FILOSOFIES D'UN IGNORANT: 2009

NO ROBARÀS

Fa unes setmanes van entrar a robar on jo visc. És un pis nou construït en el centre. Va succeir durant el dia, aprofitant que tots els veïns se n’havien anat a treballar. No van entrar per la teulada, ni fent un “rappel” pel pati de llums des de la casa veïna, ni per qualsevol balcó o pel garatge; senzillament van entrar per la porta del carrer com si d’uns propietaris es tractaren. I una vegada dins la finca, van començar a llevar les espieres[i] de les portes dels pisos i on els va abellir, van rebentar les tanques de seguretat amb la facilitat d’una rata rossegant el marc de les portes.

Puc dir que jo vaig tindre sort, o millor dit, un gos que començaria a lladrar en sentir algun moviment estrany per la porta. Malgrat que en casa no tinc res d’un valor interessant, com joies o diners i els electrodomèstics, mobles o l’ordinador estan assegurats, sense dubte m’haurien arrossegat els dimonis de la mala llet que m’agafaria en veure que han entrat a furtar en ma casa, per molta assegurança que puga tindre.

Potser en aquest temps de crisi la gent intenta subsistir a la desesperada, però també hi ha gent que ho té com un ofici. Malgrat açò, crec que d’alguna manera, en major o menor escala, tothom és una mica lladre: uns amb aparença més decorosa, evadixen impostos, altres inflen els pressupostos o els preus, també hi ha qui escatima minuts o hores de la jornada laboral, o qui no declara totes les hores dels seus treballadors, o qui utilitza el telèfon de la feina per a cridar als seus propis amics i familiars, o també qui passa una estona dins la seua jornada laboral “xatejant” i navegant per Internet, o qui fa servir la pirateria descarregant-se música i pel·lícules, o qui s’emporta un periòdic de la cafeteria o retalla un article en un periòdic de la biblioteca, o qui no torna allò que un amic li va deixar, o qui es pesa de menys en el supermercat, o qui allarga la baixa laboral més del compte, o qui s’agafa un caramel que no li han oferit...

Segur que trobem moltes maneres amb les quals les persones ens agafem allò que no ens correspon amb major o menor importància, però que al cap i a la fi, constitueix un robatori, malgrat que si es cosa menor, es puga anomenar “hurto”. Està clar que tots mirem per un mateix, sense importar-nos els altres i només ens adonem de la seua gravetat, quan ens afecta negativament a nosaltres o supera determinada magnitud i causa danys, però el cert és que en cap manera està justificat. Està clar que tots hem de ser una mica més honrats.

[i] Espieres: Mirillas

LA COMUNICACIÓ

Malgrat que sembla el títol d’un tema de primària, a la nostra edat pareix quedar molt lluny aquesta matèria que resulta fonamental per a les relacions humanes. De vegades hem anat a escola pensant que el que ens donaven, no aprofitava per a massa coses en la vida real; que l’experiència és la millor universitat, i no ens adonàvem de la profunditat del seu contingut.
El llenguatge és un instrument de control del comportament alié, però no som realment conscients del poder de la comunicació, com una acció que pot canviar el món al nostre voltant només per obrir la boca i dir algunes paraules. Per posar un senzill exemple: Sense moure’ns del lloc, podem apropar una cadira, un llibre, només dient-li a algú que ho faça per nosaltres.
Però de vegades, obrir la boca més del compte també ens pot portar problemes, malgrat que la llengua no te ós i ens agrada bastant dur-la solta. Així podem ferir a les persones sense tocar-les o de la mateixa manera, també ens poden ferir a nosaltres. Ja es diu en el llibre de Proverbis (21:23) “El que guarda la seua boca i la seua llengua, es preserva a si mateix d’angoixes”.
Una altra característica del nostre llenguatge és que som capaços de donar-li emotivitat, però prou a sovint, no sabem expressar-nos correctament, no trobem les paraules adequades per als nostres sentiments o no sempre els demés entenen el que volem dir. A més a més, cada vegada imperen més les noves tecnologies en les nostres comunicacions, de manera que sembla que ens aproximen en les distàncies o ens ho fan més senzill, però en realitat no permeten eixe contacte humà tant necessari, que també fa que de vegades no sapiem expressar-nos adequadament cara a cara amb altra persona, o ens incomode fer-ho.
Però a més a més, un aspecte molt important dins el procés comunicatiu i potser dels més descuidats i que per no posar-se en pràctica dona peu a molts malentesos, és el que s’anomena retroalimentació, que consisteix en fer-li saber al nostre interlocutor el que hem entés del que ell ens ha dit, però de vegades el problema també radica en el fet que no sabem escoltar.
Cal dir que la capacitat de comunicació tant evolucionada de l’ésser humà és el que més ens diferència dels animals i és el llenguatge el que també més ens ha permés evolucionar, per això no cal descuidar-lo i hem de fer sempre un ús adequat. Diuen que “Les paraules dolces multipliquen els amics i un llenguatge amable afavorix les bones relacions”. I també “No retingues la teua paraula quan siga necessària. No sigues insolent en el teu llenguatge, i peresós i reticent en les teues obres”.

EL FI DEL MÓN

La setmana passada vaig anar al cine i vaig veure una pel·lícula sobre el fi del món. El cert és que no és la primera que he vist en aquests últims anys. Podria dir que per a dur aquesta temàtica a la gran pantalla, els guionistes s’han inspirat en religions i cultures de tot el món que han anat anunciant el seu fi. En aquesta ocasió, segons un calendari d’una cultura sud-americana que preveu el final dins de tres anys. Però segons el cine, aquest fi pot esdevenir per un cometa que s’estrella contra la terra, un desastre natural de proporcions salvatges i fins i tot atacats per uns sers superiors que també ens han anat avisant des de l’espai i s’han endut alguns de nosaltres per a poblar altre planeta.

Imaginació a part, en realitat sembla que tinguem ganes que s’acabe el món i estem esperant un fet que per a molts resulta imminent. Potser cal recordar que abans també s’han marcat dades del fi del món en les que una vegada complides, poc més ha succeït. Però potser no cal abaixar la guàrdia. Diuen que quan el riu sona... aigua porta.

Però, perquè esperem que acabe aquest món?. Tal vegada perquè no estem a gust; perquè ens adonem que les coses no van massa bé; perquè hi ha avarícia, odi, incomprensió, guerres, interessos, corrupció, abusos; perquè vivim temps de crisi, manca de valors, llibertinatge; perquè no hi ha cap tipus de respecte. Llavors desitgem un canvi, però ens sentim tant perduts o vençuts, que esperem que siga un cataclisme el que acabe amb tot.

Si no ens agrada el món en què vivim, què estem fent cadascú de nosaltres per intentar canviar-lo?. Ens estem deixant arrossegar pel corrent de la perdició o la indiferència?. Crec que tots sabem reconèixer quan les coses estan mal. Però com actuem?: Amb indiferència?. Amb egoisme pensant només amb la nostra pròpia comoditat?.

He de dir que de vegades m’agrada arrapar les consciències de les persones intentant que la gent pense una mica i canvie certes actituds que hui predominen en aquesta societat. Una vegada més, espere que les paraules no se les enduga el vent o servisquen només per a distraure’ns uns instants.

QUIN HUMOR!

Eren quasi les set de la vesprada d'un dissabte en el que jo acabava de sortir d'un curset i vaig disposar de temps per a fer la compra de la setmana. Una vegada vaig agafar tot el que necessitava entre els nombrosos estants del supermercat, em vaig dirigir a la caixa on em va sorprendre moltíssim trobar una xica amb tanta alegria acomiadant als clients. Li vaig dir que era cosa d'admirar el seu bon humor, alegria i el tracte que donava als clients i més per estar treballant un dissabte a la vesprada. Ella de seguida va dir que calia prendre's la vida amb alegria, i que no podia queixar-se, perquè al cap i a la fi, podia donar-li gracies a Deu per tindre feina.

El cert és que al llarg de la meua vida laboral m'he trobat amb poca gent així, que gaudeix de la seua feina, siga la que siga i tots protesten: que si el sou, que si la jornada, que si el “jefe”, que si resulta pesada, que si els companys... Me n’adone així que els éssers humans ens queixem de tot: si tenim feina, perquè en tenim, i si no, perquè ens falta. Sembla que realment poca gent sap apreciar el que té i mostrar eixe agraïment a la vida, que revertisca i contagie als demés.

En aquest sentit, de vegades no valorem el senzill fet de tindre feina i gaudir d’un sou. Però açò no succeeix només en el treball, sinó en tots els àmbits de la nostra vida. Sembla que no sabem ser feliços amb el que tenim i ens passem la vida desitjant altres coses, creient que seran millors i així, naveguem immersos en les nostres frustracions i cobejances, fins el punt que en bona part de la nostra vida, perdem l’oportunitat de viure el moment present amb alegria i satisfacció.

Sembla que “ens han venut la moto” amb allò de la felicitat com una cosa que podem trobar fora de nosaltres, però com diuen, “la felicitat es un trajecte, no un destí”. Així, pensem que serem més feliços després d’aconseguir un ascens en la feina; quan ens jubilem; després de comprar un cotxe; quan ens puguem anar de vacances o quan ens toque la loteria... I tot serà després, quan el vertaderament important és ara; és el que estem vivint en el moment present.

Només nosaltres podem decidir com veure la vida, indiferentment de les circumstàncies, i segons el que projectem, rebrem del nostre entorn.

LA VERTADERA RELIGIÓ

He de dir que sóc una persona amb inquietuds espirituals. Crec en Déu al llarg de molts anys de la meua vida he estat buscant-lo per tot arreu i en la mida de les meues possibilitats, tractant de comprendre’l, sinó a ell, almenys les lleis de l’univers. Casi res!. Així, he pogut compartir amb prou gent maneres de creure i pensar molt diferents en aquesta matèria, però també puc afegir que de vegades resulta difícil distingir quina part d’eixes creences pertany a Déu i quina a l’ésser humà i les seues pròpies interpretacions.

Entre els diferents orígens de la paraula religió, l’etimologia més acceptada és aquella que diu que ve de la paraula llatina “religare”, que més o menys significa “unir”, és a dir tornar a apropar a l’home a Déu. Però també trobem el substantiu “religiosus”, que volia dir “escrupolós”, per tant, el que no es comporta a la lleugera sinó cuidadosament.

Per contra, alguns ateus diuen que les religions responen a un sentiment de transcendència que fa que l’home es rebel·le davant la mort i desitge perpetrar-se més enllà del que suposa la mort. Així, de vegades aquest ego tant apegat a la vida es projecta més enllà de la mort i crea una nova dimensió de vida, quan en realitat no hi ha res.

El cert és que la religió, a banda de ser motiu de discussió, ha arribat a produir guerres, defensant que una és millor que l’altra, és a dir, que és aquesta la vertadera i no l’altra, apartant-nos així del seu vertader propòsit. I aquest és un dels arguments més sòlids per als que no creuen en l’existència de Déu. Però com possiblement no trobarem mai a cap home que siga posseïdor de la veritat més absoluta, tant si creu en Déu, com si no, jo per si de cas em preocuparia del meu comportament davant els meus semblants.

Pel moment només puc afegir que si no som capaços de dur la vida (allò que coneixem i vivim cada dia) pel camí més adequat, que ens faça viure millor, més feliços i en un món també millor cada dia, què anem a saber del que hi ha després de la mort. I per si de cas aquesta vida és una cosa única, potser el vertaderament important no siga “viure-la a tope”, sinó ser feliços duent-se be amb tothom, perquè al cap i a la fi, per moltes riqueses que tinguem o experiències que vivim, si les nostres relacions amb els semblants son motius d’odi, enveges, discussions, guerres... no ens permetran gaudir d’una vida massa feliç.

Finalment em quede amb les paraules del Dalai Lama que diu "La millor religió és la que t'aproxima més a Déu, a l'Infinit. És aquella que et fa millor. I et fa millor allò que et fa més compassiu, més sensible, més desapegat, més amorós, més humanitari, més responsable, més ètic..." Que al cap i a la fi, açò és el perfecte exemple de Jesucrist.

EL MUR DE LA SOLEDAT

L’altre dia una persona em va dir que se sentia soles. Tenia ja més de cinquanta anys, estava divorciada, els seus fills ja duien les seues pròpies vides i a més a més, ja feia anys que havia renunciat a les seues amistats per dedicar-se al matrimoni i l’educació dels fills, com va exigir el seu marit per aquells temps, que per sort han canviat. Ara, després de tant de temps, se n’adonava del seu problema.

He d’admetre que de vegades també m’he sentit soles en aquesta vida, fins i tot havent-hi gent al meu costat. Resulta curiós que en un planeta superpoblat en el que hi ha milions de persones, hi haja gent que se senta soles, però cal afegir que les persones no son animals de companyia i també en base a la meua pròpia experiència, he de dir que en gran part, la soledat de cadascú, es conseqüència de la seua pròpia forma de ser o actuar. No cal pensar que som tan bons com per que siguen els demés els que hagen de vindre a fer-nos companyia. Això potser només els succeeix als rics i famosos. Si sentim que hi ha soledat a la nostra vida, només nosaltres hi podem posar remei. Hem d’obrir-nos als demés, buscar-los, oferir conversa, compartir alguna activitat, véncer la nostra timidesa, deixar de banda els nostres prejudicis o recriminar-los res, donat que només quan hi ha una gran amistat i confiança, es poden dir certes coses malgrat que no sempre és així, però abans de fer amics, hem de tindre molts coneguts i potser fer una bona selecció per a iniciar una gran amistat.

Al llarg de la vida, tampoc hem de descuidar ni un moment a les persones amb les que ens sentim a gust o hi ha certa relació i sempre cal mantenir el contacte, per molt ocupats que puguem estar. Cal remarcar que no hem de fer servir la llàstima per que els demés vinguen a llepar-nos les nostres ferides. Hem d’aprendre a emmotlar-se a les situacions i les persones, paradoxalment acceptant-les com son i sense esperar que elles ens acceptem com som nosaltres. Hem de pensar que tots som selectius amb les nostres amistats i volem el millor, algú amb qui parlar, omplir el temps, divertir-se, algú en qui confiar o demanar-li ajuda quan la necessitem. Però per açò hem de mostrar sempre la nostra millor faceta. Si som uns grunyidors, no esperem trobar qui ens aguante. Ho acceptem o no, així és. També forma part de l’egoista naturalesa humana.

Per descomptat que no és cosa fàcil, però és molt possible i només cadascú ho pot engegar, si realment vol deixar de banda la seua soledat, i el cert és que quan més temps deixem passar, serà pitjor i més ens costarà. L’edat juga molt en contra. Hem de tenir clar que si no posem els nostres esforços en açò, llavors tampoc devem queixar-nos de la nostra soledat. Per a conèixer gent sempre podem fer servir el voluntariat, qualsevol curs de formació, el gimnàs, una comunitat religiosa, participar amb alguna associació, un grup polític, un centre social, un sopar d’empresa... La resta, també és cosa nostra.

PREDICAR AMB L'EXEMPLE

Potser alguna vegada ens hagen posat una denuncia per aparcar en doble fila, en un gual o en la zona de càrrega amb horari determinat, o en aquell cantó en el que tampoc podíem deixar el nostre vehicle. “Només ha segut un moment!”. Diu sempre amb indignació aquell que troba al policia en plena feina. I no li digues res a aquest!, perquè encara és pitjor i ell representa l’autoritat.

En fi!. T’han amargat el dia i a qualsevol li pica haver de pagar la denuncia, però que passa quan trobem situacions com aquestes?. Ells, que representen l’ordre, poden aparcar en qualsevol lloc i no passa res. No els preocupa que una dona amb el carret del nen o la persona en cadira de rodes, o l’anciana amb el carret de la compra no puguen passar. Perquè ells no poden estar recorrent tots els carrers del barri i buscar un lloc per aparcar i després anar caminant uns altres tants carrers fins el lloc on havien d’anar?. És clar!. Ells van d’urgència! i quedaria mal dir “hem tardat en vindre perquè no trobàvem on aparcar”. Ens pot passar a qualsevol!.

Està clar que ells poden fer el que els vinga en gana. Per això son l’autoritat: fes el que jo diga, però no el que jo faça. Potser de vagades càpia pensar que qui no és capaç de complir la llei, tampoc està en condició d’exigir el seu compliment, però en fi com es deia: “qui estiga lliure de pecat que tire la primera pedra”.

Només cal afegir que posem el nostre esforç en ser una mica més justos i conseqüents cada dia.

Sense rancor, eh!.

DE FLOR EN FLOR

A mi m’agrada molt el gelat de torró. Hi ha moltes altres classes que també estan bé, fins hi tot potser que hi haja de millors, però a mi m’agrada el torró i no em canse d’ell. Si ara dic que una relació de parella potser com la devoció per un gelat, sense dubte es per a caure’s de la cadira i esclatar a riure per terra.

El cert es que també parlar de “cuernos” es una cosa que dona lloc per a molta paròdia. Es fan nombrosos acudits i sèries televisives en les que aquestes situacions cauen bé i fan riure a tothom, però pense que en la vida real la cosa es ben diferent. Potser llevat d’algunes modernes parelles liberals, a ningú li cau en gràcia la infidelitat conjugal. Es motiu de discussions, divorcis, maltractaments i fins i tot causa d’assassinat o suïcidi.

Però també hi ha qui diu que avui en dia no existeix l’adulteri, que les relacions son així, làbils i curtes i d’aquesta manera ja no cap pensar en la infidelitat. Simplement hem canviat de parella, com qui canvia de calçotets. Abans m’agradava el torró, però he provat el tiramisú i m’agrada més!.

Sembla que l’ésser humà arrossega un profund buit interior que el fa insaciable. Mai tenim prous diners, una casa suficientment gran, un sofà suficientment còmode... o una parella amb la que sintonitzar bé i compartir la resta dels nostres dies; algú a qui dedicar-li constantment els esforços perquè tot vaja bé, compartir les paraules boniques, les sinceres, les necessàries; algú amb qui compartir també les responsabilitats, les preocupacions, les satisfaccions. Potser aquesta manera de pensar romàntica ja està desfasada, però quan el món que ens rodeja sembla desbaratar-se, pense que de vegades cal tornar enrere i buscar aquelles maneres de viure i pensar que donaven estabilitat a la nostra vida.

Està clar que tothom continua intentant buscar la parella perfecta amb la que casar-se, però cal admetre que la perfecció es bastant inabastable per a l’ésser humà. Així arriba un temps en el que creuat ja el llindar de l’enamorament, es trobem amb una realitat diferent a la que imaginàvem. Que hi ha de les promeses de respecte, fidelitat i amor que les persones s’havien fet al casar-se?. Potser era només una xarrameca sense trellat, un producte més de consum que entra amb el lot del convit i el número de compte. Està clar que ja no es lluita per superar les dificultats i tothom fuig quan hi ha problemes.

Algú podria afirmar que tot esdevé per una insatisfacció amb la parella, però que conduïx a eixa insatisfacció?. Potser la rutina, la inactivitat, els canvis del caràcter, la incomunicació, la manca de confiança i totes les altres coses que poden o no esdevenir fora o dins del llit. Què ha passat amb l’amor que va motivar eixa unió conjugal?. Potser només es tractava d’interessos mutus?.

Compartir tota una vida amb altra persona es una de les decisions més importants en la nostra vida. Així, una vegada hem donat el pas, hem de mantenir la relació tan fresca com el dia que ens vam enamorar. Sense deixar que res la desbarate.

Potser hi hauria menys maldecaps al món si esperarem a trobar la parella perfecta i valorarem més les relacions humanes, en compte de llençar-nos a la primera que sorgix o a la segona, o a la tercera (hi ha qui afirma que cal provar-ne moltes abans de decidir-se), però clar, qui es capaç d’esperar i reprimir també els instints sexuals?. O qui no te por a deixar perdre una oportunitat, a quedar-se soles o que se li’n passe l’arròs?.

TRIA COLOR

Aquestes setmanes ja podem veure en la televisió, tant en les noticies com en els anuncis, que prompte van a retirar-se les bosses del mercat perquè tarden en descompondre’s al voltant de 400 anys. I ara després de tants anys ens preocupem per aquestes coses?. Potser la crisi ens obliga a fer servir la imaginació i crear un nou negoci, com es fer bosses biodegradables que en 180 dies es descomponen, o fer-ne altres reutilitzables, però realment no reciclem tot el que es podria reciclar, així, entre altres coses, cal dir que les bosses de plàstic de tota la vida també es poden reciclar, però no ho fem perquè no sembla rentable.

El cert es que només es recicla allò del que es pot traure benefici, sense haver-hi una preocupació real pel medi ambient. Així, l’hora de fer el negoci, no importa el medi ambient, encara que es faça servir per a cridar les consciències dels ciutadans. Si del reciclatge es poden traure diners, es recicla i si no, s’enterra, sense que ningú es preocupe pel que puga passar d’ací uns anys amb tots aquests soterraments. Sabeu que tot el que va a parar als contenidors verds sol acabar premsat i enterrat baix terra, entre altres coses, amb el risc que pot suposar per a la natura i els habitants dels votants, si no a curt si a llarg termini de temps?.

Llevat del cartró i el vidre, només el que arriba als contenidors grocs passa per un procés de triatge i una vegada separat tot el que pot aprofitar, la restava junt amb el que tirem als contenidors verds.

Però després de tot, al ciutadà de a peu poc l’importa el reciclatge o el medi ambient, el que vertaderament li preocupa es la seua pròpia economia i tindre la millor qualitat de vida a qualsevol preu, sense preocupar-li que aquesta qualitat de vida actual, estiga fonamentada en una sobreexplotació dels recursos naturals i humans de països “menys desenvolupats”, contaminació o consum desmesurat e innecessari.

Potser càpia fer-se una pregunta: perquè no les mateixes envasadores, que trauen bastants diners creant tants envasos, que en realitat son innecessaris, no inverteixen part dels seus beneficis a un fons perdut per a la conservació del medi ambient i reciclar allò que encara es pot reciclar, malgrat que resulte car?.

Certament no devem confiar que açò vaja a fer-se, però després de tot, el vertaderament necessari es conscienciar-nos tots sobre la importància del reciclatge i en la mida de les nostres possibilitats, contribuir sempre en fer el procés més senzill i tirar cada cosa al contenidor corresponent. Després només quedaria fer una gestió responsable dels residus, tenint molt en compte el medi ambient i els recursos naturals dels que disposem, i això potser ja només ho poden fer qui te aquest poder, però hem de recordar que els consumidors som nosaltres.

BOMBA VA!

Diuen que amb la crisi no hi ha feina, però el cert es que quan vaig passejant per qualsevol lloc trobe un parc per mantenir o vigilar, una persona major a la que acompanyar, una pintada que llevar en una façana, un camí que arreglar, una casa per rehabilitar, un barranc que netejar, uns bancals erms que treballar. Esta clar que feina n'hi ha, ara be, potser el que no hi ha son diners per a pagar-la, malgrat que no estic massa d'acord. Des de la meua gran ignorància, m'atreveix a evocar paraules d'altres quan diuen que el treball es un dret emparat per la constitució i que dignifica a l'home, però potser no sempre hi ha massa ganes de treballar. Ara bé, podem fer la prova. Quan de vegades parle amb algú que esta en l'atur, la majoria solen dir que ells tenen ganes de treballar. Llavors, si estan cobrant alguna prestació per desocupació, es a dir per no estar treballant, que al cap i a la fi reben de l'estat, perquè no poden fer una feina per a l'estat a canvi d'aquesta prestació d'atur?. Sense dubte açò pot fer bambolles. No dic que facen la jornada completa per una prestació que majoritàriament no arriba al salari mínim, però potser dedicar-li unes hores setmanals a fer feines com les esmentades ajudaria a tindre una ciutat o país una mica millor. Es clar que no tothom aprofita per a fer determinades tasques, però sempre es pot fer una selecció i formació que realment resulte útil i pràctica, perquè fins ara, els aturats poden fer molts cursos en els que també s’inverteixen molts diners, però que al cap i a la fi, no porten a cap lloc i no sempre els permeten treballar.

Però dos coses son ja segures: mai hi haurà polític capaç d'arriscar el seu càrrec adoptant una mesura de govern com aquesta, i els que cobren de l'atur, mentre hi haja diners per a pagar-los a canvi de res, afirmaran que en realitat sense treballar estan millor. Segurament molts podran dir que es el seu dret; que per això han estat cotitzant abans. Si vertaderament ho creem, es perquè ja ens hem acomodat massa i estem convençuts dels nostres drets com a ciutadans, però poc ens impliquem en el benestar comú. Nomes ens preocupem per nosaltres mateixos, cosa que també s'anomena egoisme.

DE L’AMOR A L’ODI

Eren poc més de les quatre del matí. El seu marit dormia sospirant confiat. Poc a poc, com va poder, tota magolada per la palissa amb què aquella mateixa vesprada ell li havia arremés, es va dirigir cap a la cuina. Amb decisió va agafar la paella “tortillera” més gran que tenia i va tornar cap a l’habitació. Es va detindre uns instants al seu costat, cerciorant-se que no erraria el colp. Com podia dormir tan tranquil·lament després del que acabava de fer-li?. No havia segut la primera vegada. Feia anys que ella va intentar sortir del seu silenci amb el capellà de la parròquia, però per a sorpresa seua, aquest li va dir que devia entregar-se a la voluntat del seu marit. Ara ja estava farta!. Va subjectar amb fermesa la paella estirant el braç ben amunt per a tindre l’impacte i força suficients i en un tres i no res, li la va estampar en la cara.

Malgrat que aquesta es una història en part inventada, la realitat sempre es ben diferent i no acaba de la mateixa manera. Una vegada més les notícies ens diuen que una dona ha mort assassinada pel seu propi marit. Diuen també que la por es lliure; que de vegades la persona maltractada se sent tan lligada i depenent del seu marit, que no es capaç de deixar-lo. També hi ha qui confia que tot es un problema passatger, que potser es dega que l’home ha tingut un mal dia, que ell no es així i canviarà. Però ja es veu: les xifres de dones mortes a mans dels seus marits o parelles no paren de sumar.

Com a home, el cert es que em cau la cara de vergonya per aquesta mostra de covardia fent ús de la força bruta, que en realitat es l’única cosa que fa que l’anomenat “sexe dèbil” siga el femení. El maltracte es així la màxima expressió de la covardia i debilitat de l’home i el fracàs d’una relació en la que no hi ha estima, sinó una dependència malsana sobre altra persona. Potser càpia esmentar que el vertader amor naix de la confiança, la llibertat, la comprensió, que es tot el que manca en una relació en la que hi ha maltractaments.

M’atreveix a convidar a les dones a deixar plantat qualsevol home que mostre alguna mena de comportament petulant u hostil, per molt insignificant que puga semblar, i en igualtat de condicions, potser una “paellà” en la cara mentre dorm li donarà el toc necessari per que sincerament canvie la seua actitud, però per si de cas i evitar represàlies o no caure en el mateix delicte, millor armar-se de valor i discretament dir-li adéu. Segur que podrà trobar professionals que l’ajudaran.

Ara només queda preguntar-se què pot més: si la por a la mort o la por a haver de refer tota una vida, potser sense feina, sense llar i amb la soledat. Però segur que amb voluntat i decisió, trobaran un nou camí.

LA MARCA DE LA BESTIA

Conegut es per tots l’existència de nombroses religions escampades pel món al llarg dels segles, unes més antigues, altres més modernes i més o menys totes tenen el comú d’anomenar-se estendards de la Veritat, com una cosa única. Conegudes son també una gran quantitat de barbaritats i guerres promogudes en base a una determinada fe que no es compartida per altres. Aquestes dos circumstàncies han influït notablement en el desenvolupament de la vida humana, la història i fins i tot una evolució o progrés de les diferents societats i relacions entre elles.

Però de totes les religions, n’hi ha una que poc a poc va destacant més i més sobre les demés, es clar que també amb les seues diferents variants. Arriba al cine, la ràdio, fins i tot, ja es difon per tot arreu del món mitjan la predicació de les seues bases, amb hàbits o sense ells, de manera més o menys pura o adaptada a diferents circumstàncies o interpretacions. De vegades resulta curiós que cada una de les seues variants també vullga diferenciar-se més de les altres declarant-se com la vertadera entre les seues germanes.

Veient açò, el més fàcil i còmode resulta declarar-se ateu. Però no sols existeix aquest fenomen en la religió, sinó també en la política, on inclús hi ha divisió dins els propis partits i seguidors. Igualment les marques comercials volen diferenciar-se les unes de les altres lluitant contra l’avanç de les anomenades “marques blanques”. Creen així una distinció entre qui pot pagar més o no; entre la que diuen que te més qualitat i per tant es millor que l’altra; creen divisió en el vestir, el menjar, el cotxe o la casa. Marquen la diferència entre qui te prestigi i qui no. Igualment sembla més vàlida una persona amb estudis que altra sense ells. El mateix succeeix en l’esport, on els fanàtics d’un equip inclús poden arremetre contra els fanàtics de l’equip rival.

Tanta diversitat i diferències en les creences religioses o ideològiques, la política, les marques de consum, l’afició per un equip de futbol, l’educació, etc., lluny de formar part d’una diversitat cultural que resulte enriquidora, crea divisió entre els éssers humans. Les divisions o les discrepàncies alimenten l’ego i porten als conflictes basats en una intolerància o prejudicis que ens fan creure que lo nostre es més vàlid o millor que lo dels altres.

Tot açò ens allunya de l’únic camí vàlid: el de la unió, la germanor, la tolerància, el respecte, la comprensió, l’ajuda mútua i l’ amor.

Com a conseqüència hi ha un especial “patiment”, és a dir, desajust en les nostres vides. Però no sempre volem veure el dany que ens fan les afeccions, desitjos i ambicions, que són, majoritàriament, programacions que la mateixa societat ens imprimix per a fer-nos més manipulables. Així ens deixem arrossegar per aquesta societat, que en realitat també va perduda i navega dins un mateix corrent ple d’interessos, però nosaltres pensem que si aquest corrent te més seguidors es el millor, malgrat que al cap i a la fi, en realitat no ens ajuda ni ens fa viure una vida millor.

LA RAÓ DEL TERROR

Una vegada més hi ha hagut uns atemptats terroristes davant la indignació, el patiment o la impotència de milers de persones que s’hi oposen a aquests actes. Després de tants anys que en aquesta part del món patim una mena de barbàrie més pròpia dels animals, em torne a fer la pregunta de sempre: Perquè?. Què persegueixen amb aquests actes?. Per a mi, que la política només representa una pobra escenificació de titelles, sincerament ja no crec que tinguen cap ideal; per a mi la seua raó de ser es l’assassinat. Si els donaren el que demanen, si es que ells mateixa saben el que volen, pense que continuarien causant la mateixa mena de terror i accions com les que turmenten als ciutadans pacífics que res se’n deuen, perquè ja no tindrien cap al·licient en la seua vida.

Estic segur que sense l'acte d'assassinar, no té sentit l'adquisició d'armes, l'entrenament, la fabricació d'explosius,... que es el que pot presentar una mena d’atractiu als joves “descerebrats” que somien en formar part d’organitzacions com aquestes, vivint la clandestinitat i el risc, que tristament es l’únic que els fa sentir-se alguna cosa en aquest món. Crec que en realitat es tracta de persones altament covards, que necessiten de la força bruta per a fer-se notar i cridar una atenció que en realitat no mereixen. No tenen altre mitjà de vida i poden disfressar les seues accions baix qualsevol tipus d'objectiu polític, però que no us enganyen que la seua vertadera funció en aquest món es matar i sentir-se així superiors en algun aspecte de la seua mísera vida i potser així també fer sentir uns desgraciats a les víctimes directes o indirectes dels seus actes.

Em resulta trist pensar que hi puga haver gent així. Em sap greu, però no ho sé entendre i m’agradaria trobar qui m’ho explicara. Per a mi no cap altra solució que la mateixa barbàrie de la que ells son capaços i aplicar aquella llei de “ull per ull, dent per dent” o qui “a ferro mata a ferro mor”. Potser de ser capaç d’aplicar açò, jo podria arribar a entendre’ls, però igualment considere injustificada aquesta altra mostra de barbàrie al seu mateix nivell. Potser es aquesta condició meua la que em fa veure i assumir les meues debilitats, però que també em permet considerar-me un ésser més evolucionat, malgrat que altres puguen decidir si jo mereix o no continuar vivint en defensa de res més que la crueltat i la força bruta, que es l’únic que sembla quedar-los als que no saben dialogar, adaptar-se, cedir. Com un matrimoni malavingut en el que no hi ha llibertat ni afecte, sinó dependència, por a la soledat, o dominació d’un sobre l’altre.

Finalment es el més dèbil el que sembla caure primer, però l’opressor ja ho ha perdut tot, i per tant també la seua raó de viure.

LES DISCUSSIONS I ELS SEUS FRUITS

Qui no s'ha vist mai discutint amb algú en el treball, a casa o en qualsevol col·loqui entre amics en què cada un defèn la seua posició sense voler acceptar el punt de vista de l'altre. Quan la discussió arriba a ser acalorada, ambdós criden i ja no hi ha conversació sinó una lluita verbal plena de soroll i pocs desitjos de reconciliació o pau.

Queda clar que en una situació desagradable, la nostra primera reacció natural és posar-nos a la defensiva; i si l'assumpte displicent resulta ser-nos una conversació que ha pres un mal caire, només hi ha una forma de véncer: Evitar-la com si es tractara d'una serp verinosa.

En un noranta per cent dels casos, quan acaba una discussió, cada un dels querellants està més convençut que mai que ell té raó. Si nosaltres destruïm tot argument que planteja el nostre rival, ens sentirem satisfets, però haurem danyat l'orgull de l'altre i com a conseqüència es prendrà malament el nostre triomf.

Ara bé, podem preguntar-nos: Què ens mou a donar uns arguments i no altres?. La resposta pareix senzilla: Són les vivències, l'educació en el si familiar i en l'escola, junt amb les pròpies aptituds i caràcter... els que determinaran la nostra forma de pensar i modes d'actuació. Possiblement si aquell amb qui discutim haguera passat per les mateixes situacions, experiències i demés, pensaria igual que nosaltres i llavors la discussió no tindria lloc, però sens dubte açò no és possible, a més a més que tampoc seria necessari el diàleg.

Potser estarem en la veritat quan discutim, però intentar que el nostre contrincant canvie d'opinió, suposaria el mateix que si nosaltres ens equivocàrem en l'argumentació.

Podem recordar unes paraules de Buda: “L'odi mai és vençut per l'odi sinó per l'amor”; així, doncs, un malentés no acaba mai gràcies a una discussió, sinó per mitjà del tacte, la conciliació, la diplomàcia i un bon desig d'apreciar el punt de vista dels altres (empatia).

PER COLLONS

Un títol com aquest es difícil de publicar, potser per l’ús que es fa d’aquesta paraula que sol ser considerada grossera, però també està sobrevalorada dins del seu contingut masclista que indica autoritat, que es el tema a tractar. Abans ens queixava la gent de viure en una dictadura, malgrat que ni açò podia fer. Llavors van lluitar per la democràcia, per la llibertat, per la defensa dels drets humans i ara resulta una paradoxa veure que hem arribat ja a l’extrem oposat.

Vivim un moment en què no hi ha respecte per res, la llibertat es llibertinatge i de vegades sembla que ja ni la guàrdia civil té autoritat. Així als fills no se’ls pot donar ni un calbot i potser aprenen a créixer en un món que no els posa cap tipus de límits, començant per casa, passant per l’escola o al carrer. I per si fora poc, sembla que el cine i la televisió exalcen les activitats de delinqüència, promiscuïtat, drogues, agressivitat, etc. i que de seguida sintonitzen amb els joves.

Així poc a poc va augmentant el vandalisme i no li pots dir res a ningú que estiga trencant una farola o fent una pintada en una paret, perquè després que t’acabe d’encendre més la sang, et quedaràs igual i a més a més, s’hauran burlat de tu sense traure cap trellat que puga dissuadir a l’autor del delicte. Aquest se’n va pensant en la seua valentia convençut que ha posat els collons damunt la taula i per tant es invencible.

Així cada vegada hi ha menys civisme i també menys gent s’atreveix a cridar-li l’atenció a qualsevol que atempte contra l’ordre públic, en part també perquè poc li importa el que faça un altre o perquè suposa entrar en una lluita que no va a guanyar. Arriba un moment que darrere d’uns fets que aconsegueixen molta publicitat mediàtica, es proposa investir d’autoritat pública als mestres, però aprofitarà per alguna cosa, o simplement alimentarà un recel com el que se li té a la policia?. Queda clar que mai serà possible una vigilància o direcció constant per part de la policia i els mestres, per això tothom ha d’implicar-se en guiar els més joves i tindre valor, si alguna vegada cap cridar-li l’atenció a algú. Potser veient que naden contra un corrent molt fort, agafen aquesta guia que necessiten en les seues vides.

POLÍTICS DE SALDO

Cada vegada que engegue la televisió per a veure les notícies mentre dine, es destaca alguna notícia sobre les mesures del govern darrere la crisi o qualsevol altra cosa en la que uns polítics parlen i els altres sempre contradiuen o ataquen les paraules i decisions dels anteriors. Per a mi resulta fastigós veure aquest comportament infantil en persones com les que ostenten els càrrecs públics per a representar i defensar els drets dels ciutadans. S’assembla més als “reality show” en els que la gent vulgar s’estira dels cabells o diu paraules grosseres sense cap tipus de captinença, només per atraure l’audiència de persones com elles o d’altres que miren aquests comportaments amb sorpresa i curiositat.

Diguen el que diguen, pel que a mi respecta com a ciutadà, he de dir que darrere d’aquests últims vint anys, haja tingut la direcció qualsevol dels partits polítics que han conduit el govern, he tingut la sort de viure igualment bé; he tingut feina, he pagat impostos, m’he pogut comprar un cotxe, he pogut menjar sense cap luxe, tinc una casa,... I si alguna vegada he anat al metge, també m’han tractat de la mateixa manera. Es a dir, no he notat gran diferència respecte a qui portava el govern. Òbviament han pujat els preus de la gasolina, el menjar o la vivenda, però en altres països ja tenien aquests preus abans que nosaltres, de la mateixa manera que també n'hi ha on encara estan molt baixos. Però tot açò forma part d'una economia mundial governada per interessos i desig de majors riqueses, que al cap i a la fi, hem de pagar els treballadors comuns, i fins i tot els polítics, malgrat que ells tenen molt millor sou o certs privilegis.

Així que des de la meua posició, no acabe d’entendre aquestes baralles pel poder i les acusacions que es fan. Pense que siguen del partit polític que siguen, tots ells han de treballar per a defensar els drets dels ciutadans, denunciar possibles abusos de poder, buscar solucions als problemes, etc., es a dir, treballar conjuntament pel benestar de tots, sense afany de protagonisme ni d’omplir-se les butxaques. I com a persones dins d’aquest status social, no formen part d’un “reality show” sinó de la seriosa responsabilitat de conduir un país i més en aquests temps de crisi. Si així fora, mereixerien el meu respecte i atenció, però si no son capaços de fer-ho, potser els resultaria millor canviar d’ofici per a poder estirar-se dels cabells sense cap tipus de censura, però tampoc crec que se’ls donara massa bé i les cadenes de televisió no tindrien la mateixa audiència.

TEMPS DE CRISI

L’altre dia vaig tindre convidats en casa per a dinar. Una de les comensals era estrangera i provenia d'un país on segons va dir, no hi havia pensions de jubilació, orfandat o per viudetat, tampoc hi havia prestacions per desocupació ni cobertures en cas de baixa laboral. Deia que en el seu país la gent s’ho apanyava com podia i sempre estava treballant en millors o pitjors condicions per tractar de subsistir; va afegir que nosaltres mateixos ens carregàvem l’economia del nostre país creant un sistema que afavoreix l’acomodació dels ciutadans. El cert es que açò deixa una mica que pensar i també pot treure certa polèmica.

Per sort o per desgràcia, jo he conegut molta gent amb l’objectiu d’aconseguir algun tipus de prestació, d’aquestes de les que amb sort podem gaudir al nostre país, tenint capacitat per a treballar (però poques ganes), i el pitjor de tot, es que molts ho han aconseguit. Açò li dona la raó a la meua invitada, que per cert era una universitària intel·ligent, que va demostrar tindre millors coneixements d’economia que jo.

Després cal afegir que els bancs ens han donat tantes facilitats, que ens hem acostumat a viure per damunt de les nostres possibilitats i gastar molt per estar a l’ultima moda, amb les millors comoditats, amb un gran cotxe o dos, una televisió de plasma de màximes dimensions i una casa que val molt menys del que hem pagat, perquè el preu de la vivenda ha pujat massa en poc de temps i això que els sous dels operaris de la construcció i els materials no han pujat tant. ¿Qui s’embutxaca la diferència?.

Així també hi ha empreses d’eixes que són grans, molt grans i venen per tot el món, emportant-se també les seues fàbriques de producció allí on la mà d'obra és més barata, donat que sempre busquen augmentar els seus beneficis respecte a l’any anterior i si d’aquesta gran quantitat de beneficis que trauen no hi ha una inversió en crear nous llocs de treball en els països d'origen proporcionalment major respecte a l’any anterior, poc a poc entre uns i altres anem deixant el mercat sense diners, es a dir amb crisi.

Ara cal afegir que els mitjans de comunicació, sense medir massa l’abast de les seues poderoses paraules sobre les masses, creen un estat d’alerta i por que encara afavoreix una mica més la recessió econòmica.

Hi haurà molts altres factors, però ara el més fàcil es tirar-li la culpa al govern, com si fora una sola persona la que controlara absolutament tots i cada un dels moviments de ciutadans, bancs, mitjans de comunicació i empresaris, quan l’egoisme col·lectiu també te molt que veure.

Subscriure's a: Missatges (Atom)