar aquelles maneres de viure i pensar que donaven estabilitat a la nostra vida.
Està clar que tothom continua intentant buscar la parella perfecta amb la que casar-se, però cal admetre que la perfecció es bastant inabastable per a l’ésser humà. Així arriba un temps en el que creuat ja el llindar de l’enamorament, es trobem amb una realitat diferent a la que imaginàvem. Que hi ha de les promeses de respecte, fidelitat i amor que les persones s’havien fet al casar-se?. Potser era només una xarrameca sense trellat, un producte més de consum que entra amb el lot del convit i el número de compte. Està clar que ja no es lluita per superar les dificultats i tothom fuig quan hi ha problemes.
Algú podria afirmar que tot esdevé per una insatisfacció amb la parella, però que conduïx a eixa insatisfacció?. Potser la rutina, la inactivitat, els canvis del caràcter, la incomunicació, la manca de confiança i totes les altres coses que poden o no esdevenir fora o dins del llit. Què ha passat amb l’amor que va motivar eixa unió conjugal?. Potser només es tractava d’interessos mutus?.
Compartir tota una vida amb altra persona es una de les decisions més importants en la nostra vida. Així, una vegada hem donat el pas, hem de mantenir la relació tan fresca com el dia que ens vam enamorar. Sense deixar que res la desbarate.
Potser hi hauria menys maldecaps al món si esperarem a trobar la parella perfecta i valorarem més les relacions humanes, en compte de llençar-nos a la primera que sorgix o a la segona, o a la tercera (hi ha qui afirma que cal provar-ne moltes abans de decidir-se), però clar, qui es capaç d’esperar i reprimir també els instints sexuals?. O qui no te por a deixar perdre una oportunitat, a quedar-se soles o que se li’n passe l’arròs?.
